442.- Incongruències
El Govern espanyol
és capaç del més insospitat o inesperat. Com tots els Governs del món a vegades
intenta ser pragmàtic com si el
pragmatisme fora la gran fórmula a emprar en política. El que passa és que, en
massa ocasions per no dir que quasi bé sempre, aquest suposat pragmatisme, en
el cas concret del Govern Rajoy, deixa
al descobert misèries que, coneixent-los, sembla impossible que les deixin al descobert.
Anem a pams. La
primera ministra de la Gran Bretanya T. May, ha iniciat el procés que ha de
conduir definitivament al Brexit.
Irlanda i especialment Escòcia, ja han anunciat que volen continuar en la UE i,
per confirmar-ho, Escòcia anuncia un nou referèndum pro-independència per poder
mantenir, assegurant-la així un cop
aconseguida la independència, la seva unió a la UE. Aquest nou referèndum, que
la primera ministra escocesa Sturgeon vol celebrar tan amb els vist i plau de
Londres com de forma unilateral durant l’últim trimestre de l’any proper, ha
aixecat determinades alarmes. May diu
que Espanya vetarà l’entrada d’Escòcia a la UE, però la realitat està en que la
UE entén que Escòcia, Irlanda i Gibraltar possiblement[1]
necessitin un “tractament especial” a l’hora de concretar el Brexit.
Fins aquí podríem dir que tot va sobre de la normalitat.
Però resulta que
Espanya ha obert de nou, i amb una certa virulència en aquesta ocasió, el front
de Gibraltar plantejant aquella idea “margallana” de la cosobirania. El tema no
és nou perquè el tema ja es va proposar l’any 2002. Però mentre May insisteix
que en tot cas es respectarà la voluntat dels gibraltarenys, Espanya espera
aquella cosobirania independentment de la voluntat dels seus protagonistes. Davant
de la insistència espanyola, l’ex líder conservador M. Howard entén que la
resposta d’Anglaterra respecta al tema de Gibraltar ha de ser tant contundent
com ja ho va ser M. Tatcher en el cas de les Malvines, i el ministre de defensa
d’Anglaterra M. Fallon declara que defensaran als gibraltarenys fins a les
seves últimes conseqüències... Tot i
això, no crec que la sang arribi ni a la
cantonada.
Però heus ací que
el ministre espanyol d’afers estrangers diu que “d’entrada...” Espanya no
vetaria l’entrada d’una Escòcia independitzada[2]; com
també diu el mateix el portaveu del PP al Parlament europeu[3] en
resposta a la pregunta en aquest sentit en roda de premsa: pur pragmatisme.
Però davant d’aquesta insinuació ha de sortir el portaveu del PP, Pablo Casado[4], que diu que Escòcia, si s’independitzés,
hauria de “posar-se a la cua” per entrar a la UE: aquesta resposta és diguem-ne
miserable. Pura misèria a la vista: per fotre Catalunya, si cal, que es fotin els altres...
Tot plegat, tots
aquests si o no constants, aquestes permanents incongruències, posen de
manifest, al menys, una cosa fonamental: Catalunya està permanentment present
en la política espanyola interior, cosa que ja sabíem, però ara i com a
conseqüència de lo dit, està de ple en la política internacional espanyola. Perquè
quan algú parla de referèndum, com és el cas d’Escòcia, o en la necessitat i
obligació de consultar el parer dels seus protagonistes, com seria el cas de
Gibraltar, l’Estat espanyol només té una
resposta: la que pugui ser aplicada al
cas català, en funció del criteri que manté sobre d’aquest assumpte. Ni Europa
compta en aquest cas. Però, s’aplicaria aquest mateix criteri a l’hora de
respondre una seriosa demanda de retorn per part de Marroc de Ceuta i Melilla?
Hi hauria també cosobirania? Hi hauria referèndums perquè Ceuta i Melilla
decidissin el seu futur? Em sembla que tots coneixem, hores d’ara, les
respostes a tot plegat. I no tinc cap dubte que es faria un referèndum en les
dues ciutats perquè jo, en el seu cas,
tampoc voldria ser marroquí. Dit d’una altra manera, el resultat estaria cantat
d’antuvi.
No es tracta de ser
optimistes en considerar com Europa resoldrà els problemes que el Brexit ocasiona. Però podem pensar que, alguna de les solucions
aplicades ens albirin quelcom de positiu des del punt de vista indepe català.
Perquè el que si sabem és que Europa, si
en alguna cosa ha estat tradicionalment congruent, ha esta amb el seu
pragmatisme a l’hora d’actuar. Sapiguem esperar perquè tampoc ens queda gaire per tenir respostes al
respecta.
J. Vinyeta
4 d’Abril de 2017
[1]
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1073402-la-unio-europea-obre-les-portes-als-escocesos.html
[2]
http://www.abc.es/espana/abci-dastis-asegura-espana-no-vetaria-entrada-escocia-201704021820_noticia.html
[3]
http://www.rac1.cat/info-rac1/20170311/42797545150/gonzalez-pons-diu-que-espanya-no-vetaria-lentrada-descocia-a-la-ue.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada