441.- Comentaris
(Casasnovas, Comúns, TC, Inversions)
Guillem López
Casasnovas és catedràtic de la Pompeu i
considerat un bon entenedor en qüestions econòmiques. Es Conseller del
Banc d’Espamya i, després de dotze any de treballar-hi, plega en els propers dies. Fa un
“acomiadament” de la seva labor en
l’entitat en el diari El Punt Avui de
divendres passat en un article que titula No
les tinc totes. Ens ve a parlar de tota la situació viscuda en aquests
dotze anys i de la crisi teòricament superada. Però també em sembla clar, un cop
llegit l’article, que cap de nosaltres les ha
de tenir totes. El contingut és
tremendament “advertidor” i en el últims paràgrafs de l’article[1] ens diu
literalment: “Han passat dotze anys des
que em va tocar veure l’economia de més a prop i del que acostumava a
ensenyar des dels llibres. I després de
tants anys penso que no n’hem aprés o
que no n’hem après prou” i continua: “...que un nou tsunami un altra cop pot emportar-se molta gent. Tant de bo
que això no esdevingui...” Tot
l’article és per mostrar-nos totes les coses que, en el seu entendre, no
s’han fet bé o no s’han corregit, i que
son moltes en aquests últims anys, especialment en l’aspecte financer. Entenc que
desgraciadament és un bon avís per aferrar-nos els matxos...
El Comuns, Podemos, EUIA i
la part corresponent de les esquerres que es volien apuntar al nou partit que
havien de crear, estan a mata degolla. Em sembla que és el que havia de passar
amb una gent que, volent arribar a tocar poder, algun poder, no estan disposats
a perdre identitats (tot i que els orígens no importen...) o, el que em sembla
més aproximat a la realitat, emblemes d’identitat. Colau (aquella dona que no volia entrar en
política), Doménech, Fachin, Albiach, etc..., s’estan comportant tal com la política ens ve demostrant que es
fan les coses: jo i jo primer i, potser, els altres després. Veurem com acaba tot plegat, perquè el
resultat de les votacions no garanteixen estabilitat.
El Govern Central envia al TC
la part dels pressupostos de la Generalitat que preveu els fons necessaris per
la celebració del Referèndum (se li diu d’altra manera més selectiva, però tots
sabem que son per això, pel Referèndum). No és res nou llevat de que aquesta
vegada posa a la picota penal, en el cas
d’incompliment de l’esperada sentència favorable del TC al respecta, a
tot el Govern de Puigdemont i a varis assessors. Soraya sol·licita del TC que,
en elaborar la sentència, expliciti l’advertiment corresponent per evitar la
interpel·lació de desconeixement per banda dels assenyalats. Entenc que aquesta
part és sobrera donat que, com va anar en els casos de Mas i companyia en que no
varen quedar fefaentment demostrades les advertències, les sentències varen ser
les que varen ser. Per tant no cal tant d’advertiment. Donat que oficialment
hem de suposar que el Referèndum es quedarà sense calés, potser seria una
solució al respecta el fer allò que se’n
diu un micro-mecenatge, a banda de buscar
finançaments particulars. En aquest últim cas, si no saben com fer-ho només cal
buscar els ideòlegs del finançament irregular dels partits perquè aportin
alguna solució...
Conyes a banda, el que va quedant cada dia més
clar és que, per arribar a port, serà absolutament necessària la participació
ciutadana. Dit d’una altra manera: quan arribi el xoc de trens, que em sembla absolutament
inevitable, haurà de ser la ciutadania que prengui el carrer i exigeixi al
govern central, que no ja al Govern Català, que posi d’una punyetera vegada les
urnes. Tots tenim clar que res està guanyat, però tal com indica el CEO en la
seva última entrega, el 73% de la població votaria en un Referèndum encara que
fos realitzat de forma unilateral. El
73% de la població és molta gent i posada tota
al carrer, a més d’un li tremolaran les cames. Malauradament, perquè les
coses no haurien d’haver-se de fer així, em sembla que no hi haurà altra manera
de solucionar-ho. La gent al carrer entenc que hi serà: només caldrà un bon
lideratge que podria ser, donat el cas, des de l’Assemblea de Càrrecs Electes a la que
s’hi sumaran, no ho dubto, ANC, AMI i Òmnium.
Les suposades inversions a Catalunya
anunciades a bombo i plateret per Rajoy dimarts passat, ja han tingut
contestació a la resta de l’Estat. No podia ser d’una altra manera perquè el cafè para todos és el leitmotiv que ha instal·lat el sistema polític actual, establert a partir del moment en que la pròpia
Constitució del ’78 no concreta i no defineix quines son les nacionalitats de
les que parla. És per això que Extremadura, Castella – Lleó i València, de
moment, ja han reclamat les inversions necessàries per compensar les inversions
que es puguin fer a Catalunya. Rajoy ha obert la caixa dels trons, però sap que
no li cal preocupar-se perquè, com ha estat fins avui, mai no han complert res
del que han promès ell o el seu partit en aquest tema. El Govern català demana
que, per fer-les mínimament creïbles, aquestes promeses incloguin una
“clàusula anti-incompliment”. La partida
segueix oberta. Ara serà la Generalitat qui haurà de moure fitxa.
Coscubiela no sap estar
callat. Està demanant, en nom de CSQP, la reprovació de Vicent Sanchis com a
nou director de TV3. El Sr. Coscubiela, te les penques d’acusar Sanchis de sectari, ho sigui o no qüestió sempre opinable. Però dic penques perquè un comunista de pro, com és ell, secretari general de CCOO
fins el 2008, membre d’ICV, ha resultat empeltat amb aquella idea que
capitanejava Joan Herrera (i que ja venia de mena...), segons la qual ells i
només ells son capaços d’accedir a la veritat i, en conseqüència, en son els
propietaris. Sort que aquest criteri no és gens
sectari, oi?...! Pobres de nosaltres si el Coscu,
com és reconegut amigablement, fos nomenat director de TV3! Es ben bé allò de
la biga i la palla a l’ull. Com sempre, el Sr. Coscubiela no sap estar callat.
I, en conseqüència, el seu prestigi va
com va, minvant.
J. Vinyeta
1 d’Abril de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada