dijous, de juny 14, 2012

152.- Captaires orgullosos

152.- Captaires orgullosos.-


Europa ha entrat al rescat d’Espanya. 100.000 milions d’€ és la quantitat que Europa posarà a la disposició  de la banca espanyola per intentar sortir del forat que el totxo (tot i que sembli contradictori) li ha creat. Aquesta va ser la notícia que va donar el Ministre Guindos dissabte passat. Es tracta, va dir, d’un préstec a la banca espanyola, a un bon interès y amb  el que  gairebé ens volia fer creure que se’ns donava  la panacea per sortir de l’atzucac. No hi havia rescat ni intervenció i, en conseqüència, era la millor sortida possible. I el que era extraordinari era que, aquesta fortuna, la pagarien els bancs i que, en cap cas, els ciutadans hi hauríem de participar en el seu retorn. Bravo!

El diumenge, a l’endemà, el desaparegut Sr. Rajoy feia acte de presència i ens tornava a parlar de la bondat del préstec (des de dissabte passat les paraules rescat o/i intervenció han desaparegut del Diccionario de la Lengua española), insistia en el tema de que els ciutadans espanyols no hem de preocupar-nos perquè el crèdit de la UE el pagarà, en la seva totalitat, la banca. I per donar una mica de més d’èmfasi a la seva retòrica explicació, afegia, amb la sorna que permet la hidalguia habitual castellana, que havia estat ell, com a Cap de Govern, qui havia demanat “l’obertura del crèdit...” a Europa. Amb tot i el  que estava caient, el Sr. Rajoy decideix assistir al debut de “La Roja” aquell mateix diumenge, a Polònia. Aplaudiments!

Vint – i - quatre hores més tard,  Europa deia que sí, que el crèdit es donaria, que hi hauria condicions (IVA, atur, funcionaris, jubilacions, com a més immediates), que el crèdit havia estat “aconsellat”a Rajoy per la pròpia Comissió Europea i que el crèdit es donava al FROB, és a dir: que el propi Estat Espanyol era el que es feia responsable de la devolució del crèdit concedit (per tant, que els ciutadans, si van mal dades, haurem de carregar amb el crèdit de marres). A més, segons Europa, era quasi imprescindible la adjudicació – acceptació del rescat d’Espanya[1] abans de les eleccions gregues del dia 17, resultat que pot empitjorar la situació de l’Euro a la UE. Que, a pesar dels desitjos del Sr. Montoro, “homes de negre” vindran des de la Comissió i del Banc Central Europeus, acompanyats pel Fons Monetari Internacional, per a revisar la gestió del “crèdit” concedit. Que la condició imprescindible per a mantenir-lo és que l’Estat Espanyol continuï amb la aplicació de les mesures de contenció del dèficit... I encara falta la lletra menuda...! Sort que és un crèdit sense afectacions sobre la ciutadania...!

És evident que  m’haig de creure el que em diuen, perquè les meves llums no donen per a més. Però fent els  comptes  de l’avia, si que  m’esvera el pensar que, si els bancs ja avui no tenen un duro, com podran retornar un crèdit  d’aquesta envergadura? S’afegirà aquest rescat als 168.000 milions d’euros que l’Estat (FROB) ha avançat a la banca durant els anys 2010 – 2011? Amb quins criteris el FROB repartirà els diners i qui en voldrà? Com i quan cobrarà, el FROB? O seran només els “hombres de negro” el únics que manegaran l’afer?

Que tot això no son més que especulacions? Dons és veritat: ningú ha sortit a explicar-nos la veritat de la situació econòmic – financera en que ens trobem, a fer llum en aquest joc de disbarats en  que ens fan participar. Però és per això precisament que ens sembla tenir clar que el Govern del Sr. Rajoy està de genolls davant de la Comissió Europea (i amb ell,  tot l’Estat Espanyol). De genolls i sense autonomia però,  això sí, traient pit. Recorda allò que ja s’explicava al segle XVII d’aquell “hidalgo” castellà, mort de gana, que sortia al carrer, amb un escuradents a la boca[2] i amb engrunes de pa enganxades a la barba, per fer creure que havia menjat d’allò més bé, quan la realitat era que res havia endrapat, i des de feia dies. Malauradament és un posat que sembla formar part de  l’ADN d’aquest Estat en que ens toca viure.

Diuen que en Napoleó va definir l’Espanya de principis del segle XIX com a  “... un país de diez millones de pordioseros orgullosos...” Jo no he sabut confirmar-ne l’autoria de la frase, però sí que he trobat referències al respecte en autors pròxims a l’Emperador[3] i, en conseqüència, no se’m fa estranya l’autoria. I pot ser que, perquè en Napoleó la va encertar, en tal dia com diumenge passat, el cap de Govern Espanyol, amb l’aigua al coll però incapaç, per allò del ADN del que parlàvem, de reconèixer errors; cap d’un partit polític que, per motius de corrupció, fa també aigües per tot arreu; incapaç de fer-se  creïble davant de la ciutadania, enviant  a Ministres per donar-nos notícies, però absent en el moment de donar-nos explicacions; sospès, per activa i per passiva, en transparència informativa; sense voler-nos acostar, pel que sembla, a la realitat de la situació, tot i que amagat i no sabent si amb pànic escènic, ens ve a dir amb l’orgull de pidolaire sàtrapa i indolent, confirmant Napoleó,  que per tot plegat no cal esvarar-se,  que el Reino de España encara es Sobirà. I així va estar! Ell, captaire orgullós, per a demostrar-ho, aquella mateix tarda se’n va anar al futbol.

J.      Vinyeta
13 de Juny de 2012


[1] Europa en parla obertament, de rescat, tot  i que no estava acabada la auditoria necessària que definirà amb exactitud la quantia de diners que  farà falta
[2] Escuradents que era finalment conegut com  “el falso testimonio”
[3] Especialment del que era el seu Ajudant de Camp i Embaixador, Caulaintcour que veia a España com a un País “... de andrajosos, piojosos,... comandados por frailes empecinados...”

dijous, de juny 07, 2012

Fe d'errades

Correcció

És necessària una correcció.  En l'article anterior, on hi diu "...voreja els 45 BILIONS..."  ha de dir "...voreja els 4 BILIONS...". La xifra continua sent astronòmica, però no perquè ho sigui ha de ser exagerada. Perdoneu.

J.  Vinyeta
7 de Juny de 2012

dilluns, de juny 04, 2012

151.- Bankia, les Autonomies i Manos Límpias

151.- Bankia, les Autonomies i Manos Límpias


Des de que el PP arriba al Govern Central, no hi ha hagut dia en què, des de Madrid, es deixés d’insistir en que el gravíssim problema de l’Estat residia en les Autonomies, que aquestes tenien un forat a la butxaca i que la primera qüestió era la de redreçar-les i endreçar-les. Aquí sabíem també que, quan es parlava d’Autonomies maldestres, ells ulls de l’Estat, de tot l’Estat, es giraven, tots, cap el Nord Est de la Península: Catalunya era (i per a molts encara ho és) el símbol de la perversió econòmica, tot i el dèficit fiscal amb  la metròpoli i els sistemàtics incompliments del Govern Central amb la  famosa Addicional tercera i amb els fons de Competitivitat y de Compensació.        

Però vet aquí que es destapa l’afer Bankia: El PP  es troba emmerdat fins al coll en el tema i, de retruc, les dues autonomies “bandera” del Partit, València i Madrid, presenten un dèficit que és el doble del que fins ara anunciaven. El tema de València sorprèn menys per la megalomania fefaent del Sr. Camps. Però la Lideresa, constantment mirant cap el Nord Est, afirmava de forma sistemàtica que la comunitat de Madrid era també, en l’aspecte financer, exemplar. I ha resultat que no, que d’exemplar financerament tampoc en tenia res. Ens quedarà per aclarir, a més,  quins son, realment, els deutes que les Autonomies valenciana i madrilenya tenen directament amb Bankia (a través de Bancaixa uns i de Caja Madrid els altres) per acabar de ratificar el desori.

I és ara, quan és pal·les que el PP i les seves autonomies son les primeres que haurien  de ser intervingudes, quan la Lideresa, per raó del dèficit i independentment de la animadversió mútua,  ha deixat a Rajoy amb el cul enlaire, ara, precisament ara, és quan les autonomies arriben, segons el Sr. Montoro, a situació de dèficit zero (!) i es comencen a repartir calés des del Ministeri d’Economia per pal·liar situacions compromeses de les Administracions... i inclús el Sr. Rajoy és capaç d’admetre ara, ara que les seves Autonomies més emblemàtiques estan en la corda fluixa,  que Catalunya està fent bé els deures amb la col·laboració, això sí,  del seu Partit aquí. No hi calen comentaris, oi?

El forat que sembla que  fins avui serà “l’oficial”, queda situat en uns 23.500 milions d’euros, xifra astronòmica que voreja els 45 BILIONS de pessetes (un 45 amb dotze zeros al darrera!). La xifra, per sí mateixa, hauria de fer tremolar a molts i la fiscalia potser hauria d’actuar d’ofici quan menys per saber  el per què de tot plegat, on ha anat a parar aquesta milionada i demanar-ne responsabilitats. O no?



Els sindicats majoritaris estaven asseguts al Consell d’Administració de Bankia amb bons sous[1] i amb la finalitat estatutària de “...velar por la correcta administración y gestión...”, i han d’estar tant callats com la resta de consellers i afins  del consell d’administració perquè tots plegats en son responsables, en el millor del casos, per omissió.  Per tant, procuraran passar el més desapercebuts possibles i sense denunciar res. És per aquesta raó que un sindicat ultra conservador, Manos Límpias, aprofita el buit que deixa la manca de voluntat política dels partits  i dels sindicats majoritaris en “revisar” la situació de Bankia, per presentar davant dels jutjats una denuncia per l’afer amb els noms de Rato, Blesa i  Fernàndez – Ordoñez com a responsables del desastre.

No deixa de ser curiós que hagi hagut d’estar un sindicat amb reminiscències franquistes, amb reminiscències d’una època en la que la corrupció era a l’ordre del dia i en les altes esferes[2], qui ara pugui i vulgui bellugar el  tema. Manos Límpias, aferrat als valors patris i símbols propis d’una època,  obra la Caixa de Pandora que tant el PP com PSOE estan intentant deixar tancada amb l’excusa de no complicar la situació financera del País. Pot ser sí que el que pretenen Rajoy i Rubalcaba és amansir la fera exterior. Però als que no entenem de res més que de pagar, ens sembla que l’objectiu real de mantenir la caixa tancada, torna ser novament el d’amagar-se un a l’altra la vinculació  en l’afer. Pot ser que, tot i a contra cor,  algun dia haguem d’agrair-li a Manos Límpias saber alguna cosa  de tot plegat.

En el tema Urdangarin, em va semblar entendre que  Manos Límpias buscava erosionar a la monarquia[3] i la pròpia institució hi va col·laborar amb errors de “bulto”. El que no sé és la intenció de Manos Límpias en l’afer Bankia. Tindrà ara també el mateix objectiu, tot i que de forma indirecte? Si, arrel de la denúncia, se’n derives una espècie de “caos financer i administratiu” a l’Estat, a qui beneficiaria realment? Catalunya en aquest últim supòsit, aniria millor o pitjor? La veritat  és que no sé respondre’m...


J. Vinyeta.
3 de Juny de 2012


[1] Segons El Confidencial Digital a 30 de Maig d’enguany,  els dos representants de CCOO varen cobrar 625.000 €  durant l’any 2011, i un representant d’UGT 185.000€ durant el mateix període.
[2] Podríem citar casos emblemàtics com els de Redondela (Reace), Sofico,  Manufacturas Metálicas Madrileñas i d’altres...
[3] Sembla que el sector més dretà invoca per la instauració d’una República suposadament presidida per J.M.Aznar

dimarts, de maig 29, 2012

150.-Coincidències?

150.- Coincidències?.-

Quan en el curs  dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre...
Sostenim que entre aquests (drets inalienables) estan... la llibertat..., que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs amb poders legítims derivats del consentiment dels seus governats...
Que quan una forma de Govern destrueixi aquests principis, el  poble té el dret de reformar-lo o abolir-lo...
.... I quan una llarga  sèrie d’abusos i usurpacions dirigides invariablement a aquests objectius evidència un designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut...  és el seu dret... haver de derrocar aquet Govern i proveir les seves salvaguardes per  la seva futura seguretat.
Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes colònies, (...) és una història  de repetides injuries i usurpacions...
(El Rei Jordi ha)... Ha refusat assentir  les Lleis més convenients i necessàries al be públic d’aquestes colònies...
Ha convocat cossos legislatius fora dels llocs acostumats...
En l’ordre judicial, ha obstruït la Administració de Justícia...creant jutges que depenen solament de la seva voluntat per rebre d’ell  el nomenament... i pagament dels seu sous.
 Ha atemptat a la llibertat civil dels ciutadans... combinant un pla despòtic per a subjectar-nos a una jurisdicció estranya a les  nostres lleis...  declarant-se investit amb el poder per a dictar lleis per a nosaltres en qualsevol del casos... procurat igualment irritar contra nosaltres als habitants de les nostres fronteres...
A cada grau d’aquestes opressions, nosaltres hem suplicat per la reforma en els termes més humils: les nostres súpliques han estat contestades solament per repetides injúries...
Tampoc hem faltat a la consideració deguda cap els nostres germans els habitants  de la Gran Bretanya. Els hem advertit de temps en temps... Ells han  estat també sords a la veu de la justícia i  consanguinitat... (pel qual) hem de mirar-los com a la resta del gènere humà: enemics en la guerra i, en la pau, amics...
Per tant, nosaltres els representants... publiquem i declarem que elles (les colònies que conformen els Estats Units) son i per dret han de ser lliures i independents, que estan absoltes de tota fidelitat a la Corona  Britànica, que tota connexió política entre elles i la Gran Bretanya  és i ha de ser totalment dissolta i que, com a Estats lliures i Independents, tenen un ple poder per a fer la guerra, concloure la pau, contreure aliances, establir comerç...  fer tots els altres actes que els Estats Independents poden per dret efectuar...

El text anterior no és més que un extracte del que és una versió traduïda de l’Acta d’Independència dels actuals EEUU. El text complert és fàcilment assequible a la xarxa internet, des del text original fins multitud de traduccions, i en tots el idiomes.
 El 4 de Juliol de 1776, Thomas Jefferson (Representant per Virgínia  que posteriorment seria president dels EEUU, pel 1801, i en bona part autor del text), reunit en el que ara s’anomena Independence Hall, de Filadèlfia, fa lectura solemne de la Declaració que, un parell de dies abans, havien ja  signat els representats dels Tretze Estats  que en aquell moment componien el que ja s’anomenava Estats Units[1]. En el comunicat, es declaraven, com queda exposat, com a Nacions  Independents de la Metròpoli (la Corona Britànica), en aquells moments sota el regnat  de Jordi III. És una conseqüència  de la anomenada Carta  dels Drets, redactada abans  pels  Representants “...del bon poble de Virgínia...” el 12 de Juny del mateix any.
És evident que des d’aquelles dates han passat gairebé 250 anys i que no és possible establir comparacions, però si que podem establir-hi paral·lelismes. Els greuges que en el document s’esmenten, ¿no responen a  molts dels greuges que Catalunya podria exposar davant de les Institucions espanyoles, com ho exposaren  les colònies[2] americanes davant de la seva Metròpoli i per les quals en declararen la Independència? Thomas Jefferson, vist el que va fer, ¿tindria avui arguments suficients, donades les condicions en que es troba, per a declarar la Independència  d’una colònia, Catalunya, en la que hi estem ubicats i on patim aquest tracte colonial? Personalment, crec que sí.
 Però el més dur i difícil de la qüestió és  de saber si els representants d’avui d’aquesta Colònia   signarien  un document similar i si hi hauria un Jefferson capaç d’assumir-lo i llegir-lo solemnement en el nostre Independence Hall, allà al  Parc de la Ciutadella.
Donada la situació extrema del País, entenc que hora és ja de que ens ho facin saber. I assumir-ne tots plegats les conseqüències.

J. Vinyeta
27 de maig de 2012


[1] Els estats signants eren els  anomenats en aquell moment: New Hampshire, Massachusets, Rhode Island, Connecticut, Nova York, Pensilvania, Delaware, Maryland, Virginia, Carolina del Nord, Carolina del Sud I Geòrgia.
[2] Històricament s’entén com a Colònia al territori sotmès, per la força de les armes, política i econòmicament  per una potència forana.

diumenge, de maig 20, 2012

149.- Bankia i el que ens al darrera

149.-  Bankia i els que ens ve al darrera.-


El nucli més dur del PP, ha quedat tocat. Ha intentat  amagar l’ou, per la implicació de polítics de la seva  cúpula en l’afer,  però no ha estat possible i el vaixell insígnia del partit, fa aigües. La fusió de Bancaixa, amb tot el tema immobiliari valencià (que pel que diuen ja era de l’alçada d’un campanar en el moment de la fusió,  un desastre generat especialment durant l’època Zaplana, amb Terra Mítica i camps de golf sense aigua, com a significatius),  amb Caja Madrid, foradada pels excessos megalòmanes en infraestructures de la Comunitat  madrilenya, tocada per les baralles entre la Lideresa i Gallardón (amb els corifeus corresponents) pel control de l’Entitat, més els crèdits que queden pendents i de cobrament dubtós[1], han sumat un  forat (tampoc en sabem la fondària)  que el propi PP, tot i que amb tot el dolor del seu cor, ha hagut de  córrer a mig tapar després d’un seriós avis de Brussel·les, pel que va transcendint, al respecta.

L’opinió general era i és que això de Bankia, no podia acabar d’una altra manera: tant per la “malaltia” com per la importància del “malalt”. Niño – Becerra però, home entès en els afers econòmics, feia la pregunta del milió “¿Quantes Bankias hi ha, en tot l’Estat? ¿quines son aquestes deu entitats bancàries[2], que segons el Banc Mundial, hauran de ser rescatades  per l’Estat espanyol o per la UE?”.

 La situació és difícil, complicada i cruelment imprevisible. I, com ja deia uns dies endarrere, ningú ens explica què passa i, pel que sembla, no hi ha  tampoc ningú que sigui capaç d’explicar-nos la veritat del “cuento”. Els comentaristes, politòlegs, polítics sense participació directe en els diferents Governs de l’Estat, etc...,  habituals en les famoses tertúlies del mitjans àudio visuals, ja no saben que dir: allò que era impossible que passés a Grècia (sortida de l’Euro) ara diuen que acabarà passant. I un inimaginable corralito aquí, no es descarta ara, per afirmar després la impossibilitat tècnica del mateix. Tot en aquest moment és possible, avui. Però això no vol dir que sigui possible demà, ni tan sols que sigui repetible 24 hores després.[3] I tots aquests comentaristes amb aquesta impossible previsió, el que acaben fent és esverar encara més el galliner del que ja ho està:  com que no saben (no sabem) que passa, el que fan (o fem) majoritàriament, no és més que  especular. Especulació, en el meu entendre, imprudent i, en algun cas, temerària.

Que ens ve al darrera? Malauradament ni el millor dels astròlegs ens ho pot vaticinar: tot és possible. El problema que genera aquesta incertesa és que pot acabar  “buidant” els bancs en  moments en els que l’última reforma financera els obliga ha augmentar les reserves, a menys que algú (certament que no sé qui, però)  amb una mínima credibilitat, surti aviat a assegurar  quin volum de dipòsits queda garantit o a ratificar allò dels cent mil Euros per persona i entitat.

I, amb aquesta perspectiva, el ciutadà comença a estar-ne tip  de tot plegat, de que tots el mitjans (premsa, ràdio, TV) només parlin dels desastres i pèssimes previsions, enfosquint encara més  un panorama de per sí mateix ja negre. No perquè en  parlessin menys deixaríem d’estar en el punt difícil, realment difícil, en que ens trobem. Però, donat que els de a peu no podem fer-hi res per arreglar la situació, potser que, només  sabent l’imprescindible i amb les més mínimes especulacions, viuríem amb menys desassossec.

Amb tot això, no cal enganyar-se. La situació és greu. Les cues i inscrits a l’Inem ens confirmen una  crisi social sense precedents en aquest Estat. Es destapa una crisi financera que empeny a Europa a enviar a Espanya auditors independents perquè malfien de la entitat que fins ara l’havia de controlar (el Banc d’Espanya i, en conseqüència, el seu Governador). I és manifesta, amb tota la seva cruesa, l’incapacitat dels que haurien d’anar per davant dels esdeveniments i que, pel contrari, només hi van al darrera. Dit més planerament: es manifesta a més una crisi política de tal gruix que el Sr. Rajoy ha de demanar a crits a la UE ajuda perquè no se’n surt. Per tot plegat, la gent del carrer ens quedem impàvids en veure que,  de tot el merdé, no hi ha ni responsables civils, ni penals i ni tan sols polítics,  en cap de les esferes esmentades. No tan sols no n’hi ha si no que l’endogàmia política va movent sempre les mateixes figures, situant-les  en punts estratègics que assegurin el futur del Partit Polític al que pertanyen amb sous i  indemnitzacions milionàries. Només ens queda la trista sensació als del carrer, com deia una coneguda comentarista[4] quan esmentava en termes similars tot l’anterior,  de que “...estem en un País de merda...!” És correcte la conclusió?


J.  Vinyeta
18 de Maig del 2012







[1] Males llengües parlen de deute  multimilionari i espectacular d’ACS i filials i/o associades amb  Bankia.
[2] Llista negre de la banca espanyola que tots saben que hi és, però que ningú ha vist…      

[3] Només cal observar una incomprensible i sobtada pujada de les accions de Bankia després d’una davallada històrica.
[4] Pilar  Rahola,  a 8TV Al dia

dissabte, de maig 12, 2012

148.- Temps d'espera?

148.-  Temps d’espera?.-

Els esdeveniments corren, van ràpids. La recentralització que el PP està posant en marxa, és d’un calat tan profund com correspon a la seva ideologia unitària: Catalunya ha de passar per l’adreçador tan si com no, perquè Castella va decidir fa molts anys de convertir-nos en  un colònia. I ni se’n  amaguen. D’altra banda, tenen  pressa perquè saben que, un dia o altra, com van  anar fent  totes les colònies  amb la metròpoli a Europa, marxarem. Mentre no marxem, intentaran  matar-nos amb lentitud,  confiant en que, quan ja no puguem més,  aixequem la mà demanant perdó per voler ser lliures, encara que aquest sigui l’últim gest que puguem fer.   I aquest és el perill: decaure en l’últim  moment.

El País, Catalunya, econòmica, social i políticament parlant, és troba en una situació molt greu. Però, en la meva opinió, tot i el dramatisme que es palpa entre la societat, perquè els símptomes d’asfíxia son més que evidents, l’aspecte polític de tot plegat és el que  més em preocupa[1]. Des d’aquí, només hi ha paraules com a resposta a les agressions permanents de que som objecta. Cada dia hi ha línees vermelles que son traspassades i cada dia se’n creen de noves, però més endarrerides, per atrinxerar-nos-hi en noves posicions que en qualsevol moment, també seran traspassades. De forma il·lusòria, alguns  esperen ara el manà que ens pugui dar un Tribunal Constitucional que ja va deixar clar  que l’Estat te poder per sobre de les Autonomies si les circumstàncies així ho requereixen.  

Estem realment en un temps d’espera?  I qui espera i què espera? No sé si des de Madrid s’espera que aixequem el braç en senyal de rendició, o, pel contrari, esperem el senyal dels d’aquí per fer una passa  endavant i definitiva o els d’aquí esperen un senyal, per a ells inequívoc,   de  la gent del carrer per a fer-la.  Mentre el PP, que no perd pistonada,  ja ha començat a  fer sortir, i clarament, el fantasma de la por amb el tema de les pensions, per exemple,  o vaticinant-nos  un pobresa segura si ens en anem sols. I no veig  a una classe política en general, ni al Govern en particular,  que hi contraposin, amb dades i dates més o menys concretes, com ens ho faríem per evitar aquests mals auguris. Què esperen, Govern - Parlament per aclarir-nos-ho tot plegat? Perquè si no ho fan, com ja vaig dir una vegada, ens queda clar que l’enemic està en perfecte ordre de  batalla i  nosaltres ni tan sols hem  esmolat l’eina, ni sabem tampoc quins seran els Generals[2] que ens portaran al combat. Així estant les coses, el fracàs, en aquestes condicions, està assegurat. No vull pensar que el resultat que volen, tots aquests dels que parlo, sigui precisament aquest.

Puc entendre que l’espera ha de ser-hi fins que al Parlament no hi hagi una majoria suficient. O fins a saber si el País  recolzarà  o no  una decisió transcendental com és la definir el nostre País com Estat Independent. Però també  entenc que les dues esperes  tenen solució  més o menys ràpida.  En el segon cas, convocant un referèndum (en ens faran dir consulta popular) que en podríem dir de posicionament, i saber  així  quants              en som els que recolzem el projecte (d’altra banda, que quedi clar, és l’única manera de saber-ho). Sabut això, si som més que suficients i l’aritmètica parlamentaria continua sense ser el suficientment amplia,  convocar eleccions en les què, aquella majoria que  haurà sortit de la consulta, per raons òbvies, aniria a votar només  aquells partits que portin, amb claredat, sense eufemismes, en el projecta polític corresponent (en diem Programa) la gran passa  Nacional que aquella majoria, que haurà estat contrastada, desitja: La Independència. Arribat a aquest punt, només hi una cosa que m’inquieta: arribarem a temps o el País haurà ja mort per asfixia pel camí? És el gran  problema que es deriva de l’espera.

Si aquella consulta ens surt al revés del que esperem, no caldrà Declaració i Referèndum posteriors i, tot i que uns quants ens quedarem fotuts, sabrem ser conscients del que ens hi jugàvem i potser serà l’hora d’entendre que no som tants com els que ens pensem que som. Però, que quedi clar, sabrem tornar a començar. Recordarem Tagore en versió lliure: sabrem que, tot i les llàgrimes, continuarem veient el sol i les estrelles.... D’arribar el moment, també en parlarem.


J. Vinyeta
11 de Maig de 2012


[1] Solucionar el problema polític, equivaldría, en el meu entendre, iniciar la resolució de la  resta de problemes.
[2] Un grandíssim problema, del que haurem  de parlar-ne algun dia, és el d’aquesta manca de lideratge clarament acusada. Personalment ho entenc més com un problema derivat de por a tot plegat, que no pas a una manca de capacitat per exercir-lo, aquest lideratge. Tot  i que, a banda d’aquestes qüestions, tots sabem en mans de quin/s no ens posaríem en cap cas per exercir-lo o deixar-li exercir.

divendres, de maig 04, 2012

147.- Caceres règies

147.-  Caceres  règies.-

Han passat dies des de les famoses caceres. Entre la “cacera” de peus del net i la més sonada d’elefants de l’avi, la casa reial continua estant distreta. Han passat dies i, si no arriba a estar per la segona entrada al quiròfan d’en Joan Carles, l’afer a Botswana, com tots aquells que convé que sigui oblidat per tothom, hagués  desaparegut del dia a dia. No és la meva intenció retornar a l’inici dels assumptes. Només fer unes referències al perquè de tot plegat. 
Els dos fets han estat importants però, en el meu entendre,  és molt més irresponsable i greu la actuació del pare de la criatura que la del avi. Una criatura de pocs anys (dotze o tretze que son els que té) no pot estar jugant amb una eina amb la que pot ocasionar mals irreparables. Als pares se’ls ha de suposar ja amb  el nivell intel·lectual i moral suficient perquè al nano no li permetin actuar com si estés en una majoria d’edat que, a totes llums, no té. Dit de forma planera, els pares han de tenir el seny que, per edat, no té la criatura. No considerar-ho així és tan irresponsable com fer-lo créixer amb el convenciment de que la seva plenitud, la del nano, ja està per sobre del nivell que, per edat, li correspon. Tots dos jocs son, en el meu entendre, perillosos i de possibles conseqüències fatals. És per tot plegat, en la meva opinió, i pel que vinc dient, que si el pare no dona a entendre, de forma fefaent, que és conscient de la seva irresponsabilitat i de la irrepetabilitat dels fets que comento, i amb independència de les acciones legals que hi correspponguin, la fiscalia de menors potser hauria d’actuar d’ofici.
El Rei, l’avi de la criatura, va sortir a demanar perdó tot i que no entenc massa perquè: coses més greus ha fet o dit i no hi ha hagut explicació o justificació posterior. Tots recordem, a tall d’exemple, allò de que el castellà  “...nunca ha estado una lengua de imposición...” i ens la vam haver d’empassar recordant simultàniament, per exemple, allò de “Habla en cristiano, perro”.  
Aquesta vegada, no ha fet res  més que allò que la pròpia constitució espanyola li permet fer. Els partits polítics (llevat del PNB, cal recordar-ho) ens varen convocar a votar “sí” en el referèndum constitucional i, un cop referendada aquella Constitució, és va donar lloc a que passessin aquestes coses: inviolabilitat de  la persona del rei, opacitat absoluta dels diners que manega, absència també absoluta de responsabilitat de cap afer per allò de que regna però no governa, etc..., etc..., tot això també referendat per uns mitjans de comunicació en un pacte no escrit (al menys que jo sàpiga), segons el qual només s’havia de fer  esment públic de les accions en les que “hi quedava bé”, tant Joan  Carles com la resta de la família.  
I de cop el país s’ha escandalitzat perquè, aquesta vegada, per un accident que l’ha  fet passar pel quiròfan per dues vegades, se n’ha assabentat  de la vida dissipada d’un rei que, potser, ni  reina ni governa. Aquell “pacte de silenci” dels mitjans de comunicació, sembla que es trenca, es parla obertament d’una tal Corina, i el país  comença a sospitar que aquella serietat de la família, per tot plegat, no ha estat més que una serietat ben camuflada. Aquesta vegada, el caçador, tot i que accidentalment, havia estat caçat! La maleïda crisi per una banda i la actuació  dels mitjans de comunicació més ultres, ara clamorosa i sospitosament republicans, als que s’hi varen afegir tots els altres mitjans un cop trencat el gel inicial, per altra banda, han aconseguit que, aquesta vegada, el País s’assabentés  de per on anaven el trets (mai tant ben dit).
¿Qui és l’autèntic responsable de tot això? ¿El rei per fer el que pot fer, o aquells que varen permetre que ho pogués fer de forma legalíssima, sempre o  en qualsevol moment en que ho desitgés? Es evident que és el  rei qui va de cacera en la forma i moment en que hi va, però ¿qui li ha donat cobertura legal per poder-ho fer? ¿No es pensa modificar res de la Constitució per què no tornin a passar coses similars? ¿Ningú serà capaç d’explicar-nos per què se li regala al cap d’Estat, i aquest accepta,  un safari valorat  al voltant de cinquanta mil euros? ¿Res ha de fer-se per què, d’una vegada per totes, arribem a saber en que es gasten els diners, tots ells? Els partits polítics ¿no reconeixeran al menys que en son els autèntics responsables de la situació creada i que potser ha arribat el moment d’esmenar la plana a aquell que fins avui l’hi han permès tot?
 I per rematar el tema, quan algun partit polític demana en el Parlament espanyol que el Govern Central i el propi Parlament es manifesti al respecta, queden vetades totes les preguntes i accions que es podien dir i fer sobre l’assumpte de marres: també el Govern i el Parlament Centrals s’amaguen!
I així, amb  el silenci per resposta, i amb un “no hi tornaré...” que ha sonat tan  infantil com la promesa somicant d’una criatura enxampada i renyada per una malifeta, ¿ens hem de donar per  satisfets?  Dons es veu que sí.

J. Vinyeta
4 de Maig de 2012

dijous, de maig 03, 2012

146.- Peatges

146.-Peatges.-
Han sortit a la llum els  milers de conductors que, arribant a les garites de peatge de les autopistes, decideixen no pagar el peatge assenyalat. Son gent valenta però, en la meva opinió, amb un punt d’irresponsabilitat, donat que, com també diu un bon amic meu, si volem fer amics espantant al diner amb teòriques “nacionalitzacions” com la que representa fer els peatges gratuïts, posarem molt mala peça al teler. Aquells que no paguen expressen el desacord entre el que els d’aquí hem de pagar  respecta de  tots aquells altres, a la resta de l’Estat, que corren per autovies i autopistes gratuïtes que, a més INRI i en massa ocasions, son autovies/autopistes   amb un mínim de circulació, infrautilitzades,  però que, en bona part, s’han pagat amb diners nostres. Tenen raó i és per tant normal que es facin protestes pel tracte colonial que se’ns dona, tracte que es va endurin dia a dia,  i molt especialment des de que a Madrid tenen clar que marxem.
Però jo vull plantejar-ho d’una altra manera. Vagi per endavant que  soc partidari dels peatges, però no ho soc, evidentment, tal com s’estan aplicant ara.  Crec que  sabré fer-me entendre.
Catalunya (i he dit Catalunya i no Abertis) no pot renunciar als peatges que generen anualment els milions de cotxes que entren per les nostres fronteres, especialment turistes, ni dels peatges que generen no sé quina bestiesa de camions que dia  a dia entren en el país i que, per les seves característiques de carga, son  els que més malmeten tant la anomenada “capa de rodadura” com el propi suport de la mateixa. Un cop dit això, que crec que és senzill d’entendre, cal afegir-hi la pregunta del milió: i nosaltres, els d’aquí, ¿hem de continuar pagant com fins ara?. Com fins ara, no. Però sí continuar  pagant el cost  de manteniment de la via, perquè res és gratis[1]. Tècnics hi ha que em diran si el que plantejo té sentit o no i si hi ha viabilitat de realitzar-ho. Els vehicles matriculats i amb residència a Catalunya, i només aquests, podrien portar una eina similar a la que es porta per a les anomenades Vies T de forma que el vehicle quedés identificat en el peatge i, el conductor,  efectués el pagament de baix cost amb una de les formes habituals ja avui dia. És evident que es podrien fer diverses formes de pagament, entre les quals   hi hauria d’haver-hi la de la proximitat geogràfica, per exemple: informàticament, tot és possible. Però tota la resta de vehicles, els de fora del Principat, vinguin d’on vinguin i siguin d’on siguin, continuarien pagant complert  el peatge corresponent convingut i/o definit.
És evident que el procés que jo plantejo,  no pot ser d’avui per demà. Imagino que la definició de la titularitat de les autopistes, la titularitat de l’Iva generat o la contractació/subrogació del contracte de manteniment de les vies, per exemple, no son qüestions senzilles de resoldre. Però son qüestions que, amb independència del que jo plantejo avui, hauran de plantejar-se també en el moment en que fem la passa endavant que haurem de fer. Per què no fer-ho amb aquesta idea?
Entenc que el pacte entre parts s’acabarà imposant (entre Administració Catalana i concessionàries). I, com en tots els pactes que  ha d’haver-hi acord, han de saber les parts, totes les parts, que hi perdran un llençol durant la negociació i haurà d’acabar-se, la negociació, amb el ple convenciment de que cap part haurà  fotut a l’altre, un cop arribat l’acord. Això últim em sembla que és el més difícil d’entendre, especialment per a tots aquells, i que son molts,  que pensen que tot  allò que olora  a calés fa olor a podrit i  creuen que tothom, sigui una societat o un particular  que en té, és, per definició, un criminal.
Aquests als que molts consideren “criminals” siguin d’aquí, de casa nostra, o no, han de tenir garanties suficients que els hi facin entendre que Catalunya no serà ni Argentina ni Bolívia i, per tant, en cap cas, se’ls hi pot donar sensació d’inseguretat jurídica, expressió tant de  moda després dels espolis  d’YPF i REE. En molt bona part, això depèn de la nostra personal actitud: hem de decidir quin és l’objectiu que volem (el meu és l’Estat Propi) i quins suports necessitem per aconseguir-ho. I, en cap cas, en la meva opinió, posar-los-hi, a aquests suports necessaris, pals a les rodes.
No sé qui o quins son els que belluguen tot aquest merdé a les autopistes[2]. Però han ser prudents, perquè  diria que a Madrid ja s’estan fregant de mans. Tots aquests que no paguen aquí, ¿faran el mateix davant de les poques garites de pagament que es poden trobar circulant per l’Estat espanyol?

J.  Vinyeta
3 de Maig de 2012


[1] Res és gratis i sabem, per experiència contrastada, que l’Estat central no farà res al respecta. Per tant d’alguna manera haurà de pagar-se aquest manteniment del que parlo. I si es fa per via dels Pressupostos Generals de la Generalitat, quedarà com un peatge a l’ombra amb el que els que no utilitzen les autopistes també hauran de pagar. I no serà just.
[2] Convindreu amb mi que veure  als parlamentaris  demanant amb pancartes  que no es pagui, quan ells passen per les garites sense pagar,  té la seva gràcia

dimarts, d’abril 24, 2012

145.- Crisi política?

145.-  Crisi política?


Jo no sé si arreu estan anant les coses com aquí. Però aquí, especialment a L’Estat Espanyol,  la crisi econòmica, de la que no en sortim, està derivant en una crisi política d’un gruix i volum que fa feredat. És un problema derivat de la partitocràcia que, en aquest Estat, no fa res més que portar a les àrees d’influència i de decisió política i econòmica als més ben situats davant de la direcció del partit corresponent: son els més afins a la direcció, però res garanteix que siguin, no ja el millors, sinó que senzillament  al menys siguin bons per allà on  se’ls ha col·locat.  I això, en la meva manera d’entendre la situació, no fa res més que certificar la mediocritat general dels càrrecs polítics. Ja sé que les generalitzacions son perilloses i que en cap cas podem oblidar la globalització (paraula molt de moda per a dir que tots estem igual de fotuts perquè tot està lligat) que lliga a la crisi de forma quasi general a mig món. Però mentre la globalització sí que és general, ens ensumem, també globalment, la precarietat i escàs  nivell  de molts del dirigents polítics. Avui molts de tots aquests, gairebé desapareguts de l’escena del dia a dia,  mantenen uns silencis ensordidors, potser a fi de que no ens en adonem de que  es mantenen en el càrrec des de fa més de trenta anys. 

La situació econòmica es belluga, pel poc que sabem i que ens diuen, tot i que sembli que ens diuen molt, pel boral del penya-segat. La poquíssima informació del que sembla ser el rovell de l’ou, i que no és més que la situació financera dels bancs, em fa entendre que, a més de ser molt greu, no hi ha ni valor ni capacitat per a solucionar-la. I el Sr Rajoy calla. I calla l’oposició, i callen la resta de partits,  les organitzacions patronals i sindicals...  Només ens diuen que encara no ens hem aprimat prou i que cal una dieta encara més severa que la estem fent. Però no ens diuen res més. I està tothom callat, incapaç de dir-nos la veritat    només i per la sola raó[1], em temo,  de que  la veritat sol fer estralls i ningú vol que el posin en evidència, perquè, com es diu vulgarment, son massa els que porten la cua de palla  que se’ls hi pot encendre.

Importa més el partit propi que la crisi, i així queda  ben palès en el moment en que els Pressupostos Generals de l’Estat s’endarrereixen tres mesos en entrar a Las Cortes a la espera de les eleccions andaluses,  en detriment del bé general de l’Estat, i donant-li l’esquena a Europa.

Importa més els partit propi que la crisi i s’evidencia des del moment en que tots plegats son incapaços d’unificar veus i criteris per buscar solucions.

Importa més el partit propi que la crisi, perquè  és notori que entre uns i altres ens amaguen una veritat. Veritat  que, de saber-se,  potser posaria en crisi el sistema en si mateix i haurien de convocar-se eleccions de nou. I amb la que  està caient, tot i que en desconeixem l’abast real, cap d’ells, llevat dels minoritaris absents del nucli decisori  i que pesquen sempre en aigües tèrboles, les voldria celebrar.

Importa  més el partit que la crisi, el que queda clar i evident quan, a més de no unificar veus i criteris, la seva actuació es limita a la crítica de les accions del contrari sense el més mínim pudor i esperit constructiu, o amb respostes demagògiques dient, com  el PSOE per exemple,  el què  i com ha de fer-se, quan ha estat vuit anys al poder  sense fer-ho.

Aquí, a casa nostra, amb els d’aquí, passa gairebé  el mateix, però amb  variants pròpies. El poder dels que aquí manen és limitadíssim, però varen endegar reformes en el mateix moment en que varen arribar al Govern i donen la sensació de no voler amagar res. Els que manen, ens han dit, per activa i per passiva, que a la caixa només hi teranyines i la oposició, gran responsable d’aquesta situació, no en vol saber res i dedica els esforços a netejar-se la cara després dels últims resultats electorals.

¿Hi ha o no hi ha crisi política? Jo entenc que sí, i molt greu. El més fotut és que no se’m acut com solucionar-la. I em sembla evident que amb una crisi política com la que en la meva opinió hi ha, retornar a una mínima normalitat econòmica, crec que és impossible. Per tant, aferrem-nos els matxos ben aferrats, no fos cas que tan sols una mica de tramuntana  ja ens fer volar...! Poca cosa més hi podem fer.

Però si aquesta actitud comentada dels partits ens és evident que sempre  ha estat així, a les hores ¿quina responsabilitat tenen aquests partits en la crisi en sí mateixa...? ¿no serà que tot plegat ens arriba per la desídia de tots ells i per haver participat directament  en aquells actes que sempre s’han   consideren fraudulents...? Tots ja som prou grans per respondre aquestes preguntes...


J.      Vinyeta
24 d’Abril del 2012


[1] La veritat és dolorosa i, un cop sabuda, no te remei. Però també és evident que la resolució de qualsevol problema requereix de la seva definició i del  reconeixement de la seva existència.