443.-
Comentaris (Montoro, Comissió, Puigdemont, Notícies)
Montoro va “ensenyar” les
vergonyes de Rajoy: els pressupostos de l’Estat aprovats pel consell de ministres,
deixen en res les tan cloquejades
promeses d’inversions a Catalunya de Rajoy. Si no hi intervé Florentino
reclamant la quota de les inversions que s’hagués pogut “pactar” a la
llotja del Bernabeu, Catalunya, una
vegada més, es tornarà a quedar a les calces. Sorpresa? Dons cap. Perquè fa
massa anys que ja sabem com les pelen, tant ho sabem que inclús gent del món
industrial o financer (més afins a Rajoy
que no pas al Procés en molts casos), ja
després de la proclama de Rajoy, varen expressar els seus dubtes respecta de la realització de
tot el promès. Montoro va a tornar a
posar la pastanaga de cara al 2018.
La Comissió d’Investigació sobre
l’actuació de l’ex ministre de l’interior i el cap de l’oficina antifrau de
Catalunya, es va engegar amb les compareixences dels dos implicats. Com era
d’esperar, res s’ha aclarit i, pel què vaig sentir, els dos implicats son
autèntiques Germanetes de la Caritat, paper que, donades les bondats pietoses
de l’exministre, tampoc ens ha d’estranyar. M’ho vaig passar bé amb les
intervencions de Rufian davant dels actors principals i m’agradaria saber
l’opinió dels intèrprets del llenguatge no verbal de l'emprat per l’exministre
Fernàndez Díaz durant la sessió, especialment davant del diputat d’ERC. Personalment
em va semblar veure’l tremendament inquiet, tot i sabent, com sabem tots que, a
la fi, en sortirà immaculat. Voler ara carregar les tintes en el diputat Rufián,
només em sona a aprofitar un paràgraf concret per desqualificar tota la novel·la.
Qüestió que posa davant dels lectors, la gent del carrer, el fet de que els que
haurien de ser els editors de l’obra (PP
i PSOE i C’s de col·laborador necessari, però per sota la taula) han decidit
que no es publiqui: les pàgines de tot el relat, del que a pesar de tot tots creiem
que en tindríem quan menys algun capítol,
quedaran en blanc. Llegia l’altra dia que va ser Napoleó el que va dir
que si no volia que s’aclarís un assumpte, anomenava una comissió per que la investigués. A banda
de l’autoria, que per a mi era desconeguda, és una frase que des de
sempre sabem que és molt escaient a la realitat
respecta de la que estem comentant.
Puigdemont “s’escapoleix” i
aconsegueix entrevistar-se, ni més ni menys
que amb Jimmy Carter. L’expresident americà va rebre el Nobel de la Pau
el 2002 per intentar solucions pacífiques a problemes internacionals i que prèviament
ja havia estat protagonista principal en els Acords de Camp David, acords que varen suposar la signatura de la pau entre
Egipte (Al-Sadat) i Israel (Begin) a
finals dels 70. Puigdemont va respondre a una invitació de la Fundació Carter
(Carter Centre, Atlanta), diu que no va anar a demanar res (VilaWeb fa un bon
resum de la trobada[1])
però sí a explicar la situació catalana i a posar-se a disposició de la
Fundació en el tema dels refugiats al Mediterrani. Entenc que aquesta trobada
no haurà caigut gens bé al Ministre Dastis i molt menys al Govern de Rajoy que,
pel que sembla, resulta que se’ls hi ha “escapat” un ocell ben gros de la gàbia.
Pel que ha transcendit, Puigdemont va anar a Atlanta via Frankfurt i
Washington, realment un periple llarg quan sembla que hi ha vol directe BCN –
Atlanta, però menys discret. Però si com deia Margallo[2] “...el partit es juga fora..., el problema es la
repercussió que poden tenir fora...” queda clar que Catalunya ha marcat un
gol per l’escaire al Ministeri d’Exteriors espanyol.
Però com els mals
mai venen sols, Rajoy ha rebut a més
dues males notícies. La primera mala notícia
aquesta vegada prové de França: el candidat F.
Fillon[3]
diu que “...li xoca que es negui a un
poble el dret a decidir...” i que l’actitud sobre Escòcia “honora a la Gran Bretanya”, qüestió inoportuna en aquest moment en que Catalunya, per obra i gràcia del pròpi Rajoy, està en el fons de la qüestió de tot l'embolic internacional espanyol. Gràcies Sr.
Fillon, però, a pesar de tot, imagino que entendrà que aquestes declaracions les deixem “en
conserva” per si arriba el moment de poder-les tastar fora de temporada electoral. Tant de bo que jo
estigui equivocat, però d’un país con França que ha estès el centralisme més radical (recordem tots que just travessar
la frontera pels Pirineus el primer indicador que trobàvem era el de París
1000...) del que deriva en bona
part el centralisme espanyol, i vist el tracte oficial amb Còrsega, el bretó o el
català, per exemple, fa que molts vulguem
sentir aquestes mateixes declaracions en el cas de que el Sr. Fillon arribés a
l’Elisi. De totes maneres, gràcies:
copets l’esquena ajuden sempre a
tirar endavant. L’altra mala notícia
que ha rebut Rajoy li ve d’Anglaterra. La Primera Ministra May li fa saber al President
espanyol que Gibraltar és innegociable,
amb l’agreujant de que May no li diu directament a Rajoy sinó que ho diu a la
UE, amb qui realment ha de negociar el Brexit i on, si no hi ha res de nou,
s’haurà de parlar de Gibraltar. Amb la UE i no amb Espanya i sempre respectant la voluntat dels gibraltarenys. Pel que es veu, també aquest partit es juga
fora...
M’agradaria saber
si algun dels dos ministres implicats en tot plegat (Interior i Exteriors) ha
rebut algun avís des de Presidència...
J. Vinyeta.-
8 d’Abril de 2017
8 d’Abril de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada