diumenge, de juliol 30, 2017

471.- Jesus: Rise to power

471.-  Jesus:  Rise  to power

És el títol d’un documental en tres capítols sobre els orígens i ascensió del cristianisme signat per National  Geographic. És fàcil de trobar a les xarxes, així com documentació per poder corroborar mínimament el seu contingut del que en deixo dos exemples[1] [2]   .

En el segon dels capítols, titulat Martyrs, parla i defineix una qüestió fonamental en la societat romana i imperial: la Relígio  romana. Religio, a Roma en particular i a l’Imperi en general, és un concepte prou ampli,  que tolera totes les idees religioses però que conforma  una forma de ser i que comporta complir amb el que es pot definir com uniformitat cultural romana, tant amb el que es fa com en el que es creu. Religio és, en essència, una forma de ser, la forma de ser dels romans.

A l’Imperi romà i per aquest Religio, els déus son omnipresents: per  ells es fa i desfà tot, a  l’extrem de concretar l’anomenada Pax  Deorum que defineix ritus i formes per a acontentar els déus. Per tot plegat i en conseqüència, es fan necessaris els sacrificis per la seva complaença i aconseguir, través d’ells i per  ells, els desitjos i necessitats en tots els ordres. Aquest sacrificis estan en contra de les creences dels cristians que, oposats a aquest ordre institucional, entren en conseqüència en contradicció amb l’ordre social romà, actitud que està en el que podríem dir  l’origen de les persecucions.   Aquesta necessitat  de sacrificis és vital dins de l’ordre imperial, a l’extrem de que l’Emperador Deci comença a auditar l’actitud religiosa i instaura l’anomenat libellus que no és més que un certificat de que el ciutadà libellat   ha realitzat un sacrifici: és un certificat de bon romà, de que participa en l’Imperi i en aquell ordre social institucional, en la Religio romana.  Tot plegat deixa clara una qüestió: es pot ser cristià però també s’ha de ser romà, i  és indestriable. Els romans observen en els cristians una actuació i unes diferències que l’Imperi i els romans no entenen ni poden assimilar, i aquest no entendre-ho fa que se’ls   consideren enemics interns d’un imperi que necessita, sobre de totes les coses que els déus els hi siguin propicis. L’arribada de Dioclecià al poder obra la caixa dels trons i enceta la més dura de les persecucions a cristians, tant que, arrel d’ella els sacrificats son ja coneguts com a martyrs: en conseqüència, l’Església està en marxa.

M’he permès aquesta referència històrica perquè, mentre anava veient el documental, anava imaginant paral·lelismes  Espanya – Catalunya. No crec que sigui massa difícil trobar-los: podem ser catalans, però hem de ser espanyols; les nostres diferències creen inquietuds a les restes de l’Estat; se’ns exigeix la total col·laboració amb “l’imperi”; som, políticament al menys, perseguits; se’ns considera “enemics interns”; s’imposa una uniformitat cultural y didàctica; se’ns “confisquen” els impostos com es confiscaven bens i propietats d’aquells cristians; un Dioclecià espanyol està portant a terme un creuada judicial sense precedents, però que crea “màrtirs” davant de la societat catalana, etc...etc...

Mil vuit-cents anys després s’esta revivint a Espanya una Religio que, encara que sembli estrany, manté gairebé intactes aquelles idees amb les que combregaven els ciutadans romans. O, perquè és el mateix, Espanya manté gairebé intactes aquelles formes de l’època imperial castellana retornades clarament amb la dictadura (només cal recordar aquella  proposta falangista “Por el imperio hacia Dios”, que per sí mateixa ja és una Relígio) i que anem veient com es van aplicant avui dia i, per si fora poc, conservant.

Resulta evident que no hi ha tantes diferències de tracte entre els cristians primitius i, salvant les distàncies, el que es dona als catalans no libellats avui dia. Potser la diferència més important és que no hi ha espectacles sagnants com els  que hi va haver-hi amb els cristians com a protagonistes als circs romans, i que la pena de mort està abolida. Però si que s’intenta, per part de la Religio imperial espanyola que hi hagi martyrs polítics, el que no deixa de ser un error, com ja va ser-ho fa divuit segles perquè, amb martyrs, és ben segur que Catalunya accelerarà la seva marxa.

Em sembla que de moment no cal afegir-hi res més.

J.  Vinyeta
28 de Juliol de 2017



[1] Los primeros cristianos  y los dioses de Roma    https://wol.jw.org/es/wol/d/r4/lp-s/2010365
[2]  La religión romana: caracteristicas        http://historicodigital.com/la-religion-romana-caracteristicas.html