446.- Corrupció a dojo.-
Madrid ha estat en
primera plana des de dijous passat. Ha
petat un floronco de mides sospitades però en cap cas imaginat d’aital
virulència. Sabíem ja dels anteriors
secretaris generals del PP de Madrid (Romero de Tejada i Granados, el
primer condemnat per les targetes black i Granados a presó considerat cap de la operació Púnica),
però al bassal de les granotes de l’Espe (acudit molt en boga aquests dies) s’hi
ha trobat el que deuria ser el mascle alfa de tot plegat: Ignacio Gonzalez,
expresident madrileny, també ex secretari general del PP a la Comunitat i, per
les llàgrimes de la pròpia Espe a les portes de l’Audiència nacional, bon amic
de l’expresidenta. Gonzàlez, finalment a última hora d’ahir, també va
entrar a la presó. Se l’acusa
d’enriquiment il·lícit i de sis o set coses més relacionades amb la presidència que ostentava en el Canal de Isabel II, les aigües de Madrid,
i de participar en el finançament irregular el PP.
Però darrera de
l’escàndol econòmic, de mides per determinar, entenc que el més greu de tot
plegat és l’escàndol polític que genera l’actuació del Fiscal Anticorrupció,
Sr. Moix, que deixa patent “l’estimació” profunda pels seus amics del PP i
adlàters. Va ser anomenat, quan ja era Fiscal anticorrupció de la Comunitat de
Madrid i molt amic de l’Espe, pel nou
fiscal General de la Maza que estava avisat d’algunes de les irregularitats del
candidat[1]. Ignoro
si Moix és d’ascendència illenca però el seu cognom, en català balear, vol dir gatet i
ja sabem fins on ho son, de faldillers, els gatets de casa. Efectivament,
aquest fiscal Moix, ja ens portava
alguna càrrega a l’esquena. La primera va ser la no consideració de
desobediència a l’autoritat en la fugida
d’Espe en el cas en que va aparcar en el carril bus. Després
va voler boicotejar el cas de les targetes Black i la imputació del
President de Murcia, i com a traca
final, els fiscals van haver d’imposar-se en reunió reglamentària, a les intencions del gatet sumís d'oposar-se
a la detenció de Gonzàlez (aquí sembla que amb l’aquiescència del Fiscal
General De la Maza), als escorcolls a
OHL, INDRA i no sé si també a la consultora PRICE Waterhouse Coopers, a la que
sembla que s’hi va arribar pels pèls.
L’escàndol polític està obert una altra vegada
i manifestant allò que des de fa tan de temps sabem que esquitxa als que hi estan directament
implicats i a tot aquells que podent-t’ho arreglar (aquí assenyalem a tot
l’executiu, a massa bona part del legislatiu i ara ens resulta que una part del
cos judicial, la fiscalia, també hi està implicada,) ens van volent fer creure
en suposats i constants canvis, però que tots sabem que només poden ser o
que seran canvis només, repeteixo,
només canvis lampedussians.
Aquí podríem allargar el discurs, gairebé de
forma interminable i està per veure que farà aquest partit tan regenerador que
vol ser C’s que, no ens enganyem, no crec que es diferenciï molt del que ha
estat el seu paper a Andalusia o a Múrcia.
Un apunt rellevant
en tot plegat, ha estat la imputació de Maruhenda per suposades coaccions a
Cifuentes perquè no denunciés el que havia “trobat” en prendre possessió al
càrrec, qüestions que implicaven al Conseller delegat del Diari tribuna del
periodista. Maruhenda, director de La
Razón, fidel a la línia editorial dissenyada des de Planeta i martillo de herejes de tots aquells que no han estat afins a les
seves prèdiques des de les tertúlies de la Sexta i/o a les del Partit Popular, amb les que ell ens volia adoctrinar des de les seves trones, Maruhenda, dic, ha fet bona aquell expressió de Victor
Lapuente Giné quan ens parlava del per què la corrupció no es castiga a
Espanya. Deia que una de les raons està en que en l’Estat Espanyol no hi ha
llibertat de premsa, no tant perquè no hi hagin capçaleres suficients que la podessin garantir sinó
perquè, diu Víctor, que dins de cada capçalera no existeix la possibilitat de
divergir de la línia editorial. Per tant, els maruhendas de torn segueixen
fidels al que els paga i a la línia que els imposa aquell Consell
d’Aministració al que pertanyen i del que en massa ocasions en formen part. Em
sembla que és en les pàgines del ARA de dijous, que Mónica Planas[2] fa un
resum de tot plegat, del que adjunto el link, en el que es pot dir tot, com diu
la dita, més alt, però en cap cas més clar. Es titula Protegint Maruhenda. Però no dubto de que se'n sortirà...
I ara només ens
queda esperar, d’una banda , la declaració de Rajoy de la setmana que ve.
D’altra, l’espera del nou escàndol
econòmic – polític de cada dia que ens omplirà, per enèsima vegada, de vergonya aliena i, especialment, de
vergonya pròpia, pròpia per no haver estat capaços encara d’haver dit que ja
passa tot plegat de marea d’oli, de no
haver dit dir Prou! amb força suficient. Només ens queda la possibilitat
d’entomar el que pugui ser nostre i arreglar-nos-ho tirant endavant el procés.
Coincidint amb tot
això, resulta que els fiscals del Cas 3%
han estat rellevats i enviats a Madrid perquè de La Maza diu que allà hi ha
molta més feina. No sé si respon o no a
alguna raó estranya o amagada, en aquests canvis. Però que pensin, si hi ha raons
fosques en els relleus, que des de
Catalunya aspirem a ser un Estat net i que, per tant, destapar la merda que pot haver-hi sota de
les catifes no ens fa cap por: al contrari. Si no ho fan ells, ja ho farem
nosaltres. I sense complexos. I com exemple, només cal veure en “l’oblit” en el
que ha caigut Jordi Pujol i Soley des de la seva assumpció de defraudador.
J. Vinyeta
22 d’abril de 2017
P.S.: El Govern i alts Càrrecs han signat un document que, sobre del paper, significa
unitat entre tots plegats per al bon fi que majoritàriament, al menys el 75%
com a mínim de la societat catalana desitja. Els fets ens demostraran la veritat
que expressa el document. Les CUP aplaudeixen el Manifest. Però només fan que
empènyer als altres i ells es mantenen expectants, a punt per tocar allò que no
sona en el moment que els hi agradi més. Facin el que facin, en cap cas han
agafat o agafaran el compromís que els altres sí que varen prendre ahir. Anar per
la vida fent que s’emmerdin els altres
és, realment, la gran manera de viure tranquil.
[1] Anomenat, segons sembla
perquè l’aleshores Fiscal General, Consuelo Madrigal, no es va plegar al
desitjos del Ministre Català de nomenar
Moix fiscal anticorrupció. Per aquesta “indisciplina” no va ser anomenada fiscal de l’Audiència com
sembla que Català li havia promès, i finalment va haver de dimitir com a Fiscal
General. El nou Fiscal General, nomena a Moix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada