107.- Dels resultats electorals (I).-
Les eleccions del passat 28 de Novembre han deixat algunes dades que han estat més significatives que les realment esperades i prèviament assenyalades per les enquestes. Estava cantat que el tripartit perdia, que CiU seria la guanyadora amb escreix, que el PP és consolidava o augmentava, estava en dubte si Ciutadans es mantenia i, finalment, quedava per veure si els partits clarament sobiranistes entraven a formar part de l’arc parlamentari i en quina proporció. El problema no és el fet de que aquelles expectatives s’hagin complert, si no els números freds de com ha quedat finalment la constitució del Parlament que posen de manifest, en la meva opinió, “desastres” els efectes dels quals es comencen a manifestar.
El tripartit perd 24 escons (11 el PSC, 11 ERC i 2 IC). Els d’ICV se’n salven més de la “cremà” potser per allò de que el seu discurs és molt més assequible (per no dir més populista i amb tocs demagògics) i que, en qualsevol cas, sembla com si molts tinguéssim la consciència clara de que la seva presència en el Govern ha estat més testimonial que positiu, que son bons xicots i que en el fons, dins d’aquell Govern, han fet allò que els hi ha estat manat, tot i que quan han pres iniciatives (mai tan ben dit... i que sortosament no ha estat en massa ocasions), han embolicat la troca de mala manera (sequera, incendis forestals, Mossos...).
La patacada d’ERC ho estat sense pal·liatius: gairebé ha perdut el 50 % dels escons que tenia fins aquell moment. Els líders del partit assenyalen com a causa principal del desastre la reorganització, per a dir-ho de manera suau, empesa per Puigcercós que va acabar amb la fractura del partit i, per tant i com a conseqüència, en una previsible atomització del seu, fins aleshores, vot fidel. Personalment em temo que no ha estat aquesta la causa principal, tot i que pot haver-hi ajudat. En la meva opinió, la història té uns altres mòbils. M’explico, i hem de començar pel principi. ERC mou fitxa per aconseguir el primer tripartit amb Pasqual Maragall amb el resultat espectacular de 23 escons al Parlament de Catalunya en les eleccions del 2003. I tot i aquest bagatge, un cop format i encetat el Tripartit, ERC permet, sense replicar, l’expulsió del Conseller en Cap (Carod Rovira) per indicacions de Ferraz, la destitució del que era Secretari de Comunicació de la Generalitat en l’època d’en Bargalló (Miquel Sellarés), d’en Joan Carretero per aquelles declaracions crítiques amb la actuació d’en Zapatero respecta de l’Estatut (origen d’una de les fragmentacions posteriors del Partit) i finalment, pocs dies després, l’expulsió de tots els Consellers d’ERC del Govern tripartit arrel del referèndum pel nou Estatut. Quasi res...! Així i tot, i sense la voluntat manifesta de corregir errors passats, a les eleccions del 2006, ja amb dos diputat menys, torna a muntar el segon tripartit (aquí no se sap ben bé si va ser Montilla, que també ja havia perdut més de 200.000 vots en aquelles eleccions, el qui va ser l’ànima mater de la nova reedició per senzilla necessitat de supervivència o, pel contrari, va ser ERC la gran líder de les negociacions). Sigui com sigui, els seus votants tornen a clamar al cel per allò de donar el Govern de la Generalitat a un partit clarament sucursalista, tal i com ha quedat encara de forma més fefaent demostrat en aquesta última legislatura, i per no haver fet servir servit en cap cas aquella famosa “clau” que, d’alguna manera, ens havia de portar o iniciar amb claredat el camí vers una sobirania plena. Vull entendre, i no ho dubto, que la presència d’ERC el Govern ha fet que el PSC hagi frenat els fogots espanyolistes als que el PSC ens té acostumats. Però la seva actuació, la d’ERC, no ha estat suficient ni convincent davant dels seus que, només amb això, amb aquest hipotètic fre a l’espanyolisme del PSC, no es donen per acontentats. Tots aquells fets assenyalats, que s’inicien en el primer tripartit i d’altres menors que han anat venint en el segon, no han fet més que demostrar una manca de fermesa i autoritat, una debilitat en suma amb la corresponent manca de convicció en aquella ideologia original que no ha estat acceptada per cap dels seus seguidors i simpatitzants (debilitat al respecta que porta a la fractura definitiva del Partit arrel de l’últim congrés). L’intent durant l’última campanya electoral de recuperar el discurs sobiranista no ha estat suficient per atansar una credibilitat perduda i, així, s’ha arribat al resultat obtingut. D’altra banda em sembla que la retirada d’en Carod, de caràcter molt més nacionalista que el de Puigcercós, ha propiciat, si no un canvi de discurs, un canvi en el to del discurs en sí mateix amb més èmfasi social, èmfasi que no ha fet més que confondre, dins de la política nomenada d’esquerres del tripartit, aquell discurs sobiranista que, de sempre, havia caracteritzat a ERC. Les possibles dimissions com a conseqüència dels resultats electorals, de produir-se, estan sotmeses a les pràctiques assembleàries del partit. I això vol dir que poden portar cua, perquè es pot donar el cas que l’executiva defineixi una actuació concreta i l’assemblea general una altra, com ja va passar en el moment de posicionar el vot en el Referèndum per l’Estatut.
I el PSC? Aquella màquina perfecta ha “clavat” el motor. El daltabaix farà història i ho confirma la dimissió de Montilla com a secretari general del Partit i la pròpia renúncia a l’escó al Parlament. Les crisis econòmiques és sabut que fan estralls en l’ordre social, estralls dels que es deriven normalment víctimes polítiques i solen fulminar els governs de torn corresponents. Així ha estat amb el tripartit i, en conseqüència el partit amb més número d’ascons, també ha rebut una forta patacada, més important des del punt de vista polític que no pas des de l’estricte aspecte electoral. Però no ha estat des del meu punt de vista la crisi actual l’única de les causes. En aquest cas, en el meu entendre n’hi ha una altra que ha de tenir-se molt en conta. No és res més (i que no és poc, precisament) que la constant connivència del PSC amb el PSOE, anteposant la fidelitat al partit espanyol als interessos de Catalunya. L’espanyolisme que ha mantingut durant aquests anys, el PSC, ha estat de tal gruix que ha acabat irritant a tot un sector més o menys catalanista dins del propi partit (les declaracions d’en Castells o la de l’Ernest Maragall varen posar de manifest aquelles diferències) i als votants i simpatitzants pròxims. Durant més de set anys, en cap cas el PSC ha aixecat la veu a Las Cortes deixant clar, encara que només hagués estat en una ocasió, que Catalunya estava pel davant del PSOE i d’Espanya en el seu doctrinari. El caos final va arribar amb aquella sentència del Constitucional quan encara el PSC parlava de que la sentència en cap cas seria adversa, donat que l’Estatut era complertament constitucional. I quan va arribar, i amb la contundència amb que va fer-ho, el Partit i Montilla es varen trobar enganxats per una situació que els posava en la disjuntiva d’haver de triar el lloc on volien o, pitjor encara, devien posar-se. El discurs de rebuig de la sentència per part de Montilla semblava clar, però no va ser més que un miratge. Va fer mans i mànegues per fer fracassar aquella manifestació al Psg. de Gràcia organitzada per l’Òmnium, amb l’únic objectiu de quedar bé davant dels seus a Madrid. Això va acabar de reblar el clau i, acompanyat per la manca de decisions en determinats moments que precisaven d’autoritat (generalment coincidents amb actuacions sonades d’ICV) per por a desmembrar al tripartit i haver de convocar eleccions, han donat una imatge de poc o de mal lideratge per part del Sr. Montilla. I si alguna cosa no cau bé al electorat és què el que hauria de ser el seu líder clar i fort no es comporti com a tal. Per confirmar-ho, la campanya electoral s’ha plantejat com si aquestes eleccions estesin ja perdudes abans d’anar a votar. Així les coses, el resultat ha estat el que ha estat i obligarà al PSC a definir-se i abandonar allò que ell mateix ha definit com a cos amb dues ànimes. Haurà de triar amb quina ànima es queda (o fan que es quedi...) i, en la seva decisió, hi haurà sempre el perill de convertir-se en un partit marginal. En qualsevol cas, ha de tenir clar que ha perdut arreu, en tots els municipis de Catalunya (llevat, si no recordo malament, de 36) i, en conseqüència, perilla la reubicació dels barons – càrrecs del partit ja ara, amb la pèrdua del Govern i en les properes eleccions municipals (amb les Diputacions també en joc), càrrecs que fins avui son multitud. D’obtenir els resultats en les properes municipals que, avui per avui, s’auguren, deixarà a l’atur a bona part d’aquells barons – càrrecs dels que parlava i empitjorarà la situació del partit. De moment els alcaldes, amb el Sr. Hereu al cap, demanen un protagonisme directe en la renovació del partit que, hores d’ara, ignoro si els hi serà atorgada.
J. Vinyeta
Desembre, 2010
Les eleccions del passat 28 de Novembre han deixat algunes dades que han estat més significatives que les realment esperades i prèviament assenyalades per les enquestes. Estava cantat que el tripartit perdia, que CiU seria la guanyadora amb escreix, que el PP és consolidava o augmentava, estava en dubte si Ciutadans es mantenia i, finalment, quedava per veure si els partits clarament sobiranistes entraven a formar part de l’arc parlamentari i en quina proporció. El problema no és el fet de que aquelles expectatives s’hagin complert, si no els números freds de com ha quedat finalment la constitució del Parlament que posen de manifest, en la meva opinió, “desastres” els efectes dels quals es comencen a manifestar.
El tripartit perd 24 escons (11 el PSC, 11 ERC i 2 IC). Els d’ICV se’n salven més de la “cremà” potser per allò de que el seu discurs és molt més assequible (per no dir més populista i amb tocs demagògics) i que, en qualsevol cas, sembla com si molts tinguéssim la consciència clara de que la seva presència en el Govern ha estat més testimonial que positiu, que son bons xicots i que en el fons, dins d’aquell Govern, han fet allò que els hi ha estat manat, tot i que quan han pres iniciatives (mai tan ben dit... i que sortosament no ha estat en massa ocasions), han embolicat la troca de mala manera (sequera, incendis forestals, Mossos...).
La patacada d’ERC ho estat sense pal·liatius: gairebé ha perdut el 50 % dels escons que tenia fins aquell moment. Els líders del partit assenyalen com a causa principal del desastre la reorganització, per a dir-ho de manera suau, empesa per Puigcercós que va acabar amb la fractura del partit i, per tant i com a conseqüència, en una previsible atomització del seu, fins aleshores, vot fidel. Personalment em temo que no ha estat aquesta la causa principal, tot i que pot haver-hi ajudat. En la meva opinió, la història té uns altres mòbils. M’explico, i hem de començar pel principi. ERC mou fitxa per aconseguir el primer tripartit amb Pasqual Maragall amb el resultat espectacular de 23 escons al Parlament de Catalunya en les eleccions del 2003. I tot i aquest bagatge, un cop format i encetat el Tripartit, ERC permet, sense replicar, l’expulsió del Conseller en Cap (Carod Rovira) per indicacions de Ferraz, la destitució del que era Secretari de Comunicació de la Generalitat en l’època d’en Bargalló (Miquel Sellarés), d’en Joan Carretero per aquelles declaracions crítiques amb la actuació d’en Zapatero respecta de l’Estatut (origen d’una de les fragmentacions posteriors del Partit) i finalment, pocs dies després, l’expulsió de tots els Consellers d’ERC del Govern tripartit arrel del referèndum pel nou Estatut. Quasi res...! Així i tot, i sense la voluntat manifesta de corregir errors passats, a les eleccions del 2006, ja amb dos diputat menys, torna a muntar el segon tripartit (aquí no se sap ben bé si va ser Montilla, que també ja havia perdut més de 200.000 vots en aquelles eleccions, el qui va ser l’ànima mater de la nova reedició per senzilla necessitat de supervivència o, pel contrari, va ser ERC la gran líder de les negociacions). Sigui com sigui, els seus votants tornen a clamar al cel per allò de donar el Govern de la Generalitat a un partit clarament sucursalista, tal i com ha quedat encara de forma més fefaent demostrat en aquesta última legislatura, i per no haver fet servir servit en cap cas aquella famosa “clau” que, d’alguna manera, ens havia de portar o iniciar amb claredat el camí vers una sobirania plena. Vull entendre, i no ho dubto, que la presència d’ERC el Govern ha fet que el PSC hagi frenat els fogots espanyolistes als que el PSC ens té acostumats. Però la seva actuació, la d’ERC, no ha estat suficient ni convincent davant dels seus que, només amb això, amb aquest hipotètic fre a l’espanyolisme del PSC, no es donen per acontentats. Tots aquells fets assenyalats, que s’inicien en el primer tripartit i d’altres menors que han anat venint en el segon, no han fet més que demostrar una manca de fermesa i autoritat, una debilitat en suma amb la corresponent manca de convicció en aquella ideologia original que no ha estat acceptada per cap dels seus seguidors i simpatitzants (debilitat al respecta que porta a la fractura definitiva del Partit arrel de l’últim congrés). L’intent durant l’última campanya electoral de recuperar el discurs sobiranista no ha estat suficient per atansar una credibilitat perduda i, així, s’ha arribat al resultat obtingut. D’altra banda em sembla que la retirada d’en Carod, de caràcter molt més nacionalista que el de Puigcercós, ha propiciat, si no un canvi de discurs, un canvi en el to del discurs en sí mateix amb més èmfasi social, èmfasi que no ha fet més que confondre, dins de la política nomenada d’esquerres del tripartit, aquell discurs sobiranista que, de sempre, havia caracteritzat a ERC. Les possibles dimissions com a conseqüència dels resultats electorals, de produir-se, estan sotmeses a les pràctiques assembleàries del partit. I això vol dir que poden portar cua, perquè es pot donar el cas que l’executiva defineixi una actuació concreta i l’assemblea general una altra, com ja va passar en el moment de posicionar el vot en el Referèndum per l’Estatut.
I el PSC? Aquella màquina perfecta ha “clavat” el motor. El daltabaix farà història i ho confirma la dimissió de Montilla com a secretari general del Partit i la pròpia renúncia a l’escó al Parlament. Les crisis econòmiques és sabut que fan estralls en l’ordre social, estralls dels que es deriven normalment víctimes polítiques i solen fulminar els governs de torn corresponents. Així ha estat amb el tripartit i, en conseqüència el partit amb més número d’ascons, també ha rebut una forta patacada, més important des del punt de vista polític que no pas des de l’estricte aspecte electoral. Però no ha estat des del meu punt de vista la crisi actual l’única de les causes. En aquest cas, en el meu entendre n’hi ha una altra que ha de tenir-se molt en conta. No és res més (i que no és poc, precisament) que la constant connivència del PSC amb el PSOE, anteposant la fidelitat al partit espanyol als interessos de Catalunya. L’espanyolisme que ha mantingut durant aquests anys, el PSC, ha estat de tal gruix que ha acabat irritant a tot un sector més o menys catalanista dins del propi partit (les declaracions d’en Castells o la de l’Ernest Maragall varen posar de manifest aquelles diferències) i als votants i simpatitzants pròxims. Durant més de set anys, en cap cas el PSC ha aixecat la veu a Las Cortes deixant clar, encara que només hagués estat en una ocasió, que Catalunya estava pel davant del PSOE i d’Espanya en el seu doctrinari. El caos final va arribar amb aquella sentència del Constitucional quan encara el PSC parlava de que la sentència en cap cas seria adversa, donat que l’Estatut era complertament constitucional. I quan va arribar, i amb la contundència amb que va fer-ho, el Partit i Montilla es varen trobar enganxats per una situació que els posava en la disjuntiva d’haver de triar el lloc on volien o, pitjor encara, devien posar-se. El discurs de rebuig de la sentència per part de Montilla semblava clar, però no va ser més que un miratge. Va fer mans i mànegues per fer fracassar aquella manifestació al Psg. de Gràcia organitzada per l’Òmnium, amb l’únic objectiu de quedar bé davant dels seus a Madrid. Això va acabar de reblar el clau i, acompanyat per la manca de decisions en determinats moments que precisaven d’autoritat (generalment coincidents amb actuacions sonades d’ICV) per por a desmembrar al tripartit i haver de convocar eleccions, han donat una imatge de poc o de mal lideratge per part del Sr. Montilla. I si alguna cosa no cau bé al electorat és què el que hauria de ser el seu líder clar i fort no es comporti com a tal. Per confirmar-ho, la campanya electoral s’ha plantejat com si aquestes eleccions estesin ja perdudes abans d’anar a votar. Així les coses, el resultat ha estat el que ha estat i obligarà al PSC a definir-se i abandonar allò que ell mateix ha definit com a cos amb dues ànimes. Haurà de triar amb quina ànima es queda (o fan que es quedi...) i, en la seva decisió, hi haurà sempre el perill de convertir-se en un partit marginal. En qualsevol cas, ha de tenir clar que ha perdut arreu, en tots els municipis de Catalunya (llevat, si no recordo malament, de 36) i, en conseqüència, perilla la reubicació dels barons – càrrecs del partit ja ara, amb la pèrdua del Govern i en les properes eleccions municipals (amb les Diputacions també en joc), càrrecs que fins avui son multitud. D’obtenir els resultats en les properes municipals que, avui per avui, s’auguren, deixarà a l’atur a bona part d’aquells barons – càrrecs dels que parlava i empitjorarà la situació del partit. De moment els alcaldes, amb el Sr. Hereu al cap, demanen un protagonisme directe en la renovació del partit que, hores d’ara, ignoro si els hi serà atorgada.
J. Vinyeta
Desembre, 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada