117.- El futbol, és política o està polititzat?

117.- El futbol, és política o està polititzat?.-


Ahir va tenir lloc la final de l’anomenada Copa del Rei. S’hi varen enfrontar el Barça i el Reial Madrid. Els castellans (per cert, amb un equip bàsicament de mercenaris) es van emportar el títol: en la competició (com gairebé en tot en la vida) és sempre necessària una punta de sort, sort que, al menys en futbol, la definim com a la sort dels campions. I aquesta vegada la sort (un únic gol en la pròrroga), es va decantar per la banda dels blancs. Res a dir.

Un cop situats, deixeu-me recalcar algunes de les coses que hi varen passar.

-- L’himne nacional espanyol, va ser xiulat par la majoria de la parròquia culé i corejada per la majoria de la parròquia madrilenya. TV1, com sempre ha fet en aquestes ocasions o similars, va suprimir el so ambiental per deixar sentir només l’Himne (a 120 dB, perquè es sentís bé...!). Deu entendre que encara no som prou grandets i, per tant, s’imposava la censura necessària, especialment perquè la senyal d’àudio arribés “correctament” a les TVs estrangeres. Per TV3 es varen sentir l’himne, els xiulets culés i el corejat de l’himne per part de la colla madridista.

-- De les imatges que les diferents TVs varen anar donant abans, duran i després del partit, podem deduir que una part de la parròquia catalana portava senyeres quadribarrades i independentistes, tot i que la majoria dels seguidors culés portaven la samarreta i/o bufandes blaugranes o la senyera del Barça. Entre els seguidors madrilenys hi havia samarretes blanques (les del equip), samarretes de la selecció nacional espanyola de futbol, la senyera espanyola, constitucional o no, i, algunes, potser més de les que molts madridistes volien, amb el famós brau d’Osborne. Suposo que la comunitat de Madrid deu tenir també els seus símbols, però la afecció madrilenya lluïa els estatals.

-- El Barça va perdre el matx i no es va poder veure, al final del mateix, en Xavi, o en Piqué o Puyol, per exemple, passejant-se per l’estadi valencià amb una estelada corejada pels xiulets habituals. Però sí que varem veure que varis jugadors del Madrid, finalitzat el partit i havent-lo guanyat, s’embolcallaven amb la bandera espanyola (no la de la seva comunitat o la del seu equip) i un dels jugadors blancs va fer uns “passes de torero” sobre la gespa, fent servir de capot la bandera espanyola, imagino que amb plena consciència de que les curses de braus han estat prohibides per Llei aquí, a casa nostra.

-- Per arrodonir conceptes, tinc la sensació, o així m’ho sembla, de que cap culer tindria l’acudit de presentar-se, ni al Camp Nou, ni a València en aquest últim cas, amb la samarreta de la Selección (la Nacional espanyola, la Roja) i/o amb una bandera espanyola, constitucional o no i, molt menys, amb la bandera amb el brau d’Osborne.

-- Gent informada assenyala que dins del vestidor blanc, amb la Copa guanyada, van haver-hi visques a Espanya.

Tot l’esmentat, no son més que exemples, ja ho sé. Però constaten que les dues aficions, utilitzen el futbol per a ratificar-se en les seves ideologies. Però tot això què amaga o, millor, què ens mostra? És evident que, per les dues parts actores hi ha, en tot el seu comportament, una clara manifestació del seu nacionalisme. Però és sabut que, mentre les expressions nacionalistes dels d’aquí son interpretades com a clarament secessionistes, les d’allà son les que corresponen a una pàtria única i sense cap possibilitat, segons molts d’aquells, de tenir-ne una altra que no sigui aquella que aquells molts entenen com a única i comú. El mateix passa amb les diferents llengües de l’Estat.

Però quan un dels jugadors del Madrid penja en el twitter allò de que “La Copa se ha quedado en Espanya”, ens està dient que nosaltres no som d’aquella Espanya que tant aferrissadament consideren com a única i comú. Em recorda aquelles discussions sobre la venda d’Endesa en la que la Sra. Aguirre, davant la possibilitat de que la Cia. elèctrica fos comprada per La Caixa, va dir sense embuts que Endesa, en cap cas, no podia anar-se’n a l’estranger. Aquest estranger era, i és en el cas del jugador de futbol citat, ni més ni menys que Catalunya. Finalment, per aquest excés de zel que tant caracteritza als defensors de la puresa institucional, Endesa va ser comprada per un grup italià. La riallada que aquí va haver-hi, es va sentir fins i tot a La Cibeles.

Què passa, aleshores? Dit ras i curt: que ens troben davant de separatistes que son separats pels separadors. Uns, nacionalistes catalans, que lluiten per mantenir un grau de diferenciació nacional i uns altres, nacionalistes espanyols, entestats en separar-nos però mantenint-nos el peu al coll, amb clara intenció d’assimilar-nos. Aquesta actitud d’aquests separadors, mantinguda per allò del dret de conquesta, que en alguns casos vull entendre que és aplicat inconscientment, és de tan clara hostilitat que fan augmentar (en cara que només sigui per aquell principi anomenat d’acció – reacció) el nombre d’aquells nacionalistes catalans que van fent gran la pila del greix. Els separadors son cecs o no volen veure que dia a dia i per la seva actitud, la contestació des d’aquest país nostre els hi és més gran i que per grotescs, encara que dolorosos, s’han convertit en autèntics padrins dels independentistes que dia a dia, van augmentant en número. A mi personalment, això últim, ja em va bé.

I de tot això, en podem parlar després d’un partit de futbol. I és per això que torno a la pregunta de l’encapçalament: el futbol és política o està polititzat?


J. Vinyeta
24 d’Abril del 2011

116.- Del 10A

116.- Del 10A.-

He deixat passar expressament uns dies abans de donar resposta a tots aquells que em varen fer partícips de la seva – meva satisfacció pels resultats del 10A a Barcelona i fer-ho, com algú demanava (per allò de no donar adreces als hackers), a través del meu blog. He deixat passar uns dies perquè un fet tan excepcional com el que varem viure no pot ser, en la meva opinió, avaluat amb el cap calent i el cor en plena eufòria. Perquè, siguem sincers, va estar una jornada pletòrica i de la que, em sembla, la nostra història en pot arribar a fer fita. Així dons, passats un dies em podem parlar amb la certesa de que la veracitat en serà protagonista.

Vagi per endavant i abans de res, agrair a tots aquells que, durant setmanes, sense un duro, amb un esclop i una espardenya i amb tota la maquinària administrativa en contra, han estat treballant cremant-se fins les celles perquè, quan arribés el dia, tot anés com un rellotget. I, com no, també a tots aquells que, com jo, varen contribuir, durant el mateix dia 10, a que tot acabés de rutllar. Tot plegat ha estat un jornada històrica, la participació, esplèndida, dona continuïtat a aquell 10 de Juliol de l’any passat en aquest mes d’Abril i enllaçarà amb el proper dia 30 d’aquest mateix mes, amb la Creació de la nova Assemblea per Catalunya que, en la meva modesta opinió, serà la matriu on acabarà la gestació del ja clar embrió del Nou Estat lliure i sobirà integrat en la Comunitat Europea que serà Catalunya. Es posa en evidència que la societat civil afí a tot plegat està en marxa i, de moment, l’únic que necessita és saber per on ha d’anar (que no vol dir que no sàpiga on vol arribar, no ho confonguem) per poder veure-hi clar i saltar per sobre dels pals a les rodes que els de sempre van posant en el camí. També queda clar que l’existència d’aquesta mateixa societat afí, que les enquestes situen al voltant del 40% del total de la societat catalana, creix dia a dia i evidencia la divergència dramàtica amb la majoria de les forces polítiques de l’arc parlamentari, entestades en el manteniment dels seus interessos partidistes tot i que saben amb certesa que, a la curta o a la llarga, hauran de significar-se. Pot ser no son conscients de que pot arribar el dia en que, per la seva passivitat, la història els jutgi i els consideri indignes. El temps ho dirà.

Europa encara en parla, alguna de les seves Nacions sense Estat ens posa com exemple i, potser pecant d’immodèstia, m’agrada pensar que el nostre camí ha estat mirall per alguns al Nord de l’Estat espanyol. Ens queda molt camí per recórrer perquè l’oposició a la llibertat també és heroica (especialment per allò de que la llibertat, per si mateixa, els hi fa senzillament por en el millor dels casos i pànic en el cas d’aquells autèntics malalts conservadors que no tenen de res per a conservar). Però tenim clar que el camí iniciat no té retorn. I ells, sabedors també del final a que aquest camí porta, sabedors de que marxem, espantats ells per aquesta fugida, se’ns emporten mentrestant tot el que poden, Caixes d’Estalvis incloses, per intentar deixar-nos encara més espoliats. Però nosaltres... a la nostra i endavant!!

Afegir que els del no (i no parlo precisament de la dotzena de falangistes significats), es varen quedar a casa. Si els esforços que varen fer per deslluir el dia els haguessin fet per a defensar la seva opció obertament i posant conseqüentment el seu no a l’urna, la diada encara hagués estat més complerta. Si, com diuen, son més que els del sí, per què no ho deixen clar? O serà, què tot i dient-ho son molts menys dels que es creuen ser?

Com a final, assenyalar que quan el Sr. Duràn diu allò de “...perquè em dona la gana...” trencant una de les normes garants del vot (o, el que seria pitjor, fent-ho veure), vol dir que es queda sense raons i credibilitat davant de Déu (ho dic perquè al menys ell sí que és creient...) i, evidentment, davant dels homes. De totes maneres, que el seu Déu ens guardi de persones que, com ell, fan professió d’autoritarisme, perquè aquesta actitud està molt lluny de poder ser acceptada per tots aquells als que la llibertat no ens en fa cap de por.

Gràcies a tots.

J. Vinyeta

Abril, 2011

115.- AENA i els Sindicats

115.- AENA i els Sindicats.-

Sembla que, finalment, els funcionaris d’AENA[1], han firmat el preacord amb la Administració per suspendre la vaga que tenien prevista efectuar en dates clau, i durant 20 dies, del període vacacional (Setmana Santa i estival) d’enguany. Aquests senyors s’han posat en peu de guerra davant l’anunci fet pel govern de Madrid de privatitzar el 49 % de la companyia, que en aquests moments és deficitària, quedant-se l’Estat espanyol amb el 51% i, per tant, quedant-se l’Estat amb el poder de decisió. En principi, dons, res havia de canviar però els funcionaris han decidit posar-se la bena abans de la ferida i molt abans de que, en el pitjor dels casos, poguessin veure un sabre alçat voltant per sobre d’ells. Ha estat una demostració de força, a la que ja ens tenen habituats aquests sectors privilegiats, davant dels que, una vegada més, l’Estat ha claudicat. Queda clar que en aquest Estat hi ha, al menys, dos tipus de persones: les que poden posar a la Administració, millor dit a tot el País contra les cordes i les que no en tenen prou de força per a fer-ho. Aquests segons, demanen en massa ocasions que algú els faci cas, però acaben amb un ERO que els deixa sense feina. En canvi els funcionaris d’AENA se’n surten del matx amb més i millors garanties laborals. Son al voltant de 12.000[2] funcionaris i, donada la internacionalització d’AENA, ignoro si el personal destinat fora del Estat espanyol (i per tant sotmès a les legislacions laborals d’aquests altres països), podrien participar en aquesta vaga o no. Però, amb independència de tot això, AENA és un monopoli de l’Estat i en un sector, el turístic, extremadament sensible i que engreixa el PIB[3] de forma considerable cada any. En tal situació, que uns senyors, ja de per sí privilegiats, que com a mínim tenen un molt bon lloc de feina assegurat[4], tinguin la possibilitat de tenir segrestats a no se quants milions de ciutadans, als que precisament es deuen per raons del seu estatus, és absolutament intolerable.

Però anem a pams. Aquest anunci de vaga ha estat possible perquè el sindicats majoritaris hi havien donat suport participant activament en la situació. Torna a ser evident que la filosofia que ha d’impregnar a la llei de vaga, de qualsevol llei de vaga, tant en aquest cas com en molts d’altres similars, ha estat transgredida: jo – diuen aquests presumptes vaguistes – estic bé però, com què tinc els mateixos drets que els que no estan tan bé o inclús molt pitjor, usaré (terme massa a prop del terme abusaré) d’aquests drets generals per poder estar millor del que estic ara. I anuncien una vaga per estar millor, per no perdre cap del privilegis que ostenten i prenent com a ostatges a tota la població civil per aconseguir els seus objectius. Els sindicats més preocupats, com sempre, dels que tenen feina (ja se sap que dels que tenen feina sempre se’n pot esperar un ERO que deixi bons beneficis al sindicat corresponent, mentre que dels aturats no rebrà ni la quota dels afiliats), s’afegeixen a la festa donant cobertura legal a allò que hauria d’haver estat una denuncia per un clar abús de poder.

Quan la gent del carrer ens preguntem com és possible que es puguin donar situacions com la que els Srs d’AENA tenien previst portar a terme, se’ns respon que tenen dret a la vaga, i és veritat. Però no s’hi afegeix tot seguit a la resposta que, com a funcionaris, tenen el molt bon lloc de feina garantit i que si exerceixen els drets generals ho fan, en aquest cas, únicament per a garantir els seus privilegis. Com deia abans, la filosofia de la vaga ha estat transgredida: aquests drets generals que volen exercir, ¿poden ser també exercits per mantenir uns privilegis particulars i específics?
Quan aquestes situacions confirmen la necessitat de modificar l’actual Llei de Vaga, els sindicats, que també volen mantenir els seus de privilegis, tenen la barra de respondre que una modificació no és necessària i que amb l’autoregulació actual és més que suficient. I els Parlaments, no tenen res a dir al respecta? Tanta por tenen d’uns sindicats que no tenen entre tots (insisteixo en lo de tots, que quedi clar) un escàs 20% de la població laboral (amb feina o, malauradament, sense) afiliada i als que el poder polític els fa menjar a la mà a través dels pressupostos generals de l’Estat? En què es gasten els diners que reben aquests sindicats? De preguntes, en surten a desenes (des de la dada real d’afiliació, fins a control d’ingressos i balanços, seguint pel nº de membres alliberats i el seu cost a les empreses, o sobre el funcionament de la anomenada democràcia interna, o de la possibilitat de modificació estatutària, o....) però el Sr. Cándido Méndez com a tota resposta a tot plegat, i per justificar d’alguna manera el desgavell que ells mateixos havien defensat, va donar aquella de que “...com sempre, havia set l’actitud de l’Estat la que l’havia propiciada...” Potser sí que es pensa que ens el creiem i que ens creiem també allò de la suficiència amb l’autoregulació...!

És evident que s’imposa una revisió profunda de l’actual llei de vaga[5] i de la legislació que l’acompanya. I els sindicats, que mantenen el mateixos criteris de fa quaranta anys, han de començar a fer passes endavant serioses i amb clara correcció d’actituds i canvis generacionals i tècnics. Si no, caminarem cap una situació en la que els ciutadans del carrer correm sempre el risc, d’una banda, de ser titelles de gent com els privilegiats d’AENA i, per l’altra banda, de la actuació dels altres, també privilegiats, però amb ideologia monolítica des de fa desenes d’anys. Qualsevol de les dues coses és mal que mata. Intenteu imaginar que pot arribar a passar si les dues van juntes.

J. Vinyeta

Abril, 2011

[1] Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea

[2] Inclosos els que pertanyen a les diferents societats participades, les principals de les quals son AENA Internacional (control d’aeroports a la resta del mon, una trentena aproximadament en vuit països), CLASA (Logística i transports de càrrega) i INCO (dedicada a la enginyeria i consulting).

[3] Les dades del 2010 el situen al voltant del 10%, tot i que assenyalen que va a la baixa.

[4] Consulteu les taules salarials a la Web del aeroport de Barcelona

[5] El desgavell actual comença amb aquella invasió de les Pistes d’aterratge del Prat afectant a milers de ciutadans que queden com ostatges a l’aeroport i que, en prou feines va estar sancionada. Aquella manca d’autoritat de totes les administracions implicades propicien tot el que ha anat venint després.

114.- Petites reflexions

114.-Petites reflexions.-


Spain is different.- Durant els temps la Dictadura denominats “desarrollismo” algú es va inventar el famós eslògan “Spain is different” [1]. Responia a la idea de que, com què la entrada de divises era absolutament necessària, es feia també necessari que entressin aquells que les podien portar. Un reclam que, en la meva opinió, malauradament, va fer fortuna, va ser aquest “Espanya es diferente”. Es tractava de convertir la misèria gairebé extrema del País en un fet diferencial, simpàtic i entranyable: els burros amb els càntirs (què quan es pixaven o cagaven pels carrers l’espectacle era complert), els toreros, la “canción española” i el flamenco, entre d’altres, eren gairebé objectes de culte. I el turista que arribava al País buscava sol, platja i sangria durant el dia i un “tablao” per la nit, en general d’una pèssima qualitat, que, amb més sangria el deixés apunt per anar a dormir, en massa ocasions, directament a la platja i així estar ja llest per reiniciar la jugada. El País era realment diferent als dels països d’origen dels visitants. Però tota aquesta parafernàlia que s’oferia i que teòricament “diferenciava” no tenia res a veure amb les reals diferències que patíem: l’absència absoluta de llibertat i la presència constant del que podríem anomenar obscurantisme religiós.

Des d’aquell eslògan fins avui ha passat mig segle i és evident que les reformes polítiques han modificat aquelles condicions, polítiques i econòmiques, en les que ens trobàvem. I, tot i que molts no hem arribat fins on volíem arribar, és evident que, amb l’entrada a la CE, aquella diferència que hi havia en aquells moments, s’ha anat fent més petita. S’ha guanyat en llibertat, és cert, però quedem lluny encara de democràcies com l’anglesa, per exemple, i tot i que entenc que des de que Cronwell li va tallar el coll al rei han passat gairebé 350 anys, també entenc que aquest temps els hi ha permès al anglesos una consolidació en les llibertats de forma evident, i que a nosaltres encara ens queda molt per córrer. Però sí que aquell obscurantisme religiós encara subsisteix. No hi ha processons pels carres (llevat de les més tradicionals i, perquè no dir-ho, folklòriques), les Esglésies estan quasi buides, els seminaris i convents també, ja no son un recurs per a solucionar problemes de supervivència de moltes famílies i han d’omplir-se, especialment els convents de monges, amb persones del tercer món que també volen sortir de la fam... Però el nucli dur de tot plegat encara existeix, i amb molt de poder. Aquests ultres, tan intransigents com aquells islamistes considerats perillosos, son capaços de denunciar al director del Festival Cinematogràfic de Sitges per la projecció d’un film homenatjat i premiat arreu[2]. El motiu de la denúncia, admesa a tràmit pel jutjat corresponent, és la existència d’unes escenes en les que aquest grup d’integristes entenen com una espècie d’apologia de la pederàstia. Ells que, incapaços de veure la biga en l’ull propi, ignoren que el seu cap de files no castiga la pederàstia ni en l’Estat del que, a més de ser-ne cap religiós, n’és el Cap polític. Per continuar, un altra d’aquests grups ha pressionat a TV3 perquè suprimís una sèrie[3] que considerava denigrant, especialment per a la dona. Ells, que pertanyen a l’Església Catòlica en la que la dona serveix de majordoma dels seus components mascles, i de poca cosa més. I per arrodonir, no fos cas que quedés quelcom sense aporrinar, la Conferència Episcopal llença una proclama en la que adverteix dels gravíssims perills que poden comportar les xarxes (el Facebook i el Twitter majoritàriament) especialment per als joves...Ells que, per poder-ho controlar, hauran d’estar permanentment enganxats a les visions apocalíptiques per poder-nos establir el que ens és bo o dolent. Quina moralitat volen establir quan son capaços d’anular matrimonis per diners?

Donem gràcies de que hagin perdut el poder de cremar a la gent perquè jo no tinc cap dubte de que ho farien..

JAPÓ.- El drama japonès penso que és gairebé inassolible per a les nostres llums. Per moltes imatges que ens vagin passant per TV, em temo que no som capaços d’entendre l’abast de la tragèdia del poble japonès. I tot perquè em sembla que, fins avui, no s’havien conjugat dos factors naturals, i de la magnitud dels que hi han concorregut, amb l’afegit d’una catàstrofe nuclear, totes elles, una darrera de l’altra, amb poques hores de diferència. Em sembla que tot plegat ha sobrepassat les dimensions en les que ens movem els humans i això fa difícil d’entendre la magnitud global de la tragèdia. Només ens és assequible quan puntualitzem en els casos concrets i personals.

De tot plegat en resulta que el món està trasbalsat no tant, em sembla a mi, per la tragèdia humana en sí mateixa (per aquella dificultat de comprensió de la que parlava), com per la reobertura que s’està fent sobre de l’energia nuclear. El morbo al respecta està servit per molts d’aquells que es defineixen com a periodistes (de tots els medis) i que postulen el debat sobre la bondat o malícia de les nuclears, oblidant-se de plantejar, el debat real sobre si, avui per avui, podem prescindir-ne de l’energia nuclear, debat aquest últim que manca de la morbositat inherent en el primer cas. La resposta, en el meu entendre, és clara i és que no, que no es pot prescindir avui d’ella. Si algú entén que sí, que és possible prescindir-ne, hauré de preguntar-li, perquè en temo que no s’ho ha preguntat encara, de què i fins on, dins del seu particular estat del benestar, està disposat a prescindir. I, tot seguit, saber si entén que, amb la seva resposta afirmativa i amb tota seguretat, no en tindrà prou en renunciar a la TV o a l’aire condicionat, per exemple. És inútil, des de el meu punt de vista, pensar en el risc que representen les nuclears davant de les contingències de la naturalesa sense pensar al mateix temps que què passarà a Girona, per exemple, si la mateixa contingència natural afecta la presa del pantà de Sau i, conseqüentment, a la de Susqueda. I no seria això últim, per nosaltres tant o més greu que el tsunami japonès? El risc cero no existeix, en res, en cap cas. I la única possibilitat que tenim d’acostar-nos-hi és, senzillament la de fer les coses ben fetes. En el cas, dramàtic cas, en que el País fos sotmès a un sisme com el que ha patit el Japó, em temo que la principal preocupació de tots no seria precisament la nuclear, bàsicament perquè el País hauria desaparegut.

Dit això, és evident que ens hem de preguntar, a pesar de tot, que hem de fer. No perquè al Japó hagi petat una nuclear si no perquè és també evident que l’abastament energètic, tal com l’entenem avui, té termini. I això sí que ha d’estar sobre de la taula.


J. Vinyeta
Març, 2011

[1] No recordo si era Ministre del sector Turismo el Sr. Fraga.
[2] A serbian film.
[3] Infidels.

113.- De l'energia

113.- DE L’ENERGIA.-


No sabria dir si això de l’energia és un problema consubstancial a l’identitat de l’Estat espanyol o ho és per les poques llums dels governs que ja fa anys que es belluguen per la Moncloa. El Dictador (i el poso em majúscules perquè va ser-ho molt de dictador i durant molt d’anys) tenia aquells somnis d’autarquia perquè sabia, tot i que va haver-hi el reconeixement oficial de l’estatus del país durant els anys 50 (que finalitzen amb la visita del president Eisenhower al 1958), que la dependència energètica de l’exterior podia enfonsar el Règim. És per això que neixen aquells projectes de la transformació de les pissarres bituminoses a Puertollano (Ciudad Real) per a l’obtenció de petroli sintètic, de la extracció de pous de petroli absolutament deficitaris (Ayoluengo, a Burgos) i, fins i tot, va haver-hi la creació del motor d’explosió que funcionava amb aigua que, com és normal, va resultar ser una estafa. Tot això responia en aquell moment a les necessitats de supervivència d’un règim polític que, com totes les dictadures (l’autocràcia i l’autarquia, en aquests casos van lligades), aspirava a l’autosuficiència energètica per evitar ingerències estrangeres. Aquesta actitud no responia a un criteri de conveniència del país si no, i senzillament, al criteri de evitar la necessitat, com la que hi havia, d’importar energia, en qualsevol forma, que sempre pressuposava pagar i, tot i pagant, mantenir la dependència del producte i del que el subministrava. Si en aquell moment en Franco hagués disposat de les tecnologies actuals segur que allò que es dia INI, hagués apostat per les energies que avui en diem sostenibles (i no perquè ho fossin, no ho oblidem): hi hauria parcs eòlics, fotovoltaics, geotèrmics, etc... i, si no hagués estat per la actuació da la ETA en el cas de Lemonitz, el mapa nuclear hagués proliferat més inclús del que era necessari, independentment de la seva qualitat. És a dir, amb independència dels interessos de l’Estat espanyol, pensant només en la seva exclusiva supervivència, el Dictador, però, tenia un Pla Energètic, tot i que el podríem definir “d’orgànic”, tan sui-generis com la democràcia que deia que ens donava.

Han passat més de 35 anys de la seva mort i el Govern Central actual (l’ínclit Sr. Zapatero), ha pres mesures a corra cuita per abaratir la factura del petroli, que s’encareix més del compte pels fets que sacsegen el nord d’Àfrica. Diguem, però, que hi ha dos problemes: els que haurien de prendre decisions no les prenen i, quan les prenen, topen amb oposició sistemàtica dels anomenats ecologistes. Avui es disposa de tecnologia suficient per disminuir la dependència energètic de l’exterior. Però entre uns que no decideixen i altres que no deixen decidir, estem on estem i, malauradament, per molt temps. El mapa eòlic que tenia preparat Catalunya, ha estat impugnat per aquells del no per resposta sistemàtica. No es pot utilitzar energia nuclear, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, les noves xarxes de distribució elèctrica son boicotejades, hi ha reserves per a la creació de les centrals de cicle combinat, es posa atenció amb la energia hidràulica en un país de sequeres gairebé cícliques... Que hem de fer? És evident que el Govern no pot anar posant pegats de forma sistemàtica amb mesures que semblen més populistes que efectives, posades més per allò de poder dir que alguna cosa s’ha fet al respecta. Però és també evident que el món ha de poder avançar tot i que hagi de fer-se, com és normal, amb la cura necessària, que els camins han d’estar oberts a determinats canvis i que el no sistemàtic, avui per avui, aconsegueix, en el millor dels casos, fer-nos la vida més cara.

No se si la disminució de la velocitat a les autopistes cobrirà les despeses que el canvi de senyalització comporta, a menys que es pensi cobrir-lo amb l’increment de sancions que la modificació originarà. És que no se sap, i des de fa molt tems, que el petroli serà dia a dia més car donat que les reserves del producte son limitades? És que l’autarquia, per sí mateixa, és un delicte? Que impedeix la realització d’un Pla Energètic amb cara i ulls? Quins interessos ho impossibiliten? O és negligència, pura i simplement?

Per la inoperància d’uns i per la oposició dels altres, acabarem anant amb llum de carburo i amb brasers de pinyolada?



J. Vinyeta
Març, 2011

112.- Comentaris

112.- Comentaris.-


SANITAT.- El Govern del Sr. Mas ha començat a anunciar les retallades que hauran de portar-se a terme per ajusta el País als coeficients marcats des de Madrid - Europa. Les mes sensibles son, fins avui, les que s’han anunciat per realitzar en el sistema sanitari. M’agradaria creure que son les més adients per reconduir la situació actual que, amb una certa mirada crítica, em costava d’imaginar econòmicament sostenible. Sempre he considerat que els serveis, tots els serveis que ens han de donar les Administracions a canvi dels impostos que paguem, els han de donar sempre que hi hagi recursos suficients per fer-ho i establint prioritats. Dit de manera planera, en cap cas les Administracions poden estirar més el braç que la mànega. I, si no ni ha de diners, algun o alguns serveis del que es donen hauran de suprimir-se o no donar-los a fi de garantir els que es consideren imprescindibles i necessaris dins d’aquest servei general que anomenem Sanitat (o dels altres que conformen l’anomenat estat del Benestar). I, evidentment, no donar-ne de nous. Era necessari un menú hospitalari firmat pel Ferran Adrià? I la generalització de la vacuna contra el papil·loma virus? I la gratuïtat del canvi de sexe era i continua sent necessari? I hi ha hagut suficient control farmacèutic? I...? Tot això només son preguntes - exemples que potser han configurat una Sanitat de luxe que ja era necessari corregir abans. Hem de veure si aquest camí emprès és el correcte o no ha estat més que una drecera per arribar al camí de veritat.

D’altra banda hi ha una qüestió que em preocupa i és el fet de que els estrangers que venen per qualsevol causa a Catalunya, i han de ser atesos als centres sanitaris, paguin els serveis corresponents prestats a través dels convenis entre Estats, però, donada la caixa comuna, la factura que es genera es cobri a Madrid i no en el lloc on s’han produït les despeses corresponents. D’altra banda, donat que hi ha un flux constant de membres d’altres comunitats que venen aquí a casa perquè el nostre servei sanitari està a l’alçada dels millors d’Europa (tot i que és car i per això s’han de prendre les mesures), la pregunta és la de saber si aquest serveis que s’atorguen aquí a membres d’altres comunitats es cobren aquí o ni tan sols es paguen, a banda de que el que s’ha de saber, a més, és si l’anomenat fons de compensació, per aquestes coses, funciona o no. Em constava que des d’aquí no es passava la factura corresponent a la Comunitat que toqués i és per això que, com que no en sento parlar d’aquestes coses, penso que si ens ho aclarissin potser entendríem millor[1] perquè aquest sistema sanitari nostre ha de reduir despeses.


EUSKADI.- Els partits abertzales varen fer, en la meva opinió, una declaració clara de rebuig a la violència. Un cop feta, es crea al País Basc una nova força política, SORTU, que, entre línees, em sembla que portava un objectiu concret que no és altre que el de iniciar un procés de pau seriós a Euskadi (insisteixo amb lo de seriós, no com en altres casos similars). La primera de les qüestions era la legalització del Partit creat (i possible interlocutor vàlid posterior) per poder participar en les properes eleccions municipals. Però, Ai las!: la participació de Sortu en les eleccions basques pressuposa i garanteix que PNB, PSE i PP perdran, amb absoluta seguretat, regidors i, en conseqüència, diners i poder. Així les coses, com que la llibertat, inclosa la que es pogués expressar a través de les urnes, està per sota dels interessos partidistes, tots van fotent pals a les rodes per evitar la legalització de Sortu. Després, si la Pau no arriba, des de tots aquells (Estat inclòs) que es postulen com a garants d’una llibertat que només garanteix els seus de drets, es dirà que, com sempre, la culpa és dels altres. La serietat de les parts (de totes les parts) en qualsevol conflicte és indispensable per a resoldre’l. I amb assumptes d’alt nivell i prioritaris com el que ens ocupa, com a la dona del Cèsar, totes les parts, a més de ser-ho, de seriosos, han de semblar-ho que ho son. I encara han de ser-ho més i semblar-ho més aquells que han esta triats pels vots per a ser-ho i sense condicions, de seriosos.

EL MÓN ÀRAB.- Tunísia va engegar un procés que sembla que no te aturador. Les revoltes es van estenen pels països àrabs. I si els meus números no fallen (a 4 de Març) ja en son 6, dels 22 Estats que conformen el denominat món Àrab, els que s’han revoltat i tots ells s’estan espolsant el jou dictatorial que els trinxa. Aquestes revoltes no son sinònims de democràcia perquè, per molt que no hi vulguem pensar, l’Iran actual també és el resultat d’una revolució. Però si que hi ha diferències notables entre les revoltes d’avui i les anteriors (especialment amb la d’Iran) que ens permeten ser més optimistes al respecta de la evolució de les d'ara. El Sr. Gadaffi, el que fa més anys que es manté en el poder, està literalment massacrant el seu propi país amb la sola finalitat de mantenir-s’hi. Amb posat il·luminat i amb la verborrea que li és tant adient, te la barra de dir que el seu poble l’estima... Davant d’aquests fets Europa, amiga d’aquests dictadors que pagaven les vacances als caps d’Estat, i l’OTAN reaccionen amb la lentitud habitual. I si els americans intervenen, hi haurà els sectors esquerrans de sempre que fotran el crit al cel.

En el món Àrab, el poder absolut dels governants és la norma. On no hi ha dictadors, hi ha monarquies absolutes que és comporten de manera similar a aquells i que, a més, en massa ocasions es barregen o s’identifiquen amb ideologia religiosa islamista, més radical que menys, i de la qual el Vaticà és, en aquest cas, L’Aràbia Saudí. La pregunta del milió és si aquest Estat, L’Aràbia, nucli dur de tot plegat, està a la cua d’espera de possibles esdeveniments. De produir-s’hi una aixecament com els s’han viscut Tunísia, Egipte, Iemen..., em temo que la resposta des del poder serà encara més dura que la resposta que està donant el Sr. Gadaffi. I no oblidem que, d’haver-hi a l’Aràbia un aixecament més o menys popular, el control del petroli que hi ha allà serà determinant pel futur del món en general.


J.Vinyeta
Març, 2011

1 En el moment de redactar aquest article, llegeixo en el diari Avui del dia 4 de Març, que la Generalitat vol cobrar els serveis mèdics que facilita als aragonesos de la Franja. Vol dir que no es feia el cobrament i es confirmen les meves sospites.

111.- De les últimes andanades

111.- De les últimes andanades .-


Ha començat oficiosament la campanya electoral de cara a les Municipals i Autonòmiques del proper mes de Maig. Sevilla, fa uns dies, i Saragossa aquest cap de setmana passat, han estat les capitals que han rebut als partits majoritaris per marcar les estratègies al respecta. El Sr. Aznar (el mateix Sr. Aznar que porta penjats a l’esquena quasi 200 morts, centenars de ferits i que es va entestar en amagar-nos la veritat sobre de l’autoria d’aquella massacra per poder guanyar unes eleccions) va obrir el foc uns dies abans a la reunió que, al respecta, el seu partit va mantenir a Sevilla. El Sr. Aznar (potser més que el seu dofí Rajoy) ha estat el que ha buscat, com sempre, el cos a cos manifestant la necessitat d’una clara involució que no seria tan greu, tot i sent-ho molt, des de l’estricte sentit polític (ningú dubta avui dia, per exemple, de que realment l’Estat de les Autonomies ha estat sobrepassat per la pròpia dinàmica que el mateix PP i PSOE han ajudat a crear amb descentralitzacions administratives, però en cap cas amb el mínim i reial sentit autonòmic, contra del que han actuat com un autèntic dissolvent, i que alguna cosa ha de fer-s’hi al respecta, tot i que molts d’aquí ja sabem el què...), com ho seria per la restricció/supressió de les llibertats individuals i col·lectives que en resultaria a tot l’Estat, un cop realitzada la involució amb els termes que el Sr. Aznar somnia, i en especial aquí a casa nostra, que, no hem d’enganyar-nos, és en contra de qui realment es portaria a terme. Prou gros ha estat tot plegat perquè el PSOE, que tots sabem que tampoc és de fiar, s’hagi acollonit i l’hi hagi posat fre durant el seu congrés de Saragossa, tot i que el sector més espanyolista del partit ja s’hi havia manifestat a favor. Tota aquesta última andanada no ha estat més que la continuació de l’assetjament permanent a que ens tenen sotmesos, en especial des de la famosa sentència i, més concretament, des de la manifestació del 10 de Juliol, però que ha anat in crescendo a partir del resultats electorals del passat 28 de Novembre. L’impacta de tot plegat ha estat de tal gruix que l’expresident Pujol ha sortit a la palestra i ha vingut a dir-nos, amb la ponderació que el caracteritza, però amb rotunditat, que de solucions només en tenim dues: o ens rendim davant l’assetjament o caminem vers la independència. Ell, tan afeccionat a dir allò de que “ara no toca...” especialment quan li preguntaven sobre d’aquest tema, ara diu que sí que toca parlar-ne perquè la situació actual del País és molt complicada i difícil i necessita prendre un rumb diferent del que porta fins ara.

L’expresident Pujol no havia estat mai tan rotund, però personalment em satisfà, i molt, que ho hagi estat. Tinc la sensació de que, dient el que ha dit, a més d’expressar la seva opinió personal, ha donat “permís” a tots el seus fidels (inclòs, evidentment, el Govern de Sr. Mas) perquè mirin més enllà dels límits que ell mateix havia establert durant molts anys i això, no en tinc cap dubte, fa que els que volem un País Sobirà, siguem molts més dels que érem fa només un parell de setmanes. No és que vulgui llançar les campanes al vol però, potser per aquestes declaracions de l’expresident, el Govern, que no volia fer-ho, facilitarà les urnes per a les consultes sobiranistes del proper mes d’Abril. El President Mas, tot i això, manté la incertesa de la seva actuació en aquell moment i em recorda una mica aquell famós si – no – no polític – abstenció d’ERC davant del Referèndum per l’Estatut. I el Sr. Duran, no hauria també de ser rotund en un sentit o en un altra?

Hi ha hagut altres qüestions de gravetat tragicòmica per elles mateixes. Una d’elles ha estat la conya que pràcticament tot l’Estat, llevat de les que tenim llengua pròpia, ha muntat amb el tema dels “pinganillos”. És tal el tractament colonial què rebem que el fet de què parlem diferent ja és difícil de suportar per la Metròpoli. Però que a més ho fem de forma oficial (després de més de trenta anys de la mort del dictador) en el lloc on s’haurien d’haver-hi pogut parlar, des de la seva creació, totes les llengües de l’Estat (el Senat, que la Constitució defineix com a Càmera de Representació Territorial de l’Estat), és per la a Metròpoli, intolerable. Com que el Reglament de la Cambra ho ha finalment autoritzat, amb comptagotes això sí, i perquè potser necessitaven no sabem ben bé què, no els hi queda més remei que acceptar-ho. Però, en no saber que dir, ens acusen d’haver fet gastar uns diners, de forma absolutament innecessària, amb el sistema de traducció simultània ja què, com els hi resulta evident, ja hi ha una llengua comuna, encara que sigui imposada, amb la que ja ens entenem. Comparem aquesta despesa amb la que ha representat el famós aeroport de Ciudad Real[1] que també hem pagat entre tots, o no cal?. Tràgic i còmic...!

De bajanades com l’última n’hi més. Potser hauria de fer-se una selecció antològica per plorar i riure-les al mateix temps (com les declaracions del Sr. Arenas respecta de l’ensenyament en llengua diferent a la espanyola). Però, no es necessitarien milers de volums per a completar-la i només parlant de les dels últims quaranta anys?



Vinyeta
Febrer, 2011







[1] Més de 600 milions d’€ per només tres vols setmanals subvencionats, amb 91 treballadors. Ciudad Real disposa d’AVE i la Caja Castilla La Mancha, principal promotora de tot plegat, ha hagut de ser intervinguda pel Banc d’Espanya amb la “minsa” aportació de 9000 milions d’€ de diner públic.

110.- La treva d'ETA i altres coses

110.- La treva d’ETA i altres coses.-



ETA a anunciat una nova treva. Aquesta vegada aporta algunes diferències a les assenyalades en les anteriors, anunciant el inici d’un procés “...de solución definitivo y con el final de la confrontación armada”. La veritat és que no em veig amb pit de fer pronòstics del que pot passar: en situacions similars anteriors s’han frustrat els desigs de pau ja sigui per culpa d’uns (L’Estat), per la dels altres (ETA) o per tots dos a l’hora. Se’m acut pensar que si han arribat al punt en que estem ara ha estat perquè d’alguna manera més o menys soterrada, a través de mitjancers o inclús directament, han mantingut converses per establir quines poden ser o hauran de ser les regles del joc d’ara endavant per iniciar oficialment les trobades i posteriors negociacions. Ja sé que el problema és difícil. Enquistat a les dues bandes, amb l’afegitó d’un sector poderós de l’extrema dreta del país que viu només amb el clar desig de venjança i que es farà sentir sense sordina tan sols li sembli que la venjança no es porta a terme, amb uns Governs més amants de la victòria que de la pau, amb uns altres que, d’arribar el moment, no sabran com han de incorporar-se a la vida civil, amb relacions endogàmiques produïdes per la marginalitat que crea la il·legalitat, o d’altres, especialment els exiliats, que depenen directament dels diners que els etarres els hi poden fer arribar, o del grup de presos amb els que no es compleix la llei de proximitat al nuclis familiars, etc., tot plegat converteix el problema en un cul de sac del que, en el meu entendre, només se’n podrà sortir amb valentia i fent-li al sac un forat suficientment gros perquè hi passi tot el que hi hagi de passar però suficientment petit perquè es quedi dins tot el que hagi de quedar-s’hi. I tinguem en compte que difícilment, hores d’ara, molt poca cosa podem dir, creure o pensar donat que el que ens expliquen oficialment és només allò que uns i altres volen que sabem, res més. Per tant, de moment, no ens queda més que esperar esdeveniments i, encara que agnòstics, posar un ciri a La Moreneta.

El PSC, que veu de massa a prop les orelles del llop i davant la impossibilitat d’entrebancar, fins a fer-la caure, la candidatura del Sr. Hereu (que ha resistit estoica i heroicament totes les envestides dels seus), ha decidit muntar-se unes primàries de cara a les properes Municipals de manera que el que no ha pogut fer el partit ho facin el militants de l’àrea de Barcelona. Han triat a la Sra. Tura, a la que fins ara li havien negat el pa i la sal per allò del que li podés quedar de “crosta nacionalista”, per solucionar el problema. Si realment la decisió del PSC ho és no per defenestrar de forma “democràtica” al Sr. Hereu, si no per posar en evidència una “virginalitat i transparència” electoral, que, d’altra banda, no ha tingut mai (només cal recordar els successius traspassos a l’Alcaldia de Barcelona que culminen amb el nomenament d’Hereu al càrrec sent el nº nou de la llista electoral...), penso que és una autèntica bajanada. Perquè si realment volen ser el que volen aparentar ser, ocasions han tingut per modificar la Llei Electoral i hores d’ara, a les properes eleccions, ens podríen presentar una llista tancada d’alcaldables i tots els seus votants ( i no tan sols afiliats i simpatitzants com passarà ara, simpatitzants dels que no sabem ni el què ni el qui) hi haguessin pogut dir la seva assenyalant a la llista aquell que més els hi hagués vingut en gust i ganes. Tot plegat, mala peça al teler. Les necessitats, quan s’han de resoldre amb enfrontaments dins del mateix grup i que es resolen amb patacades que van més enllà de les purament dialèctiques, solen propiciar fractures que en massa vegades només son reparables per la via quirúrgica. Però, per a fer-ho bé, l’equip mèdic també ha d’estar a l’alçada. I és evident que l’equip mèdic que ha sortit del famós 28 de novembre, no ho està. De totes maneres qui han d’estar més a l’aguait son els Convergents...

El meu pas pel món empresarial durant quasi quaranta anys, m’ha fet veure que algunes moltes coses del món laboral havien de ser canviades. Però han anat passant els anys i les coses, llevat del que fa referència a la qüestió mediambiental i les referents als temes de seguretat laboral, no han millorat significativament. S’han fet tímids intents de reforma des de aquell famós Estatut dels Treballadors, en els que la baralla central era gaire bé sempre sobre el cost de l’acomiadament. La meva experiència m’ha fet veure que el cost de l’acomiadament, tot i sent un problema, amagava altres àrees que en el meu entendre tenien l’absoluta necessitat de ser millorades: Correcció de l’absentisme, augment de la productivitat i modificació profunda (pot ser inclús la seva desaparició) de la negociació col·lectiva. Son els tres pilars, en la meva modesta opinió, en que ha de sustentar-se la bona fe contractual. Si aquests pilars queden ben fiançats, no caldran acomiadaments. Però sembla que els sindicats, més preocupats en mantenir uns llocs de treball que no pas per generar-ne, no ho saben o no volen entendre-ho. El grau d’absentisme és esgarrifós (i especialment dramàtic durant les manifestacions esportives d’alt nivell: mundials de futbol, per exemple), la baixa productivitat (no cal fer números) es comprova fent un repàs de les empreses que ha decidit buscar nous emplaçaments fora de les nostres fronteres. I la negociació col·lectiva posa pràcticament al mateix nivell a la petita, la mitjana i la gran empresa del mateix sector, tot i la existència de clàusules limitadores en funció del beneficis de les empreses que en la pràctica son gairebé impossibles d’aplicar. Sembla ser que ara, quan la Comunitat Europea per raó de la crisi ha posat al Govern Central a la picota, es vol parlar seriosament de tot plegat. Esperarem a veure com acaba.



J.Vinyeta
Gener, 2011

109.- Comentaris a la actualitat política i esportiva

109.- Comentaris a la actualitat política i esportiva.-


Artur Mas és ja el nou president de la Generalitat. És evident que la feina que se li ha girat és molta més de la que pensava: a la caixa, per a no haver-hi, no hi ha ni pols, el dèficit és molt superior a l’enunciat pel Govern anterior i, sense la possibilitat de rebre ajuts externs, ha pogut anunciar retallades importants carregat de raó. La despesa en Sanitat sembla ser que és el pou sense fons de tot plegat (dades no gens optimistes assenyalen que el pressupost de sanitat és, gairebé, el 43% del pressupost de la pròpia Generalitat) i els que d’alguna manera han de controlar les finances i aquest sistema sanitari, ja han avisat de que, de no millorar sensiblement l’economia (cosa previsiblement difícil avui dia), el sistema actual és insostenible. Personalment no és que m’hagin sorprès els anuncis fets pel President. El que ha passat és que tot plegat ha posat en evidència que, independentment de la crisi, innegable i gravíssima, aquelles excel·lències que ens varen cantar del nou finançament, no eren res més que càntics histèrics per amagar-nos la realitat de uns números que no eren més que el reflex d’una incompetència manifesta del Govern Montilla (una més) davant de l’amic Zapatero. El Sr. Mas necessita del País per tirar endavant, i penso que el País està disposat a col·laborar. Però el President, tindrà en compte que un 45% d’aquest País que necessita votaria sí en un Referèndum per la Independència del País? I com s’ho farà si, bona part de CiU, no està per aquesta feina? De quina manera compaginarà economia del País amb independència? Pot esperar fins a les eleccions espanyoles per millorar el tracta fiscal que suportem? I mentre tant? Esperarem uns dies (no sé si podran ser cent...) per entrar a comentar les actuacions del nou Govern amb el nou President.

Mentre tant, van passant coses.

El PSC busca no sap ben bé què des d’aquell passat 28 de Novembre que el va deixar descol·locat, amb la fe posada en que algú, tampoc sap ben bé qui, agafi la senyera del Partit per fer la revolució interna necessària: les municipals son a la cantonada, molts dels barons es veuen sense feina, i per tant sense sou i influència, i la economia del partit pot grinyolar seriosament. Pot ser que per això, i posant-se la bena abans de la ferida, membres del partit i alcaldes de ciutats – pobles del cinturó de Barcelona han tingut la pensada de demanar al Govern la supressió del famós límit dels 80 Km/hora. Si ho han fet, haig d’entendre que ho ha estat per defensar els interessos dels seus conciutadans. No sé si aquests gestors municipals han vist la llum ara o és ara, quan el partit ha perdut les eleccions i per tant la debilitat del partit és manifesta, que han pogut aixecar la veu al respecta de manera que deixin en evidència a ICV ara que el tripartit ja no es pot trencar perquè ja no hi és. Si la reacció d’aquests alcaldes va més enllà de la pura maniobra de desgast al nou govern, és evident que ens donen la raó a aquells que creiem que la disciplina de partit només afavoreix al propi partit i que els regidors i alcaldes, de fidelitat contrastada abans del seus nomenaments a les llistes, estan el servei dels que les confeccionen. Si ha estat per allò de que consideren la mesura innecessària, també ens fan un flac favor a tots plegats perquè la suposada “gallardia” haurien d’haver-la expressat en el moment en que algú que mana més que ells els hi podia haver picat la cresta i no varen tenir els bemolls suficients per fer-ho. Queda clara, una vegada més, la poca fiabilitat de molts molt submisos amb el Partit i gens amb els ciutadans als que diuen servir... Com en el cas del Sr. Ferran, el de la “crosta nacionalista” que s’ha despenjat amb un llibre que, pels resums que publica la premsa (jo no l’he llegit encara), l’únic que es bo és ell. Si el que diu la Premsa és cert (i les fonts consultades pràcticament remarquen totes els mateixos paràgrafs del llibre), al Sr. Joan Ferran l’hi passa el mateix que aquells alcaldes dels que parlava abans: tot allò que diu no ha estat capaç de dir-ho quan el tripartit estava en actiu, abans de les eleccions, perquè possiblement n’hagués precipitat la desfeta i ell hagués perdut alguna parcel·la de poder. Sempre preferiré a algú que proposa autocrítica (parlo de l’exconseller Castells, per exemple) mentre està en el lloc de la feina i barallant-s’hi, que aquells altres que, com el Sr. Ferran obren la caixa dels trons quan ja no hi ha possibilitat d’arranjar res Per moltes raons amb les que em vulgui fer passar, jo continuaré pensant que tampoc ell ha tingut allò que diu que els d’ERC “...s’han de mirar constantment per comprovar que existeixen...”

Més coses.

Ha caigut com un allau sobre la ciutadania les notícies sobre el dopatge dels atletes, amb noms i cognoms concrets i amplament coneguts en el mon del esport espanyol. No vull entrar a participar en el morbo que per a molts representa avaluar la innocència o la culpabilitat dels encausats: tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Però si voldria fer un comentari sobre el dopatge en sí mateix i una aproximació a alguna de les causes que l’originen. Personalment he de dir que no entenc massa la prohibició del dòping i que al mateix temps es mantingui l’altíssim nivell de comercialització de l’esport i, tot i que no soc especialista en temes esportius, tinc la convicció de que aquestes raons comercials son al menys una de les causes de la existència del dopatge. Entenc que les marques comercials, que son les que paguen, necessitin que el seu patrocinat guanyi i l’esportista necessita guanyar perquè les marques comercials continuïn amb el seu padrinatge. Plantejades així les coses, i donat que l’esforç de l’esportista ha de ser dia a dia més gran (mal sigui només pel sol fet del progrés de la espècie humana), sembla possible que siguin necessàries “ajudes externes” perquè l’esportista pugui mantenir el ritme de competició i de victòries. La parafernàlia que envolta al guanyador, amb gorres, maillots, “monos” en els que no hi cap ni una sola enganxina més, guants, ulleres de sol, paraigües etc...etc... converteixen al guanyador en l’home anunci més preuat, durant aquell moment de la victòria i durant els moments que vindran darrera. Si no hi ha victòries, desapareixen el contractes i en conseqüència els padrinatges. Per tant, preveient arribar a aquest punt, la temptació pot ser molt grossa... Els sociòlegs i estudiosos podrien fer bons treballs i establir si efectivament hi ha relació entre firmes comercials i dòping. Personalment penso que hi haurien sorpreses.

Però, amb independència del comentat, l’únic dopatge perseguit és el que podríem definir com a dopatge químic – farmacèutic. I em sorprèn molt que d’altres formes més subtils ni se’n parli. Se suposa que el dopatge ha d’estar controlat perquè dona avantatges als que l’usen i, en conseqüència, no hi ha la igualtat necessària entre els competidors, que han de fer-ho amb les mateixes armes, es a dir, per sí sols. I això em crea seriosos dubtes en els sistemes de control. En l’alta competició, qui té mitjans econòmics (ja siguin mitjans econòmics públics o privats) pot “dopar-se” tecnològicament sense el més mínim perill de ser assenyalat com a delinqüent. El Estats amb millor o més alt desenvolupament econòmic posen a disposició dels esportistes abans, durant i després de les competicions, centres especialment preparats, pensats i amb els mitjans necessaris per millorar els seus rendiments amb programes inclús individualitzats. Els que no disposen d’aquests avenços tecnològics, han de competir, per dir-ho de forma planera, amb una sabata i una espardenya: els primers s’emporten les medalles i els segons l’agraïment per haver fet de comparses... En el meu entendre algú ha de redefinir que és dòping i incloure-hi tot allò extern susceptible de crear diferències (i la publicitat em sembla que és una d’elles) O liberalitzar-lo i que cadascú assumeixi els riscos que el dopatge, en sí mateix, comporta. Sobre aquest tema, potser ha arribat l’hora ja de que, d’una vegada per totes, tots plegats traiem el cap de sota l’ala.

Vinyeta
Gener, 2011

108.- Dels resultats electorals (i II)

108.- Dels resultats electorals (i II).-


CiU ha guanyat les eleccions de forma contundent. És ben cert que, per tot el que varem comentar en l’article anterior, hi havia un manifest cansament de tripartit, un tripartit que ha anat pràcticament a la deriva en els últims temps. L’Ernest Maragall va definir aquell no anar en lloc en aquell famós article que li varen fer rectificar a l’endemà mateix (no se sap massa bé, a canvi de què). Però el cas és que, davant de les incerteses de les que semblava fer-ne gala el PSC, Mas es presentava com un líder convincent, segur i demanant, per reblar el clau, un govern fort: tot el contrari del que aparentava el PSC amb Montilla al capdavant d’un tripartit esmicolant-se. Mas ha sabut mantenir el partit sota control durant el mal son que els hi ha representat la travessa del desert i això li ha donat més carisma. Ara rep la llet i els dàtils que li ofereix el cap de l’oasi en qualitat de benvinguda. Les fugues de vots d’ERC, combinades amb les del sector catalanista i no tan catalanista de votants del PSC, amb la fidelitat dels seus votants de sempre i amb l’afegitó d’un bon nombre de vots sobiranistes temorosos de que el seu vot es perdés davant de la incomprensible i inexplicada manca d’unitat en el sector, l’hi varen donar a CiU el triomf que demanava. Les derrotes solen ser més fàcils de posar en evidència que les victòries perquè potser que inconscientment, per allò del mecanisme de projecció freudià, preferim sentir-nos-hi identificats i aleshores som més tolerants. Però tot i això, en aquest cas, penso que hem de ser mínimament crítics no amb el resultats, que no admeten discussió, si no amb el dia de demà del Sr. Mas i en el com s’ho farà per tirar endavant i administrar la victòria.

És evident que la situació econòmica en la que es troba el País és prioritària i que el Sr. Mas necessitarà de la solidaritat i ajuda de tot el País en l’esforç que se’ns demanarà. Però en aquest País, els sobiranistes han tingut un increment espectacular en aquests últims mesos arribant a ser al voltant del 40 % del País i, bona part d’aquest % ha donat suport a CiU. ¿Com s’ho farà el Sr. Mas per a mantenir en actiu aquest potencial que representa un 40 % del País, sigui o no votant seu i del que necessita la solidaritat tant com la seva ajuda en la reconstrucció del País? El sector conservador del seu partit, que no està per vel·leïtats sobiranistes, veurà amb bons ulls qualsevol gest, per minso que sigui, que es faci en favor d’aquell col·lectiu? El Sr. Mas deu de saber bé que allò del que n’ha fet senyera electoral, el Concert econòmic (que és el que podria donar un mínim d’oxigen a aquest sector sobiranista), no és que no ho estigui de madur: és que ni tants sols s’ha plantat l’arbre del que ha de florir! Suposo que deu saber que l’única possibilitat que té de posar el Concert sobra de la taula només és en el cas de que els escons de CiU a Madrid siguin molt i molt necessaris per aconseguir l’investidura del proper guanyador de les eleccions generals anunciades, si no han d’avançar-se, pel 2012. Que farà fins aquesta data? I si es dona el cas de que algun dels partits arriba a una majoria absoluta i fa innecessaris els escons de CiU? Quin pla B té per aleshores, si es dona el cas i es fa necessària[1] la seva plicació? Ha parlat d’alleugerir la Administració. Suposo que fa referència al funcionaris de finestreta i a la eliminació de càrrecs innecessaris col·locats per premiar fidelitats o per crear-ne de noves. Ja diu que reduirà el número de Conselleries però, el personal de que disposen també anirà a l’atur o serà absorbit per la Administració? Serà bo que recordi que, bona part de la carregosa administració que ens envolta, va ser una creació dels primers governs de CiU. Que no ho oblidi. Regenerar aquesta Administració, també és prioritari, però els que esperen el manà i el premi del seu propi partit i no el tindran (o sí...?), se li giraran d’esquena? Tot plegat feina, molta feina...!

El Partit Popular ha guanyat quatre escons. L’increment dels sobiranistes en els últims temps ha fet, per allò tan senzill com és el principi d’acció – reacció, que els unionistes hagin perdut la por o la vergonya (els resultats electorals anteriors assenyalen que aquests o no hi eren o que ara l’han perduda, una o l’altra, o totes dues) i hagin buscat aixopluc en l’únic partit que, des de sempre, han cregut que podria ser depositari de “el tarro de las esencias” en les que encara somnien i que aquell independentisme creixent està posant en perill. El toc d’alerta seriós va ser la manifestació del 10 de Juliol passat perquè allò, el que havia de ser una manifestació en defensa de l’Estatut, es va convertir en un clam a favor de la Independència del nostre País que ha travessat fronteres. Allò els hi va fer necessari redoblar la confiança en el que ja era el seu partit i, per allò de poder sentir-se guanyadors, han votat a l’únic partit que han cregut capaç de donar un ensurt i, en qualsevol cas, disposat a entatxonar el camí que el País va ratificar aquell dia i que ells no estan disposats a seguir. La Sra. Camacho ha fet la campanya amb els discursos memoritzats, sense apartar-se un mil·límetre del guió, amb la mirada fixa per no perdre’s (el que no ha estat més que una mostra clara de la pròpia inseguretat), i que ha fet que tot plegat li donés aquell aspecte robotitzat, fred i, segons com, llunyà. Però ha basat la seva campanya en dos o tres coses molt concretes: no a la independència, no a la llengua catalana, criminalitzant a la immigració i exigint el compliment íntegre de la Sentència del Constitucional respecta de l’Estatut. I això és precisament el que aquells unionistes volien sentir per confirmar el seu vot. Tot i l’increment d’escons, el que si ha quedat clar és que tots aquests que tan aferrissadament es presenten com opositors al camí sobiranista obert, no son tants ni tants com ells es creien. Això si, han passat pel davant d’ERC, que per a ells és quelcom així dolent i perillós com el dimoni d’Els Pastorets, la qual cosa els ha fet sentir guanyadors. De totes maneres 68.000 vots més, que son els que han obtingut, amb un augment del 1,6 % en el número de vots rebuts però amb un augment del 3,89 % de la participació, no penso que sigui com per muntar una Festa Major. La Sra. Camacho, entenc jo, sap que la seva campanya, que ha estat dirigida des de Madrid amb l’horitzó posat en les properes generals, ho ha estat més en clau espanyola que no pas catalana i el que espera ara és que el Sr. Rajoy, a qui ha servit fidelment, li pugui manifestar el seu agraïment en el moment que consideri més oportú, però quan més aviat millor.

Aquells mateixos que han donat el vot al Partit Popular, podrien haver-lo donat a C’s. El discurs d’aquests no està tant lluny del PP. Però el Sr. Rivera ha fet un discurs reiteratiu, anticatalà i antillengua catalana impregnat de personalisme xulesc gairebé visceral i que, a la llarga, s’ha demostrat curt de mires. Com he repetit, el votant somnia en poder afegir-se al carro guanyador i el Sr. Rivera, per a ser-ho, tot i les nul·les possibilitats que en tenia, havia de presentar-se com una opció de govern. No sols no ho ha fet si no que no ha sabut canviar aquella imatge de desgovern absolut que arrossega creat per les contínues baralles i baixes dins del seu partit durant l’última legislatura. I això només ho accepten els fidels incondicionals. Els 16.000 vots amb que ha incrementat el partit, no representen més que un increment 0,4 % de vots en el compta particular de C’s. Això, havent tingut durant tota la legislatura l’altaveu que suposa estar dins del Parlament, tampoc penso que sigui per llançar coets.

Com diu el Sr. Cardús, potser que tots (o gaire bé) i a pesar de tot, haurem de donar les gràcies a la Sra. Camacho i al Sr. Rivera perquè amb els vots que han obtingut han fet impossible que la Plataforma per Catalunya del Sr. Anglada, entrés a formar part de l’arc parlamentari. Va haver-hi un ensurt, i gros, quan en les primeres estimacions, el Sr. Anglada apareixia amb tres diputats que, després, varen quedar en res. La immigració sí que es convertirà en un problema gros si les Administracions no posen fil a l’agulla de forma ràpida i intel·ligent. La Generalitat afirma que l’Estat no ha transferit les competències necessàries per poder actuar en conseqüència. Però també és una realitat el fet de que el tripartit no hagi ensenyat les dents ni un sol cop per exigir-ne el traspàs. El Sr. Mas haurà d’actuar amb promptitud i valentia. La Llei ha de complir-se, han d’anul·lar-se les lleis que puguin resultar contradictòries (recordem el tema del empadronament de nouvinguts) i fer-ne de noves que es puguin complir i garanteixin i exigeixin, al mateix temps, drets i deures dels afectats. És de l’única manera que els Albiols i Anglades de torn vagin perdent pistonada. Les Administracions, mentre tant, han de ser capces de diferenciar entre tolerància i passivitat, perquè, amb la seva inhibició (potser una continuació d’aquell nefast esquerrà “Laissez faire...”) estan actuant amb autèntica passivitat fent el joc i donant part de raó als intransigents com els esmentats, i han deixar d’actuar de forma políticament correcta per a fer-ho amb la política necessària que els ciutadans exigim per resoldre la situació. Si continuen fent volar coloms com fins ara, el desastre està assegurat.

Els sobiranistes han entrat, finalment, al Parlament. Quatre escons, sense la més mínima ajuda externa dels mitjans de comunicació, esborrats, com han estat, per tots aquells que després es queixen per que no els deixen participar en la elaboració i distribució dels espaies electorals, son tot un èxit i una manifestació clara més de que el projecte independentista, o sobiranista, com més us agradi, tira endavant. Però hi ha quelcom que enterboleix els fets. Com a partits clarament sobiranistes n’hi havia tres: Solidaritat (Laporta), Reagrupament (Carretero) i ERC. No va ser possible que anessin junts a les eleccions. Suposo que per ERC, carregada de dubtes, aliar-se amb qui havia estat un dels crítics més seriosos amb l’estructura i funcionament del partit en aquell famós i últim congrés, podria resultar dolorós. I va pensar, imagino, que als de SI, amb en Laporta davant, tampoc no els necessitava per res (no vull imaginar que el sr. Puigcercós penses que en Laporta podria fer-li una certa ombra, especialment mediàtica a posteriori). Però el que no hi hagut manera d’aclarir ha estat per què el Sr. Laporta i el Sr. Carretero no han anat junts. Estic convençut que, d’haver-ho fet, i encara que només hagués estat per allò d’aprofitar les sinèrgies comunes, els resultats hagueren estat, aquests sí, per llançar coets. Haig d’entendre que uns personalismes[2] posats per sobre de les necessitats del País, varen conduir a la situació a la que hem arribat: només quatre escons i un dels partits, R.cat, estavellat. El Sr. Laporta és un home mediàtic i li agrada estar sempre en primera línea. Ara disposarà d’un amplificador potentíssim de la seva veu i la dels seus, que és el Parlament, per poder rellançar, des de dins mateix, des del mateix moll de l’os i a tot el País, el missatge clar i contundent pel ha estat votat. En les seves mans està realment el fet de poder fer Pàtria. I només depèn d’ell. De totes maneres en un grup mixt format per SI i C’s hi poden saltar espurnes. Vol dir també que pel poc temps del que en Laporta disposarà en els seus parlaments, haurà de triar bé la lletra i la música que voldrà fer sonar des del faristol del Parlament.

Darrera de tots aquests han quedat partits que d’antuvi sabien que l’única possibilitat que tenien era la de distreure al personal durant la campanya electoral. El/la gran triomfador/a ha esta la Carmen de Mairena. No sé els vots que va obtenir amb la ja famosa CORI, però el resultat és tan anecdòtic com la seva participació. Part del jovent es va mobilitzar amb el Partit Pirata per allò de la gratuïtat del que hi pugui haver-hi a Internet. I també assenyalar la patacada de Rosa Diez que va arribar aquí per obrir-se forat entre el PP i C’s (alguns dels ex d’aquest últim partit estaven a les seves files) i no n’ha tret res. Això sí, ha tingut la gosadia de dir que “... li donarà una altra oportunitat a Catalunya...”. Dons, apa! Hi ha gent que no n’aprenen ni a hòsties!

I ara a esperar les municipals, que també prometen.

J. Vinyeta
Desembre, 2010


[1] Un pla B preventiu i protector o agressiu i definidor de País, perquè aleshores sí que ens cauran les hòsties de totes bandes i els d’allà, que en cap cas volen perdre res, ens posaran tants pals a les rodes com els sigui possible perquè no puguem ni tan sols moure’ns.
[2] En el meu article nº 101.- De dogmatismes.-, penjat al meu bloc l’Agost passat, ja vaig deixar constància d’aquesta situació.

107.- Dels resultats electorals (I)

107.- Dels resultats electorals (I).-


Les eleccions del passat 28 de Novembre han deixat algunes dades que han estat més significatives que les realment esperades i prèviament assenyalades per les enquestes. Estava cantat que el tripartit perdia, que CiU seria la guanyadora amb escreix, que el PP és consolidava o augmentava, estava en dubte si Ciutadans es mantenia i, finalment, quedava per veure si els partits clarament sobiranistes entraven a formar part de l’arc parlamentari i en quina proporció. El problema no és el fet de que aquelles expectatives s’hagin complert, si no els números freds de com ha quedat finalment la constitució del Parlament que posen de manifest, en la meva opinió, “desastres” els efectes dels quals es comencen a manifestar.

El tripartit perd 24 escons (11 el PSC, 11 ERC i 2 IC). Els d’ICV se’n salven més de la “cremà” potser per allò de que el seu discurs és molt més assequible (per no dir més populista i amb tocs demagògics) i que, en qualsevol cas, sembla com si molts tinguéssim la consciència clara de que la seva presència en el Govern ha estat més testimonial que positiu, que son bons xicots i que en el fons, dins d’aquell Govern, han fet allò que els hi ha estat manat, tot i que quan han pres iniciatives (mai tan ben dit... i que sortosament no ha estat en massa ocasions), han embolicat la troca de mala manera (sequera, incendis forestals, Mossos...).

La patacada d’ERC ho estat sense pal·liatius: gairebé ha perdut el 50 % dels escons que tenia fins aquell moment. Els líders del partit assenyalen com a causa principal del desastre la reorganització, per a dir-ho de manera suau, empesa per Puigcercós que va acabar amb la fractura del partit i, per tant i com a conseqüència, en una previsible atomització del seu, fins aleshores, vot fidel. Personalment em temo que no ha estat aquesta la causa principal, tot i que pot haver-hi ajudat. En la meva opinió, la història té uns altres mòbils. M’explico, i hem de començar pel principi. ERC mou fitxa per aconseguir el primer tripartit amb Pasqual Maragall amb el resultat espectacular de 23 escons al Parlament de Catalunya en les eleccions del 2003. I tot i aquest bagatge, un cop format i encetat el Tripartit, ERC permet, sense replicar, l’expulsió del Conseller en Cap (Carod Rovira) per indicacions de Ferraz, la destitució del que era Secretari de Comunicació de la Generalitat en l’època d’en Bargalló (Miquel Sellarés), d’en Joan Carretero per aquelles declaracions crítiques amb la actuació d’en Zapatero respecta de l’Estatut (origen d’una de les fragmentacions posteriors del Partit) i finalment, pocs dies després, l’expulsió de tots els Consellers d’ERC del Govern tripartit arrel del referèndum pel nou Estatut. Quasi res...! Així i tot, i sense la voluntat manifesta de corregir errors passats, a les eleccions del 2006, ja amb dos diputat menys, torna a muntar el segon tripartit (aquí no se sap ben bé si va ser Montilla, que també ja havia perdut més de 200.000 vots en aquelles eleccions, el qui va ser l’ànima mater de la nova reedició per senzilla necessitat de supervivència o, pel contrari, va ser ERC la gran líder de les negociacions). Sigui com sigui, els seus votants tornen a clamar al cel per allò de donar el Govern de la Generalitat a un partit clarament sucursalista, tal i com ha quedat encara de forma més fefaent demostrat en aquesta última legislatura, i per no haver fet servir servit en cap cas aquella famosa “clau” que, d’alguna manera, ens havia de portar o iniciar amb claredat el camí vers una sobirania plena. Vull entendre, i no ho dubto, que la presència d’ERC el Govern ha fet que el PSC hagi frenat els fogots espanyolistes als que el PSC ens té acostumats. Però la seva actuació, la d’ERC, no ha estat suficient ni convincent davant dels seus que, només amb això, amb aquest hipotètic fre a l’espanyolisme del PSC, no es donen per acontentats. Tots aquells fets assenyalats, que s’inicien en el primer tripartit i d’altres menors que han anat venint en el segon, no han fet més que demostrar una manca de fermesa i autoritat, una debilitat en suma amb la corresponent manca de convicció en aquella ideologia original que no ha estat acceptada per cap dels seus seguidors i simpatitzants (debilitat al respecta que porta a la fractura definitiva del Partit arrel de l’últim congrés). L’intent durant l’última campanya electoral de recuperar el discurs sobiranista no ha estat suficient per atansar una credibilitat perduda i, així, s’ha arribat al resultat obtingut. D’altra banda em sembla que la retirada d’en Carod, de caràcter molt més nacionalista que el de Puigcercós, ha propiciat, si no un canvi de discurs, un canvi en el to del discurs en sí mateix amb més èmfasi social, èmfasi que no ha fet més que confondre, dins de la política nomenada d’esquerres del tripartit, aquell discurs sobiranista que, de sempre, havia caracteritzat a ERC. Les possibles dimissions com a conseqüència dels resultats electorals, de produir-se, estan sotmeses a les pràctiques assembleàries del partit. I això vol dir que poden portar cua, perquè es pot donar el cas que l’executiva defineixi una actuació concreta i l’assemblea general una altra, com ja va passar en el moment de posicionar el vot en el Referèndum per l’Estatut.

I el PSC? Aquella màquina perfecta ha “clavat” el motor. El daltabaix farà història i ho confirma la dimissió de Montilla com a secretari general del Partit i la pròpia renúncia a l’escó al Parlament. Les crisis econòmiques és sabut que fan estralls en l’ordre social, estralls dels que es deriven normalment víctimes polítiques i solen fulminar els governs de torn corresponents. Així ha estat amb el tripartit i, en conseqüència el partit amb més número d’ascons, també ha rebut una forta patacada, més important des del punt de vista polític que no pas des de l’estricte aspecte electoral. Però no ha estat des del meu punt de vista la crisi actual l’única de les causes. En aquest cas, en el meu entendre n’hi ha una altra que ha de tenir-se molt en conta. No és res més (i que no és poc, precisament) que la constant connivència del PSC amb el PSOE, anteposant la fidelitat al partit espanyol als interessos de Catalunya. L’espanyolisme que ha mantingut durant aquests anys, el PSC, ha estat de tal gruix que ha acabat irritant a tot un sector més o menys catalanista dins del propi partit (les declaracions d’en Castells o la de l’Ernest Maragall varen posar de manifest aquelles diferències) i als votants i simpatitzants pròxims. Durant més de set anys, en cap cas el PSC ha aixecat la veu a Las Cortes deixant clar, encara que només hagués estat en una ocasió, que Catalunya estava pel davant del PSOE i d’Espanya en el seu doctrinari. El caos final va arribar amb aquella sentència del Constitucional quan encara el PSC parlava de que la sentència en cap cas seria adversa, donat que l’Estatut era complertament constitucional. I quan va arribar, i amb la contundència amb que va fer-ho, el Partit i Montilla es varen trobar enganxats per una situació que els posava en la disjuntiva d’haver de triar el lloc on volien o, pitjor encara, devien posar-se. El discurs de rebuig de la sentència per part de Montilla semblava clar, però no va ser més que un miratge. Va fer mans i mànegues per fer fracassar aquella manifestació al Psg. de Gràcia organitzada per l’Òmnium, amb l’únic objectiu de quedar bé davant dels seus a Madrid. Això va acabar de reblar el clau i, acompanyat per la manca de decisions en determinats moments que precisaven d’autoritat (generalment coincidents amb actuacions sonades d’ICV) per por a desmembrar al tripartit i haver de convocar eleccions, han donat una imatge de poc o de mal lideratge per part del Sr. Montilla. I si alguna cosa no cau bé al electorat és què el que hauria de ser el seu líder clar i fort no es comporti com a tal. Per confirmar-ho, la campanya electoral s’ha plantejat com si aquestes eleccions estesin ja perdudes abans d’anar a votar. Així les coses, el resultat ha estat el que ha estat i obligarà al PSC a definir-se i abandonar allò que ell mateix ha definit com a cos amb dues ànimes. Haurà de triar amb quina ànima es queda (o fan que es quedi...) i, en la seva decisió, hi haurà sempre el perill de convertir-se en un partit marginal. En qualsevol cas, ha de tenir clar que ha perdut arreu, en tots els municipis de Catalunya (llevat, si no recordo malament, de 36) i, en conseqüència, perilla la reubicació dels barons – càrrecs del partit ja ara, amb la pèrdua del Govern i en les properes eleccions municipals (amb les Diputacions també en joc), càrrecs que fins avui son multitud. D’obtenir els resultats en les properes municipals que, avui per avui, s’auguren, deixarà a l’atur a bona part d’aquells barons – càrrecs dels que parlava i empitjorarà la situació del partit. De moment els alcaldes, amb el Sr. Hereu al cap, demanen un protagonisme directe en la renovació del partit que, hores d’ara, ignoro si els hi serà atorgada.




J. Vinyeta
Desembre, 2010

106.- Davant les eleccions

106.- Davant de les eleccions.-


Estem davant de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I, per primera vegada en la Història post dictadura, s’han afegit al panorama electoral dos partits que preveuen la proclamació unilateral de la Independència de Catalunya des del Parlament, en el cas de que arribin a sumar la majoria suficient, Així, obertament, sense floritures ni passes prèvies, avançant per totes bandes a ERC que, tot i afirmant permanentment que aquesta ha estat sempre la seva voluntat, malauradament no va fer servir mai aquella “ clau” en la que tots confiàvem. Personalment, com que tinc aquestes noves opcions, el meu vot ja no serà nul.

El PSC, que sap que pot ser sobrepassat per Convergència, s’entesta en fer una campanya en negatiu dient que no a tot allò a que els altres van dient que sí o que potser sí. El Govern de Madrid, que mai sabrem fins on vol que Montilla torni a governar, li dona una mà fent-li arribar part del deute encara pendent de l’any 2007 (uns cinc cents milions d’€ coincidint, això sí, amb el rescat de les autopistes madrilenyes deficitàries i que en part pagarem també nosaltres, a més de pagar les nostres...) i amb el traspàs dels trens regionals, entre d’altres temes (el que no queda clar és si aquest traspàs de regionals més que una ajuda no serà un altra traspàs enverinat com el de rodalies). Però, tot i aquestes ajudes, em temo que bona part del País té bona memòria i recorda la dependència humiliant que el PSC ha mantingut amb el PSOE i les nefastes conseqüències que això ha representat per Catalunya. Tampoc pot dir-se, és cert, que els altres partits hagin fet molt millor les coses, no. Només cal recordar la actuació de tots plegats l’11 de Juliol d’enguany, incapaços de ser conscients i actuar amb la unitat que un milió i mig de catalans havíem reclamat a la tarda anterior. Ens varem haver trobar tots al Passeig de Gràcia ja per culpa seva i, ni amb aquesta motxilla penjada a l’esquena, no varen ser capaços de mirar més enllà dels seus interessos particulars i partidistes en la possiblement millor de les ocasions que se’ls hi ha presentat fins avui per a fer País de veritat.

Ha arribat la campanya electoral i ha tornat a haver-hi sarau amb el tema dels blocs electorals en els mitjans oficials. El periodistes diuen, i no sense raó, que el tractament de la campanya no es pot fer de forma reglada, que l’èmfasi el dona la pròpia campanya i ells, amb la seva professió, han d’actuar com a notaris que son de l’actualitat. Si. Hi estic d’acord. Només hi ha uns petits detalls per posar sobre la taula i aclarir: aquests senyors que ara blasmen, son autèntics notaris lliures d’aquesta actualitat? Existeix realment la llibertat de premsa entesa en el sentit de que tots aquests senyors podran portar al seu mitjà la seva crònica i els hi serà publicada sense censures o no ho serà, de censurada, perquè és del bon grat del mitjà? No depenen tots ells de la capçalera que els paga? I darrera d’aquestes capçaleres (marques tant o més comercials que una de llet o un detergent) no hi ha clars interessos polítics, i molt concrets? Em volen fer creure que tot això ells s’ho passen pel forro perquè son tant dignes que res els espanta, els preocupa o condiciona? Haig de tenir més confiança en uns senyors que durant la pre-campanya han fet desaparèixer els partits d’en Laporta i Carretero (i puc pensar tranquil·lament que o ha estat per imposició de qui els paga o per decisió personal, però en qualsevol cas ens han amagat part d’aquesta actualitat)? D’aquests, que s’obliden del que no els hi convé o no els hi agrada, jo haig de refiar-me’n ? No tinc gens clar que els espais electorals hagin de venir establerts per una Corporació que ha estat formada pels propis partits. Ho tinc tan fosc com que hagin de fer-ho uns assalariats que, legítimament com gairebé tothom, tenen un ideari polític propi, amb l’agreujant de que personalment puc tenir dubtes, també legítims, al no saber fins a quin punt, aquest ideari, els hi ha estat imposat i s’hi sotmeten. Suposo que ells mateixos comprenen que personalment m’és indiferent del color que els hi pugui fer goig vestir-se. Però que no em vulguin fer creure allò de l’objectivitat, la neutralitat, etc... Potser serà perquè la vida m’ha convertit en un descregut... I en un no neutral, també.

La campanya està en marxa i, en la meva opinió, no ha donat fins avui, just a l’equador de la mateixa, per gaire més d’allò a que els partits ja ens tenen acostumats. Les promeses son les de gairebé sempre, retocades, això sí, amb les corresponents pinzellades d’actualitat. Tots ens prometen bondat, servei, sacrifici...Uns, a cara descoberta, com sempre, i amb la destral de guerra ben alçada, prometen fer tot el possible perquè no ens belluguem i continuem amb llast que pressuposa el tractament colonial que se’ns dona. Altres es comprometen amb referèndums impossibles o la renovació del sistema de finançament només abastable, en la meva opinió, si en l’Estat espanyol és produís un cataclisme de dimensions gairebé còsmiques. Uns i altres tenen clar, tot i que no vulguin acceptar-ho (uns) o dir-ho (els altres), que les solucions als problemes del País no passen per les seves propostes o destralades, si no pel fet senzill i complexa a l’hora, no pot oblidar-se, de proclamar-nos sobirans.. Només dos partits, avui per avui (SI i R.cat) son capaços de mirar més enllà i proposar-nos directament el trencament amb la metròpoli, de forma unilateral i sense més formalismes que el de tenir suficients escons al Parlament per a poder-ho fer. Amb aquesta claredat avui només hi aquestes dues propostes. I perquè hi son, ja ho he dit, aquesta vegada el meu vot no serà nul.



J. Vinyeta
Novembre, 2010

105.- Comentaris a l'actualitat

105.- Comentaris a l’actualitat.-


Ressonen encara els ecos de la visita de Benet XVI a Anglaterra. La contestació ciutadana (no tinc dades concretes per a quantificar-la) va ser, quan menys, sonada. El anglesos, tan seus i melics del món (només cal recordar aquella dita atribuïda a un diari anglès de “Temporal al Canal... Europa incomunicada...”), no podien deixar escapar el moment de glòria que els hi suposava ventar-li a la cara al Papa la seva injustificable actuació amb els pederastes, representants de la seva persona, que encara estan en actiu i que Benet XVI s’ha entossudit en no sancionar. Ja vaig dir que un Cap d’Estat que no sanciona la pederàstia en el seu Estat, em mereix poc crèdit. Si a més, alguns dels seus representants arreu de món ho son convictes i confessos i els tolera, la situació ja és d’escàndol i el descrèdit, absolut. Per això mateix, quan es permet insinuar certes semblances entre els ateus i els nazis, no mereix més que la indiferència per resposta. De totes maneres, no em puc estar de recordar-li la actuació del seu Estat, finalitzada la segona guerra mundial, precisament amb els nazis que varen passar pel Vaticà, que varen ser protegits de Pius XII i que varen poder fugir amb nova identitat facilitada per l’Església. Val més que calli.

El Molt Honorable Sr. Montilla i el PSC continuen entestats en voler-nos fer creure que Independència és pràcticament igual a caos i, en conseqüència, equivalent a decadència. Pot ser sí que hi ha algun cas en la història en que ha estat així (evidentment no son de referència el casos en els que la independència ha estat proclamada i posteriorment tutelada pel dictador de torn i que han acabat, o continuen encara, en guerra civil, però en qualsevol cas sota una llei marcial sigui o no encoberta). Ans al contrari. Segles d’història ens evidencien que els països han anat més bé separats de la metròpoli. El Sr. Montilla i el PSC juguen amb la por a la llibertat (ja sé que no els hi agradarà la comparança, però en Franco també s’ho feia venir bé amb allò de la llibertat i el llibertinatge que, en el fons assenyalava allò de o jo o el caos). Però obliden que per a molts la llibertat és tan o més important que la vida mateixa i que la llibertat no ens en fa cap de por. Per si no ha quedat clar, Independència és igual a llibertat. I si el PSC no ho entén així, potser ha de fer-se mirar algun tic que encara li queda de no sé ben bé què... O sí sabem de què?

Els nostres polítics son capaços de vendre a la família per un vot. I si no, només cal reflexionar una mica en la nova Llei sobre els Correbous. Per no perdre els vots dels llocs on es celebren, han aprovat una Llei que els deixa amb les vergonyes a la vista. A la vida, si no hi ha un mínim de sentit comú i una mica de coherència, tot campa pels seus gambals. I aquests dels que parlem han demostrat l’absència de les dues coses. Perquè és de sentit comú que els animals els podem matar per menjar (hi ha personal estrictament vegetarià que diu que ni això, però els altres ens fotem un bon filet sense fer escarafalls), però el sentit comú ens orienta a fer que, els escorxadors, per exemple, vagin adoptant mesures perquè la mort de l’animal sigui, i ho dic entre cometes, “lo més dolça possible” eliminant el patiment innecessari. El sentit comú ens fa veure que ha de ser així i que no hi ha perquè fer patir a ningú, animal o persona, perque sí o, senzillament, per diversió i a vegades amb fruïció, acció que, en qualsevol cas, se’n diu, sense floritures, sadisme. D’altra banda, si s’ha aprovat una Llei amb la que es prohibeixen les famoses “Corridas”, no hauria d’haver-se prolongat aquesta mateixa Llei, per allò de la mínima coherència, incloent-t’hi els correbous? Dons bé: ni sentit comú ni coherència, però sí sadisme. Que Deu ens agafi confessats...!

Ara resulta, potser perquè s’acosten eleccions, que els límits de la anomenada velocitat variable a determinats trams de les autopistes i autovies, podrà ser revisat... a l’alça. La mesura es va imposar en el seu moment perquè, es va dir, el medi ambient milloraria amb la moderació de la velocitat. Gent que hi entén, com el RACC, ja va dir que, per altres coses, la disminució de la velocitat podria servir, però que pel tema de la contaminació atmosfèrica seria un fracàs rotund. I així ha estat. Ser verd i ecologista d’esperit no és equivalent a ser tècnic en medi ambient. I per aplicar idees, tot i que sigui amb tota la bona fe del món, s’ha d’estar a l’alçada dels que les apliquen, sense tanta bona fe però amb criteris tècnics suficients. El més collonut de tot serà quan els que han esta multats, amb qualsevol de les variants possibles per aquest tema, posin al crit al cel quan la rectificació es porti a terme i amb tota la raó. Com ho resoldran?



J. Vinyeta
Setembre, 2010

104.- Gitanos

104.- Gitanos.-


El Sr. Sarkozy està expulsant a grups de gitanos romanesos (sembla ser que també búlgars) de França. I el rebombori que això està causant a Europa és gaire bé d’antologia perquè, com a membres que son de Estats integrats en la Comunitat Europea, aquest col·lectiu té dret a la lliure circulació pels Estats que la composen (tractat de Schengen). La premsa del nostre país té una marcada obediència al dirigisme informatiu i, per això, soc molt prudent en la lectura de les noticies que se’ns publiquen (sobre aquest tema i sobre de tots els altres), perquè és ben clar, al menys per mi, que la independència de tota ella, per molt que digui que ho es, deixa, en general, molt que desitjar. Per això, abans de res, em proposo de constatar un fets sobre el tema:

-- Suposo que tots tenim clar que les comunitats gitanes contra les que actua el govern francès son els grups nòmades que munten campaments amb les seves rulots on consideren més idoni (sigui o no lloc d’acampada) fins que, de grat o a la força, abandonen el lloc per trobar-ne un altra en que s’hi puguin instal·lar.

-- Aquest nomadisme del que aquestes comunitats, a més, en fan gala, porta com a conseqüència la impossibilitat d’integració al territori en el que es trobin en aquell moment. Tal condicionament crea, evidentment, marginació social. El que hauríem de saber és fins a quin punt aquesta impossibilitat d’integració respon i és conseqüència també d’una actitud voluntària d’auto marginació, i en quin grau.

-- També hi ha grups establerts a barris – ghettos perifèrics de les ciutats sense fer una vida nòmada, però amb comportaments socials similars als grups dels que parlava en els paràgrafs anteriors, tots ells, uns i altres, amb ingressos econòmics per a sobreviure més aviat foscos. Alguns dels seus membres, en entrevistes que se’ls hi ha fet, reconeixen que sobreviuen dels petits (o potser no tan petits) furts que realitzen. Per aquest tarannà d’uns i d’altres, les absències escolars dels nanos solen ser importants, amb les conseqüències sobre l’ensenyament i integració que això pot representar.

-- No es tracta de treure’n conclusions oportunistes, però és cert que pel seu nomadisme, o per la seva manca de voluntat de integració, o per la forma de sobreviure econòmicament parlant o per tot plegat, el col·lectiu del que parlem no és ben vist diria jo que en lloc i ningú el vol tenir a prop. ¿Per què s’ha arribat a aquesta situació? I d’aquesta situació, ¿només en son responsables aquells que, reiteradament assenyalats com a xenòfobs i racistes, no els volen a prop donades les actituds que aquests col·lectius van mantenint? Els grups dels que vinc parlant, ¿no en tenen cap de responsabilitat al respecta de la seva pròpia situació?

-- ¿Què fan els Governs Romanès i Búlgar, membres de la CE, per intentar, quan menys, pal·liar la situació de tots aquets que son ciutadans seus, mentre els tenen a casa? ¿Per què han de marxar d’allà? ¿Com actua la Comunitat Europea en aquest sentit sobre els Països d’origen d’aquests grups? No he sentit parlar de que la CE faci res sobre d’aquells Governs en aquesta qüestió, ni tampoc, que jo sàpiga, que la CE hagi donat al Sr. Sarkozy, i a la resta de la Comunitat, una normativa clara al respecta. Els Governs Romanès i Búlgar, ¿reben ajuts per pal·liar el problema? I si els reben, ¿hi ha control del seu ús?

Son fets, els comentats, contrastats. I les preguntes que venen al darrera no son cap broma. Però ens queda la pregunta del milió: ¿Què hem de fer? Personalment, no tinc la resposta. Però entenc que el que hagi de fer-se passa inexcusablement per conèixer en primer lloc la voluntat d’integració[1] de tots aquests dels que parlem, al menys en l’àmbit estrictament social i de convivència on se’ls pugui ubicar (per no parlar, de moment, de més coses i més profundes) . Si la resposta és afirmativa, endavant amb la integració. Si la resposta és negativa, que Déu hi faci més que nosaltres. Perquè sense la mínima voluntat expressa d’integració aquesta integració no serà (ni aquí ni en lloc), el col·lectiu continuarà tenint i sentint el rebuig social que avui té i sent, i el problema subsistirà. El tema és prou pelut i ha de ser tractat amb molta seriositat. I això vol dir oblidar-se de paternalismes, d’actuacions que no siguin més que actuacions políticament correctes (tan pròpies de les esquerres europees) o, encara pitjor, dirigides a la recerca, tan habitual amb aquets temes, de resultats electorals. I ha de fer-se, perquè, ens agradi o no, bona part del problema també el tenim a casa, des de ja fa temps. I no pot agreujar-se.

També és ben cert que existeixen comunitats gitanes perfectament integrades en el territori i en contra de la qual no existeix la més mínima animadversió. Les altres s’hi podrien emmirallar. Potser que, de fer-ho, solucionéssim part del problema . O potser, tot...





J. Vinyeta
Setembre 2010
[1] El criteri crec que podria ser aplicable de forma general a tota la immigració.

103.- Comentaris

103.-Comentaris.-


La setmana va començar bé amb l’anunci de la treva d’ETA. No és la primera, però sí que m’agradaria que fos l’última i definitiva. De quí depèn? Dons la veritat és que entre el Govern Central i els propis etarras han de posar fi a una situació enquistada, enquistada perquè cap de les dues parts ha pensat en res més que en la victòria. Personalment entenc que un tema tan complex (presoners, víctimes, exiliats, entorns, etc...) només es pot resoldre amb diàleg (i aquí les dues parts han de posar-s’hi amb la discreció necessària, però efectiva) no oblidant, per molt que dolgui a tothom, que s’estarà parlant de pau i no de victòria. I dient el que dic, no vull justificar res ni a ningú: no es pot anar pel carrer foten bombes. Però si tots hem de complir amb la Llei, l’Estat no en queda exempt i per tant també l’ha de complir (amb la Llei Penitenciària, per exemple). S’han aixecat moltes veus, per no dir totes les que s’han aixecat, que posen en dubte la qualitat de la declaració d’ETA a través de la BBC. Tot i que la policia ha de continuar la seva tasca, no voldria que, per uns o pels altres, es malbaratés una altra ocasió d’establir la pau. Cal aprofitar-la, però tots han (hem) de tenir clar que de qualsevol negociació, tot i que en surti tothom satisfet, sempre cada part hi haurà perdut un llençol o...dos. Si no hi ha aquest convenciment, no cal començar. Es continuarà parlant de victòria i no de pau, i el fracàs tornarà a ser complert.

Ignoro per quina causa el govern d’Iran està jugant amb la vida (o millor seria dir amb l’execució) de Sakineh Aixtiani. La condemna a lapidació està suspesa, però en cap cas em sembla que això vulgui dir que la noia estat indultada o que no es durà a terme l’execució de la sentència. Tot aquest procés ha deixat en evidència una falta de coherència molt freqüent en aquest nostre País: tothom està disposat a manifestar-se contra els dolents i que sempre son els mateixos. Però, en aquest cas, ningú piula. Les esquerres nostres, tan intel·lectuals, tan assenyades, capaces d’amargar-li el dia a una noia cantant, ara fa un any, per ser jueva, son incapaces d’aixecar el mateix crit davant d’una salvatjada com la que se’ns prepara, misògina, primitiva, inhumana. Per què? Només per què la posa en pràctica l’enemic jueu per antonomàsia?. Quina moral voldran fer-me veure? I les ONGs, no son capaces d’organitzar res a favor de la vida de Sakineh, que els hi resultaria bastant més barat que noliejar no sé quants vaixells sense la més mínima possibilitat d’èxit, llevat de l’espectacle mediàtic que va posar als organitzadors en la primera fila dels mitjans audiovisuals del País? On son ara els criteris de justícia que animaven aquelles expedicions? Perquè ara no han bellugat ni un sol dit?. Els clixés de tots aquests als que faig referència, estan molt ben apresos i s’apliquen mantenint els criteris inicials de bondat i justícia que ens han volgut fer veure dogmàticament com a únics: Els dolents son sempre el mateixos i un keffiyeh posat de bufanda o, millor encara, enrotllat al cap i tapant la cara ho justifica tot, inclòs un Kalashnikov, perque en aquest País nostre només els que porten el “keffi”, son els bons...

S’han convocat Eleccions a casa nostra: el 28 de Novembre. I ja s’ha començat a esvalotar el galliner. Les declaracions ahir d’en Ramón Tremosa han agradat molt poc, gens, al PSC. Bàsicament el Sr. Tremosa ens diu que el Sr. Montilla és regionalista, espanyolista i claudicant amb centralisme. No penso que hagi dit res que no sigui veritat. Potser es podia estalviar la referència franquista, que realment és el que ha caigut fatal, però és ben cert que qualsevol governador civil o representant del Generalísimo a Catalunya hagués reunit, com a mínim, les condicions que esmenta el Sr. Tremosa. El problema resideix en que el Sr.Montilla, tot i havent estat triat democràticament, la qual cosa el diferencia clarament de ser un d’aquells triats a dit, es manifesta obertament en contra d’un possible Estat Català, és el cap d’un partit marcadament espanyolista i, fins avui, ha claudicat sempre davant dels interessos del partit en el poder, clarament centralista, i del que en forma part a Les Corts de Madrid.

També s’han iniciat converses entre jueus i palestins. Mala peça al taler, perquè cap dels dos hi vol perdre ni un sol mocador en les converses. També el problema, en aquest cas, és de l’alçada d’un gratacels. Però, ja des de fa dies, em vaig preguntant si no hi ha altres interessos, i obscurs, a banda dels directament implicats, perquè es vagi mantenint molt alta la temperatura d’aquella zona. Qui belluga els fils de les titelles? Per cert: no us ha sorprès la defensa aferrissada que dels jueus ha fet en Fidel Castro i la càrrega de profunditat que ha llençat al respecta contra el Sr. Ahmadinejad?



Vinyeta
Setembre, 2010