114.-Petites reflexions.-
Spain is different.- Durant els temps la Dictadura denominats “desarrollismo” algú es va inventar el famós eslògan “Spain is different” [1]. Responia a la idea de que, com què la entrada de divises era absolutament necessària, es feia també necessari que entressin aquells que les podien portar. Un reclam que, en la meva opinió, malauradament, va fer fortuna, va ser aquest “Espanya es diferente”. Es tractava de convertir la misèria gairebé extrema del País en un fet diferencial, simpàtic i entranyable: els burros amb els càntirs (què quan es pixaven o cagaven pels carrers l’espectacle era complert), els toreros, la “canción española” i el flamenco, entre d’altres, eren gairebé objectes de culte. I el turista que arribava al País buscava sol, platja i sangria durant el dia i un “tablao” per la nit, en general d’una pèssima qualitat, que, amb més sangria el deixés apunt per anar a dormir, en massa ocasions, directament a la platja i així estar ja llest per reiniciar la jugada. El País era realment diferent als dels països d’origen dels visitants. Però tota aquesta parafernàlia que s’oferia i que teòricament “diferenciava” no tenia res a veure amb les reals diferències que patíem: l’absència absoluta de llibertat i la presència constant del que podríem anomenar obscurantisme religiós.
Des d’aquell eslògan fins avui ha passat mig segle i és evident que les reformes polítiques han modificat aquelles condicions, polítiques i econòmiques, en les que ens trobàvem. I, tot i que molts no hem arribat fins on volíem arribar, és evident que, amb l’entrada a la CE, aquella diferència que hi havia en aquells moments, s’ha anat fent més petita. S’ha guanyat en llibertat, és cert, però quedem lluny encara de democràcies com l’anglesa, per exemple, i tot i que entenc que des de que Cronwell li va tallar el coll al rei han passat gairebé 350 anys, també entenc que aquest temps els hi ha permès al anglesos una consolidació en les llibertats de forma evident, i que a nosaltres encara ens queda molt per córrer. Però sí que aquell obscurantisme religiós encara subsisteix. No hi ha processons pels carres (llevat de les més tradicionals i, perquè no dir-ho, folklòriques), les Esglésies estan quasi buides, els seminaris i convents també, ja no son un recurs per a solucionar problemes de supervivència de moltes famílies i han d’omplir-se, especialment els convents de monges, amb persones del tercer món que també volen sortir de la fam... Però el nucli dur de tot plegat encara existeix, i amb molt de poder. Aquests ultres, tan intransigents com aquells islamistes considerats perillosos, son capaços de denunciar al director del Festival Cinematogràfic de Sitges per la projecció d’un film homenatjat i premiat arreu[2]. El motiu de la denúncia, admesa a tràmit pel jutjat corresponent, és la existència d’unes escenes en les que aquest grup d’integristes entenen com una espècie d’apologia de la pederàstia. Ells que, incapaços de veure la biga en l’ull propi, ignoren que el seu cap de files no castiga la pederàstia ni en l’Estat del que, a més de ser-ne cap religiós, n’és el Cap polític. Per continuar, un altra d’aquests grups ha pressionat a TV3 perquè suprimís una sèrie[3] que considerava denigrant, especialment per a la dona. Ells, que pertanyen a l’Església Catòlica en la que la dona serveix de majordoma dels seus components mascles, i de poca cosa més. I per arrodonir, no fos cas que quedés quelcom sense aporrinar, la Conferència Episcopal llença una proclama en la que adverteix dels gravíssims perills que poden comportar les xarxes (el Facebook i el Twitter majoritàriament) especialment per als joves...Ells que, per poder-ho controlar, hauran d’estar permanentment enganxats a les visions apocalíptiques per poder-nos establir el que ens és bo o dolent. Quina moralitat volen establir quan son capaços d’anular matrimonis per diners?
Donem gràcies de que hagin perdut el poder de cremar a la gent perquè jo no tinc cap dubte de que ho farien..
JAPÓ.- El drama japonès penso que és gairebé inassolible per a les nostres llums. Per moltes imatges que ens vagin passant per TV, em temo que no som capaços d’entendre l’abast de la tragèdia del poble japonès. I tot perquè em sembla que, fins avui, no s’havien conjugat dos factors naturals, i de la magnitud dels que hi han concorregut, amb l’afegit d’una catàstrofe nuclear, totes elles, una darrera de l’altra, amb poques hores de diferència. Em sembla que tot plegat ha sobrepassat les dimensions en les que ens movem els humans i això fa difícil d’entendre la magnitud global de la tragèdia. Només ens és assequible quan puntualitzem en els casos concrets i personals.
De tot plegat en resulta que el món està trasbalsat no tant, em sembla a mi, per la tragèdia humana en sí mateixa (per aquella dificultat de comprensió de la que parlava), com per la reobertura que s’està fent sobre de l’energia nuclear. El morbo al respecta està servit per molts d’aquells que es defineixen com a periodistes (de tots els medis) i que postulen el debat sobre la bondat o malícia de les nuclears, oblidant-se de plantejar, el debat real sobre si, avui per avui, podem prescindir-ne de l’energia nuclear, debat aquest últim que manca de la morbositat inherent en el primer cas. La resposta, en el meu entendre, és clara i és que no, que no es pot prescindir avui d’ella. Si algú entén que sí, que és possible prescindir-ne, hauré de preguntar-li, perquè en temo que no s’ho ha preguntat encara, de què i fins on, dins del seu particular estat del benestar, està disposat a prescindir. I, tot seguit, saber si entén que, amb la seva resposta afirmativa i amb tota seguretat, no en tindrà prou en renunciar a la TV o a l’aire condicionat, per exemple. És inútil, des de el meu punt de vista, pensar en el risc que representen les nuclears davant de les contingències de la naturalesa sense pensar al mateix temps que què passarà a Girona, per exemple, si la mateixa contingència natural afecta la presa del pantà de Sau i, conseqüentment, a la de Susqueda. I no seria això últim, per nosaltres tant o més greu que el tsunami japonès? El risc cero no existeix, en res, en cap cas. I la única possibilitat que tenim d’acostar-nos-hi és, senzillament la de fer les coses ben fetes. En el cas, dramàtic cas, en que el País fos sotmès a un sisme com el que ha patit el Japó, em temo que la principal preocupació de tots no seria precisament la nuclear, bàsicament perquè el País hauria desaparegut.
Dit això, és evident que ens hem de preguntar, a pesar de tot, que hem de fer. No perquè al Japó hagi petat una nuclear si no perquè és també evident que l’abastament energètic, tal com l’entenem avui, té termini. I això sí que ha d’estar sobre de la taula.
J. Vinyeta
Març, 2011
[1] No recordo si era Ministre del sector Turismo el Sr. Fraga.
[2] A serbian film.
[3] Infidels.
Spain is different.- Durant els temps la Dictadura denominats “desarrollismo” algú es va inventar el famós eslògan “Spain is different” [1]. Responia a la idea de que, com què la entrada de divises era absolutament necessària, es feia també necessari que entressin aquells que les podien portar. Un reclam que, en la meva opinió, malauradament, va fer fortuna, va ser aquest “Espanya es diferente”. Es tractava de convertir la misèria gairebé extrema del País en un fet diferencial, simpàtic i entranyable: els burros amb els càntirs (què quan es pixaven o cagaven pels carrers l’espectacle era complert), els toreros, la “canción española” i el flamenco, entre d’altres, eren gairebé objectes de culte. I el turista que arribava al País buscava sol, platja i sangria durant el dia i un “tablao” per la nit, en general d’una pèssima qualitat, que, amb més sangria el deixés apunt per anar a dormir, en massa ocasions, directament a la platja i així estar ja llest per reiniciar la jugada. El País era realment diferent als dels països d’origen dels visitants. Però tota aquesta parafernàlia que s’oferia i que teòricament “diferenciava” no tenia res a veure amb les reals diferències que patíem: l’absència absoluta de llibertat i la presència constant del que podríem anomenar obscurantisme religiós.
Des d’aquell eslògan fins avui ha passat mig segle i és evident que les reformes polítiques han modificat aquelles condicions, polítiques i econòmiques, en les que ens trobàvem. I, tot i que molts no hem arribat fins on volíem arribar, és evident que, amb l’entrada a la CE, aquella diferència que hi havia en aquells moments, s’ha anat fent més petita. S’ha guanyat en llibertat, és cert, però quedem lluny encara de democràcies com l’anglesa, per exemple, i tot i que entenc que des de que Cronwell li va tallar el coll al rei han passat gairebé 350 anys, també entenc que aquest temps els hi ha permès al anglesos una consolidació en les llibertats de forma evident, i que a nosaltres encara ens queda molt per córrer. Però sí que aquell obscurantisme religiós encara subsisteix. No hi ha processons pels carres (llevat de les més tradicionals i, perquè no dir-ho, folklòriques), les Esglésies estan quasi buides, els seminaris i convents també, ja no son un recurs per a solucionar problemes de supervivència de moltes famílies i han d’omplir-se, especialment els convents de monges, amb persones del tercer món que també volen sortir de la fam... Però el nucli dur de tot plegat encara existeix, i amb molt de poder. Aquests ultres, tan intransigents com aquells islamistes considerats perillosos, son capaços de denunciar al director del Festival Cinematogràfic de Sitges per la projecció d’un film homenatjat i premiat arreu[2]. El motiu de la denúncia, admesa a tràmit pel jutjat corresponent, és la existència d’unes escenes en les que aquest grup d’integristes entenen com una espècie d’apologia de la pederàstia. Ells que, incapaços de veure la biga en l’ull propi, ignoren que el seu cap de files no castiga la pederàstia ni en l’Estat del que, a més de ser-ne cap religiós, n’és el Cap polític. Per continuar, un altra d’aquests grups ha pressionat a TV3 perquè suprimís una sèrie[3] que considerava denigrant, especialment per a la dona. Ells, que pertanyen a l’Església Catòlica en la que la dona serveix de majordoma dels seus components mascles, i de poca cosa més. I per arrodonir, no fos cas que quedés quelcom sense aporrinar, la Conferència Episcopal llença una proclama en la que adverteix dels gravíssims perills que poden comportar les xarxes (el Facebook i el Twitter majoritàriament) especialment per als joves...Ells que, per poder-ho controlar, hauran d’estar permanentment enganxats a les visions apocalíptiques per poder-nos establir el que ens és bo o dolent. Quina moralitat volen establir quan son capaços d’anular matrimonis per diners?
Donem gràcies de que hagin perdut el poder de cremar a la gent perquè jo no tinc cap dubte de que ho farien..
JAPÓ.- El drama japonès penso que és gairebé inassolible per a les nostres llums. Per moltes imatges que ens vagin passant per TV, em temo que no som capaços d’entendre l’abast de la tragèdia del poble japonès. I tot perquè em sembla que, fins avui, no s’havien conjugat dos factors naturals, i de la magnitud dels que hi han concorregut, amb l’afegit d’una catàstrofe nuclear, totes elles, una darrera de l’altra, amb poques hores de diferència. Em sembla que tot plegat ha sobrepassat les dimensions en les que ens movem els humans i això fa difícil d’entendre la magnitud global de la tragèdia. Només ens és assequible quan puntualitzem en els casos concrets i personals.
De tot plegat en resulta que el món està trasbalsat no tant, em sembla a mi, per la tragèdia humana en sí mateixa (per aquella dificultat de comprensió de la que parlava), com per la reobertura que s’està fent sobre de l’energia nuclear. El morbo al respecta està servit per molts d’aquells que es defineixen com a periodistes (de tots els medis) i que postulen el debat sobre la bondat o malícia de les nuclears, oblidant-se de plantejar, el debat real sobre si, avui per avui, podem prescindir-ne de l’energia nuclear, debat aquest últim que manca de la morbositat inherent en el primer cas. La resposta, en el meu entendre, és clara i és que no, que no es pot prescindir avui d’ella. Si algú entén que sí, que és possible prescindir-ne, hauré de preguntar-li, perquè en temo que no s’ho ha preguntat encara, de què i fins on, dins del seu particular estat del benestar, està disposat a prescindir. I, tot seguit, saber si entén que, amb la seva resposta afirmativa i amb tota seguretat, no en tindrà prou en renunciar a la TV o a l’aire condicionat, per exemple. És inútil, des de el meu punt de vista, pensar en el risc que representen les nuclears davant de les contingències de la naturalesa sense pensar al mateix temps que què passarà a Girona, per exemple, si la mateixa contingència natural afecta la presa del pantà de Sau i, conseqüentment, a la de Susqueda. I no seria això últim, per nosaltres tant o més greu que el tsunami japonès? El risc cero no existeix, en res, en cap cas. I la única possibilitat que tenim d’acostar-nos-hi és, senzillament la de fer les coses ben fetes. En el cas, dramàtic cas, en que el País fos sotmès a un sisme com el que ha patit el Japó, em temo que la principal preocupació de tots no seria precisament la nuclear, bàsicament perquè el País hauria desaparegut.
Dit això, és evident que ens hem de preguntar, a pesar de tot, que hem de fer. No perquè al Japó hagi petat una nuclear si no perquè és també evident que l’abastament energètic, tal com l’entenem avui, té termini. I això sí que ha d’estar sobre de la taula.
J. Vinyeta
Març, 2011
[1] No recordo si era Ministre del sector Turismo el Sr. Fraga.
[2] A serbian film.
[3] Infidels.
