738.- Ara ja és l’hora?-
Deia,
no fa massa dies (l’11 de Juny d’enguany, al meu blog, amb títol de Ni uns, ni altres), i repetia dies després, que cap dels que
estaven en el govern eren de fiar. Em semblava
evident. El temps em sembla que m’ha anat donant la raó.
ER
continua amb la seva manca de voluntat
secessionista. El CxR va endarrerint les
eleccions que ja haurien d’estar fetes des de Juny, però, tot i que dissimuladament,
em sembla que Waterloo està en mans dels partits i que
la influència, entre d’aquests d’ER, és notòria. Puigdemont, manté silenci al
respecta. Per si encara ens quedava
algun dubte de tot plegat, Jordi Sánchez
ens diu, tot i que embolcallat en
un discurs quasi acadèmic, i per tant incomprensible,
com els dels grans doctors davant dels profans del carrer com jo, dient-nos que
ningú no parla avui de la unilateralitat[1]... Això,
quan ja Carme Forcadell[2] ens havia dit que no havíem de parlar
d’unilateralitat per no enterbolir la taula de diàleg...
De
les CUP, artífex dels dos anys famosos, ja sabem que no faran res que els hi
compliqui la vida. I, potser perquè soc molt escèptic (deu de ser per això...),
entenc que Podem, que s’està cobrint de glòria amb la deixadesa de la batllessa
Colau de Barcelona, no farà res més que recolzar les decisions d’Illa. He dit
Illa i no PSC perquè en sembla que tenim clar, i ja era hora, que Iceta, és
adir, el PSC, desapareixes de l’àmbit
polític català i donés, definitivament, entrada i nom a qui els mantenia políticament:
el PSOE: queden clars els enemics...
Aquest
és el panorama. Durant anys ens han
empès a forçar una sortida dels presos
polítics de la presó (del retorn de l’exili no se’n parlava massa perquè, els
que volien els presos al carrer, no volien el retorn dels exiliats). Era la
condició sine qua non i primordial
per tirar endavant aquella decisió que va costar més de mil ferits. Molts se la
varen creure aquella condició. I aquells
que dèiem que, independentment del fet de voler-los els presos al carrer, no
havíem de deixar el tren a la via morta esperant l’ordre de sortida de la presó, se’ns considerava gaire bé
eixelebrats. Perquè sabíem que, llevat d’honroses excepcions, sortiríen amb el
famós síndrome d’Estocolm, sabíem que havíem de tirar endavant hi fossin o no, sabíem que en tenien per uns quants anys de presó, que enteníem que la situació no era, ni és, inajornable
i tot un etc. de qüestions, que alguns creiem absolutament indiscutibles. Ara els presos ja són al
carrer, en pèssimes condicions, però al carrer. I ara que són al carrer
ens venen a dir que, tot allò que es va fer i que tenim gravat en la memòria i,
agradi o no, gravat en la Història, no ha servit per res més que per alliberar-los i posar en marxa una suposada taula de diàleg
que tots, ara sí que gaire bé hi som tots, tenim clar que no servirà per res. Per
res, llevat de mantenir una submissió a un estat corrupte, colonial i imperialista decimonònic que, a tots aquests que així ho
volen mantenir, ja els hi va bé: és la garantia, amb la seva submissió i
la nostra que se' n pugui derivar, del
seu status privilegiat. Per animar el cotarro,
Junqueras ja ens deia aquest passat mes de Maig que hem de fer
números a 10 o 20 anys vista[3]...
Aquesta és, malauradament, l’aproximació
a la història catalana d’avui dia.
Ens
han deixat sols. Només les clatellades que van venint constantment des de l’EU
(Garzón, Ponsatí en son les últimes...) ens van alegrant les carns i ens
continuen animant a no desistir. I no ho farem, de desistir. Perquè, si hi ha
una cosa certa és que totes les revolucions, dissidències, clams de llibertat
etc, i tot el que això comporta, ho han estat perquè la ciutadania, d’una
manera o altra, ha pres les regnes de la
situació. Com en cada cas, hi haurà lideratges. I, com sempre, poso l’exemple
dels desconeguts Krivine i Bendit
que, l’any ’68 varen fer caure un De
Gaulle amb tot el suport de l’OAS, l’exèrcit i l’extrema dreta, i, de
forma impensable, a la quarta república francesa (si no recordo malament era la
quarta), que també se’n va anar en orris.
Dic
tot això perquè, és evident, que, per error, ho han deixat, per sobèrbia i perillosament, en les nostres mans. Perquè
a pesar del convenciment de tots ells de la nostra incapacitat (si ho rumiem bé ens han pres per nens de pit, i aquesta és la sobèrbia...,), nosaltres sabem que tot és possible:
només cal que ens posem a caminar. I aquest és el perill que creuen innexistent. Quan ho fem, voldran posar-se
a la cresta de l’onada però, ja serà tard.
Només depèn de que nosaltres ens posem en marxa. A prop d’una diada que pot ser històrica, és una
cosa que els hi hem d’aclarir a tots
aquests. I als que belluguen els fils de les titelles en que massa d’ells s’han convertit. Tinguem-ho
present.
De
la negligència manifesta de tots plegats, ja vindrà el moments de parlar-ne. Però el primer és aconseguir el poder de
decisió necessari. Tot el que ve
després, ens portarà a definir totes les
qüestions inherents a la configuració d’un
nou Estat. Però, primer, arribem-hi. Tot el que no sigui això, arribar-hi, és
fer, com estan fent, fer volar coloms...
Joan Vinyeta
27 d’Agost
de 2021
