diumenge, de febrer 26, 2017

433.- La Justícia trontolla (i II)

433.-  La Justícia trontolla (i  II).-

Pel que hem explicat, resulta que hem arribat aquell punt que  intuíem incomprensiblement possible de que professar una ideologia determinada fora constitutiu de ser delicte. Hem arribat a aquell punt comparable a les actuacions policials en les èpoques de dictadura (que tots els dictadors que en el món han estat han aplicat) en que delinqüents ho son tant els vulgars carteristes com els que pensen diferent del criteri oficial, amb l’agreujant de que entre aquests últims s’hi inclouen amés, i també, els que només son sospitosos de dissidència. Què poca distancia hi ha entre aquella actuació i l’actual...! Com deia un missatge rebut de l’ANC “Pots obrir-lo: encara no és delicte...”

Si un cos legislatiu, com és un Parlament, ha d’estar controlat  - dirigit pels jutges, no cal que els Parlaments existeixin. Algú, que no recordo qui va ser, va dir que, de passar això últim, les Lleis les podien fer directament els secretaris dels Jutjats. La por i molt possiblement la impotència per trinxar idees, desitjos, voluntats i profundes diferències ideològiques, fan que, des del Govern Central es vulguin  convertir els Parlaments, fins  avui autonòmics i especialment algun amb voluntat independentista, en seus del TC.  

Potser des de Madrid no volen ni els hi convé entendre-ho. Però la realitat està en que amb aquests que participen de les conductes marcades des del Govern central i acceptades potser per massa dels que hi estan immersos amb clara actitud de servilisme i agraïment, aquests servils mengen de les engrunes que els que els han afavorit llencen sota la taula. Però sense la consciència de que, aquests mateixos, i per la mateixa inexistent raó, els hi poden retirar, fins i tot, aquestes engrunes a caprici o conveniència. Entenc que per bé de la Justícia primer, d’ells mateixos en segona instància i per bé del País en general i dels seus ciutadans en particular, haurien de prendre consciència  de a qui juren lleialtat pràcticament incondicional.

També entenc que la societat civil, que és capaç d’una magna manifestació a Barcelona, demanant justícia per als retinguts en camps de concentració a les fronteres de la Unió, ha de ser capaç de manifestar-se i sortir al carrer per demanar, simplement, Justícia. Perquè si aquesta no existeix o està, com és el cas, evidentment deteriorada, res del que es reclami pot estar a l’abast de res si la Justícia no està a  l’abast dels que la demanen. Demanar, tot i això, és senzill. És més difícil aconseguir, també senzillament, l’existència d’una virtud moral que camina vers la veritat i exigir el seu compliment, és a dir: l’existència del que normalment anomenem Justícia. Si aquesta no existeix enllà de l’Ebre i no ens preocupem de que existeixi aquí, a pesar de l’existència de voluntats concretes al respecta, no anirem en lloc  si, en allò que pretenem crear i que és molt ambiciós, la Justícia no és el centre d’allò que suposadament ens generarà la llibertat. Pensem-ho.

J.  Vinyeta.-
25 de Febrer de 2017