737.- Què fem?

 

737.-  Què fem?.-

Han estat dies de silencis per part meva. Pair traïcions sempre ha estat difícil. I més quan, aquestes traïcions, han estat, en un dels casos, complertament inesperada. És veritat que, i ja des de fa temps, no tenia dubtes respecta de l’actuació dels d’ER. Junqueras, que sempre ha presumit d’home bo, ens ha portat, i també des de fa temps, pel camí del pecat  (ell, el  mossèn practicant...) que pressuposa l’abandó del destí polític triat (ja no solament en els processos electorals generals que son prou clars), si no ja del  resultat d’un referèndum i que, en el moment de concretar-lo política, sociològica i nacionalment d’acord amb els resultat obtingut, va decidir no ser-hi.

El què no esperàvem era veure al secretari general de Junts, i per tant, a Junts, afegint-se a la traïció.  Ja ho vaig deixar clar en el meu anterior article (Ni  uns,  ni  altres). Tot plegat ha portat  un silenci  de difícil acceptació inclús personal, per restar a l’espera dels següents esdeveniments. I aquests últims han estat definitoris  per poder reblar el clau en el convenciment d’aquell traïció.

Sánchez ha abonat els indults dels presoners polítics catalans. Estava  cantat. Sánchez sabia  que el Consell  d’Europa no havia acceptat les  amenaces i els  xantatges que diplomàticament havia posat en marxa l’estat espanyol i que les associacions  judicials li exigien  Per tant, era conscient de la decisió final del plenari del Consell. Visca Sánchez, que no ha tingut més remei que abonar uns indults pocs mesos abans de que el tercer grau dels presoners fos complertament efectiu... i el posessin en més evidència... Visca Sánchez que, volent-nos fer passar bou per bèstia grossa, es posa la bena abans de la ferida que suposaran les sentències del TEDH

Els empresaris catalans, veient-se a venir  el INRI que suposava no estar  à la page (que a la fi, no vol dir res més que el Belluga d’aquella nit no els hi caigués bé...), aplaudeixen els indults que Sánchez els hi proposa un parell de dies abans. El pastis europeu és molt gros i el ganivet per fer les parts el té Sánchez, i no se’l pot contrariar. Visca...!  I, per commemorar-ho en gràcia de Déu, Omella i els seus bisbes, tenen la collonada de dir-nos, després de llargs anys d’un silenci culpable esfereïdor, que sí, que els indults seran ben rebuts i necessaris...  Visca...!

Però, es clar. Els que surten de la presó ho fan en unes condicions que més que indultats semblen sortir en una llibertat  condicional especial, inhabilitats, amb causes pendents  amb tristament famós Tribunal de Cuentas...  i sota l’ombra  d’un Marchena sempre fidel a qui el tutela...

Hi ha moltes més coses. Aragonés, el MHP de la Generalitat va i vé.  I ho sap. Sap que aquella taula de diàleg en la que posa tota la confiança, no anirà en lloc. Sap que el termini imposat i acceptat de dos anys, acceptat també des de Waterloo no és més que un termini que doni temps al PSOE de Sánchez per arribar a les properes eleccions. Sap, Aragonés, que, aquests dos anys,  és temps suficient per poder apropiar-se de l’entramat polític català  i convertir-se en l’amo  de tot plegat (no ell, personalment, sinó, a més i malauradament,  aquest deep State que el manté  amablement en el poder). Sap que, mentre les infraestructures catalanes  estan properes al col·lapse, se li proposa un nou aeroport de Barcelona que, amb sort, podria estar a punt d’aquí a 8 o 10 anys mentre que l’Estació de La Sagrera encara està empantanegada. Sap  que  el problema no és La Ricarda (que ho és, i sense dubta) si no que AENA continuarà sent l’amo del aeroport, estigui com  estigui i que, en tot cas les comunicacions Reus – Barcelona - Girona amb una AVE que ho lligués tot, és un somni irrealitzable. Sap que la proposta dels jocs Olímpics d’Hivern és una altra pastanaga que, en el millor dels casos, s’haurà de compartir amb Aragó i que serà el moment en  que Madrid decideixi que L’AVE mediterrani  deixi definitivament de ser-ho per donar  pas al somniat AVE pirinenc, malgrat el necessari  túnel transpirinenc de més de 80 Kms.  Ho sap, tot això. Però el País no compta  (Neix una nova Generalitat....en paraules del propi President) i aquesta és la religió que lenta, però sense pausa, se’ns va imposant. Allò de ser un nou País de l’UE va quedant postergat...

Mentre tant, Waterloo està en silenci. I convindrem una altra vegada, especialment aquells que ja tenim poc temps per esperar, que  uns  i altres se’ns pixen a la boca i ens diuen que plou aigua  calenta...

Quedem a l’espera de les sentències que arribaran de l’UE, perquè, desgraciadament, no em sembla que tinguem cap més ferro roent en el que ens puguem enganxar. Llevat de que els que ja en tenim la pipa plena i vulguem arreglar-ho prenguem les regnes de la situació i ens fem veure i sentir amb plenitud.  És tremendament dolorós entendre que si no ho fem nosaltres, aquests pobres homes del carrer  atrapats en una teranyina malèvola en la que ens hi han volgut posar els partits polítics, no ho farà ningú. És cosa nostra. I de ningú més. Pot ser és necessari que en prenguem consciència de tot plegat. I que actuem en conseqüència. Què  fem?

 

 

J.  Vinyeta

11 d’Agost se 2021