736.-
Ni uns, ni altres.-
Se’m
fa molt difícil de pair la carta que Junqueras[1]
ens ha fet arribar. Ho fa ara, amb la Presidència de la generalitat a la seva
mà i en el moment en que, per aquesta Presidència, el partit que presideix es
torna a engreixar. El PRI català s’ha
posat en marxa i ara és el moment del bon tec... i no cal esguerrar-ho. Una vegada més, ens ve a dir, també, allò ja
clàssic de que hem de ser més. És una expressió que fa massa temps que sentim,
que Junqueras i el seu partit no modifiquen i que, en conseqüència, ens ve/nen
a dir que estem allà mateix i que ens hi hem de quedar fins que Junqueras i
companyia entenguin que ja en som prou.
El que no es pregunta Junqueras és, quants hauran quedat pel camí amb els somnis
soterrats per la traïdoria d’algú que, a més, es considera bona persona...
No
sé com definir tot plegat. Cinisme, per allò del desvergonyiment amb que ens
parla? Demagògia, per allò de certes
veritats però explicades a mitges i sempre en profit propi? Traïció, per allò
d’empènyer un 27 O del que ara renega? Insolidari, per oblidar als apallissats que ara farà quatre anys que empenyia? Autonomisme, per allò de deixar les coses com
estan fins que convingui?
Però
ara la pregunta del milió no és altra que aquesta: ¿quina serà la resposta del President Aragonés davant al clar intent de tutela de la Generalitat i del seu
Govern que Junqueras està plantejant? Recordo que, durant el període post
electoral en el que ER i Junts intentaven pactar un Govern, ER aclaria que, en cap
cas acceptaria tuteles des de
Waterloo. Ara, Junts, i tots plegats, hem d’acceptar tute les que se’ns imposen
des de Lledoners?
Quan
ja estàvem prou emprenyats, ens surt el Sr. Jordi Sánchez[2]
responent Junqueras, i també ens deixa corpresos quan ens diu que l’1 O no va
ser un error, però si que va ser una maniobra per obligar Rajoy negociar... Pobres
dels que varen rebre per creure’s que defensaven una causa justa i no una
decisió política estúpida de la que mai ens varen advertir! L’article de Sánchez, que ja ens va dar la
sorpresa pactant individualment amb Aragonés, també put. Només el
mig salva el fet de que no renega obertament de la via unilateral. Però alguna
cosa no va massa bé quan es menysprea una
actuació de caire marcadament ciutadà, clarament polític i amb una finalitat
concreta que ha marcat la història de la
Nació Catalana. O quan exsecretaris
de l’ANC, testimonis directes del soto
voce del que va passar, es manifesten clarament en contra Sánchez[3].
La fiabilitat de Sánchez decau.
I
tot això passa mentre Europa retorna la immunitat als diputats exiliats; o quan
la Comissió pels drets humans del Consell Europeo, clama per a la alliberació
dels presos i la retirada de les ordres d’extradició; quan l’ONU ens va definir,
ara fa un any, com a minoria ètnica, o quan Cuixart i Turull son els
primers en personar-se a Estrasburg
reclamant l’empara del TEDH per la vulneració
dels seus drets fonamentals; o quan l’estat espanyol comença albirar que des d’Europa pot venir, més aviat
que tard, una clatellada jurídica que farà tremolar tot l’abastament jurídic de
l’Estat..., ara era el moment de fer una passa enrere?
Se’ns
fa impossible mantenir la fe en tots aquests que canvien d’opinió quan sembla
que s’acosten uns indults que només els beneficiaran a ells en concret i al
Govern central que els donarà. D’uns ja ho sabíem i des de fa temps. Altres ens
han resultat inesperats.
Tot
plegat em confirma, una vegada més, que
serà la societat civil qui premerà l’accelerador en el moment en que la
pandèmia abaixi un pel els braços. I ho serà perquè aquesta societat civil sí
que sap el que va fer i per què ho va fer. Té memòria i no vol perdre ni el
rumb ni l’objectiu.
J. Vinyeta
11
de Juny de 2021
