48.- De les Eleccions Municipals

48.- De les Eleccions Municipals


Deu ni do de les coses que han passat en pocs dies!. Per començar, s’ha donat la més alta abstenció a Catalunya en les últimes Municipals, abstenció que sumada als vots en blanc i nuls hauria de fer reflexionar als polítics (cosa realment difícil de fer per a gent fora de la realitat del país) i, ensems, a la pròpia societat civil. Mica a mica es va esmicolant, dins d’aquesta societat civil, aquella bona fe que enteníem tenien els polítics i tot aquell crèdit que els hi varem donar. Per tan, ha arribat l’hora de que ens posem en marxa per ensenyar-los-hi el camí que volem que facin. Ha arribat l’hora de que els hi exigim que facin la seva feina, i ben feta.

En segon lloc, i molt possiblement com a conseqüència de l’anterior, cal destacar la patacada que ha rebut ERC en aquestes últimes Municipals. Ha estat important. I tot i que tots els partits, com sempre i en qualsevol cas, inclosa ERC, han guanyat, a l’hora de que el pobres mortals comencem a fer números, resulta que no, que han perdut tots menys el que ha hi ha perdut menys, que d’alguna manera, en podríem dir que n’ha estat el guanyador dels comicis.

Esquerra Republicana ha perdut. Més de 80.000 dels vots que havia obtingut en els anteriors comicis, han anat a parar a altres opcions, incloses l’abstenció i el vot en blanc o nul i, a l’Ajuntament del Cap i Casal, ha quedat relegada al quart lloc dins del espectre polític Municipal de Barcelona. Per tan, i sense pal·liatius, ha hagut d’empassar-se la fel de la derrota.

Que l’hi ha passat al Partit republicà?. Mirem de fer una mica d’anàlisis. En primer lloc diria que ERC no ha estat conscient de que, a les famoses eleccions del 2004, en les que el Sr. Aznar va perdre les eleccions generals per les seves males arts (i només que per això, que quedi clar), va assolir l’èxit que va assolir (si no recordo malament 5 diputats a Madrid), en bona part, precisament perquè el Sr. Aznar, amb aquella prepotència que l’ha caracteritzar sempre, va cometre l’error, un més, de menysprear les possibilitats del vot català. I amb el convenciment, que es va mostrar absolutament erroni, de que amb el seu posat guanyava vots a l’Espanya profunda, no va fer res més que portar molt bona part del vot català cap les antípodes del PP. El Sr. Carod va passar de Boc Expiatori a gran guanyador dels comicis a Catalunya en aquelles dates. Aquest fet, el de que la crispació que va conrear el PP amb el Sr. Aznar va ser realment qui va donar bona part del triomf als republicans, no ha estat posteriorment ben analitzat i assumit per la cúpula del partit. Sense aquella crispació, el partit no ha calgut que es definís constantment, com va ser necessari en aquells moments. En conseqüència i dit de forma planera, ha perdut gas.

En segon lloc, i per acabar-ho d’adobar, propicien el famós Tripartit II. Aquest fet en sí mateix no és transcendent pel tema de referència: en la política catalana, ens agradi o no, qui te suports suficients i suma majories al Parlament, guanya. I ERC és ben lliure de donar suport a aquell o aquells que cregui que els hi convé més (altra cosa, que no vull discutir ara, és si aquesta conveniència ho és o no pel País en sí mateix i/o per la part de votants d’aquest País que els hi ha donat el vot). Per tan, personalment res a dir. Però el que sí els hi és de transcendent, és la actitud política que el Partit Republicà pren a partir del moment en que comencen a governar. El seguidisme polític que descaradament fan del PSC i del seu espanyolisme més que evident, la sèrie de renúncies identitaries del Partit i de País, entre d’altres, acaben per desdibuixar al partit.

I en tercer lloc, les divisions internes (Carod – Puigcercós – Carretero – JERC, com les més sonades) i aquell fals sentit assembleari del que en volien presumir (dic fals perquè les bases mai han estat tan allunyades del partit com ara...) fan que l’imatge del partit i dels seus dirigents vagi perdent aquell “punch” que l’havia fet fort.

Com a conseqüència de tot plegat, el Sr. Portabella, segon tinent d’alcalde de la Ciutat de Barcelona fins a les Eleccions, amb els resultats obtinguts, opta per presentar la dimissió i passar a la oposició dins del consistori, amb un trencament gaire bé històric del Tripartit Municipal. Aquest fet valent i, en el meu entendre, necessari (i que ha de confirmar-se el proper dia 16 d’enguany, és una data que no hem d’oblidar, per si de cas...), fa que al Sr. Montilla i al PSC se’ls hi posin les orelles dretes per primer cop en aquests últims anys, acusant rebut de l’avís i, per exemple i com a conseqüència, fent que el “Tete” Maragall renuncií a la implantació obligatòria de la famosa Tercera Hora de Castellà a les escoles, com si, de cop, ens volgués fer entendre que els nens d’Olot ja el parlaven bé el castellà i no calia fer res més... IC rep l’avís amb l’ai al cor propi del que sap que la seva presència en els Governs, es gaire bé anecdòtica i que si no es mantenen les aliances actuals deixarà de fruir del poder. El Sr. Portabella, segons diuen recolzat per tota la cúpula del partit, ha obert una porta per la que tot el partit republicà pot passar-hi si vol recuperar, no ja només els vots perduts, si no i molt més important, la credibilitat que davant dels seus antics votants, clarament, avui per avui, ha perdut. Ells en tenen la paraula.

Els polítics han de ser conscients de que totes les tonteries que poden fer per arribar al poder seran considerades genialitats si el poder no és un fi en si mateix si no un mitja per servir fidelment al país al que es deuen, pel que son triats i del que en reben un sou com a contrapartida de la feina a fer (deixo de banda la “carretada” de càrrecs públics econòmicament retribuïts tot seguit anomenats i i que engreixen les arques de qualsevol partit que arriba al poder, però també pagats amb diner públic). Si les seves mires (en especial dels que estic parlant, però extensible a la resta de Partits Polítics) no van més enllà de les necessitats i conveniències del partit o de determinades oligarquies o grups de pressió, com més us agradi, aquelles tonteries i les que aniran fent mentre duri el seu mandat, en cap cas seran genialitats, si no que seran pecats mortals reus de l’infern de l’abstenció, el vot blanc o el vot nul, trens, tots ells, de gran velocitat en vers l’ostracisme polític. Si, a més, es comenten errors de gruix amb conceptes d’identitat o de afirmació del País, la desfeta electoral és segura, al menys per a tots aquells que d’això, precisament, n’havien fet bandera. Només ells poden posar remei a la situació que ells mateixos han creat (i no penso pas que de bona fe, tot ha de dir-se). Hora és ja de que tots plegats facin, com ja he dit, la feina ben feta. I que nosaltres, els de a peu, ens ho comencem a rumiar.



J. Vinyeta
Juny, 2007

47.- Maragall, el Castell de Montjuic i altres curiositats

47.- Maragall, el Castell de Montjuic i altres curiositats


L’Expresident Maragall s’ha despenjat ara amb unes declaracions que a molts els hi han resultats sorprenents. En a mi, gens ni mica. I no m’han sorprès, senzillament, perquè no m’han dit res de nou.

Posats a criticar, penso que l’hauria de qualificar d’oportunista i mentider. Oportunista, perquè ha esperat a ser lluny del govern per a dir el que ens ha dit ara. I mentider perquè en el seu moment ja no va dir-nos la veritat.

Personalment, i des de fa anys, he tingut el ple convenciment de que el PSC era, és, ni més ni menys, que un apèndix del PSOE. Ni més ni menys que una delegació, per anomenar-lo d’alguna manera, del Partit dels Srs. Guerra, González, Zapatero, etc.... El document PER CATALUNYA atribuït al Sr. Maragall i, si més no, redactat amb l’aquiescència del PSC, datat enllà pels norantes del segle passat, no deixa lloc a cap dubte al respecta. Per tan, com que aquesta dependència era manifesta, per a mi ja era clar que el Sr. Carod primer i Esquerra Republicana després (tot i els errors clamorosos d’aquest partit en el tema del referèndum per el Nou Estatut), varen ser defenestrats no per decisió del Sr. Maragall si no que, ambdues, varen ser imposades i manades des de la Moncloa, amb la aquiescència, això sí, del Sr. Maragall. Com també ja va ser clar (i aquesta vegada sí que penso que ho va ser per a tothom) que la seva pròpia fugida no va ser tal fugida si no una expulsió en tota regla del capdavant de la llista de candidats del PSC a les eleccions generals de Catalunya, llista que venia encapçalada per una altra imposició de Madrid: el Sr. Montilla. I, en conseqüència, amb un tancament de files implícit del Partit català al voltant del Sr. Zapatero. Diguem, dons, com ja he dit abans, que no hi ha novetats al respecta. En quan al tema de l’Estatut, val més que resti callat perquè ell i el seu partit es varen posar al costat del Govern de Central en el moment de la discussió parlamentaria a Madrid. Érem molts, ja en aquell moment, els que ens varem posar a favor del retorn del text al Parlament Català en previsió de que el text acabés, com així ha estat fins ara, retallat de forma vergonyant, des de el punt de vista polític per a Catalunya i per al el seu Parlament, i, a més, pels interessos del Nostre País. El Sr. Maragall i el seu Partit, no varen fer res més que ajupir cap davant del PSOE. Com també varen fer-ho la resta de partits catalans, acceptant, sense discussió el pacte fet amb nocturnitat i traïdoria del Sr. Más amb el Sr. Zapatero, aquell que va prometre que ens aprovaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya... (l’actuació del Sr. Saura i els seus acòlits, per exemple, va ser de vodevil, acceptant efusivament el text pactat abans i tot de saber el seu contingut. El que fa el voler sortir a la foto...!)

Insisteixo, dons, en què, per a mi, no hi res de nou sota el sol.

Un altra assumpte és el del Castell de Montjuïc. Defenestrat del PSC el sector més catalanista (catalanistes dins d’un ordre però, en tot cas possiblement menys espanyolistes que els que s’hi han quedat), el Sr. Hereu, aquest xicot nouvingut i cridaner, accepta la cessió del castell amb les condicions imposades pel PSOE des de la Moncloa: són les mateixes condicions que imposava el Sr. Bono i que ja varen ser rebutjades en el seu moment per tot l’espectre polític, llevat del PPC. Resulta dons, que la primera maniobra clarament política del actual Alcalde i candidat a l’Alcaldia de Barcelona pel PSC en les properes Eleccions Municipals, ha estat un clar gest de submissió als “suggeriments” dels que ja el varen fer Alcalde (Batlle?) de la Ciutat de Barcelona, deixant-nos clar, una vegada més, tot el que podem esperar d’aquesta trepa que, com ell, vol gestionar-nos i assenyalar-nos el camí de la veritat. I queda clar que, a més, tot l’espectre polític del País s’ha quedat tan “panxo” en clara mostra, una més però aquesta n’és gaire bé el corol·lari, del total i absolut fracàs al que han estat capaços d’arribar tots plegats, deixant al país sense les mínimes possibilitats de refer res del que ens han desfet en molt de temps. Aquest fracàs és de tal volum i tan estrepitós que la classe política no el podrà driblar. La Història, allò que pel que sembla als nostres polítics tan els hi fot, penso que d’aquesta vegada en donarà clara constància d’aquest fracàs, amb pels i senyals i els col·locarà en el lloc i forma que els correspon. O així ho espero.

Tornen a sortir queixes per les actuacions dels Mossos. La Caserna de la Travessera de les Corts ha estat, per les imatges que s’han vist, un lloc al que ningú té ganes d’anar-hi a fer-hi res. És com si retornéssim a aquells temps en que anar, perquè no hi havia més remei, a un Cuartel de la Guardia Civil, et feia pregar a Deu Nostre Senyor abans d’anar-hi que les hòsties que allà hi reveries, no fossin gaires ni massa fortes. Arrel dels fets de Berga durant La Patum del 2005, ja vaig manifestar les meves opinions al respecta i continuo exposant que, si els Mossos han anat perdent prestigi ha estat, amb la seva complicitat això sí, perquè, tot i que és ben cert que parlen en català i porten l’Escut de la Generalitat a la gorra, el Model Policial continua sent el mateix que ja hi havia al País des de la Dictadura. És una de les xacres derivades d’aquella “Transició Política exemplar” que varem tenir capitanejada per la UCD, sota la custodia dels “poders fàctics” que controlaven tot el controlable, i que, com no podia ser de una altra manera, també controlaven tot el sistema policial. Aquell model, pensat com a sistema de defensa de l’entramat polític i de les Administracions corresponents, especialment de la Dictadura, i en cap cas per defensar a la col·lectivitat i molt menys a l’individuo, es troba en les arrels de l’actuació policial actual. Amb aquestes “garanties” no hi ha res pitjor que un paio qualsevol amb gorra, porra i autoritat. Per molt que el Sr. Saura vulgui donar-los-hi aspecte d’ecologistes pacifistes (en el suposat de que vulgui fer-ho per millorar l’imatge del cos, ell sabrà), té al propi sistema posant-l’hi pals a les rodes.

Ja tenim les Eleccions Municipals a sobre. I, en conseqüència, lles baralles per fer la promesa més agosarada estan a l’ordre del dia. Tinc la sensació de que, els candidats, que normalment ja són mentiders compulsius, es posen en situació compulsiva extrema a la que s’hi troben en campanya i han de dir la mentida – promesa més grossa que l’adversari, encara que l’adversari ja hagi promès la lluna. Ens prenen per criatures de pit, sense voler-se adonar, perquè la realitat no els hi fa gens de gràcia, que ja estem una mica crescudets. Van regalant xumets sucats en mel sense voler-se adonar que a nosaltres ja ens agraden altres coses, potser no tan senzilles es veritat, però, la solució de les quals, afecten seriosament a la meva Ciutat (i a la majoria de Ciutats, per no dir a totes) i al País al que pertanyo. Parlem, per exemple, de una nova llei electoral, especialment a les Alcaldies, amb llistes obertes dels candidats? O de la obligatorietat del Consistori de realitzar noves eleccions si l’Alcalde triat, per la causa que sigui, ha de deixar el càrrec, encara que sigui per anar a fer de Ministre o de Conseller? O de jutjar inclús penalment als responsables municipals dels desoris comesos, que no tots son només de caràcter immobiliari, amb independència de que hagin fotut mà o no a la cistella de les cireres? Amb independència dels desoris, no hi ha ni corrupció ni nepotisme o coses pitjors en cap racó de l’Administració municipal que hagin de ser depurades? D’aquestes coses, que potser ens agraden més, i donarien un mínim de credibilitat (credibilitat avui per sota dels mínims més mínims), a la futura acció política d’aquests candidats, d’aquestes coses dic, els propis candidats no en volen parlar. No sé, però el Sr. Unamuno en aquell famós discurs a la Universitat de Salamanca l’any 1936, va dir allò de “... no quiero quedar callado, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescéncia...”. I, és ben clar, que hi ha silencis clamorosos...

I com que estem en Campanya, es torna a parlar del problema de l’habitatge, gravíssim i real problema, del que tots els candidats se’n pengen la medalla de la solució. Tots faran no se quans milers de pisos protegits, de venda. La veritat és que jo no sé massa bé com resoldre el problema. Els propis Ajuntaments han donat tantes facilitats per l’especulació urbanística ( per allò del 3% i més) que no sé si ara es pot aturar sense que la sang corri de veritat. El que si sé, és que no es poden fer pisos de venda protegits. Els pisos que es facin han de ser de lloguer assequible (en qualsevol cas a preu de cost que, com tots sabem ja és prou diferent del preu de venda al mercat) i ho entenc així per dues raons fonamentals: En primer lloc, perquè el terreny és escàs i per tan, dia a dia, més car. Per tan no hi ha perquè regalar a ningú una plusvàlua que, en determinats barris, pot a ser realment sucosa i a costa dels de sempre. I, en segon lloc, perquè l’experiència ens demostra que, per la primera raó, bona part d’aquests pisos passen a engreixar el mercat negre amb una facilitat d’espant, enriquint als afortunats a costa de la impotència dels demés. L’Administració farà allò que cregui convenient pels seus interessos, ja ho sé. Però no deixa de ser curiós que els seus interessos molt poques vegades, per no dir-ne que en cap, no siguin coincidents amb els de la comunitat per la que diu vetllar. Oi que és força estrany? No serà que l’Administració ens pren el pel?




Vinyeta
Maig, 2007

46.- Bon dia, tristesa

46.- Bon dia, tristesa



Deia, fa pocs dies, que tot apuntava a que de diversió no ens faltaria. I així va essent. I ho deia amb un to clarament irònic perquè, quan hi ha dolor, una de les estratègies que quasi tots posem em marxa, és la de minimitzar-lo i, si és possible, fer-hi un mica de conya al respecte. Però quan el dolor és ja molt intens, només ens queden per aplicar el que entenem com a medecines, ja siguin de caràcter general o bé de caràcter més específic. Però, en el cas que ens ocupa, és a dir, per el cas de la situació actual de Catalunya, no sé trobar o indicar quina és la medecina específica.

És com si estesi’m en un teatre de Guinyol. La classe política, i la defineixo així, com a classe, perquè ja formen un club endogàmic (no hi veieu sempre el mateixos que van del Parlament a la Diputació, o de l’Ajuntament a Les Corts o de la Generalitat a...?), està al marge de la gent del carrer, del viure el dia a dia, dels problemes domèstics, que ells si tenen perfectament resolts i que defensen amb ungles i dents. Però el que encara és més greu és que entre els seus deixaments hi ha el de la pròpia feina, per la qual els paguem i triem d¡entre els que, teòricament, estan disposats a realitzar-la.


Escrivia el mes de Juliol de l’any 2003 [1], fent una mica de memòria des de la mort del dictador fins a aquelles dates:


Creímos que aquellos que durante la dictadura habían estado perseguidos (realmente, perseguidos, lo fuimos todos...), encarcelados o exilados, que al albor del retorno democrático estaban en primera fila, estaban allí con auténtica vocación de servicio a la comunidad, como auténticos intelectuales de las letras y de la política, para enseñarnos lo que era la libertad a los que no la conocíamos. Pusimos en sus manos armas y bagajes para poder facilitar su labor, confiamos plenamente y creímos en su capacidad. Creímos, por poco tiempo es cierto, que las distintas identidades nacionales que conforman el famoso Estado de las Autonomías, serían respetadas: la LOAPA abortó cualquier intento identificatorio (y fue uno de los primeros avisos de lo que iría sucediendo) y la clase política calló. Y perdonamos su silencio. Como ya había callado tras la negociación de un Estatuto de Autonomía que intuimos absolutamente insuficiente, Estatuto que, tras el poco tiempo transcurrido, se ha revelado como infumable y que nos obliga, a los de Catalunya al menos, a pedir permiso hasta para ir a mear. Y también comprendimos su silencio. O cómo calló sumisamente tras el Golpe de Estado de Tejero. Por todo ello, aceptamos sumisiones, que nunca debieron ser aceptadas, en aras de una convivencia que luego ha resultado ser una clara imposición de los criterios y normas de conveniencia de los de siempre. Aquellos leones, desmelenados y valientes durante la dictadura, se han ido convirtiendo en cachorrillos agradecidos que comen en la mano de aquellos, a quienes no se les ve la cara pero que son los que realmente mandan, y que todos intuimos quienes son.

Y ahora ¿qué? ¿Qué queda de todas aquellas esperanzas? Nada o muy poca cosa. Tristeza por el capital perdido, por las ocasiones desperdiciadas, dolor por la sumisión absoluta de una clase política, que ha hecho de su subsistencia la razón de ser. A veces, pienso que ni tan siquiera la historia exigirá responsabilidades a esos protagonistas. Una vez más, los de a pié, nos hemos quedado solos. Perplejos, y solos.

No han podido conmigo, es cierto. Pero recuerdo con nostalgia aquel Champán que bebí un día de Noviembre hace casi 30 años. Como recuerdo los Carnavales del año siguiente, como explosión del júbilo contenido por una ciudadanía castrada, pero harta de contemplaciones y de contemporanizar con los que no la dejaban ni respirar. Pero cuando las miradas hacia atrás lo son con nostalgia y con lágrimas en los ojos, es que algo ha quedado hecho jirones por el camino andado. Y es cierto: aquellos a los que me vengo refiriendo, han vendido su alma al mejor postor y han dejado, como diría Ibsen, el cumplimiento del ideal a pobres hombres como nosotros, simples ciudadanos de a pié.

Han passat anys, i al menys dintre meu, aquesta mateixa frustració encara existeix. I per reblar clau, per si encara em podés quedar un bri d’esperança de recuperació, els Srs. d’ERC han fet un parell o tres d’espectaculars triple salts mortals sense xarxa, finalitzant tot en un Ple Extraordinari al Parlament per parlar d’Independència, Ple en que tota la classe política semblava trobar-se més en un Aplec, amb porró i carn a la brasa, i en el que, després de fer tot el número, el varen finalitzar, i sense la més mínima vergonya, en un únic acord: acord pel traspàs de rodalies de RENFE... Visca!

Tots plegat han posat en evidència, és ben cert, l’impotència de tota aquesta classe política del País, corejada, també és veritat, per una premsa venuda a la subvenció corresponent. La poca credibilitat que li quedava al País se’n ha anat a la merda en un intent desesperat de fer alguna cosa quan no se sap el que s’ha de fer. Perquè, siguem clars, hem perdut totes les batalles per la ineficàcia de tota a questa trepa incapaç d’enfrontar-se amb un mínim de dignitat i valentia a les envestides que contínuament anem rebent. Arrel d’aquests fets, escoltava amb atenció el discurs d’un primer espasa en la presentació d’una candidatura local per ERC de cara a les properes eleccions municipals. Com va dir el presentador de l’acte, la Classe, el discurs que va fer, va ser magistral, insistint en que el que està fent el partit (ERC) és crear les condicions idònies amb un projecte que pretén aglutinar a set milions de ciutadans en un sol crit d’independència, insistint en que el que compta no és proclamar l’Estat independent des del balcó (potser volia referir-se així al Sr. Vendrell) si no que, en el moment de fer-ho, sota del balcó hi siguem tots. I te raó, i tanta que en té, de raó. Però, mentre arriba aquest dia, que personalment veig molt i molt lluny, qui defensarà a mi i al País de les constants agressions que anem rebent? Qui plantarà cara davant de tots aquells que només burxen per trancar la nostra identitat? No saben, o no volen saber que son precisament ells els que ho han de fer? Perquè, ha de quedar clar per si ja no ho era prou, que el meu exèrcit, el de tots, el que ha de protegir i defensar al País i als seus ciutadans, és el format per tota aquesta classe política, ja sigui electa o es mantingui a l’ombra de la ideologia a la seu del partit corresponent, ja que per això hi son, que per això s’hi varen posar voluntàriament i que per això els varem triar i que, deixeu-me a més ser un pel prosaic però no menys realista, per això els paguem. L’exèrcit enemic està en permanent ordre de batalla, i el nostre ni tan sols sap esmolar l’eina...

No obstant sembla que allò que entenem com a part del que anomenem societat civil (sectors empresarials, que podríem classificar com a membres de la burgesia d’aquest país) han aixecat el dit hi ha començat a reclamar, de forma clara, un millor tractament econòmic (reclamant un Aeroport Transoceànic, per exemple) o les reiterades veus aixecades des de les PIMES intentant despertar al país perquè prengui consciència del que se’ns ve a sobre. Mentre tan, al Parlament, tota aquella colla, continuen parlant de Rodalies...

La tristor és veure que van passant els anys i que la situació es mantén. I si es mantén, és ben clar que empitjora. I que allò que escrivia el Juliol de fa gaire bé quatre anys te encara plena actualitat. Poca cosa més em queda a dir. Només que, com els anglesos, algun dia m’agradaria poder cantar allò de

“Land of Hope and Glory, Mother of the Free...”

pensant en la nostra Terra i amb el mateix convenciment amb que ho fan ells.


Potser algun dia...



J.Vinyeta
Abril 2007
[1] 3.- Del Champan a la cicuta.- J. Vinyeta.- Juliol 2003

Miquel Catalan Arbós

Miquel Catalan Arbós

Agraeixo el comentari sobre una de les notes del meu blog. I, encara més, la inclusió de la meva adreça en el teu. Gràcies per la confiança demostrada que hauré de veure de no defraudar.

Ah...! Si jo fos dona, estaria emprenyat (emprenyada) amb la llei de paritat electoral: no és res més que donar opcions a les dones que no son les millors per pures raons polítiques

Joan Vinyeta

44.- La memòria històrica

Ja fa dies que es parla de la Nova Llei per a la recuperació de la Memòria Històrica. Crec que és important que és faci una Llei que posi sobre de la taula, de forma permanent, el què, com i quan de tot plegat, perquè, esta ben clar que és de la única manera que les futures generacions puguin saber la veritat del cuento. Un, que ja té els anys que té, va veien com, a mida que el temps s’allunya de les coses, aquestes coses deixen d’existir o d’haver estat. Quan vas veient que, per exemple, els supervivents de Mathaussen son, per llei natural, cada vegada menys i vas veient a més, que molt bona part del jovent (massa de jovent, pel meu entendre) no saben que significa Mathaussen, o Dachau o Buchenwald, penso que no anem bé perquè si perdem els orígens, com diu en Raimon, perdrem l’identitat. El mateix em trobo si es parla de Fanco, de la guerra civil, de la postguerra i, els més joves ni tan sols saben que va ser las transició política durant l’últim quart del segle passat, amb l’agreujant de que aquesta sí és la nostra Història directa. I, com diu la dita, els que desconeixen o ignoren l’Història estan condemnats a repetir-la. No vull carregar els neulés a ningú concretament: tota la societat n’és responsable. Per això trobo bé que, en aquest cas, allò que la societat és incapaç de vetllar ho vetlli l’Administració.
El que no em satisfà, és el planteig que es fa de la situació, barrejant (i penso que intencionadament) guerra civil i postguerra.
Ja he dit abans que em sembla perfecta que es recuperi aquesta memòria, que no és res més que la recuperació de l’Historia i, per tan, de la nostra identitat. Però s’ha de recuperar tota l’Història i no només aquella Història, o només la part d’aquella que convé a uns interessos concrets.
Per començar, no es pot fer una cap maç de tot plegat. En la meva opinió, han de diferenciar-se dues parts ben clares: d’una banda hi ha la Guerra civil i d’altra banda, la postguerra. En la primera, és a dir durant la Guerra, hi ha responsabilitats, i molt greus, per les dues bandes que, per simplificar, definirem com les dretes (els anomenats Nacionals) i les esquerres (amb més varietat política, però amb el comú denominador de ser republicans). De les salvatjades de les dretes i de les esquerres tots els que durant la nostra vida hem tingut un mínim de desig de saber, en tenim coneixement. Però, vet aquí, que quan es parla de la Memòria Històrica, les esquerres no volen que es parli del que no van fer bé. A Catalunya per exemple, i extrapolable en gran mesura a la resta de l’Estat, especialment als inicis de la Guerra, amb una contrarevolució en marxa, liderada pels Faistes i amb la connivència del govern, aquelles esquerres inicien una autèntica carnisseria amb les classes burgeses. Els revolts de l’Arrabassada queden plens de gent morta fusellada, tretes de les seves cases i a les que se’ls hi practica el "paseillo". De "Paracuellos" n’hi ha per tot arreu, de morts a les parets dels cementiris, per uns i pels altres, a tots els pobles. I de fossars comuns de morts per les esquerres, també ni ha i que han de recuperar-se. Per tan, si s’ha de recuperar la Memòria, s’ha de recuperar tota la memòria per molt que a les actuals esquerres no els hi agradi parlar dels seus errors i pels que també els hi ha de sortir els colors a la cara.
El tema és molt diferent amb el cas de la postguerra. Aquí només n’hi ha un de culpable i que és aquell sanguinari dictador. I per tan només ell i tots el seus col·laboradors, que varen ser molts, es/son els responsables de la situació creada. La Dictadura va estar assassinant fins un parell de mesos abans de finalitzar. Però dels milers de cadàvers dels que molt majoritàriament parlem és de tots aquells que també varen morir a les cunetes pel fet de ser qui o què eren. I aquests, com aquells altres, per la mateixa injustícia comesa, necessiten del reconeixement administratiu corresponent. Hi ha també el tema dels famosos judicis sumaríssims amb els que es va assassinar a milers de persones amb l’aparença d’una legitimitat tot viciada des de un principi per la manca de legalitat del cop d’estat en sí mateix. També això precisa de reparació. Sense oblidar-nos d’aquells que tot i tenir més sort (pel fet de no perdre la vida) però que varen ser durament represaliats, varen patir exili o no varen poder tornar mai a casa.
Posades així les coses no em sorprèn que ni uns ni altres no vulguin la famosa Llei. Perquè si gratem (sense necessitat d’aprofundir molt, tot s’ha de dir) uns i altres es trobaran amb el cul enlaire.
I ara, quan han passat els anys i hi ha una certa perspectiva que permet el temps transcorregut, tinc la sensació de que aquest va ser el gran acord que, tàcitament, es va pactar durant la famosa Transició.


J. Vinyeta
Gener, 2007

45 .- Comentaris

Tenim diversió garantida. No ens ha faltat mai, però sembla que, la situació actual i la que es preveu, promet més al·licients dels que es poden esperar.

Aquest país nostre, al contrari del que es pugui pensar, ha de ser molt més important del que pugui semblar perquè sigui tractat de la manera en que ho és habitualment. Res que no tingui la tanta importància que es mereix pot estar en l’ull de l’huracà de forma permanent com ho esta Catalunya. I en aquest ull és on tenen col·locat aquest País tota la classe política, d’aquí i de l’Estat Central de forma permanent. Els d’allà per tocar constantment els collons i els d’aquí per pura ineficàcia.

Comencem pels d’aquí. Ara resulta que, segons els que manen, estem una etapa postnacional. És el resultat d’haver gaudit de força suficient per haver pogut establir un País – Nació - Estat amb plenes garanties per a la seva consolidació definitiva d’ara endavant (avalat per un nou Estatut que omple i satisfà plenament totes les necessitats que fins el moment de l’aprovació ens eren de precís). S’ha acabat aquella misèria en la que ens bellugàvem només per a sobreviure. No cal preocupar-se, dons, pel futur la Nació Catalana, dels seus signes d’identitat i, especialment, no cal ja fer aquells escarafalls que tan han irritat a molts d’aquí i a tots el d’allà. Ara ja ho tenim tot. I continuar demanant no faria res més que posar en evidència el nostre caràcter indissimuladament fagocitari que ens ha dominat fins avui. Però tot i això, a pesar d’aquesta situació paradisíaca, sobresurten alguns problemes, tot i que els que manen diuen que manquen d’importància. No és cap problema que l’immersió lingüística perilli amb el nou decret del Ministeri d’Educació, ni ho és l’envaïment de competències per part del Govern Central amb la Llei de Dependència, ni el retràs en discutir els temes financers (tot i que no cal preocupar-s’hi, perquè a la fi, som rics i ens podem permetre, per exemple, enderrocar, per tercera vegada, la Plaça de Les Glòries, Catalanes per més Inri), ni els problemets que de tan en tan ocasiona Renfe als seus usuaris, que no son més que les conseqüències del constant desenvolupament i inversions de la Companyia, ni l’anunci d’una propera LOAPA, ni... Tot això son petiteses que seran resoltes amb la eficàcia a la que ens tenen acostumats el nostres polítics, tot i que son coses que a mi si em preocupen i molt (malauradament, és evident que soc home de poca, molt poca fe). Inclús, pot ser i tot de mala fe, arribo a pensar que els interessa més, a tots aquests que manen, que els d’allà no tinguin problemes ni amb nosaltres ni amb els seus, per allò de la convivència pacífica. Perquè, és ben clar que hem de ser molt bons minyons, no fos cas que per culpa nostra, per la nostra insidiosa manera d’insistir en la nostra identitat per exemple, ens trobéssim de cop al caire d’una guerra civil...

Dels d’allà, hem de començar dient que hi ha els bons i que hi ha els dolents. Els bons son aquests xicots del PSOE. Amb un tarannà pacífic, sense crispació, van passejant el seu espanyolisme volent-nos fer creure que la nostra grip, tot i que és fruit d’un cep víric contra el que no hi ha vacuna, te cura amb un remei anomenat homogeneïtzador general i que, per tan, hem d’entendre els esforços que han de fer per conservar-nos la salut. Els d’aquí, a més, en mostra de solidaritat i en prova d’agraïment, els hi riuen les gràcies i fan el que poden per no haver-s’hi de barallar. I jo que soc home, com ja he dit, poca fe i inclús pot ser de mala fe, em pregunto si totes aquelles nimietats que s’havien d’arreglar amb aquests bons xicots es podran arreglar si ni tan sols no els hi podem dir que aquelles nimietats existeixen (no fos cas que s’enfadessin o diguessin que no som capaços de col·laborar)

Els altres, son els dolents de veritat. Aquests si que no tenen tarannà pacífic i es passen el dia esvalotant el galliner. Ha quedat sempre clar que no ens poden veure. No se que deu passar, però aquí a Catalunya, van perdent sempre les eleccions. I ara, perquè no hi hagi dubtes de la seva dolenteria, han posat tots els pals a les rodes per desvirtuar un Estatut, el nostre, per deixar-lo més estripat del que ja està, perquè, com ja varen dir, aquest Estatut no és bo per a ningú.

Aquells altres, els bons, s’ho miren amb paciència i aguanten les etzibades permanents que els dolents el hi foten cada dia. Però en el fons del seu cor, i desitjant com desitgen la pau per sobre de tot, estan contents amb el que fan els altres, aquells dolents, perquè així s’estalvien ells de deixar de ser els bons. És més: amb la senzillesa que els caracteritza, deixen que aquells tan dolents facin allò que ells mateixos haurien de fer, si no fos que ja hi ha qui esvalota el galliner de forma permanent.

Personalment, estic una mica perplex. Tots els d’aquí em diuen que els dolents d’allà son els dolents de veritat. I que aquells bons ho son de veritat. I això m’ho volen fer entendre així. I tot plegat, encara em deixa més perplex, perquè tots em diuen que haig de deixar de mirar-me el melic i mirar més enllà, que actuï amb visió europea. Però quan intento opinar dient que em sembla que “el pecat” tan es pot cometre per acció com per omissió i que tan un com altra son pecats i de la mateixa gravetat, que si aquests pecats afecten a la societat civil, a més, son delictes i que els que hi col·laboren en son còmplices, i per tan també reus de culpa (criminals polítics, segons defineix el diccionari?) , els pocs que m’escolten em miren de manera estranya, com si no em volguessin o no em poguessin entendre. I això, encara augmenta més la meva perplexitat.




J. Vinyeta
Febrer, 2007

43.- La Pau al País Basc

La bomba dels etarres al aeroport de Madrid, ha estat una mala notícia. El retorn, més o menys clar, a la violència (teòricament l’alto el foc no ha estat oficialment trencat), augurat per l’increment de la kale borroca de les últimes setmanes, pot fer que tot peti com un aglà. Tothom posa vaselina als fets i, llevat del PP, que aspira a guanyar de nou les Eleccions Generals, però en cap cas la Pau, amb majúscula, ningú te el valor de donar-ho tot per malmès.

Han passat dies des de que el Sr. Zapatero va iniciar oficialment les “converses” (hem de dir-ho entre cometes) arrel del inici de la treva unilateral dels etarres a finals del passat mes de Març. Tot i que era (i, a pesar de tot, m’agrada pensar que encara és) una travessa difícil, el cert és que la possibilitat de que s’acabés la violència ens eixamplava el cor.

Ara sembla que tota aquella il·lusió es pot convertir en llàgrimes de nou. I tot i que del perquè de tot plegat no en sabem gaire coses, si que ens ha d’estar permès que expressem opinions sobre el que ha anat arribant fins avui.

Vagi per endavant que els que han posat la bomba han estat els etarres. I, per tant, en son directament responsables del fet i de les seves conseqüències. Per molt que és vulgui dir o pensar, no es pot anar per la vida posant bombes pel carrer. Per tan, no hi ha ni justificació ni pal·liatius possibles. Però un cop dit això, si que voldria afegir-hi alguns comentaris.

Penso que el PSOE no ha estat a l’alçada. Quan es va iniciar el procés sabíem tots que hi havia uns esculls de corall molt dur, molt a prop del port de sortida i que podien embarrancar la nau. La famosa Llei Antiterrorista, signada amb el PP en temps de l’omnipotència aznarista a la que s’hi oposaven pràcticament tota la resta de partits, la legalització de Batasuna i el tema de la aproximació de presos etarres al País Basc, eren les puntes de llança que havien de ser llimades de forma més immediata (i deixo de banda tota la modificació política i territorial que seria posteriorment necessària, o de detalls menors, però no menys importants i també de certa urgència com la modificació de la llei de convocatòria de Referèndums, la reobertura del diari Egunkaria...). Tot i que ignoro els acords previs a la declaració de l’alto el foc entre el PSOE i els etarres, ha estat evident que el PSOE no ha tingut cap gest en aquells punts que jo assenyalava. La Llei Antiterrorista no ha estat derogada, Batasuna te clares dificultats per a presentar-se a les Eleccions Municipals i els presos continuen a mil quilòmetres dels seus pobles. He tingut la sensació de que el Sr. Zapatero estava més pendent de les Eleccions Generals del 2008, a les que volia anar amb uns trumfos que haurien d’haver-li arribat en l’última mà del joc i que l’hi donarien la victòria electoral. Ha endarrerit massa el joc i, a la que ha estat l’última mà fins ara, ha arribat quan les cartes ja estaven repartides. Per més inri, els serveis d’informació de l’Estat han quedat en evidència.

Que podem dir del Partit Popular? Per aquesta trepa d’impresentables, res hi ha millor que la guerra permanent. Per tan, en aquests moments, s’estan fregant les mans de contents. Sense la més mínima visió d’estat, amb la clara consciencia de que quan pitjor, millor, atien a la “Asciación de Víctimas del Terrorismo”, manipulen tot el que els afiliats deixen manipular, que és tot i plantegen només i de forma permanent allò que creuen que els hi dona vots a l’Espanya profunda. Si la pau els hi donés vots, en serien els més grans defensors. Tot plegat manifesta, una vegada més, la baixa fila moral dels dirigents del partit. El partit Popular està entestat en el retorn, amb totes les seves conseqüències, al famós Pacte Antiterrorista, impresentable per a la resta de partits. Tot i que el propi Partit Popular s’ha passat pel forro, de forma sistemàtica, l’últim paràgraf de l’article segon

[1] de l’esmentat Pacte. Un vot és un vot...!

A Batasuna, els etarres els han deixat amb el cul enlaire. Cada vegada em dona més la sensació de que no son els representants que ETA vol tenir, tot i els esforços per semblar-ho. Es com si no controlés ni tan sols la kale borroca que ha estat present, durant les últimes setmanes, als carrers del País Basc. Aquesta aparent pèrdua de confiança dels etarres en respecta a Batasuna, és greu pel que pot suposar sobre la pèrdua d’uns hipotètics interlocutors, tot i que, suposo, que tots tenim prou clar que Otegi no és en G. Adams i que no te la autoritat sobre ETA que Adams te damunt de l’IRA. Però, tal com estan les coses, és potser més greu el que, hores d’ara, sigui pràcticament impossible que puguin presentar-se a les properes eleccions Municipals, amb la marginació que això suposa de pràcticament el 15 % dels electors bascs i el conseqüent desastre econòmic que això els hi pot representar.

Han anat passant els dies i el degoteig de declaracions i contra declaracions, ha estat constant, fins que arriba el comunicat d’ETA en que, bàsicament sosté que la treva continua però que, al mateix temps, es reserva el dret de realitzar atemptats si ho creu convenient. Els dubtes que el comunicat presenta, han creat també dubtes en un sector important de la pròpia Batasuna.

Amb tot això, arriben les manifestacions anti ETA. I comença el ball d’adhesions i desafeccions en funció del lema de les pancartes. L’espectacle que tota aquesta corrua d’inoperants posen al carrer, és esperpèntic [2]. Un cop més, queda clar que, per a tota aquesta trepa, només conten els possibles rèdits electoral que la seva definició els hi pot reportar. El PP, Batasuna i l’Associació de Víctimes del Terrorisme, normalment atenta, aquesta última, a les ordres que arriben de la FAES, hi son absents. Tot plegat és el suficientment greu com perquè, una vegada més, la incredulitat en vers a la classe política arribi a límits insospitats. Iu Forn, en la seva columna al diari AVUI, diu allò de ”...si un polític em torna a parlar de l’abstenció, l’enviaré directament a la merda...”. I penso que encerta plenament. Amb els partits catalans, ja va passar una cosa similar en el Referèndum pro Estatut el Juny passat. I tots en coneixem les conseqüències...

Però la traca final estava encara per arribar: la celebració del Ple monogràfic al Congrés, per debatre la política antiterrorista del Govern Central. No s’ha tingut en compta que, un procés com el que ens ocupa, ha de ser, per sí mateix, discret i, celebrant el Ple, l’han convertit en un espectacle de fira obert a tot el país. El Sr. Rajoy, atent a les ràdios i a la TV,fa un discurs amb un clar accent partidista i electoral, disparant tota l’artilleria pesada sobre el Sr. Zapatero. Personalment vaig sentir vergonya aliena en sentir el discurs. Ja sé que els polítics en general, se’n en foten del que l’historia pugui dir d’ells. Però el que és cert és que, al Diari de Sessions del Parlament, hi queden escrites totes les bestieses que allà s’hi diuen. I avui, allò que s’hi va dir, ha quedat escrit per a les generacions futures i per l’historia, quedant clarament reflectit que, el Partit Popular, no vol la Pau perquè entén que la guerra li dona més rèdit electoral. I així, llença un discurs que va més enllà de les posicions de l’extrema dreta més cavernària i deixa a tothom espantat i amb la boca oberta quan li diu al Sr. Zapatero allò de que “...si se equivoca, los etarras le ponen bombas y si no se las ponen ...es que ha cedido...” No sé si val la pena afegir alguna cosa més...

Ara, quan de nou ha de refer-se el camí cap a la Pau que molts encara creiem possible, i vist el desori al que s’hi han abocat, mantenim dubtes sobre l’actitud de tots plegats. El Govern ha de governar. No pot estar a l’aguait de les declaracions – accions del PP, del diari El Mundo o de la Cope. I governar, el fer-ho, vol dir prendre decisions i, malauradament, assumir els riscos que comporta tota presa de decisions tot i que aquests riscos siguin només de caràcter electoral. L’únic que li cal és saber el que vol i el que vol fer per a dur-ho a terme. I el que ha de voler és el que desitja la immensa majoria dels ciutadans de bé que hi ha en aquest país i que el van votar, al PSOE. Als altres penso que, de moment, només cal posar-los-hi una condició: la renuncia expressa a la violència perquè, per molt que no els hi agradi, amb bombes pel carrer no es possible parlar de res. Al mateix temps penso que han de definir el/els interlocutors que considerin aptes i que no hi hagin dubtes al respecta. Finalment també els hi diria el mateix que al Govern Central: que som molts, moltíssims, els que volem la Pau. I que això, també depèn d’ells.

Tot i els dubtes que, com he dit, ens generen l’actitud de tots plegats, només que ens donin una mica de peu, tornarem a creure’ns que tot és possible.







J. Vinyeta
Gener, 2007

[1] En aquest paràgraf s’assenyala que, en cap cas, cap dels partits signats traurà rèdit polític de la violència. Diu, literalment: “Por eso, también, afirmamos públicamente que de la violéncia terrorista no se extraerá, en ningún caso, ventaja o rédito político alguno”

[2] Els polítics catalans, com que no hi estan implicats directament, participen en totes elles, llevat del PPC, amb teòrica solidaritat amb les víctimes i amb els Governs Central i d’Euskadi. Ignoro que varen fer Ciutadans

42.- I ara, què?

El segon Tripartit, que ara s’anomena Entesa, ja va endavant. Varen enganxar al PSOE en calçotets i el Sr. Montilla, abans de que el poguessin renyar, ja havia pactat amb el dimoni (ERC) i amb un subaltern que ha passat d’escolar a ajudant de sagristà (ICV).

El Sr. Saura, ha quedat com l’únic polític que ha dit la veritat del que pensava fer abans de les Eleccions. Però el que el Sr. Saura no deia era que, passés el que passés, només podria entrar al Govern si hi havia una reedició del famós Tripartit. Dit de una altra manera, l’única opció que li era vàlida era la de que el Tripartit tornés a sumar i que, en conseqüència CiU no podés ni tan sols intentar governar en solitari. A la fi, torna a ser al Govern. Veurem si avancen o no els projectes d’infraestructures que hi ha pendents de realització arreu del país i si adopta posicions més realistes ensems que sostenibles, tan sostenibles com aquell realisme permeti. Durant el temps Convergent, les esquerres d’aquest país varen crear i conrear una cultura del no que, de forma sistemàtica, s’oposava fins i tot al vol dels àngels no fos cas que, amb el remolí que podien crear amb el vol, s’endugués alguna au, protegida o no, però que, en qualsevol cas, calia salvaguardar. Ja sé que l’exemple és exagerat, però suposo que tots recordem la negativa sistemàtica a crear, per exemple, parcs eòlics a determinades milles de la costa pel perill que allò podia suposar per les aus, o a la creació de crematoris controlats en determinades zones tot i que en elles no hi havia persones si no perquè, això sí, hi havia senglars... Aquests senyors, els quals, tot ha de dir-se, han posat ferms al mon mundial fent-nos veure el perill de la situació en que es troba el Planeta Terra des de el punt de vista ecològic si no som tots plegats més prudents, en massa ocasions han agafat a la vaca pels collons i, per la llei del pèndol, han estat anys intentant prohibint-ho tot, sacsejant a mitja humanitat, manifestant-se contra tot i donant la sensació de que, si els deixéssim, ens farien tornar anar amb llum de carburo, sempre i quan les emissions dels gasos emeses, fossin, com hauria de ser, correctament controlades, que si no, tampoc. Les esquerres d’aquest nostre país, que han creat aquest petit monstre, no han esta capaços d’educar-lo de forma que, al menys, no se’ls descontrolés. La realitat és que no han sabut fer-ho i ara es troben que, aquests mateixos anti tot, ho son també anti totes les propostes que les anomenades esquerres tenen postulades. I, aquests anti tot, continuen aplicant la mateixa medecina al Govern de torn, que és el que sempre està malalt. Aquella cultura del no d’avui, que en el meu entendre ens pot portar a un col·lapse històric, si no és conseqüent i realista, si no abandona el crit per agafar-se amb consistència a la raó, és la mateixa que la que aquells “Pares” varen parir més com oposició sistemàtica al Govern aleshores de CiU, que no pas amb la convicció necessària de defensa del territori i de l’individuo. Amb l’única diferència de que el Govern ara ja és el que, segons ells, havia de ser. Per arrodonir-ho, significats membres dels partits que formen el Govern participen (encara que em sembla que cap Conseller ho va fer...!), inclús en manifestacions anti Quart Cinturó.



El Sr. President és l’home fort del PSC. I l’espanyolització del PSC ha estat clara i sense dubtes en els últims anys. En la meva opinió la defenestració de P. Maragall de la Presidència de la Generalitat, amb la negativa clara a recolzar-lo, complint ordres de Madrid, n’és una bona i definitiva prova. No vull dir amb això que el PSC ja no ho fos d’espanyolista, que ja l’hi ve de lluny això (recordem, per exemple, la pèrdua del grup Parlamentari o qui va presentar la famosa LOAPA). El que passava fins ara, era que ho volien dissimular i feien mans i mànegues perquè no se’ls hi notés tant. La publicació del document Per Catalunya (i d’això, ja fa uns anys) posa ja en evidència aquesta espanyolització de la política del Partit Socialista Català. I perquè a Madrid no hi hagi dubtes al respecta, penso que en les primeres passes del Nou tripartit, tampoc. La renúncia al Debat Identitari ha estat la primera d’aquestes passes. La famosa tercera Hora de Castellà, la segona... I veig que el Sr. Zapatero, aquest gran amic de Catalunya, que pel nostre bé ens ha enredat tantes vegades, està enrederint la trobada amb el Sr. Montilla. No sé que en podrà sortir de la anunciada entrevista que ha de fer-se aviat, segons diuen. Però no em sembla que el Sr. Montilla tingui la més mínima intenció de fer cap cosa que el PSOE pogués considerar forassenyada.

El tema d’ERC, em sembla molt més pelut i preocupant. Llegia aquesta setmana els dos articles que va publicar el diari AVUI signats per I. Anassagasti. La veritat és que aquella lectura, per altra ben documentada, em va posar en un mínim de tensió. I ho va fer perquè, ens agradi o no, el que ell diu que va passar al País Basc, és una realitat: els Srs. Onaindia i Juaristi,que en son dos exemples, estan on estan i no pretenc, en cap cas mantenir que no hi tinguin dret a ser-hi (tot i que l’article del Sr. Juaristi en referència a l’assassinat d’en Lluc, em va rebolcar les tripes fins a produir-me vòmit...). Però son on son, i venen d’on venem, no ho oblidem. El Srs. d’ERC no han trigat en respondre al Sr. Anassagasti i, com era d’esperar, la resposta és tan demagògica i irreflexiva com correspon als criteris últims d’Esquerra Republicana. El que el Sr. Anassagasti ens ve a dir, allargant-t’ho molt, això si, és que qualsevol acció – reacció d’una posició nacionalista, independentista i d’esquerres és sempre correcte, tot i que pugui amagar o no una espanyolització, més o menys contundent, com en el casos d’aquells Srs. ex etarres: tot és i es fa perquè el País, el que sigui, necessita aquella decisió que es pren i que, els pobres mortals, mai serem capaços d’entendre, perquè de la seva fidelitat, del seu sentit de Pàtria, del seu desig d’independència i sobirania no es pot dubtar. Per això, aquests incontestables republicans, nacionalistes, independentistes i d’esquerres, quan posen tota la seva capacitat al servei del PSC que, no ens enganyem, és només PSOE, no ens està permès ni dubtar de que el millor per a Catalunya és el que han fet. I afirmar, perquè així ens sembla veure-ho, que han posat a Catalunya en mans del PSOE, és una afirmació tan aberrant per a ells, com assenyalar que el PP no és un partit Nacionalista Espanyol. Aquests senyors d’ERC, que voten no a un Estatut que no els agrada (que és el mateix que em passa a mi...) perquè les seves bases, varen dir, es fan respectar; que son incapaços, juntament amb CiU, tot i tenint-t’ho pactat, de retornar al Parlament de Catalunya allò que sabíem que seria mutilat de la manera més escandalosa per el partit en el poder (PSOE) a partir del moment en que s’inicien les discussions del text a Madrid, ara han de fer tots el esforços per a fer el desplegament d’aquest Estatut perquè és el que hi ha i això és molt més important que qualsevol altra cosa. I per fer-ho, es llencen en braços de l’espanyolisme, si no el més pur present a Catalunya (altres hi ha que encara ho son molt més...de purs!), en braços d’un espanyolisme més que notable com ho és el dels braços del PSC – PSOE, tot i que al PSC, com ja he esmentat, no l’hi agrada que sigui dit. I per acabar-ho d’adobar, perquè ni hi hagin dubtes de lo bons minyons que aquests senyors d’ERC volen ser, a les primeres de canvi es mantenen en silenci, un silenci pactat i exigit des de el partit socialista. Pregunto, que hem de fer els pobres mortals?. Un País com el nostre (...aquesta pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...) que precisa d’un constant debat Identitari, tot i que només sigui perquè enllà de les nostres fronteres sàpiguen que encara hi som, un debat Identitari que va portar a centenars de persones a la presó fins fa 30 anys i pel que es va sobreviure a una dictadura brutal, un debat que molts, de dins i de fora, encara considerem absolutament vital per a la nostra supervivència; una llengua, la nostra, en clara tendència a la desertització, arrasada per tots plegats, tot ha de dir-se, sense pietat i amb un Conselleria d’Ensenyament que recolza sense pal·liatius una tercera hora de castellà a les Escoles, amb unes penques (per no dir una paraula més gruixuda), que li fan dir al Conseller d’Ensenyament, que es tracta d’assegurar un millor coneixement del Castellà a casa nostra (???)... tot vorejat, a més, per aquella satisfacció expressada per la pròpia Esquerra (Carod dixit...!) de que no hi havien hagut sancions en matèria de la Llei de Normalització Lingüística, amb els flagrants incompliments existents al respecta... De tot això, els Srs. Carod i Puigcercós, en passen de llarg perquè, com diria l’Expresident Pujol, ara no toca. El que toca és el desplegament de l’Estatut. Però, que vol dir això? Es que és tan certa la espanyolització d’ERC com ho va ser-ho en el seu moment, la dels Srs. Onaindia i Juaristi? Que fan aquests senyors republicans perquè pensi jo que no és com diu el Sr. Anassagasti? Com es possible que en temes de tan cabdal importància, el silenci sigui la resposta més eloqüent dels Republicans, nacionalistes i independentistes però, això sí, d’esquerres?

Certament, estic preocupat. Els referents que fins ara existien, van morint poc a poc: CiU, després del fracassar en el intent de formació de Govern, previ pacte amb el Sr. Zapatero, és a les portes d’un Ministeri, o dos, a Madrid tot i volent-nos fer creure, al mateix temps, allò de la casa comuna del Catalanisme (Catalanisme, de tota la vida, de Sagristia, de peix al cove i pactes permanents amb l’enemic del País). D’altra banda, ERC, que ha pactat amb l’altre enemic del País, incapaç de plantar la cara que el País necessita i en coses fonamentals, perquè ara no toca, però també volent-nos fer creure que fa el correcta, quan creiem que no, i prenent-nos per tontos. És que s’estan imposant les tesis més esquerranes del Sr, Puigcercós davant de les més nacionalistes del Sr. Carod, tot i que les posicions esquerranes del Sr. Puigcercós, son més de sentit comú que no pas tan esquerranes? ERC ens aclarirà, amb fets i no amb entrevistes als diaris, què, quan, com i de quina manera pensa tirar al País endavant i quins objectius clars té a mig i llarg termini? És que dintre d’ERC hi ha tal merder que és més important el silenci imposat pel PSOE que la pròpia dignitat del Partit i del País?

Els ciutadans, que només tenim el dret de votar, ens estem quedant sols. I és ben cert que no em preocupa la manca de tutela que això pot representar perquè no m’ha fet mai por la llibertat. Però si que em preocupa que aquests maldestres no siguin suficientment patriotes i valents per fer el que han de fer i ni, tan sols, el suficientment professionals com per a fer, senzillament, la feina ben feta, perquè, hem de recordar-ho, son ells els que, entre d’altres prerrogatives que cap de nosaltres té, tenen, per exemple, impunitat parlamentaria, el que els hi obre totes les portes... Que s’ha fet d’aquelles flors...?


Ah...! I que no tinguin por. Som tan burros, que si ens criden a col·laborar, hi tornarem. I amb molta més bona fe de la que ells semblen tenir amb nosaltres.




Joan Vinyeta
Desembre 2006




En acabar el text anterior, es produeix la noticia de que el Govern de la Generalitat ha interposat Recurs davant el Govern Central, en respecta a la famosa tercera hora de castellà a l’ensenyament a Catalunya, després de l’informe del Consell Consultiu, segons el qual, la invasió de competències al respecta per part del Govern Central, és clara. Teòricament és un pas previ per la interposició de Recurs d’Inconstitucionalitat per part de la Generalitat.

En la primera empenta, el “Tete” Maragall ha quedat ben retratat: ni més ni menys, va alinear-se a favor de les tesis més espanyolistes (el que no és cap sorpresa, dit sigui de pas) fent-ne gairebé una defensa ultramuntana i exigint, més greu encara, la rectificació als mitjans de comunicació que varen publicar les seves declaracions. Ha quedat clar dons què era el que realment l’hi importava i a quins interessos està servint. Penso que ens hem de fer dues preguntes: Dimitirà ara el ”Tete”, després de l’estrepitós fracàs de les seves manifestacions? I, segona pregunta, si no ho fa, de dimitir (que és el més probable), és el Sr. Maragall el Conseller d’Educació adient per Catalunya o se’l ha de fer plegar?.

De totes maneres, ens queda per veure com acaba tot plegat i si, la Generalitat, serà capaç de presentar el corresponent Recurs d’Inconstitucionalitat. El temps ens ho dirà.

41.- Corrupteles i corrupcions.-

Ha tornat a posar-se en boca de tothom el tema de la corrupció urbanística. L’Ajuntament D’Andratx, a Ses Illes, ens ha donat les últimes noticies al respecta. I la oposició política, com ha passat en cada cas que s’ha produït una situació similar, ha fet tots els esforços per esventar-ho. I si ho fa, no és perquè la corrupció sigui quelcom a eliminar del dia a dia polític, si no perquè, esventant-ho, pensa que deteriora al partit contrari i, per tan, guanya vots, és a dir poder. I, amb aquest poder, més possibilitats d’enriquiment.

Què podem dir que no sapiguem d’antuvi?. El real problema a tota aquesta situació està en que no hi ha manera de que es plantegi i s’executi l’exigència de responsabilitats dins dels propis partits (quan n’enxampen a un, jo diria que encara l’hi diuen tonto), perquè la complicitat és de tot el partit. Ni, en conseqüència, davant de la justícia ordinària, degut al propi sistema muntat i donada la foscor dels diners que s’hi maneguen. L’única cosa que està clara, és la constant pèrdua de credibilitat dels partits polítics en la societat actual, qüestió que, pel que sembla, se’ls en fot.

Els que em coneixen saben que, des de fa molt de temps, em vaig postulant en el sentit de limitar determinades “possibilitats d’acció” dels polítics en general i dels partits polítics en particular, especialment en el que fa referència al finançament i transparència econòmica dels partits. Tot i que em semblava que les meves paraules tenien ressò, al cap i a la fi, tenia la sensació de predicar, si no en el desert, davant de molt d’indiferència.

Llegia la columna del Sr. Roig en el diari Avui del divendres dia 8 prop passat. Hi feia referència a aquets brots de corrupció municipals que es van manifestant. Va semblar, en el seu moment, que el que passava a Marbella era només propi de Marbella i que era un llegat d’aquells temps en que el Sr. Gil “cacicava” de forma permanent per la Costa del Sol. Però resulta que no, que els anomenats “partits seriosos” també estan emmerdats fins al coll i resulta que, per exemple, més de 10 municipis de les Illes estan sent investigats per problemes de corrupció urbanística amb alcaldes, consellers, arquitectes municipals, etc... implicats en trames de suborns i requalificacions més que dubtoses. El Sr. Roig, més o menys com tothom, pensa que sota del bum urbanístic municipal hi ha quelcom que put i que implica a molts, dins i fora dels Ajuntaments. Tots imaginem que les grans corrupteles (o corrupcions, amb totes les lletres i significats) estan en mans dels Consistoris Municipals, de qui, a la llarga (i a la curta, també) depenen les llicències i les requalificacions. I d’aquestes corrupteles en surt bona part del finançament del partit en el poder. Per tot això, deia el Sr. Roig que, abans de que tot plegat ens peti a la cara i deixi a uns, els polítics, en calçotets i als altres, a la resta de ciutadans, amb cara de tontos, haurien d’aplicar-se solucions per a la correcció de tot plegat, perquè encara hi som a temps de reservar el poc territori que encara no s’ha malmès. I proposava (i jo ben content, perquè, coincidir amb el Sr. Roig em satisfà molt i molt !) mesures per corregir el que encara sigui possible:

1.- La modificació del sistema d’elecció dels Consistoris, passant de llistes tancades a llistes obertes, amb Alcaldes independents, triats directament d’una llista determinada de candidats, a l’estil de varis dels països europeus.

2.- Nova Llei de Finançament dels partits polítics, en el que desaparegués, entre altres, la figura de “donació anònima”, donació que, com que és anònima, podem pensar que es realitza per pagar quelcom...oi?

3.- Transparència en els Ajuntaments. Números permanentment auditats. Recordeu els marramaus que van haver-hi fa un parell d’anys quan es parlava d’auditar els Ajuntaments i les Diputacions? Les declaracions de Sr. Corbacho aquí, i del Sr. Vàzquez, aleshores alcalde A Corunya, per citar-ne dues i ben distants, varen ser antològiques, en defensa de l’status actual.

Realment el Sr. Roig té tota la raó. Si els partits volen que ens els creiem, han de fer alguna cosa més que xerrar perquè ens els puguem creure, si és que volen que ens els creiem, que tot pot ser. En la meva opinió, mantenir la situació actual condueix, inevitablement, a una societat absolutament apolítica i, el que és pitjor i com a conseqüència, sense consciència de País: només ha calgut veure la nul·la reacció de la societat catalana quan, des de el propi Govern de la Generalitat, s’ha renunciat de forma expressa al manteniment del Debat Identitari.

De totes maneres, personalment crec que és imprescindible, a més, una altra condició:

4.- Modificació del sistema Judicial actual, amb elecció directa de Jutges, Fiscals i Magistrats de marcada solvència i independència. La politització de la Justícia ha arribat a extrems de paràlisi del sistema. Es porten denúncies als jutjats quan hi és de guàrdia el jutge que convé, que normalment és del mateix color polític del denunciant, com a garantía de què, com a mínim, serà acceptada a tràmit; sentim sentències que han estat dictades com a clara ingerència política; sabem de determinades sentències que han estat resoltes com un partit de fútbol per 6 a 5, en la qual 6 dels jutges son de la banda progressista o conservadora i els altres 5 del grup contrari; ingerències directes dels tribunals en afers clarament polítics (recordo les declaracions de determinats jutges d’un color concret durant la redacció – tramitació de l’Estatut de Catalunya, per exemple); Nul·la o mínima actuació d’Ofici de la Fiscalia davant de casos concrets que clamen al cel. Per no parlar de sentències penals o administratives que ens han deixat perplexes. Tot això ha d’acabar-se, perquè, si la Justícia no és independent i no és universal, la impunitat dels de sempre està garantida.

No son aquestes les úniques coses que ha d’arreglar-se, és ben veritat. Però entenc que son les de major immediatesa per retornar-nos, a tots, tal com diu S. Espriu, el nom de cada cosa.

I si per casualitat algú o alguns d’aquests polítics es despengen ofesos o se senten ferits en la seva honorabilitat, penso que serà senzill preguntar-los-hi i que ens expliquin d’on surten els calés que els partits gasten a mans plenes, o perquè la disciplina de partit ha d’estar per sobra inclús de la veracitat, o perquè els Ajuntaments bramen (o els fan bramar) només de pensar que poden ser auditats per auditors independents. Si les respostes son convincents, reconeixeré que estic immers en un greu error.

Del tema dels jutges, penso que també podrien explicar-me al perquè del tot plegat. Explicat i molt ben exposat ho està en un llibre anomenant El desgobierno judicial [1]. Però la pregunta del milió és, per què no ho arreglen? Serà perquè arreglar-ho els hi pot treure als polítics – partits quotes de poder? La independència del Poder Judicial és un mite que els propis jutges es preocupen de mantenir per allò de la dependència econòmica i professional als que els sotmet el Poder Polític a través del govern de torn. I quan algú com el Sr. Pacheco, aleshores alcalde de Xeres, s’atreveix a dir allò de que la Justícia “... es un cachondeo...” els jutges, a més, s’emprenyen i el processen. Ho recordeu?

Les respostes, és ben clar que no les tinc jo. I els que les podrien donar no en tenen, vistes com estan les coses, el més mínim desig de fer-ho. Haurem d’esperar molt de temps...?. O, pel contrari, hem de començar a creure’ns que això serà definitiu? Valdria la pena saber-ho

Realment, tot plegat, és una creu molt grossa



J Vinyeta
Desembre, 2006






[1] El desgobierno Judicial.- Alejandro Nieto .- Ed. Trotta.-- Segunda Eddición 2005

40.- Ciutadans

Ja han passat les eleccions i ja tenim 128è President de la Generalitat de Catalunya. Convergència torna a estar a la oposició i ERC i Iniciativa formen trio amb el PSC – PSOE. Els barons del PSOE no han vist amb bon gust que el seu amic José s’hagi aliat amb el Sr. Carod, per allò de que l’aliança dona munició (tot un arsenal...!) al Partit Popular i medis afins. Però així, vulguin, vulguem o no, que de tot hi ha, estan les coses. La sorpresa ha estat l’irrupció al Parlament del Partit dels Ciutadans. Els Boadella Boys, amb més sort de la que el propi partit es pensa, ha aconseguit tres escons i, segons diuen, ens portaran el castellà al Parlament. Tampoc serà la primera vegada que això passi. L’anomenat Partido Andalucista ja va fer la pirueta i varen tenir la mala sort, per bé o per mal, de desaparèixer a la següent Legislatura. La atenció ara està situada en el Sr. Rivera i els altres dos diputats que l’acompanyen i en esbrinar qui son aquesta gent que venen de matinada.

He rebut el que correu per Internet respecta a la “qualitat” d’alguns dels membres del nou partit que s’estrenarà aquesta legislatura al Parlament de Catalunya. El que allà s’hi diu, es cosa sabuda. I em sembla que haig (hem) de buscar una altra forma de presentar-los No és la meva intenció entrar a discutir l’ideari d’aquesta tropa. Quan varen publicar el seu famós manifest, el primer, em vaig prendre la molèstia de contestar-lo punt per punt i, a més, a major glòria seva, hi vaig fer menció especial al Sr. Boadella.

El problema no està en que hagin sortit. La gent, tots els que votem, tenim la possibilitat d’exercir un dret: el vot, que es un, lliure, directe i secret. Per tan, res a dir. El problema, si es que ho és, rau en saber d’on venen i a on volen anar. Comencen pel principi i revisem una mica l’història.

En el meu entendre, tot neix a partir d’aquell famós document, atribuït a P. Maragall, però en qualsevol cas signat pel PSC, titulat Per Catalunya, allà pels finals dels anys noranta del segle passat. Sempre em va cridar poderosament la atenció que aquell gran periodista que va ser en Ramón Barnils, posés de volta i mitja al Sr. Maragall i, en conseqüència, al PSC al complert, respecta del contingut d’aquell document. Em sobtava que en la seva columna Seny i Sensibilitat del diari El Mundo d’aleshores (si no erro, en la edició del dia 10 de Setembre de l’any 1998) fes un crítica duríssima a aquell document i, en especial, a la política lingüista a portar a terme en cas de que en les següents eleccions el PSC i el seu cap de llista, Maragall, guanyessin al Sr. Jordi Pujol. Entenia perfectament, com ho entenc ara, els criteris elitistes que han bellugat de sempre al PSC i als que en feia esment en l’article el Sr. Barnils, però tot i així vaig creure que pot ser i tot hi havia en l’escrit d’en Barnils un excés del causticisme que sempre el caracteritzava (el contingut exacte del document, jo el desconeixia). Com que el Sr Maragall no va guanyar les eleccions, vaig arraconar una mica el tema tot i que amb el pensament de que potser hauria de tornar-hi algun dia. I ves per on, l’última nit electoral, en sentir las primeres declaracions del Sr. Rivera, se’m va tornar a encendre la llumeta i vaig començar per buscar la famosa columna del Sr. Barnils i la vaig rellegir. Només en quedava fer-me amb una còpia d’aquell document, llegir-lo i opinar després. I això últim, després de llegir-lo, el document, és el que estic fent ara.

A mida que he anat llegint el document, haig de reconèixer que en molts dels seus paràgrafs, hi anava veient clares coincidències amb aquell famós primer manifest dels Boadella Boys: el tema lingüístic, en el que s’aposta clarament, d’una banda per “... [la garantía de] la diversitat, sense restriccions, inclosa la diversitat i la llibertat lingüística ... i d’altra banda, la garantia que el català, la llengua específica del país serà salvada, esdevindrà causa comuna dels ciutadans”, aspecte aquest que pot suposar la desaparició de l’immersió lingüística a les escoles, i que és el moll de l’os de l’article d’en Barnils pel que això, a més, pugui representar d’arraconament dels castellanoparlants de les esferes del poder que el PSC vol mantenir; per la reiteració en la necessitat de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, amb l’excusa de la transformació política que Europa estava i està, afegeixo, patint en aquests temps, en el que s’afirma que, aquest encaix, és una qüestió central del projecta catalanista que el PSC ens proposa; per l’abstracte que és i representa el concepte de sobirania i que entén, tot i així, secundari davant dels continguts de l’autogovern. O per la definició del concepte de cultura o per la seva renúncia expressa al concepte d’identitat nacional, per la afirmació de que l’autonomia no és més que una de les conseqüències de l’autogovern que es propugna, o a les renuncies que, com a conseqüència del Pacte Constitucional, fa Espanya de imposar a Catalunya un Estat centralista i unitari, i a la renúncia de Catalunya a la reivindicació de la independència pel manteniment d’aquell pacte Constitucional, etc....Totes aquestes coses, i més que es troben en aquell document del PSC, tenen un molt de paral·lelisme amb el contingut del famós primer manifest de Ciutadans. Tot i que, això si, el document socialista es presenta amb la amaniment d’una voluntat federalista, que hi és present de forma innegable, i que fa el document molt més païble.

El document es converteix en Catecisme dels afins al PSC (fins a tal punt que el Sr. Montilla no se’n desvia ni una coma en el seu discurs d’investidura...) i entre aquests afins al projecta hi ha bona part del gruix dels actuals Ciutadans.

Passa el temps i, finalment, P. Maragall arriba a la Presidència de la Generalitat. Aquells “afins” que, amb fruïció i espanyolisme, esperaven poder entrar en el nucli més o menys fort del desplegament a l’Administració que hauria d’haver fet el PSC, es troben fatalment amb ERC al Govern i que és, amés, qui realment a portat a la Presidència al candidat socialista: tots aquells que esperaven la aplicació del contingut d’aquell document i la participació activa en el repartiment de càrrecs, perden la fe i senten traïts pel partit. No per que aquell Catecisme no s’apliqui, poc temps hi ha hagut per posar res en funcionament, sinó perquè la participació en la menjadora és nul·la. El Sr. Boadella, per exemple, que en la meva opinió, esperava com a mínim la Conselleria de Cultura, després de la manca de subvencions rebudes duran la etapa convergent, es queda també fora del repartiment i amb un cabreig tal que, en determinat moment, més enllà en el temps, ja no pot aguantar-se més i insinua allò tan galdós dels tancs al carrer. Com els altres, tots ells, comencen una campanya contra tot i contra tots, es postulen com a valedors del sector més espanyolista, fan oposició a qualsevol modificació de l’estatut vigent (curiosament, com el propi PSC)[1] es postulen com a lliberals i d’esquerres (potser perquè no poden renunciar als seus orígens) i, encara que no ho diguin, amb un tuf lerrouxista i ensems demagògic (de veritat pensen que pot arribar a ser President de la Generalitat algú que no parli català?). Per si l’aventura de formació i presentació del partit a les eleccions és un fracàs, cap dels ideòlegs, o primeres espases com més us agradi (Espada, Tubau, Boadella...), cap d’aquests és present a la llista electoral, llevat del Sr. Carreres que, si no recordo malament, hi figura en últim lloc (en Suslov tampoc hi era mai al govern rus...!!). I amb tot això, arriba l’1 de Novembre d’enguany. I Ciudadanos treu tres escons, i comencen a sonar els crits de “Libertat, libertat...!” a la seu electoral del partit...en clara manifestació d’aquella demagògia de la que parlava i que, en principi, només se’ls hi suposava. Després, han vingut les declaracions del líder del partit, esquerranes i contemporitzadores, però amb contingut molt en la línea expressada en aquell document (Per Catalunya) editat pel PSC. En el meu entendre, ja sabem, dons, l’origen.

Com objectiu, per molt que vulguin que no ens ho creiem, aspiren al poder que, tot i que és legítim, els hi ha de donar honor i glòria, a més de diners. El Sr. Rivera, per exemple, es dona de baixa del Partit Popular, segons informació del propi PPC, poc mesos abans de les eleccions de l’1 de Novembre. Possiblement va veure clar que, en una banda no tenia res a fer mentre que en l’altra, amb una mica de sort com així ha succeït, podria iniciar una escalada en tota regla en el món polític... Qui sap si per tot això, el Sr. Carreras va insinuar que potser era ja el moment de plegar, perquè ja s’havien assolit els objectius proposats. Però potser, també per això, en la entrevista a TV3 al Sr. Rivera (La nit al dia, pocs dies després de les eleccions) el líder es declarava en contra d’aquelles declaracions del que va ser el seu mestre.

Aquesta és, al menys, part de l’història de tota aquesta gent. I en el meu entendre és molt més greu que el que s’explica en el famós correu que arriba per internet, tot i sent veritat.

Per acabar, podem parlar dels vots obtinguts.

En el meu entendre, l’alta abstenció ha estat l’artífex dels resultats obtinguts. Amb una o dues dècimes més de participació, aquest senyors s’haguessin quedat fora de l’arc parlamentari. L’anomenat “cinturón rojo” feu del PSC, és el gran subministrador de vots. A Santa Coloma, Esplugues, Cornellà, Badalona, Sant Adrià, etc..., aquest senyors treuen entre un 3 i un 5 per cent de vots. Son vots arrencats al PSC – PSOE. Alguna cosa, dons hi tenen a veure en aquest èxit el Srs. del Carrer Nicaragua, perquè una desfeta com la que han tingut ha donat ales (diguem-ne vots) a Ciutadans. Un altra tan per cent de vots, però complementari, els hi surt, als Ciutadans, del PP, de barris tradicionalment PPeros, com Sarrià i Sant Gervasi on arriben a cotes del ordre del 5,5 % dels vots emesos; per trobar també ressò a llocs com Sant Cugat i Cerdanyola (no sé fins a quin punt la presència de determinat professorat de la UAB pot haver influït en el vot d’aquest últim terme municipal). Pot ser per això, el PPC filtra la nota de la afiliació del Sr. Rivera...

Tot plegat, política, ressentiment i, en conseqüència, mala llet.



J. Vinyeta
Novembre, 2006
[1] La aprovació del Nou Estatut pel Parlament de Catalunya el Setembre de 2005, va evidenciar les poques ganes del PSC de deixar l’Estatut com estava aprovat. Encara Maragall i Màs s’estaven fent la foto quan el PSC ja avisava de la seva voluntat d’esmenar-lo, a la baixa, un cop entrés en el Parlament de Madrid i així va ser: el Sr. Iceta s’assentava al costat del Sr. Rubalcava defensant les tesis del PSOE durant la negociació.…

39.- El dia després (Una mínima referència...)

Ara, quan ja han passat dies des de les eleccions, i s’han consumat les aliances, la distància entre aquell dia i avui ens permet una certa perspectiva i més fredor per a tot comentari.

De les últimes eleccions va ser notícia la davallada del PSC, l’ascens en vot i escons de ICV, l’alta abstenció (la més alta fins avui en les eleccions en clau catalana), el número de vots en blanc molt alt, el número de vots que s’han emportat els partits extraparlamentaris i la aparició en l’arc parlamentari dels Boadella Boys. Tot plegat ha aconseguit que, almenys a alguns dels ciutadans, se’ns hagin posat les orelles dretes. Hi ho dic tal com ho he dit perquè penso, tot i amb dolor de cor, que als partits polítics diran que s’ha de reflexionar sobre tot plegat, però en cap cas actuaran en conseqüència.

Per tot el que hi ha escrit abans, és ben clar que entenc que tot plegat ha estat un desastre. Deixant de banda la abstenció, creient de bona fe i volent pensar que també la abstenció és, d’alguna manera, un “vot” amb sentit polític i no un pur passar de tot i de tots (dels polítics i de la política, naturalment), si sumen els vots en blanc i els que s’han emportat els partits extraparlamentaris, se’ns posen els pèls de punta. Tot perquè els senyors de sempre, i com sempre, ja no tenen els recursos necessaris perquè la resta de pobres mortals, continuem mirant la serp alçant-se del cove al so de la flauta, per fer-nos creure que la serp està “encantada”: ja sabem que a la serp l’hi han tret el verí del ullals abans de l’actuació. Amb el devenir d’aquests últims anys, han anat cremant tots els vaixells, no com l’Herrnàn Cortés d’una sóla empentada, si no que ho han anat fent amb suficient lentitud amb l’esperança de que no ens en adonéssim (tot i que els hi ha resultat a la llarga insuficient). Les campanyes, com sempre, han estat un reguitzell de promeses que tots sabem que son només que això, promeses. I les aliances posteriors no son més que la forma més senzilla d’arrambar-se al poder. Però és ben cert que els resultats han estat els que han estat i, vulguin o no els Partits i volguem nosaltres, son inamovibles.

Els Srs. Montilla, Carod i Saura, han anat tan de pressa en pactar, que no ens han deixat ni debatre, ni especular, ni entrar en travesses... Res de res. En prou feines en quatre dies, es va reeditar el tripartit famós. De fet no hi ha res a dir. El nostre sistema electoral preveu que els que sumen més son els que guanyen, tot i que sembla que no és aquest el desig més o menys popular (i populós). Però aquesta és la nostra realitat. La pregunta és si als partits els hi va més un sistema presidencialista o el sistema actual. Ells decidiran i ells faran el que el hi convingui. Mai el que ens convingui a nosaltres.


Amb independència del que hem dit fins ara, no sabria jo dir si el dia després ha portat sorpreses o no. Passats els dies, em sembla cada cop més clar que el Srs. Zapatero i Más havien venut la pell de l’ós abans de caçar-lo. I és ben cert que, innocent de mi, un cop vista la pressa del Sr. Montilla i els altres dos socis, en ratificar un pacte, que tampoc ha estat públic que jo sàpiga, però que semblava pres amb independència dels Srs. de Madrid, vaig arribar a pensar que, la independència del PSC podria ser real i, en conseqüència, el PSC reclamaria el seu propi grup parlamentari deslliurat del PSOE. Les coses no han anat així (santa innocència...). El Sr. Montilla tenia pressa per pactar no per deixar clara l’independència de Madrid del PSC, si no per no donar temps a una reacció del PSOE que el pogués deixar sense l’ombra (el Sr. Zapatero es trobava fora del país en viatge oficial...). El Sr. Saura, a pesar de l’èxit electoral, sabia molt bé que només pactant amb el PSC i reeditant el Tripartit, podria formar part del Govern. I el Sr. Carod s’estima més tornar-li, per segona vegada, la mateixa bufetada a CiU que CiU va etzibar a ERC quan fa pocs anys els convergents varen pactar amb el PP.

Bé!. Així estan les coses en el més estricte sentit polític. I així el nou Tripartit, que ara s’anomena Entesa, inicia la travessa de la Legislatura. El pacte de silenci imposat pel Sr. Montilla es compleix (només es parla en veu baixa...!) tot i que hi ha coses que ja grinyolen.

I ara, a esperar...! Diuen que no volen repetir els errors comesos en la anterior edició del tripartit, però jo no tinc clar que sàpiguen quins varen ser aquests errors, per la senzilla raó de que no els crec capaços de fer un anàlisi profund seguit d’una autocrítica severa de l’actuació de tots plegats. Per això, i en conseqüència, penso que ni tan sols saben si hi va haver d’errors i, encara pitjor, com ja he dit abans, quins varen ser aquests errors. De saber-ho, no estaria de més que ens els fessin saber.






J. Vinyeta
Novembre 2006

Les properes eleccions i alguna nota d'actualitat

39.- Les properes eleccions i alguna nota d’actualitat.-


Demà passat hi haurà les famoses Eleccions post Estatut. Jo era (i soc) dels que creia que, un cop aprovat el Nou Estatut s’imposaven unes noves eleccions al Parlament perquè a la fi, si volem o ens creiem una nació (tot i que fins a ser-ho realment, ens hi queda un camí que em sembla serà molt llarg), això és el que ha de fer-se quan canvien les regles de joc.

Ja han passat les companyes i ja som pràcticament (per tot demà) al dit “Dia de Reflexió” a fi de que els que hem d’anar a votar, decidim, si no ho hem fet encara, el nostre vot.

En el meu cas, ho tinc difícil. La traïció absoluta dels senyors de CiU, amb el pacte directa amb el Sr. Zapatero, devaluant l’Estatut a canvi de no sabem ben bé què (tot i que presumim que a canvi de la Presidència de la Generalitat amb la benedicció del Sr. Montilla), la actitud del mateix PSC, rendit al PSOE sense condicions, negociant l’Estatut a Madrid a la banda de la taula amb Sr.Rubalcaba, el posicionament incomprensible de ERC, que no ha utilitzat aquella famosa clau de volta per posar a tothom al seu lloc, o bé la clara disposició del Sr. Saura i acòlits que firmaran el que sigui per tornar a estar al Govern sense el més mínim pudor. Per arribar, finalment fins al Sr. Piqué que, encara que potser ell no ho vol tant, els seus amics nomes saben que posar pals a les rodes a qualsevol iniciativa, per petita que sigui, que surti d’aquest País nostre.


Tota aquesta parentela de vividors han estat incapaços, per enèsima vegada, de pensar i preocupar-se del País i del seus ciutadans, establint (la millor oportunitat ja va passar de llarg al no incloure-ho en el propi text estatutari) i preparant una Llei de Finançament dels Partits Polítics, que acabi amb la corrupció que creen les donacions anònimes a tots els nivells, però especialment en els Ajuntaments, i de trobar solucions a la disciplina obligada dels membres del partit que, per no perdre la menjadora, son incapaços de defensar als seus votants si això pressuposa enfrontar-se amb el partit corresponent. O de acabar amb el nepotisme abusiu que pressuposen els constants canvis dels de sempre des de les Diputacions al Parlament o als Ajuntaments o d’aquests últims a l’Administració, per retornar als Directors Generals a Transports i els de Transports a la Corporació de RTVC , etc.. etc..., “perpetuum mobile” que en cap cas ens garanteix la idoneïtat del novament anomenat per un altra càrrec distint, però d’igual o millor retribució del que disposava fins a aquell moment, sempre que hagi fet bondat i hagi estat molt afí a la Direcció del Partit.

Amb tot aquest bagatge penjat a l’esquena hauré d’anar a votar el proper dimecres. I què voleu que us digui...! En més de una ocasió he pensat en anar a votar, perquè hi aniré, sens dubte, però de fer-ho com ho varen fer molts francesos fa uns parell o tres d’anys: amb la pinça d’estendre la roba tapant-me el nas...

La pel·lícula sobre en Puig Antíc.

Evidentment que no puc entrar en detalls de una certa intimitat expressats en el film, perquè, com que no hi era present en tots aquells actes, no puc fer de notari. Estic convençut, no obstant, de la manifesta i bona fe de l’autor del film. Però si que, en la meva opinió, queden un parell de coses per exposar amb més claredat. Trobo a faltar part del judici en la que el militars quedin, com solia passar, perfectament retratats, negant la més mínima legitimitat en el procés, amb el convenciment de que el deure els portava a apressar-lo, a mantenir-lo sense garanties i amb el convenciment de que, amb la seva actuació, honoraven la memòria del vicepresident assassinat i respectaven la voluntat del seu Cap Suprem. D’altra banda, hauria de quedar més clara la absoluta indiferència amb la que la majora del país va actuar. Sé, perquè jo també hi era en aquells dies, les dificultats de tot tipus amb les que es trobava qualsevol acció que posés en dubta la suposada legitimitat d’aquella dictadura sanguinària. Però també tinc un dubte al respecta. I és el següent: a tots els de la meva edat, més o menys implicats en la oposició anomenada democràtica, ens consta que el Partit Comunista, en aquell moment i fins a la mort del dictador i posterior transició, era el que, disciplinadament, amb ordre i organització suficients, portava la vara alta i, en conseqüència, el que podríem anomenar, la “direcció” de tota la oposició al règim, de tot plegat. La historia ens ha posat en evidència les constants discrepàncies entre comunistes i anarquistes com els del MIL. Em queda el dubte de si aquells que manaven en la societat civil inclosa en la oposició, tot i insistint en les dificultats de totes menes per a portar a terme qualsevol acció reivindicativa, varen fer tot el que varen poder fer per anul·lar o modificar la sentència. Suposo que no podré aclarir-ho mai.

D’altra banda, sembla que el Suprem reobrirà la causa ja que, per fi, seran admeses noves proves, especialment les que fan referència al nombre de trets que va rebre el policia mort, gran cavall de batalla que no va ser admès ni qüestionat durant el judici. Per tant, es possible que es revisi el judici per la aparició de les noves proves, que poden donar un tomb llargament esperat a aquella causa judicial. I si això arriba, ¿es faran públics, al menys (perquè suposo que de viu no en queda cap) els noms de tota aquella trepa (policies, militars, forenses policials i militars, etc..), per què els que encara som avui vius i recordem els puguem maleir?. Seria un petit bàlsam que faria que el nostre cor pogués encarar la historia del futur que encara ens espera, amb un mínim de d’esperança. I seria també un petit – gran homenatge per a tots aquells milers que, per i amb la mateixa farsa, varen anar sent assassinats fins l’any 1975.

De totes maneres, en sortir de la sala de projecció, vaig pensar que, els que encara som vius, podem recordar els fets i, el que és més important, els podem explicar a les generacions que venen darrera nostra. Però, pel que em consta, l’historia de la segona meitat del segle XX de l’Estat Espanyol, en prou feines s’explica a les escoles i, per tant, ¿qui la explicarà quan la memòria viva ja no hi sigui?.

En Ll. Llach diu allò de “...sou vosaltres els qui heu fet del silenci paraules...” i tots sabem perfectament qui son aquests “vosaltres”. Però per una o altra causa, massa vegades aquestes paraules “ no se senten...”. I el cert és que hi ha silencis permanents pel que respecta al temps de la Dictadura i, també, del temps de la transició. No sé si aquests silencis ho son com a conseqüència de la vergonya que han de comportar també determinades situacions creades, conegudes i viscudes per determinats esquerrans d’aquest país, especialment durant els inicis de la guerra civil i que aquella memòria viva també recorda encara. Pot ser si que son silencis expressos per a no recordar... res



J. Vinyeta
Octubre, 2006

38.- Petits comentaris

Han passat les vacances i hora és ja de tornar a la realitat que, de forma virtual, hem deixat de banda durant un parell o tres de mesos. No és que haguem estat absents del dia a dia. El que passa és que la mandra a vegades no és massa bona companya quan estàs sota l’ombra del millor pi.

Però ara ja hora és de tornar a reflexionar en veu alta sobre sobra alguna d’aquelles entre el grapat de coses que el país ens ha proporcionat.

Molts varen ser els que volent agafar els avions per anar de vacances a finals de Juliol, es varen trobar fotuts. Uns senyors, passant-se per l’entrecuix els drets de milers i milers de persones, varen determinar que l’Aeroport del Prat era de la seva exclusiva propietat i varen portar a terme la vaga més salvatge que es recorda en els últims 25 anys. Els serveis varen estar paralitzats durant quasi 36 hores sense que ningú exercís la autoritat necessària perquè l’Aeroport tornés a la normalitat. Es calcula que més de dues-centes mil persones (directa i indirectament) varen quedar afectades per la irracionalitat d’uns vaguistes que, pel que sembla, l’única cosa que pretenien era deixar constància de que ells eren els amos de l’aeroport. Quan la cosa va retornar a la normalitat, eren ja centenars els vols cancel·lats, milers i milers les maletes perdudes i milions els euros, de tots aquells que havien pagat les seves vacances, llençats a la claveguera sense possibilitat de recuperació. Els responsables, que en qualsevol empresa del sector privat haguessin anat a parar al carrer, acomiadats,de forma fulminant en el cas d’una actuació similar, ni tan sols varen ser amonestats o sancionats. El pànic que els hi va agafar als que havien de tractar el tema, davant de la postura manifestada per els vaguistes de reprendre les “accions de lluita”, en el cas de sancions als participants en aquells fets (que varen ser tots...!), va ser de tal gruix que, a més, va fer que es caguessin a les calces. Com a resultat, va quedar clar que qualsevol col·lectiu que pugui controlar un servei, te carta blanca per a fer-ho en el moment que ho cregui oportú. Queda clar que els drets dels viatgers en aquest cas, però dels usuaris d’un altra servei que estigui en mans de salvatges irresponsables com els de l’Aeroport en el proper cas, poden ser trepitjats de la forma més sagnant, amb el convenciment de l’abandó de tots aquells que cobren per protegir-los–hi aquests drets, amb l’absolut convenciment de que, en aquest país, l’estat de dret no és més que una quimera en mans d’aquells que ens en parlen de la seva existència, però que només actuen en aquest sentit quan i com els hi convé. Personalment, he trobat a faltar algú amb la convicció i la resolució expeditives de M. Tatcher.

Més coses.

La guerra del Líban. Els jueus (que de Germanetes de la Caritat no en tenen res, diguem-ho abans de continuar) varen emprendre una ofensiva contra els grups de Hezbollà que controlen abastament el Sud del Líban. No es tracta, en el meu entendre, de donar o treure raons. Però si de constatar la visceralitat anti jueva amb la que els mitjans de comunicació d’aquest país han tractat la qüestió, tot i que hi ha qüestions suficients per a fer-se preguntes de tal mena que, tots aquests que presumeixen de formar part del que s’anomena premsa de investigació, haurien d’haver-hi buscat respostes més concretes. Per exemple: Per què hi ha hagut la invasió jueva? Per què no ha intervingut l’exèrcit libanès davant de la flagrant invasió del seu país per l’exèrcit jueu? Com és que El Líban permet un Estat, Hezbollà, dins l’Estat libanès? Per què un alto el foc en les hostilitats no es pot començar a pactar fins desprès de mantenir converses amb Síria? Com és possible que una organització anomenada terrorista tingui ascons en el Parlament i membres en el govern libanès? On tenen amagat l’armament el milicians de Hezbollà? D’on surt aquest material de guerra?. Aquestes son només unes poques coses davant l’allau de qüestions que els medis informatius es podien haver preguntat i intentar respondre-les. Però pel que sembla, els hi eren clarament incòmodes de respondre. Ser o aparentar ser d’esquerres, no és cap excusa per a ser, com diríem vulgarment, més papistes que el Papa. L’objectivitat no existeix, ja ho dono per sabut. Però el mínim desig i esperit de veracitat ha de ser el motor dels nostres informants. Si no és així, haurem de cercar mitjans d’informació forans abastament acreditats.


El PSC ha anat perdent mica a mica la poca catalanitat que li quedava i el PSOE es va fen l’amo de la situació dins del partit. Després de la defenestració de Maragall i la col·locació en la primera línea electoral del Sr. Montilla. el propi PSOE anomena Ministre d’Indústria al Sr. Clos, el qual ha de deixar l’alcaldia de Barcelona... I l’aparell del partit anomena al Sr. Jordi Hereu successor d’en Clos. A tots aquests tripijocs ja ens hi té acostumats el PSC (Serra, Maragall, Clos...) L’assumpte és greu. I ho és per, al menys, dos motius quasi sagnants. Els partits ens fan combregar a cada elecció amb les llistes tancades i, tan si ens agraden com si no, hem de votar al partit i no a les persones. Però per si això fos poc, ens fan la pirula i, quan plega un número de la llista, en comptes de fer pujar al número següent, que és el que la gent va votar, fan pujar al que més els hi convé: el Sr. Hereu era el número 9 de la llista del PSC a les eleccions per a l’Alcaldia de Barcelona quan en Clos va rebre la Vara d’Alcalde de la Ciutat. Això, per si mateix, és una presa de pèl. Però, atenció...!: els altres dos partits amb els que el Sr. Clos formava majoria, fan mans de manegues i signen un nou compromís amb el que ha de ser el nou l’Alcalde (mes clar potser seria dir que el signen amb el Sr. Batlle del PSC...), anomenat sense la més mínima vergonya, per a mantenir-se en el Poder i mantenir la Majoria que fins avui detenen. Aquest és el sentit de democràcia que tenen els partits polítics, al menys el dels partits polítics que governen la ciutat. Per què cal preguntar: tenen clar aquests partits polítics si la acció que han dut a terme, al pactar, és la opció que realment volem avui els ciudatans que els varem votar...?


Les famoses declaracions del Papa Benet XVI en referència a l’Islam, ens han distret aquest últims dies. Penso que el Papa te raó quan diu el que diu. I més en el context en que ho fa. Però no deixa de ser sagnant que les faci qui fins fa un any era el cap de la organització que dins de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana es preocupava pel manteniment de la seva ortodòxia (la Sagrada i temuda Inquisició), Organització que, durant segles, a imposat a sang i foc la Fe Cristiana, única i verdadera. I el problema no es tan que això hagi estat així, que ja és prou gros, si no que l’Església, i Benet XVI i antecessors, encara no ha entonat el mea culpa per totes les bestieses que ella mateixa ha portat a terme en aquest sentit, independentment de les hagin pogut portar a terme altres en nom seu. I no cal anar molt lluny per trobar coses mal fetes: els d’aquest país, tenim viva la memòria de la guerra civil i conseqüències posteriors, o és que d’això, per exemple, no en vol parlar, Sr. Ratzinger...?. En referència a la “irracionalitat” de la teoria darwiniana de la evolució, poques coses haig de dir. Evidentment que la fe no necessita de la ciència i per tan, en qualsevol cas, la ciència, des de el punt de vista religiós, és sempre “irracional”. Però també és evident que, els que ens creiem racionals i crítics, per allò de que ens agrada saber l’origen i/o el perquè de les coses, fem molt de cas de la ciència i molt poc cas de la fe.


I el Sr. Aznar ha badat boca i, com sempre, s’ha lluït. Jo li dono la raó quan diu que el mon musulmà hauria de demanar perdó al país per la invasió i permanència en la península durant quasi 800 anys. Però, aleshores, també exigeixo d’ell mateix, que a més ha estat cap d’aquest Estat durant 8 anys, que demani perdó a Europa per la “passejada” que els famosos “Terços” varen fer durant no sé quants anys i fer-ho, per exemple, davant de la placa commemorativa que hi ha a la porta de l’Ajuntament de Brussel·les que recorda la “passada” del Duc d’Alba pel consistori. O demanar perdó a bona part d’Amèrica Central i del Sud per les males arts d’uns senyors conqueridors que varen arrasar aquells llocs en nom de Deu i en nom de l’or. O tenir un mínim de pudor i recordar les constants Creuades que en nom de Deu i en contra de Al·là a l’Edat Mitjana varen dur a terme els anomenats Regnes civilitzats d’Occident de l’època, amb la benedicció papal i amb la promesa de guanyar el cel si, els participants, morien durant la campanya (no us recorda res, això?). O per... En fi: per tantes i tantes barbaritats que la Historia ens ha anat aclarint durant aquests últims temps.

De totes maneres, alguna cosa tenim en vers a l’Islam a tot Europa que no ens deixa veure el sol. Ara resulta que l’Òpera de Berlín ha sospès la representació de l’Òpera Idomeneu de Mozart per por a represàlies islamistes. L’obra fa molt de temps que no l’he tornat a sentir (representada no l’he vista mai, tot i que en escoltant-la, com ho faig sempre en aquests casos, tenia el llibret a la mà) però em sembla recordar que no hi ha cap referència a l’Islam donat que, insisteixo, si no recordo malament, es tracta d’una història entre cretencs i troians, amb Neptú (em sembla que Mozart parla de Neptú i no de Posidó, que potser seria més adient) com a monstre, i final feliç. Alguna referència hi fa el director de l’obra a Mahoma en forma de cap del profeta posat a escena (juntament amb el de Neptú i algun altra profeta – deu) per que el teatre berlinès s’hagi posat la bena abans que la ferida i ha sospès la representació. Algunes festes de Morros i Cristians al País Valencià ha sospès també la desfilada específica dels moros, també per por. Em sembla que hi ha uns que ens han guanyat la batalla i, em sembla, que per falta de decisió en la defensa de les nostres llibertats per banda dels que havien d’haver-ho fet. Nedar i guardar la roba no té solució si mentre nedem no deixem que algú que es responsabilitzi d’aquella roba. Els vigilants han deixat negligentment de vigilar per que estaven convençuts o de que no hi havia lladres, o per por de que els lladres, a més d’emportar-se la roba, els hi fotessin una pallissa, o bé per que entenien que el pobre lladre, pobret, d’alguna cosa ha de viure, o bé per què... El cas és que els que nedàvem, ara ens hem quedat amb el cul enlaire.

A banda d’actuar en conseqüència (la qual cosa sembla realment difícil), no estaria de més que, com a menys, les nostres autoritats prestessin una certa atenció a determinats imans i actuessin sense por davant de determinades proclames. Perquè desprès de cada bestiesa (i tots entenem perfectament a quines bestieses faig referència) hi ha hagut silencis clamorosos entre els líders religiosos més significats. I com va dir Unamuno, “...el silenci sol ser interpretat com aquiescència...”





J.Vinyeta
Setembre - Octubre 2006