506.- Temps electoral

506.- Temps electoral.-

La campanya electoral va arribant a la fi. En una setmana serem a la vigília del anomenat dia de reflexió: el martelleig que ens toca suportar s’acabarà i podrem anar a votar segons les nostres conviccions. La campanya és estranya. No ja per la  situació de la que es deriva la convocatòria, si no pel que ens ve passant en el dia a dia.

D’una  banda les contínues interferències en tot  i per tot que la junta electoral, bellugada des de Madrid, va imposant.  Cada  dia hi ha una limitació més  que va constrenyent l’acció dels partits indepes: la limitació o censura d’actes  és a l’ordre del dia. Cada dia van donant instruccions que afavoreixen clarament als partits unionistes. Cada dia s’amplien les amenaces des de Madrid a tot allò que se’ls hi pot posar davant, amb la finalitat de que s’apartin quan més aviat millor. Apareixen problemes en el cens que hi ha qui entén que son problemes habituals en tots els processos electorals, però que creen seriosos dubtes. Des de Madrid es designa a dit el que ha de fer el recompta oficial de les paperetes i a  cada dia augmenta la sensació de que la netedat no serà precisament la norma de conducta habitual en el procés. Les provocacions son constants amb la “sana” intenció de que ens emprenyem i muntem un ciri que justifiqui una intervenció policial-militar per “restaurar” l’ordre. Cada dia, cada dia... És evident que qui dia passa, any empeny. Però son dies que costen de passar. Les dues barrabassades  últimes son realment de traca i mocador: Méndez Vigo fa complir una sentència, que encara no és ferma, i fa entrar a la guàrdia civil  amb nocturnitat i traïdoria al Museu de Lleida per retornar a Sixena les famoses peces que s’hi guardaven en el museu. El Monestir de Sixena pertany a l’Ordre de Sant  Joan de Jerusalem ara Ordre de Malta, el vicepresident de la qual és, curiositats de la vida, el germà del ministre... I tot això amb l’agreujant de que el que fins ara era patrimoni públic passa a les mans privades de l’Ordre. La segona fa riure si no fos pel  dramatisme que comporta: la junta electoral dona  la raó al PP i troba excessiva  la cobertura que TV3 va fer de la manifestació de Brussel·les... però no hi ha cap menció a la resta d’emissores que la varen retransmetre íntegrament. És clar que, aquestes últimes eren les seves... I en mig de tot, l’ultradreta violenta actuant amb absoluta impunitat emparada per l’omnipresent  155.

D’altra banda, per si de mals no en teníem prou, em trobo amb actituds estranyes dins dels dos principals  grups, especialment en  el grup d’ERC. Donades les circumstàncies em sorprenen actituds com les d’en Mundó dient que, com que Puigdemont és a Brussel·les i no podrà tornar, ell i el seu partit son els més indicats per a rebre el vot dels ciutadans i presidir la Generalitat. O aquestes discussions entre Govern Legítim i Govern Real que, en la meva opinió, no porten en lloc. Entenc perfectament que, donat que no hi ha hagut llista unitària (amb les seves avantatges i els seus inconvenients), tots es busquin  la vida com millor els hi sembli. Però Mundó en aquest cas, i els que han “insinuat” el mateix que ell, no poden fer bona l’expressió partidista de que  Catalunya és després  de la victòria electoral. La situació que estem vivint no requereix, en el meu entendre, de discursos i mítings abrandats. Ja som  grans i, encara que a plantofades, hem anat madurant. Per tant els polítics no ens poden tractar com a criatures. Catalunya està en un atzucac compromès i només ens son admissibles actituds amb les que ens quedi clar que, per a ells també, Catalunya i no precisament el partit, és l’objectiu electoral. Saben que la societat civil està llesta i amb l’eina esmolada. I que, per tant, col·laborarà i en primera línia. Però tots aquests, ERC, JxC i CUP també han de tenir en compta que aquesta societat civil ha donat suficients mostres de prendre dreceres si els que fan el camí s’adormen o van errats.

El potser el més absurd és l’actitud dels podemites comuns. Indefinits i fent-nos culpables de tot i del retorn del feixisme, deuen pensar que la seva suposada neutralitat equidistant és el millor per Catalunya i la seva ciutadania. Però l’equidistància pot ser entesa com aproximació o comprensió  al 155. Dante Fachin els hi ha donat una lliçó, perquè, en ocasions, com en la que estem vivint, el dubte suposa clarament aquiescència amb l’actitud unionista.

J.  Vinyeta

13 de Desembre de 2017