152.- Captaires orgullosos.-
Europa ha entrat al rescat d’Espanya. 100.000 milions d’€ és la quantitat que Europa posarà a la disposició de la banca espanyola per intentar sortir del forat que el totxo (tot i que sembli contradictori) li ha creat. Aquesta va ser la notícia que va donar el Ministre Guindos dissabte passat. Es tracta, va dir, d’un préstec a la banca espanyola, a un bon interès y amb el que gairebé ens volia fer creure que se’ns donava la panacea per sortir de l’atzucac. No hi havia rescat ni intervenció i, en conseqüència, era la millor sortida possible. I el que era extraordinari era que, aquesta fortuna, la pagarien els bancs i que, en cap cas, els ciutadans hi hauríem de participar en el seu retorn. Bravo!
El diumenge, a l’endemà, el desaparegut Sr. Rajoy feia acte de presència i ens tornava a parlar de la bondat del préstec (des de dissabte passat les paraules rescat o/i intervenció han desaparegut del Diccionario de la Lengua española), insistia en el tema de que els ciutadans espanyols no hem de preocupar-nos perquè el crèdit de la UE el pagarà, en la seva totalitat, la banca. I per donar una mica de més d’èmfasi a la seva retòrica explicació, afegia, amb la sorna que permet la hidalguia habitual castellana, que havia estat ell, com a Cap de Govern, qui havia demanat “l’obertura del crèdit...” a Europa. Amb tot i el que estava caient, el Sr. Rajoy decideix assistir al debut de “La Roja” aquell mateix diumenge, a Polònia. Aplaudiments!
Vint – i - quatre hores més tard, Europa deia que sí, que el crèdit es donaria, que hi hauria condicions (IVA, atur, funcionaris, jubilacions, com a més immediates), que el crèdit havia estat “aconsellat”a Rajoy per la pròpia Comissió Europea i que el crèdit es donava al FROB, és a dir: que el propi Estat Espanyol era el que es feia responsable de la devolució del crèdit concedit (per tant, que els ciutadans, si van mal dades, haurem de carregar amb el crèdit de marres). A més, segons Europa, era quasi imprescindible la adjudicació – acceptació del rescat d’Espanya[1] abans de les eleccions gregues del dia 17, resultat que pot empitjorar la situació de l’Euro a la UE. Que, a pesar dels desitjos del Sr. Montoro, “homes de negre” vindran des de la Comissió i del Banc Central Europeus, acompanyats pel Fons Monetari Internacional, per a revisar la gestió del “crèdit” concedit. Que la condició imprescindible per a mantenir-lo és que l’Estat Espanyol continuï amb la aplicació de les mesures de contenció del dèficit... I encara falta la lletra menuda...! Sort que és un crèdit sense afectacions sobre la ciutadania...!
És evident que m’haig de creure el que em diuen, perquè les meves llums no donen per a més. Però fent els comptes de l’avia, si que m’esvera el pensar que, si els bancs ja avui no tenen un duro, com podran retornar un crèdit d’aquesta envergadura? S’afegirà aquest rescat als 168.000 milions d’euros que l’Estat (FROB) ha avançat a la banca durant els anys 2010 – 2011? Amb quins criteris el FROB repartirà els diners i qui en voldrà? Com i quan cobrarà, el FROB? O seran només els “hombres de negro” el únics que manegaran l’afer?
Que tot això no son més que especulacions? Dons és veritat: ningú ha sortit a explicar-nos la veritat de la situació econòmic – financera en que ens trobem, a fer llum en aquest joc de disbarats en que ens fan participar. Però és per això precisament que ens sembla tenir clar que el Govern del Sr. Rajoy està de genolls davant de la Comissió Europea (i amb ell, tot l’Estat Espanyol). De genolls i sense autonomia però, això sí, traient pit. Recorda allò que ja s’explicava al segle XVII d’aquell “hidalgo” castellà, mort de gana, que sortia al carrer, amb un escuradents a la boca[2] i amb engrunes de pa enganxades a la barba, per fer creure que havia menjat d’allò més bé, quan la realitat era que res havia endrapat, i des de feia dies. Malauradament és un posat que sembla formar part de l’ADN d’aquest Estat en que ens toca viure.
Diuen que en Napoleó va definir l’Espanya de principis del segle XIX com a “... un país de diez millones de pordioseros orgullosos...” Jo no he sabut confirmar-ne l’autoria de la frase, però sí que he trobat referències al respecte en autors pròxims a l’Emperador[3] i, en conseqüència, no se’m fa estranya l’autoria. I pot ser que, perquè en Napoleó la va encertar, en tal dia com diumenge passat, el cap de Govern Espanyol, amb l’aigua al coll però incapaç, per allò del ADN del que parlàvem, de reconèixer errors; cap d’un partit polític que, per motius de corrupció, fa també aigües per tot arreu; incapaç de fer-se creïble davant de la ciutadania, enviant a Ministres per donar-nos notícies, però absent en el moment de donar-nos explicacions; sospès, per activa i per passiva, en transparència info rmativa; sense voler-nos acostar, pel que sembla, a la realitat de la situació, tot i que amagat i no sabent si amb pànic escènic, ens ve a dir amb l’orgull de pidolaire sàtrapa i indolent, confirmant Napoleó, que per tot plegat no cal esvarar-se, que el Reino de España encara es Sobirà. I així va estar! Ell, captaire orgullós, per a demostrar-ho, aquella mateix tarda se’n va anar al futbol.
J. Vinyeta
13 de Juny de 2012
[1] Europa en parla obertament, de rescat, tot i que no estava acabada la auditoria necessària que definirà amb exactitud la quantia de diners que farà falta
[2] Escuradents que era finalment conegut com “el falso testimonio”
[3] Especialment del que era el seu Ajudant de Camp i Embaixador, Caulaintcour que veia a España com a un País “... de andrajosos, piojosos,... comandados por frailes empecinados...”
