431.- Comentaris
(Trobades, Mas, Refugiats)
Sembla que es confirma la trobada Puigdemont – Rajoy el
mes passat. S’ignora si hi ha intenció de repetir-la i, en cas afirmatiu, quan
es portaria a terme. La reunió sembla que va tenir com objectiu que Puigdemont assistís
aquella reunió de Presidents autonòmics que va acabar amb més pena que glòria i
deixant clar que Madrid s’emporta el pa i deixa a la resta les engrunes. Andalusia,
Extremadura i Castella – La Mancha
hauran d’enfrontar-se directament amb
Rajoy. Com diu D. Miró en la seva columna del diari ARA, Rajoy haurà de fer de
dolent de la pel·lícula[1]. I això
no agrada gens ni mica al Presidente:
era el paper assignat a Puigdemont.
Si Puigdemont hi
va anar a la trobada amb Rajoy com se’ns diu i aquesta va acabar com va acabar,
realment va ser una primera, però ferma i clara, indicació de voluntat de
trencament. Però en el que penso que no hem de caure, i de cap manera, és en el
terreny de l’especulació. Coneixem els posicionaments dels dos interlocutors.
Per tant, res ens indica que, en immediates trobades, si hi son, hi hagi canvis
en els plantejaments individuals. Personalment
no tinc cap interès en especular en el
sí, no, potser..., en aquesta brama com la que ha estat passant aquests últims
dies, que ha estat situada en l’absurd que suposa estar pendent d’un fet que,
tot i que es realitzés, hores d’ara sabem el que ja sabíem: que seria, si
no intranscendent, si que inoperant de
cara als objectius del full de ruta. Per tant, entenc que de la reunió de la
que volem transparència, si és que arriba a celebrar-se amb el contingut
adient, és de l’última i/o definitiva reunió, perquè serà la que passarà a la
Història i després de la qual tindrem definitivament clar el camí. Portar
suposades trobades amb una frivolitat més pròpia de les premses rosa o groga
que no amb la serietat que pressuposen els fets provats i contrastats (no
oblidem aquest últim punt), no fa res més que
augmentar el perill de que des
de l’Estat s’intenti donar la imatge de que és precisament Puigdemont qui no
vol ”entrar en razón” (l’Estat té
recursos i medis afins suficients per a presentar-ho així a la resta del País)
i per tant crear un autèntic desgast de
la Generalitat en general i de Puigdemont en particular. Ja sabem, per
tant i especialment per aquesta última raó, com actuarà la premsa afí al Govern Central.
Però, per això mateix, en sembla especialment indicat que la premsa catalana
afí a la consulta, sigui prudent al respecta i no hi participi: els habituals lectors de la premsa
afí no la comprem cada dia precisament pels titulars. Repeteixo novament: Keep Calm.
Mas va atapeint-se de feina. A
pesar de l’ombra de la inhabilitació, em sembla que té molt clar que PDCat no
té candidat per a les properes eleccions
quan hagin de celebrar-se, i que ell és una de les poques opcions que té el
Partit. La trobada amb Ibarretxe al País Basc no deixa de ser significativa en
tant que és de l’única Nació de l’Estat que, tot i que només ho ha estat des de
les esferes abertzales, s’ha manifestat un suport al procés independentista. El
moviment independentista al País Basc, no compta dins del propi País amb un
suport sociològic del grau i intensitat amb que compta el Procés aquí a casa nostra. Però sense els disbarats
etarres i pacíficament queda clar que hem arribat, com diu el propi Ibarretxe,
al menys fins el camp número tres i que
tirar amunt o tornar a Katmandú és
realment cosa nostra. Un sector minoritari, fins avui, del País Basc en mira i ens té com a
mirall...
Barcelona es va manifestar pel tema de
l’acolliment de refugiats. La manifestació va ser multitudinària i va deixar
clar el desig d’acollir i ensems la inoperància d’Europa davant del desastre
social que representen els camps de refugiats a les fronteres de la Unió.
El tema és molt pelut. No tan per a la societat més conscienciada
en sí que no presenta excessives reserves (que no és tota
la societat, tinguem-ho en compta), si no en la voluntat dels propis estats. Europa està sota mínims, molt tocada en aspectes democràtics. Només cal veure com
les posicions ultradretanes (que sempre responen a tics autoritaris) van campant
per la Unió. I no es pot negar que aquestes posicions incorporen una bona part
de la societat de l’Estat que els integra, part de la societat que els va
mantenint en el present europeu. Part social de gruix que sembla que portarà, per exemple a M. Le Pen
fins la segona volta de les properes eleccions franceses, personatge que no solament no en vol ni sentir
parlar, com els seus adlàters, del tema d’acolliment sino que en els seus discursos
incorporen, tots plegats, a més, la
voluntat d’expulsar als que ja son aquí[2]. És aleshores
quan ens adonem de la debilitat d’una Unió Europea incapaç de
fer complir els seus propis acords als membres de la Unió. Barcelona, avui per avui, ha estat el gra al
cul que suposo que incomoda a molts dels que haurien d’estar-se barallant
perquè tothom compleixi els acords establerts respecta de la ubicació dels
refugiats que, com a mínim, s’han assignat com a quota (i no hi ha res millor per
“mantenir” una “consciencia viva” com un bon furóncol en un lloc incòmode). Però
a banda, aquesta Barcelona lidera les causes que considera jutes. Ha esta una
manifestació que, com a mínim, ha tornat a situar a la capital de Catalunya en
les primeres pàgines de la premsa mundial i per una causa, repeteixo, justa. I
és que, fins i tot en això, som diferents de la resta d’aquest Estat que no ens
deixa marxar...
J. Vinyeta
23 de Febrer de 2017
[2] França compta amb el
problema afegit al respecta de ciutadans francesos algerians (Pied noirs o no)
i no sabem fins on estan involucrats aquests
en els actuals aldarulls viscuts a Paris aquests últims dies, i si és que hi
son.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada