427.- Vist per a sentència

427.-  Vist per a sentència.-

El jutge va tocar la campaneta i el públic assistent  var començar a marxar. El judici que el propi Mas va considerar un immens error, com així ho va entendre molt bona part de la ciutadania independentista o que no ho fos però amb dos dits de front,  quedava a punt perquè els magistrats es rumiessin tot plegat i prenguessin la decisió corresponent, és a dir: sentenciessin.

Però havien passat algunes coses que entenc que val la pena considerar. El judici havia estat marcadament tècnic  defugint tan com fos possible de tota politització. Els defensors i  fiscals anaven en aquest sentit. Però arriba el moment de les conclusions i al·legacions finals i  sembla que tot ha de prendre un altra camí. El propi fiscal ens fa assabentar de que no ha rebut pressions de cap mena ni de ningú,  ni de la fiscal general del moment, Consuelo Madrigal. Afegint en les seves conclusions, a més, que la trucada que efectivament va rebre de la fiscal Madrigal li demanava un treball rigorós tant si se’n desprenia  d’aquesta feina rigorosa  un arxivament o una acusació. Aquesta declaració dona una caire perillós i polític a tot plegat. Perillós perquè ens deixa dubtes de si sempre la fiscalia general actua així  o de si “recomana” especificitats... Polític  perquè, si demana o proposa especificacions concretes hem de pensar que o ho fa per iniciativa personal (i tots sabem qui nomena al fiscal general) o ho fa per ordres rebudes que, tots sabem, provindran del ministeri del que depèn, les que, en qualsevol cas, tindran el caire polític propi del ministeri al que es deu. Si realment les rep i la seva independència és clara, plegarà; si les aplica i no plega, és evident la seva submissió a les ordres rebudes, que seran transmeses aquells que les han  d’aplicar.  En qualsevol cas genera dubtes. Amb aquestes declaracions, el Fiscal Sánchez Ulled es fica en un aigüerol  de difícil sortida, però, de totes maneres, fent bona  aquella màxima que diu “excusatio non petita, accusatio manifesta”. El procés  olorava  finalment a allò que no es volia que es notés dins de la Sala.

Però en fer aquesta valoració de la trucada de Madrigal, ens fa venir a la memòria (i no perquè ho haguéssim oblidat, sino perquè entenem que hi ha un lligam entre les dues situacions) que Sánchez Ulled  i els seus companys  del TSJC havien manifestat que no hi havia delicte en tot allò del 9N, i que va ser el fiscal general anterior a Madrigal, Torres Dulce, que com tots els fiscals generals està  a les ordres del ministre de justícia, qui va exigir que la causa es tirés endavant. I no oblidem que la jerarquia fiscal s’inicia en el Ministre de Justícia a les ordres del Cap de Govern. ¿Reconsiderem aquella impressió causada per la trucada de Madrigal, conscient de la dimissió de Torres Dulce i ens avenim en considerar  les conseqüències polítiques de les dues decisions?

Després varen venir les al·legacions finals dels encausats, que varen assumir les responsabilitats polítiques que es poguessin derivar de tot plegat, però en cap cas les delictives que els hi pressuposaven.

I ara a esperar. No sabem els tempos (s’ha parlat  de set setmanes) però sí sabem que el 27 d’aquest mes s’inicia una altra causa (Homs) pel mateix tema. I hem de pensar que, davant de la mateixa qüestió, els   tribunals (El Suprem a Madrid i  el TSJC a Barcelona) sentenciaran de la mateixa forma. El que no sabem és el temps en que trigarà  en resultar pública la presa de decisions ni quina de les dues serà primer, però si que pensem que  les dues sentències hauràn de resultar idèntiques, qüestió que també pot deixar en entredit allò de la independència judicial...

Esperarem, perquè  no ens queda més remei. Però que quedi clar que si el tribunals condemnen, Espanya hi surt perdent davant d’aquells que ja no entenen, especialment des d’Europa, que s’hagi arribat fins on s’ha arribat. I l’independentisme es farà sentir. Si absolen, la caverna no ho perdonarà mai i l’independentisme també es farà sentir i amb més ales, i Rajoy (Espanya) també hi perdrà perquè perdrà raons jurídiques que Rajoy entén com inqüestionables. Per tant i a banda de tot plegat, per molt que Rajoy pugui, en aquest últim  supòsit,  “celebrar” la independència judicial, continuarà estan  sobre de la taula el perquè d’un judici polític que s’entén des d’arreu com una venjança a una qüestió que no havia de ser res i va ser, al contrari, una manifestació popular, ordenada i cívica que Europa encara recorda. I Rajoy haurà perdut, com ja he dit, moltes raons per  a mantenir-se en l’ostracisme al que ens té habituat.

J.  Vinyeta

12 de Febrer de 2017