El Bloc de Joan Vinyeta: de juny 2016

dimarts, de juny 28, 2016

387.- De les eleccions i del brexit.-

387.- De les eleccions i del brexit.-

El primer que podem apreciar dels resultats electorals és que no cal que ens facin més enquestes. Fins ara ja dubtàvem de la seva fiabilitat i teníem el convenciment de que qui pagava l’enquesta ho feia per tenir uns resultats concrets adients amb el resultat real que esperava. Però aquesta vegada, ha passat de taca d’oli. El desastre general en sondejos a peu d’urna no fa res més que ratificar la inoperància d’aquestes previsions tot i que aquells que perdien 30 escons respecta dels resultats del 20D, varen poder estar contentíssims al final de la nit electoral: em sembla que celebraven més l’error de les enquestes inicials que no pas la victòria obtinguda.

Dit això, assenyalar que el PP guanya amb 52 escons més que el seu immediat seguidor, el PSOE: poca broma. I tota Espanya (València in closa!), llevat de Catalunya i el País Basc, s’ha afegit a la festa. Potser els que hi entenen[1] ens podrà fer una nova lectura que ens faci comprensible la relació entre corrupció i resultats electorals. Podemos no atrapa les expectatives i Ciudadanos perd pistonada. Per tot plegat podem deduir que el que teníem el 20D no és tan diferent del que tenim ara. I posats a assenyalar, dir que potser era més senzill pactar amb el resultat electoral anterior que no pas amb el d’ara. Les coses estan com estan. Rivera té la pràctica necessitat de entrar a formar part del govern que sigui, donat que queda com a quarta força política, amb un número d’escons insuficient per a convertir-se en seriosa oposició. Per tant, si no entra en un govern, el que sigui, corre el risc d’anar-se apagant com una llàntia sense oli. Una altra nota a destacar és que Susana Diaz ha perdut les eleccions andaluses, on les ha guanyat el PP. Queda clar que, quan la demagògia és fa necessària per esgarrapar vots, no sempre funciona. El mateix és el que li ha passat a Rivera: les declaracions catalanofòbiques d’una i altra, no han arribat fins on creien ambdós que arribarien.

A Catalunya ha guanyat En Comú Podem. Però això ha d’inquietar al Sr. Domènech i companyia perquè donaven per fet la victòria estatal del Podemos i IU i no ha estat així. Ha fracassat, en general, l’intent de regenerar el País amb una victòria de la coalició. I per tant, la pregunta que ha de fer-se ara Domènech és on vol anar. No hi haurà referèndum que era el leitmotiv amb el que es presentava a Catalunya (i estic convençut que, des d’abans de les eleccions ell ja sabia que no el podria fer). Però ara li queda la crua realitat del resultat electoral. A Catalunya està sol i en minoria respecta dels independentistes (ERC i CDC) i amb un programa que, com he dit abans i a resultes de la rebolcada de Podemos, haurà de deixar el seu punt estrella abandonat a no sabrà ben bé on. Li queda la opció, que molts celebraríem, d’afegir-se al Procés i aprofitar el full de ruta per sumar-se al referèndum que de forma inexcusable haurà d’haver-hi per aprovar el resultat del Procés en sí mateix: sempre serà millor endarrerir el compliment d’una promesa electoral que no pas el no poder-la complir, oi?.

Em preocupa certament que ERC i CDC hagin mantingut resultats. Vol dir, i em temo que en son responsables, que la base independentista no s’ha ampliat. El retrets més o menys intensos quasi de forma permanent, aquesta actitud d’en Junqueras amb un protagonisme en massa ocasions innecessari, aquesta submissió a les CUP, la pròpia tebior de l’ANC i les seves lluites internes, per tot plegat, la societat civil, que és sabut que necessita estímuls permanents no ha anat més enllà d’on era, entenc jo, per manca d’aquells. I el resultat, que no vull dir que sigui dolent, s’ha quedat allà mateix. El PP, en ple Fernándezgate guanya un escó més a Catalunya! L’abstenció és la gran culpable? Suposo que queda clar que si hi ha abstenció és perquè hi ha desencís general a l’Estat i a Catalunya tot i que potser aquí a casa nostra hi sigui per raons diferents. I com a conseqüència aquí, a casa, torna ha ser necessari que els que van davant alcin d’una punyetera vegada el bordó perquè puguem seguir el camí en el que estem aturats.

El Brexit sembla es va complicant. Més de tres milions de signatures han entrat ja al Parlament anglès sol·licitant la repetició del Referèndum. Cameron no plega fins Octubre per deixar al que li vingui al darrera la obertura de les negociacions amb EU i que només pot demanar Anglaterra, però ningú es veu amb pit d’afirmar que no hi haurà abans noves eleccions amb un resultat absolutament incert... Els laboristes posen en la picota el que era el seu cap de files, Corbyn, per haver estat poc entusiasta en la defensa del Remain i dimiteixen sis membres del anomenat govern a l’ombra. A Europa, Hollande i Renzi volen una certa acceleració, potser per allò de que la City se’n vagi a París o Milà, i Merkel no vol anar amb presses. Falten quatre mesos per a que Anglaterra demani l’aplicació del ja famós article 50 de la UE, una decisió que en aquest moments ningú sap qui serà el que la prengui. I tots sabem que, en política, quatre mesos son quasi una eternitat. O dit d’una altra manera: en quatre mesos es pot capgirar tot. Per tant, podem garantir que el Brexit es durà a terme? Potser sigui per això que Merkel no vol presses...

J. Vinyeta.-

28 de Juny de 2016

[1] Víctor Lapuente Giné és, en el meu entendre un d’ells. El seus articles al respecta es troben a la xarxa.

diumenge, de juny 26, 2016

386.- Brexit

386.- Brexit.-

El Regne Unit ha votat i ha dit que vol deixar de pertànyer a la Unió Europea. L’anomenat Brexit ha guanyat un referèndum, victòria que ha commocionat al món sencer en general i al món occidental en particular.

Els britànics han decidit, bé o malament (difícil és avaluar ara els avantatges o inconvenients). Però han pres una decisió personal i transcendental que es portarà a efecte a partir del moment en que la Gran Bretanya faci us de l’articulat de la UE que permeti l’execució del brexit. Europa, Juncker i companyia, li demana que ho faci ràpid.

Per una banda hem de recordar l’esperit imperial que encara corra per les venes de bona part de la població anglesa. Dic anglesa perquè ha resultat evident que ni Escòcia ni Irlanda volen deixar Europa. Però per Anglaterra tot aquest sidral em temo que ha estat una reedició de l’esperit que emanava d’aquelles frases famoses que tant han assenyalat el tarannà imperial: aquella, potser la més famosa de, amb temporal al Canal “...Europa incomunicada...” ; i la que ha estat la base substancial de l’Imperi pel que sembla que molts encara hi somien, i que ha servit de justificació posteriorment a la majoria dels Estats, aquella que deia “Anglaterra no té amics, només té interessos...” Però, amb el resultat a la mà, a banda d’aquest esperit imperial, Escòcia vota majoritàriament per la permanència a Europa, posa sobre de la taula un nou referèndum sobre la seva independència i vol pactar-lo directament amb Brussel·les; Irlanda imagino que rememora els fets que la porten a la independència a principis del segle passat i, mantenint un criteri antianglès, vota també per a la permanència en la UE; i la seva veïna, l’Ulster (Irlanda del Nord) vol la unió entre les dues irlandès per poder incorporar-se també a la UE. Però, per si tot plegat fos poca cosa, un milió de signatures han entrat ja al Parlament anglès demanat la repetició del Referèndum de marres i aquell bus que recorria el País anunciant que Anglaterra abonava setmanalment 350 milions de lliures a la UE sembla que ha estat una enganyifa al no comptar les aportacions setmanals que feia la UE a la GB. Ara hem d’esperar a saber com s’encarrila tot plegat. Però de moment les borses, potser pensant que la City deixarà de ser-ho i es refarà no sabem on, han acusat el cop i les baixades han estat espectaculars. Incertesa.

Però, d’altra banda, no podem deixar que Europa se senti impune davant de la situació perquè aquesta Europa, ara dels 27, és la que s’emporta l’autèntica patacada. Una Europa només de mercaders ha creat tal desencís a molts dels seus ciutadans que molts aplaudeixen, populismes a banda, la decisió anglesa. Una Europa que no ha estat més que un mercat únic, però amb 27 (fins ara 28) fiscalitats diferents i sistemes monetaris en varis casos diferents; una Europa de mercaders que pacta en secret el famós tractat TTIP, deixant que els ciutadans ens acollonim en pensar que seran les multinacionals i els lobbys els únics que saben el contingut de les converses o el que ja pugui estar pactat i els que finalment signaran els acords que més els hi convingui; una Europa que és capaç de triar com a màxima autoritat aquell que ha estat primer ministre d’un Estat que actuava com un autèntic paradís fiscal dins de la UE; una Europa de mercaders que ha deixat en mans de l’OTAN, és a dir en mans dels tan vilipendiats EUA, la defensa dels principis sagrats de llibertat i democràcia, i en conseqüència, incapaç d’actuar directament contra els causants dels moviments migratoris o d’actuar amb contundència contra les màfies que estan deixant centenars de morts al Mediterrani; moviments migratoris que, arribats a Europa son tractats com a delinqüents en alguns Estats membres, mentre que en d’altres se’ls hi tanquen les fronteres; incapaç de fer complir els acords, minsos acords al respecta per autèntica manca d’autoritat; una Europa capaç de pactar amb un dictador per aconseguir que els immigrants es quedin a Turquía, compensant-lo amb 3000 milions d’€s que en cap cas seran finalistes i en desconeixerem el seu us; una Europa que ens ha portat a una crisi que encara dura, que ha deixat en la misèria a milions de ciutadans, amb multinacionals més poderoses i ciutadans més miserables; una Europa que quan Grècia accepta els rescats i les privatitzacions permet que aquelles multinacionals es llencin en tromba sobre del poc que li queda a Grècia (possiblement el cas d’El Pireu hagi estat el més sonat de tots); una Europa incapaç d’unificar criteris tan elementals com els temes derivats de la telefonia mòbil; una Europa que permet en la lluita antiterrorista la independència dels serveis d’informació (els desastres de Brussel·les i Paris ho posen en evidència); una Europa amb un continuat mal fer les coses, que no sap definir-se a sí mateixa i en la que, quan ciutadans de diferents Estats ens queixem del que entenem com a retallades de llibertats, ens contesta que son afers interns; una Europa... no sé si cal afegir més coses...!

Europa ha rebut un avís seriós que deixa entreoberta una porta molt concreta. Europa camina vers un precipici que acollona a molts dels seus ciutadans, desesperant-los perquè recorden – recordem aquells criteris fundacionals pels que ens semblava mai més una pèrdua de llibertat i sempre un punt més de democràcia. El brexit ha posat davant d’Europa un mirall que li mostra les febleses de les que pateix. Molts volem continuar sent europeus. I Europa te la obligació de acceptar-nos com a mínim perquè som el seu patró. Ha de regirar-se tot com un mitjó i Juncker i companyia tenen la paraula. Si no ho arreglen es quedaran sols. Sempre he dit que una Europa amb 28 (ara 27) directors generals plenipotenciaris, és impossible que funcioni. Potser s’ha de començar per aquí.

Primer i seriós avís.

J. Vinyeta

26 de Juny de 2016

P.S.: Les eleccions a l’Estat espanyol estan en dansa en aquest moment. A partir de demà en podrem parlar

386.- Brexit

386.- Brexit.-

Primer i seriós avís.

J. Vinyeta

26 de Juny de 2016

P.S.: Les eleccions a l’Estat espanyol estan en dansa en aquest moment. A partir de demà en podrem parlar

dimecres, de juny 22, 2016

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

El debat anunciat, potser per efecte de la mateixa propaganda, semblava que prometia més que aquell que des de Madrid tothom amb el que he parlat me’l va definir com avorrit.

En el debat em sembla que qui hi va sortir realment tocat va ser Xavier Domènech. Li tocava defensar l’indefensable i així li va anar. La pregunta clau va ser aquella de Rufian dirigida a la línia de flotació de Domènech: com, quan fareu el referèndum que prometeu? La respostes no varen ser més que vaguetats que, com era d’esperar, no portaven enlloc, que no definien res i que no garantien res. Era una pregunta enverinada, si es vol, però personalment entenc que necessària. I més a partir del moment en que el Sr Iglésias, en el debat a TVE, deixa de banda la famosa línia vermella o, el que és el mateix, abandona l’idea del referèndum davant d’una hipotètica negociació per formar govern. Tot i això sembla que Domènech, en els últims mítings, n’ha tornat a parlar, del referèndum. Dels altres participants, poca cosa a dir. Ja fa anys que ens coneixem tots plegats i, per tant, cap sorpresa.

Les CUP es trenquen. El sector més independentista a dimitit en bloc deixant vacants en el Secretariat (sis membres de Poble Lliure, el que equival al 40% del Secretariat), i han posat en evidència les “males pràctiques” que confonen el assemblearisme, que té com objectiu bàsic arribar a acords, amb el fet de que en unes denominades assembles s’aprovin (es votin) uns acords previs decidits d’antuvi pels que manen (en aquest cas per la línia dura del secretariat que sembla propiciar el grup Endavant). El grup dissident (Poble Lliure) assenyala les dues ocasions en que això que ara posen sobre de la taula, va ser evident: la no investidura de Mas i la no retirada de l’esmena a la totalitat dels pressupostos. Pel primer dels casos, ja va dimitir el cap de llista i portaveu del grup parlamentari (per cert, entenc seria bo per a tothom que Baños fes pública la seva pròpia versió de la qüestió). Pel segon, el secretariat es desmantella. En qualsevol cas, el “sistema” assembleari que les CUP han portat a terme, ha de reconvertir-se en un sistema, diguem-ne, més seriós. Tenen temps per reflexionar i ser conscients dels llençols que van perdent a cada bugada, i en definir, d’una vegada per a totes, si el primer objectiu és la independència del País. Perquè serà un cop amb llibertat i preguntats quan direm com volem la societat que volem crear. I la resposta a la pregunta no ha de ser forçosament tal com les CUP volen i ens diuen que ha de ser.

La campanya electoral ha arribat, segons diuen tots els candidats, a la setmana decisiva. La coalició en la que participa el Sr. Domènech està a la cresta de l’ona en les enquestes electorals a Catalunya, és cert, i el seu xef de files va guanyant terreny al PSOE a la resta de l’Estat, i, en conseqüència, el PSOE va perdent ritme. Crec que per ressaltar només hi ha un parell de coses que, com passa sempre, ens col·loca en el centre de l’huracà. La primera és de clar caràcter polític i és que, tal i com va passar a partir del 20 de desembre, el tema de l’actitud dels partits polítics respecta del futur de Catalunya va marcant els debats. Les altres raons també ho volen ser de polítiques, però son, senzillament, pura demagògia: El lerrouxisme de Rivera, “partint-se” la cara a Catalunya pel manteniment de la seva espanyolitat, i les declaracions de Susana Diaz preguntant-se si els interessos que paguin els andalusos “ompliran” la futura hisenda catalana. Tot plegat dona la sensació de que tan un com l’altra tenen clar que van a la baixa en les enquestes i aquestes declaracions intenten esgarrapar vots de sota les pedres. Cap dels dos ignora que hi ha coses a les que ja gairebé hi estem acostumats perquè, com diria Kipling no son més que trampes “...fetes per murris per enganyar càndids...”

Però, en plena campanya, qui s’emporta el premi d’honor és la gravació de la conversa entre el Ministre Fernàndez Diaz i el cap de l’oficina Antifrau de Catalunya i que donarà per a molt durant dies perquè la publicació de la conversa es farà per entregues. La publicació de la conversa no fa més que confirmar aquelles sospites de que era des de l’Estat que es movien els fils de totes aquelles acusacions que requeien sobre polítics catalans en moments, generalment, electorals. L’escàndol és majúscul, per la gravetat dels fets que s’hi diuen i comenten en la conversa, i la impunitat, fins avui, amb que el tema està sent tractat, sembla tan absoluta com ho ha estat en cada un dels escàndols polítics i d’altra mena que s’han anat destapant en els últims anys. Aquesta gravetat impune no fa res més que confirmar la baixa i pèssima qualitat del sistema polític de l’Estat en que ens toca viure. Com diu el propi diari que ho publica (Público), continuarà...

Ignorem com pot influir en els resultats electorals de Diumenge. Però si que podem dir que el Sr. Ministre en funcions està en la mateixa situació com en la que posava a Mas i Trias per exemple. Però allò que suposadament feia dir sobre dels dos polítics catalans, era fals. En canvi la conversa transcrita amb el cap de l’Oficina Antifrau és real i cap dels dos assenyalats han pogut negar-la.

J. Vinyeta

22 de Juny de 2016

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

El debat anunciat, potser per efecte de la mateixa propaganda, semblava que prometia més que aquell que des de Madrid tothom amb el que he parlat me’l va definir com avorrit.

La companya electoral ha arribat, segons diuen tots els candidats, a la setmana decisiva. La coalició en la que participa el Sr. Domènech està a la cresta de l’ona en les enquestes electorals a Catalunya, és cert, i el seu xef de files va guanyant terreny al PSOE a la resta de l’Estat, i, en conseqüència, el PSOE va perdent ritme. Crec que per ressaltar només hi ha un parell de coses que, com passa sempre, ens col·loca en el centre de l’huracà. La primera és de clar caràcter polític i és que, tal i com va passar a partir del 20 de desembre, el tema de l’actitud dels partits polítics respecta del futur de Catalunya va marcant els debats. Les altres raons també ho volen ser de polítiques, però son, senzillament, pura demagògia: El lerrouxisme de Rivera, “partint-se” la cara a Catalunya pel manteniment de la seva espanyolitat, i les declaracions de Susana Diaz preguntant-se si els interessos que paguin els andalusos “ompliran” la futura hisenda catalana. Tot plegat dona la sensació de que tan un com l’altra tenen clar que van a la baixa en les enquestes i aquestes declaracions intenten esgarrapar vots de sota les pedres. Cap dels dos ignora que hi ha coses a les que ja gairebé hi estem acostumats perquè, com diria Kipling no son més que trampes “...fetes per murris per enganyar càndids...”

J. Vinyeta

22 de Juny de 2016

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

El debat anunciat, potser per efecte de la mateixa propaganda, semblava que prometia més que aquell que des de Madrid tothom amb el que he parlat me’l va definir com avorrit.

Les CUP es trenquen. El sector més independentista a dimitit en bloc deixant vacants en el Secretariat (sis membres de Poble Lliure, el que equival al 40% del Secretariat), i han posat en evidència les “males pràctiques” que confonen el assemblearisme, que té com objectiu bàsic arribar a acords, amb el fet de que en unes denominades assembles s’aprovin (es votin) uns acords previs decidits d’antuvi pels que manen (en aquest cas per la línia dura del secretariat que sembla propiciar el grup Endavant). El grup dissident (Poble Lliure) assenyala les dues ocasions en que això que ara posen sobre de la taula, va ser evident: la no investidura de Mas i la no retirada de l’esmena a la totalitat dels pressupostos. Pel primer dels casos, ja va dimitir el cap de llista i portaveu del grup parlamentari (per cert, entenc seria bo per a tothom que Baños fes pública la seva pròpia versió de la qüestió). Pel segon, el secretariat es desmantella. En qualsevol cas, el “sistema” assembleari que les CUP han portat a terme, ha de reconvertir-se en un sistema, diguem-ne, més seriós. Tenen temps per reflexionar i ser conscients dels llençols que van perdent a cada bugada, i en definir, d’una vegada per a totes, si el primer objectiu és la independència del País. Perquè serà un cop amb llibertat i preguntats quan direm com volem la societat que haurem creat. I la resposta a la pregunta no ha de ser forçosament tal com les CUP volen i ens diuen que ha de ser.

La companya electoral ha arribat, segons diuen tots els candidats, a la setmana decisiva. La coalició en la que participa el Sr. Domènech està a la cresta de l’ona en les enquestes electorals a Catalunya, és cert, i el seu xef de files va guanyant terreny al PSOE a la resta de l’Estat, i, en conseqüència, el PSOE va perdent ritma. Crec que per ressaltar només hi ha un parell de coses que, com passa sempre, ens col·loca en el centre de l’huracà. La primera és de clar caràcter polític i és que, tal i com va passar a partir del 20 de desembre, el tema de l’actitud dels partits polítics respecta del futur de Catalunya va marcant els debats. Les altres raons també ho volen ser de polítiques, però son, senzillament, pura demagògia: El lerrouxisme de Rivera, “partint-se” la cara a Catalunya pel manteniment de la seva espanyolitat, i les declaracions de Susana Diaz preguntant-se si els interessos que paguin els andalusos “ompliran” la futura hisenda catalana. Tot plegat dona la sensació de que tan un com l’altra tenen clar que van a la baixa en les enquestes i aquestes declaracions intenten esgarrapar vots de sota les pedres. Cap dels dos ignora que hi ha coses a les que ja gairebé hi estem acostumats perquè, com diria Kipling no son més que trampes “...fetes per murris per enganyar càndids...”

J. Vinyeta

22 de Juny de 2016

dimecres, de juny 15, 2016

384.- Del Debat i altres coses

384.- Del Debat i altres coses.-

Diuen, perquè no vaig veure’l, que el famós debat a quatre va ser anodí. Entenc que quan els que han de debatre defineixen el què, com i quan el resultat no pot ser un altra que el que en general diuen que va ser. No era la meva intenció veure’l i pel que vaig escoltant a posteriori, no em vaig perdre res no presenciant-lo. On sembla que també hi ha una certa unanimitat és en que el que tots aquells consideraven el tema polític més important de l’Estat, que és Catalunya, fos tractat d’una manera més aviat escadussera i breu, la qual cosa em sembla normal atenent el tarannà d’almenys tres dels participants. Però el que quedava amb una certa credibilitat al respecta, des de l’òptica catalana, i intuint uns resultats electorals favorables el 26 de Juny, entén que en les negociacions per a la formació de Govern, no poden haver-hi línies vermelles. Dit de una altra manera: el Sr. Iglésias abandona l’idea d’un referèndum a Catalunya, esborra aquella línia vermella de la que tant ha parlat i que tant n’havia presumit dos dies abans a Barcelona. Però la cosa no és nova i, per si de cas, el seu col·lega Domènech ja ens havia dit: “Si se celebra este referéndum y en el contenido del no está reconocida la soberanía de Catalunya, si se dan estas condiciones de las que hablaba [condicions de plurinacionalitat], votaría que no. Pero lo que En Comú Podem quiere es crear el escenario en el que se pueda dirimir el debate territorial”.[1] Si a més hi afegim el tema ferroviari amb l’eix central famós, hem de pensar que Podem pensa molt més en Madrid que en Catalunya, per molt que ens vingui a repetir el contrari.

El terror ha tornat a sacsejar USA i França. Orlando i París. Els fets ja son prou coneguts per a fer–ne la ressenya ara. Només assenyalar que, curiosament els dos assassins estaven inclosos en les llistes de considerats si no perillosos pels serveis secrets corresponents, al menys, considerats com “afins” a la causa de l’EI. I preguntar, en conseqüència, si només la comissió del delicte, en a quests casos específics, és l’única manera de descobrir la ja suposada cara malèfica del individu en qüestió i, aleshores sí, actuar amb contundència. Juristes hi ha que podran aclarir si la previsió a la comissió d’actes com els que ens ocupen poden comportar mesures individuals extraordinàries: ja ens ho faran saber. Però els serveis secrets també ens han de deixar clara la seva efectivitat sense crear hipotètics dubtes al respecta.

El que no veig mai és que, un cop comesa la barbaritat, les comunitats islamistes es manifestin en contra de la barbàrie. Les esquerres ens conviden permanentment a no ficar a tothom dins del mateix sac, ens diuen que no podem generalitzar, però aquestes comunitats no condemnen aquest tipus d’assassinats. Creuen aquestes esquerres que si aquestes comunitats no defensen la llibertat podran integrar-se en les societats occidentals en les que es volen instal·lar? Potser fora bo que el món islàmic faci algun gest contundent al respecta perquè ens puguem creure la seva bona voluntat, o no? O és que participen d’aquesta ideologia terrorista, però no ens ho volen dir? És aleshores que es fa difícil oblidar Unamuno quan deia allò de que el silenci sol ser interpretat com aquiescència...

El Bisbe de València, Cañizares, torna ha estar en primera línia. Un cartell per commemorar el proper dia 28 la festa LGBT amb les dues verges besant-se, creat per Endavant OSAN, ha aixecat les ires del Bisbe valencià gens procliu, ja ho sabem, a tot allò que no sigui la més pura ortodòxia. Sembla que el cartell ha creat també malestar al grup Gay València[2] que així ho manifesta en el seu facebook, donat que entén que Endavant OSAN no és una associació LG. Cañizares ha optat per una acte de desgreuge i una missa a la Catedral. Però el Sr. Cañizares hauria de recordar la filípica que dies endarrere havia llençat contra tot el “l’imperi Gay i el feminisme destructor”[3]. Així les coses, és evident que la resposta també hagi estat contundent. Hi ha massa vegades en que la incontinència verbal crea més problemes dels que realment hi ha. I un Bisbe, per molt reaccionari que sigui, i Cañizares ho és, no pot fer bona aquella frase d’en Camús[4] a la que m’he referit en més d’una ocasió i que diu allò de que l’Església és la que té la Gràcia, però que deixa als cristians l’exercici de la caritat... El Sr. Bisbe hauria també de ser exemple d’exercici de la caritat, i precisa i especialment amb aquells que s’han allunyat del que ell entén com a la Gràcia de Déu...

J. Vinyeta

15 de Juny de 2016

[1] http://www.directe.cat/noticia/503463/xavier-domenech-votaria-no-en-un-referendum-dautodeterminacio

[2] http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/06/12/polemica-cartel-geperudeta-moreneta-besandose/1430893.html

[3] http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/05/19/canizares-carga-imperio-gay-feminismo/1419904.html

[4] Els Justos.-

dilluns, de juny 13, 2016

383.- Comentaris (Ressons, l’ANC, l’Eix Central)

383.- Comentaris (Ressons, l’ANC, l’Eix Central).-

Com no podia ser d’una altra manera, ressona encara i amb un eco persistent el no als pressupostos donat per les CUP. Les declaracions que han anat fent els cupaires no responen a la magnitud dels fets. Anna Gabriel diu a Cat. Radio que hauran de fer un mínim d’autocrítica; Benet Salellas carrega específicament contra CDC, però també demana autocrítica; Eulalia Reguant manté el fet de la “mutació” del pacte i que, a pesar de la “mutació” no es trenca res...; Baños ens deia a Rac 1 el dia abans que li faria mal l’estomac que les CUP votessin el mateix que el PP... Les CUP estan dividides i ara possiblement hauran de decidir, pensant en la moció de confiança, si primer fan la revolució o, en canvi, primer volen apostar per la independència. Tal com son, i a pesar de les suposades autocrítiques, tot és possible. Entenc que Puigdemont hagi picat l’ullet a Rabell i companyia. Per cert: abans d’escoltar la proposició de Puigdemont, demanant el vot de confiança, Meritxell Batet ja ha anunciat que el PSC hi votarà en contra. Això si que no ha sorprès gens.

L’ANC ha decidit consultar als seus socis la possibilitat que la Generalitat convoqui un referèndum vinculant sobre la independència. És a dir: proposar a la Generalitat la realització d’un referèndum unilateral. Jordi Sánchez ho deixa tot prou lligat en l’entrevista que li fa VilaWeb[1]. És un bon tema i una manera de retornar la iniciativa a la gent del carrer. És evident que, en l’atzucac en que ens trobem, ha de retornar-se la paraula a la ciutadania. L’ANC està precisament per això: per recordar als polítics (cosa que havia deixat de fer en les últimes setmanes) què ha proposat durant els últims anys la societat civil. És evident que és una solució que satisfarà a pocs dins del món polític. Tot i que hauríem de saber de quin sector de l’ANC ha sortit la iniciativa per poder mirar una mica més enllà, tensar la corda en aquestes circumstàncies em sembla bé. Bé perquè aquests que s’omplen permanentment la boca atiant per a la celebració d’un referèndum (el dret a decidir tant cloquejat) dins del Parlament, hauran de decidir si accepten o no l’envit. També l’Estat haurà de pronunciar-se oficialment sobre el tema, consentint o negant, el que sempre, sempre serà bo especialment internacionalment. I veuríem com tots aquests Comuns – Podem és posicionen més enllà de les paraules... Esperarem el resultat de la consulta proposada per Sánchez.

El procés electoral va marxant. Ningú parla de les retallades que imposa Brussel·les de més de 10.000 milions d’€s al proper Govern, sigui del color que sigui, ni tampoc parlen de la famosa multa de 2.000 milions que pel mateix motiu sembla que imposarà a l’Estat (en aquests moments sembla que Brussel·les està “rumiant” si aquesta multa la imposa abans o després del 26 de Juny). Tots prometen el que no poden complir. Però hi ha una promesa que crida l’atenció: Podemos es postula per l’Eix Central, travessant els Pirineus, en comptes del Corredor del Mediterrani. Podemos i adlàters ho neguen, i amb rotunditat. Però, contra del que diuen, hi ha plans concrets en hi que queden reflectides aquestes promeses. Queda clar a la pàgina de VilaWeb que queda assenyalada[2]: s’hi veu que, des de Sagunt, l’AVE tira cap a Saragossa i Osca. I tinc la sensació de que, donat que aquesta opció és la que fa gràcia tan al PP com al PSOE, si s’hi afegeix Podemos... podem assegurar que no es complirà aquesta promesa? Quan parlen del Corredor del Mediterrani ho fan a la regió Múrcia que uniria Murcia – Alacant – Sagunt.

Segons VilaWeb el Programa electoral de Unidos – Podemos diu textualment el següent: “Restaurarem i reobrirem la línia ferroviària entre Osca i el sud-oest de França per facilitar el trànsit de mercaderies i viatgers entre Espanya i França, la qual cosa implicarà una millora competitiva i el desenvolupament d’Aragó com a pol logístic.”

Son els mateixos gossos amb diferents collars...? Què en diria Ferran VII? A mi em sembla que sí, que ho son.

J. Vinyeta

13 de Juny de 2016

[1] http://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-sanchez-el-referendum-es-la-manera-de-tornar-el-proces-a-la-gent/

[2]http://www.vilaweb.cat/noticies/el-cafe-per-a-tothom-ferroviari-en-el-programa-electoral-de-podem/

dijous, de juny 09, 2016

382.- La CUP ha dit NO

382.- La CUP ha dit NO.-

La CUP ha dit que no retirava l’Esmena a la totalitat als pressupostos que ha presentat la Generalitat: ni tan sols entraran a debat. Això planteja dos problemes. Dels dos, potser el més seriós, és el problema social que se’n deriva. L’altra és el problema polític, en deixar el Govern en minoria dins de l’arc parlamentari havent de prorrogar uns pressupostos que ja havien estat prorrogats. No és que sorprengui en excés l’actuació de la CUP. D’una manera o altra s’havia d’acabar tot aquest neguit que “les noies” de la CUP han anat creant a centenars de milers de ciutadans durant aquests últims mesos i la CUP, per sí mateixa, ens obert la porta per acabar-ho. Com a traca final, amb el seu suport i ideari, han acabat encenent bona part de la ciutat de Barcelona repenjant-se en uns criteris revolucionaris que, confonent desig amb realitat i drets amb violència, proposaven un suposat ideari, ja hem dit que revolucionari, que els obligava a despenjar-se de la quotidianitat, oblidant, per desconeixement o per pura estratègia, que les revolucions, si no s’inicien des de la llibertat queda clar que seran revolucions imposades, revolucions, aquestes imposades, que mai han conduït a gran cosa més que a una dictadura: la història n’està plena d’exemples (Cronwell, Robespierre, Stalin...) Ser revolucionari no és cap garantia del bon fi de la revolució proposada. I més si tenim en compta, en aquest cas concret, els resultats electorals que varen portar les CUP al Parlament.

El fet de prorrogar els Pressupostos només presenta un efecte col·lateral que ja veurem com aquets xicots (“xicotes”) de la CUP el justifiquen: no hi ha diners per determinades partides amb les que mig alleugeraven aquells que ho estan passant molt malament.

Però això té la desgraciada virtut de posar sobre de la taula una qüestió que molts intuíem però que, amb una habilitat més dels cupaires, els cupaires havien estat capaços d‘amagar: ha quedat clar, molt clar, que la CUP està mancada d’ideari social del que ens deia que en feia bandera i del que en presumia. I queda clar també que només té ideari polític, revolucionari, anteposant aquesta ideologia política a tot (i confirmant així aquesta manca d’ideari social), inclús al mínim de benestar que, amb els nous pressupostos, es podria haver donat a uns centenars de ciutadans els fills dels quals, com deia en Busqueta, membre actiu i procliu de la CUP, havien de pixar-se al llit per poder dormir calents... Veurem com ho justifiquen, perquè potser ens voldran fer plorar.

Per tot plegat, és evident que val més anar sol que mal acompanyat. I Puigdemont, així ho te clar. I ho diu. I té un gest democràtic que sorprèn a tothom però que el reforça i el fa més líder.

El moment tragicòmic de la ruptura entre JxS i la CUP al Parlament és el que ens dona en Joan Garriga (suposo que “diputada” de la CUP per allò de la utilitazió que els cupaires fan del femení generalista...) quan, en la tribuna d’oradors, intenta fer-nos creure en la candidesa i sorpresa del seu grup parlamentari i ens diu que en cap cas esperaven una reacció al Parlament en general i del President Puigdemont en particular (certament el discurs final del President, proposant el sotmetre’s a una moció de censura va ser dur i contundent amb la CUP) com en la que s’havien trobat a partir de la “mutació” que el Pacte d’Estabilitat havia sofert. Sigui com sigui i facin el que facin, les “noies” de la CUP tenen ara un gravíssim problema: qui pactarà amb aquells/es que poden fer “mutar” qualsevol pacte acordat?

Des del punt de vista parlamentari, és cert que el món independentista té un problema més. Però és un problema que, agradi o no, la clau de volta de la solució definitiva la té la societat civil. Òmnium, l’ÀNC i l’AMI han “rearmar-se” com deia Jordi Sánchez ahir mateix a 8TV i tornar a liderar als carrers a tots aquells que ja hi hem estat sempre i que certament en aquestes últimes setmanes hi continuem estant però amb un cert desencís propiciat, tot a de dir-se, una mica per tots plegats. Però no tinc el menor dubte de en rebre el senyal, abraçarem aquesta nova oportunitat per redreçar el que s’ha torçat per obra i gràcia de qui ha pensat o cregut que els seus gestos eren més importants que la llibertat.

J. Vinyeta

9 de Juny de 2016

dimarts, de juny 07, 2016

381.- Qui mana a les CUP?

381.- Qui mana a les CUP?.-

Per una vegada més les CUP ens tenen agafats per les parts sensibles. És una situació a la que ens hi hem hagut d’anar acostumant amb l’emprenyament conseqüent, per la indefensió que aquesta solució crea donat que de moment, com sabem tots, no hi ha possibilitat de convocar eleccions al Parlament fins el 4 d’Agost per allò dels reglaments que ho regulen.

És evident que les CUP es belluguen en un món que va per un camí diferent del camí pel que camina, pràcticament, la resta de la nostra societat (això sense entrar en consideracions morals de bondat d’un o altra camí i només constatant fets). Societat que aspira, i em sembla evident, just, equum et salutare, a unes reparacions dels desastres als que ens han portat una colla deshumanitzada que va plantejar que les decisions que afectarien de forma precisa i inmisericorde precisament a la vida, esperances i somnis dels homes del carrer, ja no les prendrien els homes, si no els ordinadors programats per a fer-ho. I ho fan sense matisos.

Les CUP, precisament perquè van per un altra camí, prenen decisions que en diuen assembleàries, transparents, amb valor humà. I aquestes decisions assembleàries son les que, en principi, constitueixen el moll de l’os del seu comportament. Això és el que ens diuen. Costa de creure, perquè els fets assenyalen que els cupaires empren altres maneres d’acceptar resultats. Com que les decisions assembleàries son precisament el resultat d’una febrada com a conseqüència de les inflamades oratòries prèvies al fet decisori (i en general proclius a les línees oficials al tema en qüestió, d’altra banda qüestió molt pròpia en tots els moviments assemblearis), aquesta febrada pot ser símptoma d’una infecció que ha d’estar controlada per evitar mals majors; la decisió assembleària ha d’estar posada sota la cura i mirada professional dels metges que son els que hi entenen i decidiran si no hi ha perill o, ans al contrari, és fa necessari un tractament preventiu que, inexorablement, posarà en qüestió el valor intrínsec de la febrada, és a dir el resultat de la votació.

No cal fer massa esment al tractament mèdic a que va ser sotmesa aquella ja cèlebre votació a Sabadell que va concloure en un empat que alguns dels que hi eren afirmen que el resultat primigeni va ser una infecció clarament perillosa. Dit d’una altra manera potser més entenedora: el resultat inicial no agradava a aquells que “només” accepten decisions de l’Assemblea, perquè precisament no era la que havien previst. Però com que son precisament els que se senten en l’obligació de corregir-les (son els metges...) perquè es consideren depositaris de la veritat única, han de fer veure a tots que s’ha administrat la medicació necessària que, com era d’esperar, ha donat resultats positius tot i que ha hagut de modificar-se el resultat que va ocasionar la febrada.

Que vull dir amb tot això? Dons que, en el cas que venim esmentant, les decisions assembleàries passen sempre per un filtre posterior que és l’anomenat Consell Polític i que, encara amb posterioritat, pel filtre del Grup d’Acció Parlamentària. I tan és així que, en la situació actual, demà dimecres (aquesta nit, però no sabem l’hora) un d’aquests organismes, el que mani més, prendrà la decisió que entengui com a més adient. Reunits en consulta, els metges, el que hi entenen, els que en saben, aplicaran el tractament oportú...

No hi ha grup[1] que funcioni sense lideratge. No hi ha grup que no interpreti, respecti, accepti les decisions del/s líder/s. I, com és evident, quan els lideratges prenen decisions aquestes no solen ser discutides. I si ho son, els dissidents honrats dimiteixen. Les CUP, com a grup, no son una excepció. El que passa és que volen que ho sembli per aparentar una puresa ideològica i de funcionament que, bàsicament, no és més que una excusa. Com Groucho Marx, tenen uns principis i, en qualsevol moment, si convé, en poden tenir uns altres.

Les resolucions de les territorials ho son a favor i en contra d’acceptar els pressupostos que presenta la Generalitat. Els diferents grups (Avant, Arrel, Poble Lliure, potser aquest últim el més bel·ligerant al respecta,...) decidiran avui sobre dels pressupostos. I decidiran ells. Son els que manen. Els altres, les bases, fan de comparses.

J. Vinyeta

7 de Juny de 2016

[1] Institució, partit polític, grup esportiu., etc.., etc…