701.- Comentaris

 

701.-  Comentaris.-

El  PP, tremola. Ara resulta que, allò que des de les dretes era una mata contaminada d’esquerranisme  stalinista  perillós, però en certa manera innocu,  és, realment, un verí que  s’inocula en el cos governamental i, per tant, és absolutament necessària la separació d’actors: Podemos, com inoculador, ha de deixar el Govern de forma immediata. Perquè, si Podemos no abandona el Govern de Sánchez (i s’ha de fer el impossible perquè Podemos caigui...), és realment difícil que PSOE i PP puguin acordar uns pressupostos generals. Així sembla que van les coses i des de fa dies: les dretes volen que el  govern caigui i, així, poder pactar i revifar aquell  bipartidisme que tants èxits els hi va donar a uns i als altres... Vox també hi guanyaria si podés deixar en evidència un PP pactant amb PSOE. Quedem a l’espera.

La covid-19 ha tornat a revifar. Les dates, a dia d’avui, no son tan pessimistes en el sentit de que no augmenten el número de contaminacions diàries, però és ben cert que les xifres de contaminació, tot i que sostingudes (uns 1000 contaminats més al dia, però una xifra que fa que la corba sigui, momentàniament plana...), espanten. Des de l’Administració es poden fer les coses més o menys bé. Però,  en la meva opinió, qui no està fent les coses ben fetes és precisament la societat civil, especialment en el que venim anomenat el món de l’oci. I, pel que sembla, els que no col·laboren o hi col·laboren poc, és una part del Jovent (15 – 35 anys) que se sent omnipotent , immune i, conseqüentment, actua de forma irresponsable.  Ja sé que una conducta virtuosa de la societat civil, i en especial la d’aquest jovent del que parlo, comporta, ineludiblement, l’afebliment de l’economia de tots els sectors de l’oci, i aquest sector, a qualsevol mesura  sectorial restrictiva, s’hi oposa i es queixa amb les seves raons. Ho entenc. Però tots, inclosos aquests que veuen els seus drets especialment econòmics afectats, hem d’entendre que, quan més duri la pandèmia i més descontrolada estigui, l’oci s’anirà convertint per a tots en una quimera inabastable i irresoluble. I si parlem d’oci, ho podríem fer extensible a totes aquelles situacions i circumstàncies  en que es fan expressives la comunió extensa i participativa de la societat civil. Em sembla entendre que l’actuació general, des de l’Administració fins a l’actuació col·lectiva, en general, i  individual en particular,  no pot ser, en cap cas, reactiva, ans al contrari, ha de ser  activa i pro positiva. Si no va així, em sembla que ho tenim malament.  Que volem? Com hem d’exercir les nostres responsabilitats per arribar-hi? Ho deixo obert. Però personalment intentaré no fallar.

Cada vegada que des de les Administracions s’intenta alguna mesura protectora del medi en que ens movem o que ajudi, al menys teòricament, a la prevenció  de la pandèmia, surten jutges a discutir i anul·lar les mesures preses des de les Administracions. Sempre amb l’excusa del deterioro o anul·lació dels drets considerats com a fonamentals que causen aquelles mesures. Així resulta que la prohibició de fumar a quedat amb efectes nuls perquè, diu el jutge, que tal mesura hauria d’estar protegida per una publicació del  decret corresponent al BOE. En realitat, em sembla bé que vetllin pel control de les accions dels executius comunitaris o estatal. Però, és clar, si ho han de fer, que ho facin sempre perquè, amb l’excusa de que la  Llei  no és prou taxativa i deixa sempre la porta oberta  als seus intèrprets, que son els jutges, aquests actuen sempre afavorint uns interessos concrets. O dit de una altra manera, actuen afermant decisions administratives que sí retallen amb clarividència els drets fonamentals dels membres de la societat civil. I si no, que es recordi la inacció dels jutges davant de les actuacions del Govern Central amb la famosa situació d’alarma de fa uns mesos en tot l’Estat.  O  de la anomenada  llei  mordassa, més llunyana però  sempre interpretada restrictivament, o davant de determinades accions laborals que han portat a la misèria a centenars de membre d’aquesta societat que diuen cuidar, o davant del que hauria de ser la igualtat de la Llei per  a tots, empresonant acusats per delictes entesos en contra de la llibertat d’expressió assenyalant abusos, i mirant cap una altra banda quan l’emèrit abusador fuig de les mans d’aquests jutges i els propis jutges ho aplaudeixen; o modificant a voluntat  la Llei penitenciaria, mantenint, per exemple, els condemnats i autors dels delictes comesos a Blanquerna l’any 2013 al carrer, i modificant l’esperit del tercer grau penitenciari de forma ad hoc a Catalunya;  o davant de l’aplicació de la renda mínima, amb més de 700.000 demandes no ateses per dèficits administratius perquè ni hi ha un duro a la caixa.... O de tantes i tantes coses a les què ens tenen habituats que ens fan rumiar que, perillosament, mai sabrem on comença la llibertat o quan comença l’omnipotència dels jutges. I mentre això passa, la pròpia cúpula judicial va ampliant els seus tentacles per mantenir el que sembla  poder omnímoda del que disposen, amb el beneplàcit del partits polítics que, pel que sembla i apreciem, hi van de conya... I amb tot això, els jutges continuen afirmant que la seva actuació és precisament per protegir el drets i llibertats de la societat civil...

 

J.  Vinyeta

23 d’Agost de 2020