dimecres, de setembre 30, 2020

704.- Després de la inhabilitació

 704.- Després de la inhabilitació.-

Vull agrair al MH President Torra els esforços fets per mantenir la dignitat del País i, en conseqüència, de la Institució que presideix.  Un procés aberrant i venjatiu ha aconseguit   el seu propòsit polític. Però ha engrandit la figura humana i política del que ha estat un gran President de la Generalitat de Catalunya. La història no en tindrà dubtes. Quedem a l’espera de les decisions del TC que pot esmenar una plana negra, una mès de tantes, de la justícia espanyola. Si no ho fa, cosa que tampoc no seria estranya, ens quedaran els Tribunals[1] europeus que un dia, tard, molt tard, és cert,  sense cap dubte, ens donaran la raó.

Companys assassinat, Irla  exiliat, Tarradellas exiliat i recuperat a la mort del dictador, Más condemnat i inhabilitat pel tribunal de Comptes, Puigdemont exiliat, Candidats Sánchez i Turull empresonats, Torra inhabilitat... Parafrasejaria Cícero amb alguna modificació hi diria: Fins quan hem de permetre que abusin de la nostra paciència...?

S’inicia una situació perillosa. I em sembla que el perill està al Parlament. Aquesta tarda hi ha ple al que Iceta, sempre Iceta, diu que no hi vol assistir. Potser és per vergonya després de les declaracions d’ahir de la portaveu del grup Eva Granados o potser es pensa que hi haurà una reprovació de la inhabilitació del President Torra i no hi vol ser..., per vergonya. Veurem també qui no hi assisteix.

No sé a quin acord han arribat Junts i ERC. Però,  vagi per endavant que, tot i no ser de la meva corda, em sembla inadmissible que les CUP no hi hagin estat convidades a participar-hi. És cert que les CUP actuen i deixen d’actuar simultàniament: avui sí, demà no o, ves a saber,  ni blanc ni negre si no tot el contrari, amb respostes estranyes i empats incomprensibles. Però formen part de la majoria parlamentària independentista i, en conseqüència, tot i que potser no hi haguessin participat  (un molt bon amic meu els defineix com adolescents polítics  i amb les seqüeles pròpies d’aquella edat...) haurien de haver-hi estat en l’acord. Seria bo, tot i que ser que és molt demanar, que Junts i ERC ens diguessin  per què han deixat fora als cupaires. Si no es donen raons clares i convincents, haurem d’entendre que el politiqueig de segona fila priva per sobre de les qüestions importants. Potser que alguns pensin que, en qualsevol cas, és millor  que no hi hagin majories per estalviar-se problemes  en un futur...[2]

Dit això, em reitero a dir que, en la meva opinió, el que hauria de fer el Parlament és reprovar sense dubtes l’actuació del TS i, en conseqüència, la inhabilitació del President Torra, actuació que demostra, una vegada més que, el que pretén el deep State, que està en mans dels jutges, és la pretensió, com sigui,  d’empetitir  tant el País que ja no produeixi ni ombres. Aquesta voluntat colonial, només ens deixa una camí que ja molts ciutadans entenem com a únic. I la resposta per iniciar  aquest camí està, avui per  avui (i entenc que ho estarà en tot moment), en mans de la societat civil que potser comença a entendre que ja n’hi a prou de bajanades.

La pregunta del milió està en saber que farà el President Torrent,  un home que va ser capaç de dir que s’apartessin aquells  qui dubtessin[3] i que em sembla que ens ha donat mostres fefaents de que ha dubtat i no s’ha apartat en més d’una ocasió. Per tant i seguint ordres que deuen venir de Lledoners, és capaç de torpedinar qualsevol acció parlamentària que no satisfaci  determinats interessos clarament partidistes als que es deu.

El  BOE no ha publicat la inhabilitació del President Torra. Potser que Sánchez hagi tingut vergonya de participar en una actuació que, segons experts com Queralt, Pérez Royo, Martín Pallín o Urias (indiscutibles primeres espases...) és d’una irregularitat flagrant. Potser  que en no signar pensi que sempre podrà dir, quan els tribunals europeus engeguin,  que no ho va signar perquè  també ho  trobava reprovable. Mentirà però, al menys nosaltres, tampoc ens el creurem

Quedem a la espera de la Sessió Plenària del Parlament d’aquesta tarda.

J.  Vinyeta

30 de Setembre de 2020



[1] Boye planteja, en cas de negativa del TC, el planteig simultani del assumpte  al TJUE i al TEDH


diumenge, de setembre 27, 2020

703.- Madrid, els Jutges i la sentència

 

703.- Madrid, els Jutges i la sentència.-

Madrid es crema. Però, amb aquella xuleria  que li és tan pròpia, associada a una ineficàcia impúdica exultant, entén que tots hem d’acompanyar-lo en  el seu desastre i, per major glòria de la capital imperial, morir en l’incendi. Tal és el resultat de les mesures sistemàtiques anunciades cada divendres, per a ser posades en pràctica el dilluns següent, a fi de que  el afortunats madrilenys tinguin temps suficient per escampar la covid 19  per la resta de la geografia espanyola  durant el cap de setmana. Decisions polítiques que no maten a ningú les castiga l’Estat amb presó.  Altres decisions que maten, les  deixa impunes. En qualsevol cas, l’imperi és el que mana.

Per ordre del Govern, Felip  VI no ha pogut venir a Barcelona, per fer l’entrega dels despatxos de la nova promoció de jutges, per unes suposades raons de seguretat que no s’han cregut ningú. Ha estat una decisió política que potser pretén posar en evidència   la situació en funcions en que es troba la cúpula judicial que, tot  i decaiguda i a l’espera dels nous nomenaments, va col·locant als més idonis a la seva ideologia en llocs clau. La decisió del Govern  no ha agradat als jutges perquè els deixa en evidència i tampoc ha agradat a Felip, que els necessita  com a defensors interessat de la monarquia. Com que no hi ha pogut anar, Felip s’ha emprenyat i, oblidant-se dels seus deures constitucionals i de que constitucionalment gairebé ha de demanar permís per anar pixar, no se li acut res més que acaronar Lesmes amb una trucada clarament còmplice amb la  situació  actual de la cúpula judicial. Joaquin Urias, exlletrat del TC,  diu obertament que Felip  ha trencat amb la Constitució[1]. I com que la cosa ha estat suficientment patètica, Javier Pérez Royo també es despatxa a gust  comentant els orígens de la qüestió, el perquè de tot plegat, en l’article que titula Justamente al revés, Iñaki[2] responent a uns comentaris radiofònics de Iñaki Gabilondo, o assenyalant les actuacions reials com a participatives en les operacions de la dreta per fer caure  el govern de Sánchez[3]. De totes maneres, la majoria parlamentaria al complert (la que va donar el sí a la investidura de Sánchez) ha demanat la renovació de la cúpula de poder judicial, posant al PP en la tessitura d’enfrontar-s’hi precisament amb aquesta majoria parlamentaria. La situació, agreujada per la pandèmia, que el PP madrileny és incapaç de contenir, és delicada. En cap cas es poden descartar decisions important en l’esdevenidor més immediat. Com passa sempre, Catalunya està on està i els independentistes haurem de saber aprofitar  la situació favorable que, uns i altres, ens van creant.

Aquí, a casa nostra, ens trobem davant l’anunci d’un altre esclafit: la sentència, inhabilitadora o no, del President Torra. El propi President li va dir al jutge que la sentència ja estava escrita. Davant d’això, es parla de les mobilitzacions que vindran al darrera per deixar clara la injustícia amb la que novament actuen els jutges d’aquest Estat. Però em sembla que, a pesar del que es decideixi, pel que hem d’estar preocupats ha de ser per l’actuació d’un Parlament que està sota la Presidència del MHP. Torrent (recordem l’oposició al nomenament del President Puigdemont, inici  i causa del que va venir al darrera) i que  aquesta presidència no s’ha caracteritzat, en cap moment precisament, per la seva bona relació amb el món clarament independentista (l’última actuació respecta de la publicació o no de la reprovació de la monarquia en el DOG, va ser-ne una clara manifestació al respecta).  Em sembla que la sortida al carrer serà necessària. Però que els arbres no ens deixin veure  el bosc i mentre, de bona fe molts es trenquin la cara defensant un altra President de la Generalitat humiliat, soterradament el Parlament, en raó i a causa de la seva Presidència, doni l’esquena, una vegada més, a la ciutadania i ens trobem amb fets consumats clarament contraris a la voluntat del 50% de la ciutadania (i per tant, favorables a la voluntat de l’altre 50%...) És evident que haurem d’anar a la Plaça de Sant Jaume. Però també em  sembla evident que hauríem d’estar molt i molt pendents de les  decisions que es puguin prendre al Parc de la Ciutadella.

J.  Vinyeta

27  de Setembre de 2020

dimarts, de setembre 15, 2020

702.- Moviments


702.- Moviments.-

Moments actuals amb situacions que, sens dubte, podríem definir com a complexes en el millor dels casos, entretingudes com  a mínim i esperançadores, un cop  rumiades,  pel sobiranisme català.

La demolició de Convergència ha estat un fet, i necessari. Mas ha volgut carregar-se  Convergència a l’esquena en un intent de deixar, dins del possible, les coses tal com estan. Quan Mas va  ser enviat a la paperera de la història, va decidir que Puigdemont, independentista de pedra  picada, el substituís en la Presidència. A molts ens va semblar entendre que amb el President Puigdemont aniríem molt més enllà que no pas aniríem amb Artur Mas, per la senzilla raó  que Mas va apujar-se a la cresta de  l’ona  empès per una societat civil entre la que ja s’hi trobava, i amb bon expedient, Carles Puigdemont. Sentint ahir parlar Mas, vaig recordar la figura de Becket...

Mentre, el President Torra decideix no convocar eleccions. ERC es veu amb la presidència interina de la Generalitat en moments complicats i durant dos  mesos, si inhabiliten al President. Aragonés,  tremola. Tant que demana la demolició del Consell Per a la República i, d’alguna manera, poder assumir determinats poders per poder “ administrar” el país  (lectura: convocar eleccions a plaer). ERC té por. Aragonés em sembla que espera amb candeletes que el Suprem no inhabiliti Torra, la qual cosa tampoc cal desestimar-al d’antuvi.... Perquè de passar, Sánchez tindria porta oberta per convocar la famosa taula, quedaria com un sant baró, Rufián podria anunciar l’aprovació dels pressupostos i la justícia espanyola, tant malmesa, guanyaria algun dels molts punts que ha anat perdent a Europa...Tots contents, oi?

D'Europa ens  arribaven  ahir un  parell de notícies importants. La primera era que Sassoli, el President del Parlament Europeu, admetia a tràmit la demanda d’empara de Puigdemont davant de les publicacions d’espionatge telefònic dels que en presumia El Mundo uns dies enrere.  Coincidia en el temps amb la mateixa sol·licitud  que Matamala, i per la mateixa raó, havia tramés al Senat espanyol, que  no sé jo que tingui resposta encara. Tot va fent pila de cara tant a la decisió de la Justícia Europea respecta de l’actuació permanent violenta de l’Estat espanyol en vers el món sobiranista català, com en el tema del suplicatori espanyol per retirar la immunitat a Puigdemont, Comin i Ponsati.  L’altra notícia ha estat la demanda, també admesa per la justícia andorrana, contra Rajoy i  Fernández Díaz per suposades coaccions a la BPA en el cas Pujol.  Tot plegat posa en evidència la feblesa de l’Estat. Espanya està endeutada, sense un duro al calaix, amb unes demandes socials permanents que la pandèmia ha agreujat i Europa hi posarà calés per pal·liar, fins on  pugui i cregui necessari, el desastre que estem vivint. Això pressuposa l’acceptació d’unes normes, diguem-ne europees, que no son massa de l’agrat del deep State  espanyol, acostumat a fer el que li rota i amb la impunitat assegurada. Europa no és tampoc cap model específic de pulcritud política, és cert. Però també és cert que les formes son menys dictatorials. Europa voldrà cobrar. Això pressuposa control dels diners i la submissió de l’Estat que cobra  en  aquell que el  compra. I això, que no agrada gens als de sempre, mostra a tot el món la debilitat actual de l’Estat Espanyol que veu qué, novament  l’imperi, aquell en el que no s’hi posava el sol, s’enfonsa. Catalunya sura entre tanta desfeta: Europa està a l’aguait  i pensa en qui li pot pagar els deutes.  Potser  és que  per la mateixa injecció de diners d’Europa, que el PSOE comenci a parlar de modificar lleis penals, d’anul·lar judicis franquistes o d’ampliar la llei de memòria històrica fent referència a la prohibició de determinats partits i/o institucions (sense concretar res respecta de les segones...) de tall feixista... Alguna cosa es belluga, és evident. I Catalunya hi és pel mig.

Ara el PP està entretingut als jutjats amb Bárcenas, Fernández Díaz, Cospedal, Rajoy, etc.... Veurem si Marcelo  encara té cura de l’exministre Fernández Díaz, o serà clar que el Dimoni impera a l’Estat.... Per molt que Casado s’hi entesti, té mala peça al teler. I si ell, com diu,   no hi està emmerdat, en cap cas podem oblidar que porta més de 15 anys amb càrrecs de direcció dins del partit, a les ordres d’Aznar qui, novament, quan perd protagonisme guanya en loquacitat. El que en resulta, és que  Cassado res ha fet per mantenir una transparència que es manifesta inexistent. Justificar dient que cap dels encausats és avui càrrec dins del partit, és prendre’ns per imbècils. Però tots sabem que és una forma habitual de tractar la ciutadania.

Per cert, hi hagi o no eleccions, TV3, la Seva, la d’ERC, està en plena campanya electoral, ben acompanyada per CatRadio que segueix el mateix camí. El convidats son sempre els mateixos i de la corda dels erquis, o amb la presència de membre ultradretans per allò de la pluralitat política... En el llibret de Junqueras i Rovira, s’afirma amb rotunditat que  la CCMA necessita una renovació a fons... És una mentida més. Perquè si ERC en volés una reforma substancial com afirma, no li caldria esperar el futur per a fer-ho: la Corpo, ara, està a les seves mans i, per tant, podria dur a terme aquesta reforma en qualsevol moment. No ho farà, perquè de fer-ho, la CCMA deixaria de ser seva...

J.  Vinyeta

15 de Setembre de 2020

diumenge, d’agost 23, 2020

701.- Comentaris

 

701.-  Comentaris.-

El  PP, tremola. Ara resulta que, allò que des de les dretes era una mata contaminada d’esquerranisme  stalinista  perillós, però en certa manera innocu,  és, realment, un verí que  s’inocula en el cos governamental i, per tant, és absolutament necessària la separació d’actors: Podemos, com inoculador, ha de deixar el Govern de forma immediata. Perquè, si Podemos no abandona el Govern de Sánchez (i s’ha de fer el impossible perquè Podemos caigui...), és realment difícil que PSOE i PP puguin acordar uns pressupostos generals. Així sembla que van les coses i des de fa dies: les dretes volen que el  govern caigui i, així, poder pactar i revifar aquell  bipartidisme que tants èxits els hi va donar a uns i als altres... Vox també hi guanyaria si podés deixar en evidència un PP pactant amb PSOE. Quedem a l’espera.

La covid-19 ha tornat a revifar. Les dates, a dia d’avui, no son tan pessimistes en el sentit de que no augmenten el número de contaminacions diàries, però és ben cert que les xifres de contaminació, tot i que sostingudes (uns 1000 contaminats més al dia, però una xifra que fa que la corba sigui, momentàniament plana...), espanten. Des de l’Administració es poden fer les coses més o menys bé. Però,  en la meva opinió, qui no està fent les coses ben fetes és precisament la societat civil, especialment en el que venim anomenat el món de l’oci. I, pel que sembla, els que no col·laboren o hi col·laboren poc, és una part del Jovent (15 – 35 anys) que se sent omnipotent , immune i, conseqüentment, actua de forma irresponsable.  Ja sé que una conducta virtuosa de la societat civil, i en especial la d’aquest jovent del que parlo, comporta, ineludiblement, l’afebliment de l’economia de tots els sectors de l’oci, i aquest sector, a qualsevol mesura  sectorial restrictiva, s’hi oposa i es queixa amb les seves raons. Ho entenc. Però tots, inclosos aquests que veuen els seus drets especialment econòmics afectats, hem d’entendre que, quan més duri la pandèmia i més descontrolada estigui, l’oci s’anirà convertint per a tots en una quimera inabastable i irresoluble. I si parlem d’oci, ho podríem fer extensible a totes aquelles situacions i circumstàncies  en que es fan expressives la comunió extensa i participativa de la societat civil. Em sembla entendre que l’actuació general, des de l’Administració fins a l’actuació col·lectiva, en general, i  individual en particular,  no pot ser, en cap cas, reactiva, ans al contrari, ha de ser  activa i pro positiva. Si no va així, em sembla que ho tenim malament.  Que volem? Com hem d’exercir les nostres responsabilitats per arribar-hi? Ho deixo obert. Però personalment intentaré no fallar.

Cada vegada que des de les Administracions s’intenta alguna mesura protectora del medi en que ens movem o que ajudi, al menys teòricament, a la prevenció  de la pandèmia, surten jutges a discutir i anul·lar les mesures preses des de les Administracions. Sempre amb l’excusa del deterioro o anul·lació dels drets considerats com a fonamentals que causen aquelles mesures. Així resulta que la prohibició de fumar a quedat amb efectes nuls perquè, diu el jutge, que tal mesura hauria d’estar protegida per una publicació del  decret corresponent al BOE. En realitat, em sembla bé que vetllin pel control de les accions dels executius comunitaris o estatal. Però, és clar, si ho han de fer, que ho facin sempre perquè, amb l’excusa de que la  Llei  no és prou taxativa i deixa sempre la porta oberta  als seus intèrprets, que son els jutges, aquests actuen sempre afavorint uns interessos concrets. O dit de una altra manera, actuen afermant decisions administratives que sí retallen amb clarividència els drets fonamentals dels membres de la societat civil. I si no, que es recordi la inacció dels jutges davant de les actuacions del Govern Central amb la famosa situació d’alarma de fa uns mesos en tot l’Estat.  O  de la anomenada  llei  mordassa, més llunyana però  sempre interpretada restrictivament, o davant de determinades accions laborals que han portat a la misèria a centenars de membre d’aquesta societat que diuen cuidar, o davant del que hauria de ser la igualtat de la Llei per  a tots, empresonant acusats per delictes entesos en contra de la llibertat d’expressió assenyalant abusos, i mirant cap una altra banda quan l’emèrit abusador fuig de les mans d’aquests jutges i els propis jutges ho aplaudeixen; o modificant a voluntat  la Llei penitenciaria, mantenint, per exemple, els condemnats i autors dels delictes comesos a Blanquerna l’any 2013 al carrer, i modificant l’esperit del tercer grau penitenciari de forma ad hoc a Catalunya;  o davant de l’aplicació de la renda mínima, amb més de 700.000 demandes no ateses per dèficits administratius perquè ni hi ha un duro a la caixa.... O de tantes i tantes coses a les què ens tenen habituats que ens fan rumiar que, perillosament, mai sabrem on comença la llibertat o quan comença l’omnipotència dels jutges. I mentre això passa, la pròpia cúpula judicial va ampliant els seus tentacles per mantenir el que sembla  poder omnímoda del que disposen, amb el beneplàcit del partits polítics que, pel que sembla i apreciem, hi van de conya... I amb tot això, els jutges continuen afirmant que la seva actuació és precisament per protegir el drets i llibertats de la societat civil...

 

J.  Vinyeta

23 d’Agost de 2020

dijous, d’agost 20, 2020

700.- Cayetana

700.-  Cayetana.-

Casado  a fulminat Cayetana. Ella, que diu que els jutges  han de  ser triats pels propis jutges, ha entrat en col·lisió directa amb Casado que sembla tenir en dansa un conveni amb el PSOE per renovar el que fa tres o quatre anys que ja s’havia d’haver fet: el CGPJ i el TC perquè em sembla que entén Casado, com ho entenem tots, que la judicatura s’ha convertit en l’autèntic poder de l’Estat i que (inclús ell), s’està a l’atzar de la voluntat dels jutges.  Suposem amés que, a pesar de que Cayetana no vol emprar mai termes esportius, ha guanyat un sector moderat dins del PP que tem que amb Cayetana  VOX se li acosti massa i que, al contrari, vol que el que pugui quedar dels  de C’s  faci cap vers el PP. Diguem que, d’entrada qui hi perd és Aznar. Després, el que ha quedat ferit, i es nota, és l’orgull d’una aristòcrata i, com a tal, habituada a ser considerada diferent i en cap cas exclosa de la notorietat.

I així ha estat. Immediatament després de la seva destitució com a portaveu del PP, munta una conferència de premsa i es despatxa a gust i, en  certa manera, de forma sorprenent. En la roda de premsa Cayetana diu moltes coses, algunes com les següents:

 

... La llibertat no és incompatible amb la autoritat...

... Discrepància no és el  mateix que deslleialtat, llibertat no és indisciplina, pensament propi no és mai un atac a la  autoritat...

... La política ha d’anar de la mà del pensament crític i de l’anàlisi crític  de la realitat...

... [la política] no pot ser una visió que no reflecteixi la realitat...

...[he demanat, diu] la llibertat de vot dels parlamentaris en  assumptes  morals (no assenyala quins son aquests assumptes...)

... La unió  neix de la diversitat i del debat, mai de la imposició...

...  La homogeneïtat sempre empobreix...

...  El nacionalisme és una ideologia profundament reaccionària...

... A vegades em pregunto si  és radical fer una oposició radical i indòmita al govern [...] més ultra de la democràcia  espanyola...

... Una Espanya d’homes lliures i  iguals davant la Llei...

 

Deixo la roda de premsa referenciada  per qui ho vulgui comprovar[1]

He dit que, en el meu entendre, les declaracions eren en certa manera sorprenents. Ens diu, entre d’altres, que la política no pot ser una visió que  no reflecteixi la realitat; que la unió neix de la diversitat, però mai de la imposició; que la homogeneïtat sempre empobreix, o que ella sempre ha volgut una Espanya d’homes lliures i iguals davant la llei...  

Qualsevol diria que els independentistes hem mirant amb mirades d’0di  Cayetana i que, en realitat, ha estat incompresa des d’aquestes latituds.  Sembla que   la portaveu del PP no ha estat més que una esclava del Casado    que aquest obligava  a ser duríssima amb els seus antagonistes; que allò d’oposar-se a la comissió d’investigació de l’emèrit (homes iguals davant la Llei...) no era més que el compliment del deure; que tot allò que Cayetana feia contava amb el beneplàcit dels déus  del PP... i de molts dels seus companys de files. Sembla, després de les declaracions que, a la fi, Cayetana era obedient al seu cap de files i els seus, però que, en realitat, no combregava amb  ideologia ultra del seu partit  que, en les declaracions que fa, queda en entredit.  Però a la fi, ha quedat clar que, per raons que en realitat desconeixem, tot i que Cayetana en dona algunes pistes en la roda de premsa, un i altres l’han fotut al carrer. La pregunta pot ser si, a pesar d’unes declaracions sorprenents,  VOX ja l’està esperant amb els braços oberts. O si, per contrari, i també vistes les declaracions,  nosaltres, els que l’hem suportat fins  avui, estem equivocats..., qüestió que  de quedar, a pesar de tot, fefaentment demostrada, seria, aquesta sí,  una autèntica sorpresa.

Per si de cas, que  Déu perdoni aquella noia que ara ens ha resultat subtil,  oberta i demòcrata confessa, per aquells pecats que han quedat registrats en els diaris de sessions del parlament. Però, a pesar de tot, del perdó i del les  indulgències, que  ens deslliuri (tan si val sí Déu o el Dimoni...) de cayetanes i similars, i quan abans, millor.

 

J.  Vinyeta

19 d’Agost de 2020


dilluns, d’agost 17, 2020

699.- Del què està passant

 

699.- Del què està passant.-

Sembla que aquí a casa nostra, la covid-19 comença a mostrar símptomes de control, tot i les deteccions diàries que es manifesten . No  es tracta de  cantar trumfos ni de baixar la guàrdia, ans al contrari. Però convindrem que l’objectiu des del centre de l’estat era que tots els mals només fossin  els de casa nostra: en lloc més hi havia problemes seriosos i, per tant, eren necessaris avisos internacionals a fi i efecte de que el  turisme, el poc turisme que es vaticinava, anés a parar a altres llocs, lluny de casa nostra, contaminada, com qualsevol partitura musical, ad  libitum. Un cop complert l’objectiu, no solament no hi ha hagut la necessitat  d’amagar dades si no que, curiosament, ha quedat clar que ha estat necessari prendre mides a tot l’Estat per intentar corregir el que des d’aquí sabíem que era evident. Ha quedat clar que, amb tots els errors que s’hi hagin pogut cometre, que segur que hi son, aquí s’han fet les coses més ben fetes que  a la resta de l’Estat: les xifres així ho diuen. En el meu entendre l’entrada d’Argimón ha donat un tomb a tot plegat, la serietat  s’ha apoderat de la Direcció General corresponent i ha començat les probes massives dels PCRs. Des del seu nomenament, la seva presència ha estat una constant informativa i preventiva.

Mentre, anem tirant amb el tema de l’emèrit que encara va donant joc. Tothom, inclosa la premsa, sembla voler-se’n  amagar del problema (que ho és, i gros) que sacseja realment (mai tant ben dit...)  les estructures del règim del 78. Aquelles estructures, que tants s’entesten en garantir perquè son la raó de la seva supervivència, tremolen. I dins del país, tot i ser ple estiu, comença  haver-hi  alguna protesta   per la impunitat amb que es tracta alguns que son sempre, i no casualment, els que composen el deep State, dels que la institució monàrquica, agradi o no, n’és el seu cap. Europa en parla, i molt. Tant que des de la caverna s’han propiciat  escàndols posteriors paral·lels perquè intentéssim canviar de pantalla (allò dels calés dels ajuntaments, per exemple, o les càrregues judicials contra Podemos). I per completar el disbarat, el Gran  Germà ha controlat la llibertat d’expressió en les opinions antimonàrquiques especialment dels polítics. No han estat més que moviments habituals, com aquestes manifestacions que surten des de la dreta (com les celebrades ahir protestant per la pèrdua de drets que ha comportat la pandèmia) amb la intenció de fer caure el govern, que també, però que bàsicament  pretenen apaivagar els ecos del que podríem titllar d’infàmia...

Avui recordem l’atemptat de les Rambles de fa tres anys. 17 morts i desenes de ferits que   continuen immersos  en les tenebres, sense aclarir-se la implicació CNI/Imam de Ripoll  en els fets i, per tan fent, créixer, per la manca sostinguda de transparència,  la sospita de que els serveis secrets espanyols varen actuar propiciant-los pensant més en  l’excusa necessària per passar al nivell 5 antiterrorista i controlar al territori amb desplegaments militars ad hoc. Potser que en les explicacions de Puigdemont hi trobi resposta de per què  no es va arribar al nivell 5 i per què  aquell suposat  desplegament no es va fer  d’immediat i va esperar-se a fer-lo policialment a les vigílies del 1 d’Octubre, data que també recordarem aviat. Una i altra, dates que no oblidarem.

 

J.  Vinyeta

17 d’Agost de 2020

 

 

P.S.:

1.- Bartomeu, El  Bartu, ha portat al Barça  a una humiliació històrica. Ha estat el culminar d’una decadència, tan esportiva com econòmica, contrastada finalment de la forma més escandalosa possible. De totes maneres, puc entendre que la dimissió de tota la presidència no es faci fins al ple que tenen anunciat per avui mateix. Però el que em resulta inexplicable és que  ni Setién ni Abidal no presentessin la dimissió al final del partit. La professionalitat  es manifesta prenen decisions difícils.

2.- El cessament  de Sergi Sol, l’apòstol tòxic del junquerisme com el defineixen a La Republica[1], té alguna cosa a veure amb l’última enquesta del CEO referent la caiguda dels indepes d’ERC...? o en la toxicitat anunciada...?

dimarts, d’agost 11, 2020

698.- Vacances...?

 

698.- Vacances...?

El mes d’Agost és propici perquè, des de l’Estat, es cometin abusos, i greus, generalment justificats com accions a fer en raó del bé comú. És  propici al silenci perquè enganxa a molta gent de vacances, amb desplaçaments a les zones enteses com a turístiques, de viatge en general (per casa o per l’estranger) i, per tant, amb mínimes possibilitats de trobades de caràcter polític, és a dir: amb mínimes possibilitats de manifestacions que denunciïn les barbaritats que, silenciosament, es van cometen. Si, a més, hi afegim els controls que, per causa de la covi-19 s’han establert enguany i, com a conseqüència, la pèrdua de drets fonamentals que amb aquesta excusa ens han anat imposant, podem arribar fàcilment a la conclusió de que en tot l’entorn se’ns ha perillosament instal·lat una tempesta perfecta que agreuja la evident immunitat amb la que el deep state actua.

Una evidència, del que vinc dient, ha estat la fuga, perquè difícilment es pot definir d’altra manera, de l’emèrit. El govern de Sánchez va amagar el destí que havien convingut amb l’emèrit però, com deia un avi molt savi, no cal dir res perquè tot se sap. I així ha estat. Com s’ha sabut també que la custodia la paguem tots nosaltres. Seria d’esperar que la resta de despeses corressin a càrrec del fugat... Però és clar que, si així fos, ens quedaria evident i palmària a tots plegats la bossa d’aquest senyor que es permet llogar habitacions d’hotel que costen, segons la premsa, 11.000€  per nit... Una fugida espectacular que ha ajudat a que els poders fàctics puguin tancar els ulls i respirar amb alleugeriment. Perquè ja se sap: Diu l’article vint-i-sis... Si ens agrada, bé. Si no ens agrada i pensem que ens han fotut, posem-nos-hi fulles...

Per fer-ho més bonic, l’Estat ajuda a una línia aèria, que es considerada estratègica. Una línia, Air  Europa, del grup Iberia que precisament pertany a una multinacional IAG que, tot i domiciliada a Espanya, te com a principal accionista a Qatar Airways[1]. La realitat, miris com ho miris, està en que Iberia fa aigües. Iberia i el que penja d’ella,  ja no és propietat de l’estat, sinó que és una empresa privada, però segur amb interessos molt concrets, massa concrets,  d’alguns dels que sempre sonen. Per tant, si gratem una mica, només una mica...

 A Catalunya també han passat coses. Potser la de més tirada, ha estat la negativa del secretari de la Mesa del Parlament, un tal Sr. Muro, que ja va fer carrera amb la suspensió de l’acta de diputat del President Torra, a publicar el resultat d’un acord pres en el ple votat al Parlament de Catalunya.  

Com que al MH Sr.  Torrent, President del Parlament, li venen tremolant les cames des del mateix dia del seu nomenament, i per no fer un desaire al seu cap de files, és incapaç de prendre la iniciativa i actuar en conseqüència[2], que no seria altra que defenestrar al Sr. Muro, i que la Mesa assumís la publicació en el BOPC de l’acta íntegra corresponent a la decisió del ple  (subratllo allò d’íntegra...) del Parlament, el contingut del qual sembla que no agrada gens ni al Sr. Muro, ni al lletrat Ridao, ni al President del Parlament. El contingut, el problema i la manca de solucions està perfectament explicada en l’article de Vicent Partal titulat “Agents d’altri al Parlament  de Catalunya”[3]   De totes maneres sí que m‘agradaria afegir un petit comentari de caràcter purament laboral al tema. Desconec la realitat de la situació laboral dels funcionaris i, més en concret, els del cas del Parlament. Però em sembla que ha de ser clar que  el desistiment de funcions i la desobediència son, en qualsevol cas, sancionables (si no ho son, els funcionaris son inviolables?) Perquè, en ambdós casos, es tracta d’un trencament de la  bona fe de les tasques parlamentàries  que comporta inevitablement la pèrdua de confiança entre les parts i, per tant, la sanció derivable  pot arribar, segons el reglament, a ser greu[4] (i tots entenem què vol dir greu...!).  En aquesta situació queda clar, per molt que hi dolgui, que el patró (el Parlament), que ha triat un director general (el President) com autoritat diguem-ne global, ha d’actuar en conseqüència. Si no actua, el consell d’administració (el Parlament) ha de poder destituir a qui no defensa correctament els seus interessos... Però ERC sap que no cal, de moment, preocupar-se. És per aquesta qüestió, i algunes  d’altres, que entenc que les properes eleccions les ha de convocar Ñ després d' inhabilitar  al P. Torra: ERC frisa perquè això no sigui així, no fos cas,  i tots els indepes sabem per què...

Mai passa res que foti en perill aquells que estan en el poder, defensats per un TC caducat que només es mantén com a tal  per allò dels interessos partidistes. Han fet les lleis a la seva mida: res a discutir..., però molt a contestar.

 Potser que ens ho rumiem  i actuem també en conseqüència. El País, el Nostre País, precisa definició de la  voluntat ciutadana. A què esperem? Lideratge....? Només ens queda esperar al TJUE?  Pot ser veritat que només hi estem a l’espera...?

J.  Vinyeta

11 d’Agost de 2020

Amb La col·laboració d'Helena Garrido, advocada i funcionària de la Generalitat de Catalunya.



[4] En el incompliment de les ordres superiors o de les tasques que corresponen i que poden ser sancionades amb la destitució del càrrec, d’acord  amb els articles  4 i  11 del decret 243/1995 de 27 de Juny del Reglament de règim disciplinari  de la funció Pública de L’administració de la Gerneralitat de Catalunya en relació   amb els estatuts del règim i el govern interiors del Parlament  de Catalunya

dimecres, de juliol 22, 2020

696.- Dels Rebrots i de Junqueras


696.-  Dels Rebrots i de Junqueras.-

La situació es complicada. La Covid-19 va creixent però, curiosament, creix intensament  el  número de contaminacions a Catalunya mentre que el número d’hospitalitzacions on creix  més  és  a  Madrid... Algú que hi entengui ens hauria d’explicar com passa això. O com és que no té importància que un equip de futbol madrileny (El  Fuenlabrada, sent Fuenlabrada una Gran Ciutat de la Comunitat de Madrid amb gairebé 200.000 habitants...) hagi quedat confinat a Galicia perquè bona part del jugadors estiguin contaminats. Si no s’explica, no ens quedarà més remei a que, des d’aquí, comencem a creure en alguna estranya teoria conspirativa... Tot i això, no vull donar a entendre que les coses aquí s’hagin fet bé. En la meva modesta opinió, s’ha anat tard suposo que intentant fer coincidir el que és quasi impossible de fer coincidir en situacions pandèmiques: salut i economia. D’altra banda, se sabia de l’arribada dels temporers i de les pèssimes condicions de vida en que es trobarien,  que ha quedat evident que no s’ havien millorat. Com ha vingut passant sempre (amb l’única singularitat de que, aquest any,  desenes de sense papers han travessat tota la península  sense cap impediment, la qual cosa fa pensar de nou en teories conspiratives...), la manca d’allotjaments adequats, l’amuntegament evident amb els seus problemes derivats de higiene i salubritat, tot plegat ha ajudat a la propagació de la pandèmia, sense saber, a pesar de tot amb certesa, si realment han estat aquests temporers els autèntics causants dels rebrots de la pandèmia, tot i que no deixa de tenir una certa eloqüència explícita al respecta, el fet de que els brots greus i inicials es creïn en les zones d’Aragó i Catalunya on i quan  s’inicien les anomenades campanyes de la fruita.  No sembla que els ajuntaments, per sí mateixos, hagin fet gran cosa per evitar la situació del emigrants arribats. Entre els alcaldes i alcaldesses, qui s’ha emportat la Palma D’Or ha estat la inefable Colau buscant l’enfrontament constant amb la Generalitat i entrant, perquè  és poc curosa, en constants  contradiccions que l’han deixat en evidència, oblidant, d’una banda,  per quins vots és alcaldessa i, per l’altra  més interessant i interessada, que son  els seus els que governen a Madrid. Però ja se sap: con tal de poder sortir, ho arrabassa tot. No sap governar, i molt menys fer-ho  amb un mínim de discreció.

De totes maneres, el que ha  aixecat la llebre ha estat la compareixença de Junqueras a TV3, La Seva... Havíem escoltat a Jordi Cuixart, Josep Rull i Raúl Romeva el dia abans. Varen ser xerrades assenyades, especialment, i com sempre, la d’en Jordi Cuixart. Però ens arriba el Sr. Junqueras i es dedica a fer un panegíric d’auto complaença en bondat i qualitats humanes de primeríssim ordre i presentant-se com autèntic màrtir. Però la realitat és tossuda  i deixa clar que, com sol fer sempre, Junqueras no va respondre amb concreció cap de les preguntes que el director de TV3,  Vicent  Sanchís, li anava plantejant. Ni tan sols va ser capaç d’una certa discreció davant de la pregunta sobre el número de vots que  serien necessàris (tots sabem per a què ...) i va girar-se aïradament quan se li va insinuar que no definir aquest  número de vots podria semblar una excusa (ja sabem allò d’anar eixamplant la base que fa una eternitat que dura...) Sí que va quedar clar en l’entrevista que  mentre el Govern de Puigdemont es reunia en moments dramàtics, el 27 d’Octubre del 2017,  ell no hi era present perquè “...estava treballant...”[1] Potser és  l’article de Bernat Dedéu[2] (tot i que l’autor no és, en general, sant de la meva devoció) el que millor defineix l’actuació de l’exvicepresident.  En qualsevol cas, el silenci d’ERC a tot plegat, m’ha semblat eixordador. Em sembla que  Junqueras  s’hi va jugar, en l’entrevista, el seu futur polític. Com deia un per radio, fa molts anys, “... el tiempo da y quita razones...” D’altra banda, el President Puigdemont també  s’explica...

Esperarem.

J.  Vinyeta
22 de Juliol de 2020



dimecres, de juny 17, 2020

695.- De les immunitats i del diable


695.-  De les immunitats i del diable.-

El Parlamento ha rebutjat, em sembla que per cinquena vegada, una comissió d’investigació sobre les aventures econòmiques del emèrit Joan Carles. Es manté la immunitat tot i haver-se conegut que l’emèrit s’ha passejat per mig món amb maletins plens de dòlars. No és que cregui massa en els resultats de les dites comissions: sempre ha corregut la brama   de que si no vols que un tema s’aclareixi, passa’l a una d’aquestes comissions.  Però, a banda de la credibilitat d’aquestes, sembla evident que Joan Carles se’ns   pixa la boca  mentre PSOE, PP i VOX  ens volen fer creure que plou aigua calenta... La fiscalia suïssa està posant blanc sobre negre a Joan Carles, a Corinna, als  testaferros de l’emèrit i les relacions amb les comissions, entre d’altres, cobrades per l’AVE  de l’Aràbia Saudí. No se si el fiscal suïs també parla de la comissió per la compra del petroli saudita. La fortuna de la que es tracta, en un sol del casos, supera el 100 milions de dòlars. Investigar-lo és, més que res, una qüestió de dignitat nacional especialment per aquells que hi volen continuar vivint, tot i que els hi plogui aigua calenta...

Convindrem que la família real era intocable i desconeguda, llevat de les pàgines rosa de la premsa afí, fins la patacada que Joan Carles es fot caçant elefants a Botswana. Amb aquell  maluc  trencat s’obra la caixa dels trons i es comencen a fer públiques les diversions de l’ara emèrit, qüestions que el porten, en el seu moment, a l’abdicació en favor del seu fill Felip.  Ara Suïssa, país que té molts visos de serietat, posa fil a una agulla  amb la que aquí ningú hi vol cosir. Perquè l’estrip que tot plegat  ha causat a la institució monàrquica és un autèntic esvoranc que necessita una repassada sèrie d’una cosidora, tot i que tothom és conscient  de la impossibilitat de que el pedaç es faci amb les garanties suficients. Pedaç encara més difícil de reparar mantenint una immunitat que resulta dia a dia més perversa, encara que, com insinuen, l’emèrit marxi del País per llargues temporades.
La CIA ha desclassificat  documents que ens confirmen que el Señor X, el fundador i patró dels mal recordats GAL, és Felipe Gonzalez. Convindrem que poques coses més s’hi poden afegir. La immunitat està també garantida perquè, d’entrada, el PSOE recolza a F. González i el PSC no dona crèdit als documents de la CIA. Veurem si Iglésias torna  a recordar a Sánchez allò de la cal viva...Tot quedarà igual. Però si González pontifica de nou li podrem dir més alt i més fort que mai, que se n’abstingui de fer-ho, perquè de crèdit no en té ja cap, que les  lliçons magistrals a las que ens té habituats, manquen  de la base moral i decència personal necessàries per a ser escoltades.

Però encara hi ha més. Per si l’Estat no hagués quedat prou tocat amb tot l’anterior, l’exministre Fernàndez Díaz ens diu que va parlar amb el Papa de Roma i que aquest li va dir que el diable feia de les seves a l’Estat espanyol i que el volia destruir  Espanya.  Ja sabem que la fe obnubila perquè, més enllà del Dogma, no hi ha res, encara que hi hagi quelcom perfectament apreciable. Però que aquests que tenen fe ens vulguin fer combregar (mai tant ben dit...) amb rodes de moli, passa de taca d’oli. Les declaracions son realment per sucar-hi pa[1]. Si hi adjuntem les declaracions del bisbe Cañizares amb allò de les cèl·lules de fetus avortats[2],   les declaracions del  Rector  de la Universitat Catòlica  de  Múrcia[3] amb els xips a les vacunes o les de Pilar Leyre constatant una conxorxa entre Soros i el independentisme català[4]  per destruir a la monarquia en general i a l’emèrit en particular, haurem de convenir que estem en un país malalt...  I si no està malalt, en el millor dels casos està mostrant una inquietant i molt greu,  però esperançadora, decrepitud.

J.  Vinyeta
17 de Juny de 2020