509.-El Parlament engega

509.-El Parlament engega.-

Aquí, a  casa nostra, han començat les reunions  al Parlament per definir la Mesa i  posar en marxa tot el procediment parlamentari. Hi ha incògnites perquè no sabem si els candidats que estan empresonats o  a  l’exili podran assumir les actes de diputats i, si s’escau, el nomenament de  Puigdemont com a President que ja era de la Generalitat,  si podràn participar en les sessions del Parlament o si hauran de renunciar a elles.

Estic convençut de que dient el que diré a continuació em cauran, com vulgarment es diu, hòsties per tot arreu. Però no deixa  de ser el pensament d’un republicà indepe de Catalunya. Vagi per endavant que no vull gent ni a la presó ni a l’exili. Però em sembla que, a pesar de que no ens agradi, l’Estat espanyol ens ha portat fins un carreró del que n’hem de sortir amb grapa i esperit de futur. Puigdemont i els que l’acompanyen  han anat a l’exili per Catalunya per mantenir el pavelló indepe ben alt, i la feina que han fet des de Brussel·les  l’entenc com extraordinària: han posat el “problema” català al rovell de l’ou d’Europa. Junqueres està encara  a la presó i per les mateixes raons i  des d’aquí i per a ells, s’ha mantingut allò de la demanda de llibertat al  presos polítics, que ho son precisament perquè han transgredit una llei política  injusta, i no altra cosa. Però, potser que pels interessos partidistes, entenc  que anem  barrejant peres amb pomes. Perquè que Puigdemont, Junqueras i companyia acabessin on estan formava part del que, podríem dir-ne, comportava el sou (i no pretenc en cap cas ni mai justificar l’actuació d’un estat amb clares tendències dictatorials). I això no vol dir res més que el què he dit.

Ara estem davant de que Catalunya tiri endavant o quedi col·lapsada. El resultat electoral ningú ens podrà discutir que ha estat bo, molt bo, perquè ha revalidat allò que des de fa anys anem plantejant i definint coma futur de País. Però el que no podem fer és estar pendent de les decisions judicials per a la llibertat d’uns o pel retorn d’altres: equival a l’acceptació d’una dependència de l’Estat que ens ha portat fins aquí. S’ha de garantir el funcionament del Parlament amb les majories que les urnes ens han donat. Si vuit candidats electoralment triats no poden estar al Parlament, el que ha de quedar clar és que no podem perdre majories parlamentàries  per absències  de diputats, absències que indiscutiblement seran molt doloroses, però que en el meu  entendre  son inadmissibles.

Entenc que el retorn del President i els altres Consellers és necessari per restablir la normalitat política de Catalunya. Però no entenc que, si aquest retorn ens el fa físicament impossible un  Estat, contra el que no tenim ni un mal bastó per a defensar-nos, si continuem presentant-nos com a revolucionaris pacífics del somriure, armes que volem continuar utilitzant, cert,  però a l’espera de decisions d’un arbitra que juga amb la samarreta del contrari i del que sabem com ens arbitrarà el partit,  no prendre decisions independents d’aquest arbitatge i no mirar el futur, només ens fa, en la  meva opinió, més dependents.

Per tant, entenc que,  si realment no hi ha possibilitat de perdre cap votació per absències forçoses, es vagi a la  recerca de la legitimitat que ens varen arrabassar. Però si aquesta possibilitat de pèrdua es manifesta i hi ha possibilitats  de que sia real, Catalunya ha de tirar endavant,  tot i que amb els els somriures, i anar a la recerca de la  nova legitimitat que ens han deixat les urnes amb la gent que hi ha a les llistes darrera d’aquests, de tots aquests, inclòs  Puigdemont, que no hi poden estar presents al Parlament, per molt dolorós que ens sigui. Tot plegat per la senzilla raó de que aquesta proposta electoral que arrossegava la il·legalitat amb la que ens va ser proposada, va ser acceptada per tots com a forma de sortida d’un atzucac i entenent que la no participació en aquestes eleccions proposades, deixaven a tota la oposició unionista amb la possibilitat de governar Catalunya durant quatra anys  i deixar-la destroçada al finalitzar la legislatura. Ja sé que és difícil, però els partits, dins del Parlament, han de pensar en Catalunya i deixar de banda partidismes i personalismes. Trist per alguns,  però necessari. Arribat aquest punt, ppotser fora bo triar com a presidenciable un diputat de prestigi el menys partidista possible. De totes maneres, de les reunions de tots plegats ha de sortir-ne una solució.

He dit abans que la situació del President i consellers, a l’exili o empresonats, és un tema absolutament injust, desproporcionat, fora de mida, però  que era un risc que varen assumir just en el moment en que varen acceptar el càrrec. Els que no varen estar disposats a assumir-lo varen, legitima i comprensiblement, renunciar. I res a dir.  Però per mí encara ho és més d’injusta  i vergonyant la situació dels Jordis. Res, en el meu entendre, justifica una situació com la que estan suportant.  Hi son com estàn per pura revenja d’un estat que no ha sabut combatre el desafiament que li plantejàvem, de forma democràtica i pacífica, i que ells han liderat; un Estat  que ha ignorat aquest desafiament i que s’ha trobat, en els últims anys, amb una societat pacífica però emprenyada i no disposada a fer passes enrere. I han rebut els Jordis...!, pensant aquest Estat que empresonat-los, a l’albur d’una modificació constitucional i estatutària com és l’aplicacio del famós 155, que desenes de juristes de tots els colors i tendències consideren il·legal, acabaria amb el suposat lideratge  sobre d’unes voluntats sotsmeses i abduïdes.  No ha estat així, perquè les voluntats que lideraven, ni han estat sotsmeses ni, molt menys, abduïdes.

Daltra banda, perquè  es parla  d’empresonats, oblidem a aquella persona que va estar a favor de la Generalitat en tot moment, amb un sentit professional extraordinari, i que també ha estat descavalcat en revenja per haver estat millor que aquests que pressumíen  de ser-ho.  Personalment sento vergonya d’una societat que ha oblidat al Major Trapero, Cap dels Mossos d’Esquadra, gaire bé d’una manera infamant. Podria dir-ho possiblement d’una altra manera, però la   desconec. No està a la presó, no està a cap llista, no pertany a cap partit i, potser precisament per això, ha estat oblidat. Vergonya, molta vergonya...

J.  Vinyeta

28 de Desembre de 2017