El títol li he
robat a Xevi Xirgu: ell titulava així la
seva columna el divendres passat 17 de
febrer a El Punt Avui. Però entenc que és la millor de les expressions i el
millor dels consells que ens podem donar de cara al que se’ns ve a sobre. Perquè Inda[2],
des de la caverna rabiosa de Giménez Losantos, o Cebrián [3] [4]
entrevistat a El Mundo per Cayetana Álvarez
de Toledo, o el mateix Rajoy, afirmant que el Govern català[5]
està en mans d’extremistes, no fan res més que intentar desprestigiar de totes
les formes i maneres possibles al Govern Català i, donat “aquest desprestigi”, estan preparant l’opinió pública espanyola
per a una “intervenció” diguem que definitiva per “corregir-ho”. Estan
preocupats i amb un cert acolloniment quan
intenten mínims i íntims raonaments
sobre del per què de tot plegat. I només ha faltat que la Comunitat Europea
obri la porta per dialogar amb Escòcia perquè es posin encar més nerviosos.
Entenen que si hi ha solució, tal com des de Madrid es pot entendre quina pot
ser aquesta solució, no poden ja perdre més temps en aplicar-la.
La situació és
complicada. Rajoy ha portat les coses al límit amb aquella actuació tancredista
que li és tan pròpia i ara haurà de forçar la màquina amb resultats perillosament
desconeguts tant pels seus com per l’oligarquia que el mana. Creu o imagina que si els convergents “dubtosos”
abandonen el Procés, ja sigui per por, que serà l’intent més directe i imminent,
o per imaginades avantatges i promeses de futur que puguin derivar-se del manteniment de
l’actual relació amb Espanya (tal com va passar en el País Basc quan el
PNB va tornar a ser autonomista), el Procés es diluirà o, quan menys, abaixarà el “souflé” deixant la voluntat independentista per sota
del 30%, molt inferior al 48% que
representa, fins avui, el resultat electoral passat. (De totes maneres, en l’edició del dia 18, el
Punt Avui inclou un article d’en Miquel
Sellarès, també amb un títol “Disciplina i discreció ” de per sí ja prou explícit, que hi fa
també referència a la possibilitat d’una futura actitud d’alguns convergents en la línia com la suposada
pel PP. En això sí que poca cosa podem fer). Respecta de l’actuació del
PNB, deixar clar que entre el País Basc
i Catalunya hi ha una gran diferència: Urkullu recapta el cent per cent dels
impostos del País Basc i Puigdemont ha de demanar caritat al FLA. El País Basc
podia i volia defensar un concert econòmic i Catalunya, arribat aquest moment,
està en la situació contrària, no te res
a perdre i sí molt a guanyar. I oblida Rajoy que, a pesar de tot i per molt que
ho vulgui desfigurar, la baralla hi és perquè demanem un clar exercici
democràtic com és el de poder votar; el
problema rau en que nosaltres acceptaríem el resultat que tal exercici donés.
Madrid té pànic a que el resultat no li
sigui favorable. I això sol ja posa en
evidencia que la raó està de la nostra part.
Per tot plegat, i a
l’espera del que ha de venir, Keep calm, hem de deixar clara la nostra
paciència, tranquil·litat i calma davant
de totes i cada una de les provocacions i envestides diàries a les que serem
sotmesos. I, a més, carry on, per deixar clara la
voluntat de seguir endavant amb el full de ruta. Xavier
Roig en el seu article al diari ARA del
divendres 17 de Febrer[6] finalitza el seu article, en el que fa una anàlisi del judici de Mas i
companyia, dient-nos el següent:
“Aquest judici
demostra que caldrà coratge, paciència i tenacitat. El pitjor està per venir.
Si col·lectivament no comptem amb alguna d’aquestes característiques, més
valdrà deixar-ho córrer”.
Son avisos
importants i necessaris, tots en el mateix sentit. Només cal recordar l’èxit de
la Fiscal General de Catalunya en les diferents conferències i xerrades en que
va explicant la “violenta” reacció de la que va ser objecta per un individu
(vist el video dels fets no sembla quedar clar qui és més provocador...) però
que ha donat lloc a la intervenció de la fiscalia amb el comunicat al respecta;
la fiscalia, que com diu X. Roig en l’article mencionat “es [la fiscalia] l’òrgan més
descaradament polititzat de tot el sistema judicial. I no ho poden negar”.
Dons allò del caldo i les dues tasses...
En fi: sonen
clarament tambors de guerra i hem de ser conscients de que, de moment, estem
sols davant del que se’ns prepara. Que no succeeixi allò que ha estat freqüent
en temps passats, de que l’enemic està en perfecta ordre de batalla i nosaltres
ni tan sols no hem esmolat l’eina. Però aquesta vegada “l’esmolada” no ha de
ser res més que posar a punt l’esperit individual i col·lectiu davant del que
se’ns anuncia: Keep calm and carry on.
J. Vinyeta.---
21 de Febrer de
2017
[1] És el titol que
Xevi Xirgu dona a la seva columna de El
Punt Avui del divendres 17 de febrer passat
[2] http://www.ara.cat/analisi/Lanalisi-Bassas-Al-Pais-Basc_0_1744025689.html Entenc que val la pena la lectura de tot
l’article.
[3] Tot i la rotunditat de les
declaracions de Cebrian, Alex Gutierrez hi treu un apunt d’humor en l’article “Les solucions testosteròniques de Cebrian
per catalunya” http://www.ara.cat/media/solucions-testosteroniques-Cebrian-Catalunya_0_1745825547.html
[5]
http://politica.elpais.com/politica/2017/02/20/actualidad/1487610954_752340.html
[6] http://www.ara.cat/opinio/Xavier-Roig-judici-tenacitat-sobretot_0_1744025587.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada