La bomba dels etarres al aeroport de Madrid, ha estat una mala notícia. El retorn, més o menys clar, a la violència (teòricament l’alto el foc no ha estat oficialment trencat), augurat per l’increment de la kale borroca de les últimes setmanes, pot fer que tot peti com un aglà. Tothom posa vaselina als fets i, llevat del PP, que aspira a guanyar de nou les Eleccions Generals, però en cap cas la Pau, amb majúscula, ningú te el valor de donar-ho tot per malmès.
Han passat dies des de que el Sr. Zapatero va iniciar oficialment les “converses” (hem de dir-ho entre cometes) arrel del inici de la treva unilateral dels etarres a finals del passat mes de Març. Tot i que era (i, a pesar de tot, m’agrada pensar que encara és) una travessa difícil, el cert és que la possibilitat de que s’acabés la violència ens eixamplava el cor.
Ara sembla que tota aquella il·lusió es pot convertir en llàgrimes de nou. I tot i que del perquè de tot plegat no en sabem gaire coses, si que ens ha d’estar permès que expressem opinions sobre el que ha anat arribant fins avui.
Vagi per endavant que els que han posat la bomba han estat els etarres. I, per tant, en son directament responsables del fet i de les seves conseqüències. Per molt que és vulgui dir o pensar, no es pot anar per la vida posant bombes pel carrer. Per tan, no hi ha ni justificació ni pal·liatius possibles. Però un cop dit això, si que voldria afegir-hi alguns comentaris.
Penso que el PSOE no ha estat a l’alçada. Quan es va iniciar el procés sabíem tots que hi havia uns esculls de corall molt dur, molt a prop del port de sortida i que podien embarrancar la nau. La famosa Llei Antiterrorista, signada amb el PP en temps de l’omnipotència aznarista a la que s’hi oposaven pràcticament tota la resta de partits, la legalització de Batasuna i el tema de la aproximació de presos etarres al País Basc, eren les puntes de llança que havien de ser llimades de forma més immediata (i deixo de banda tota la modificació política i territorial que seria posteriorment necessària, o de detalls menors, però no menys importants i també de certa urgència com la modificació de la llei de convocatòria de Referèndums, la reobertura del diari Egunkaria...). Tot i que ignoro els acords previs a la declaració de l’alto el foc entre el PSOE i els etarres, ha estat evident que el PSOE no ha tingut cap gest en aquells punts que jo assenyalava. La Llei Antiterrorista no ha estat derogada, Batasuna te clares dificultats per a presentar-se a les Eleccions Municipals i els presos continuen a mil quilòmetres dels seus pobles. He tingut la sensació de que el Sr. Zapatero estava més pendent de les Eleccions Generals del 2008, a les que volia anar amb uns trumfos que haurien d’haver-li arribat en l’última mà del joc i que l’hi donarien la victòria electoral. Ha endarrerit massa el joc i, a la que ha estat l’última mà fins ara, ha arribat quan les cartes ja estaven repartides. Per més inri, els serveis d’informació de l’Estat han quedat en evidència.
Que podem dir del Partit Popular? Per aquesta trepa d’impresentables, res hi ha millor que la guerra permanent. Per tan, en aquests moments, s’estan fregant les mans de contents. Sense la més mínima visió d’estat, amb la clara consciencia de que quan pitjor, millor, atien a la “Asciación de Víctimas del Terrorismo”, manipulen tot el que els afiliats deixen manipular, que és tot i plantegen només i de forma permanent allò que creuen que els hi dona vots a l’Espanya profunda. Si la pau els hi donés vots, en serien els més grans defensors. Tot plegat manifesta, una vegada més, la baixa fila moral dels dirigents del partit. El partit Popular està entestat en el retorn, amb totes les seves conseqüències, al famós Pacte Antiterrorista, impresentable per a la resta de partits. Tot i que el propi Partit Popular s’ha passat pel forro, de forma sistemàtica, l’últim paràgraf de l’article segon
A Batasuna, els etarres els han deixat amb el cul enlaire. Cada vegada em dona més la sensació de que no son els representants que ETA vol tenir, tot i els esforços per semblar-ho. Es com si no controlés ni tan sols la kale borroca que ha estat present, durant les últimes setmanes, als carrers del País Basc. Aquesta aparent pèrdua de confiança dels etarres en respecta a Batasuna, és greu pel que pot suposar sobre la pèrdua d’uns hipotètics interlocutors, tot i que, suposo, que tots tenim prou clar que Otegi no és en G. Adams i que no te la autoritat sobre ETA que Adams te damunt de l’IRA. Però, tal com estan les coses, és potser més greu el que, hores d’ara, sigui pràcticament impossible que puguin presentar-se a les properes eleccions Municipals, amb la marginació que això suposa de pràcticament el 15 % dels electors bascs i el conseqüent desastre econòmic que això els hi pot representar.
Han anat passant els dies i el degoteig de declaracions i contra declaracions, ha estat constant, fins que arriba el comunicat d’ETA en que, bàsicament sosté que la treva continua però que, al mateix temps, es reserva el dret de realitzar atemptats si ho creu convenient. Els dubtes que el comunicat presenta, han creat també dubtes en un sector important de la pròpia Batasuna.
Amb tot això, arriben les manifestacions anti ETA. I comença el ball d’adhesions i desafeccions en funció del lema de les pancartes. L’espectacle que tota aquesta corrua d’inoperants posen al carrer, és esperpèntic [2]. Un cop més, queda clar que, per a tota aquesta trepa, només conten els possibles rèdits electoral que la seva definició els hi pot reportar. El PP, Batasuna i l’Associació de Víctimes del Terrorisme, normalment atenta, aquesta última, a les ordres que arriben de la FAES, hi son absents. Tot plegat és el suficientment greu com perquè, una vegada més, la incredulitat en vers a la classe política arribi a límits insospitats. Iu Forn, en la seva columna al diari AVUI, diu allò de ”...si un polític em torna a parlar de l’abstenció, l’enviaré directament a la merda...”. I penso que encerta plenament. Amb els partits catalans, ja va passar una cosa similar en el Referèndum pro Estatut el Juny passat. I tots en coneixem les conseqüències...
Però la traca final estava encara per arribar: la celebració del Ple monogràfic al Congrés, per debatre la política antiterrorista del Govern Central. No s’ha tingut en compta que, un procés com el que ens ocupa, ha de ser, per sí mateix, discret i, celebrant el Ple, l’han convertit en un espectacle de fira obert a tot el país. El Sr. Rajoy, atent a les ràdios i a la TV,fa un discurs amb un clar accent partidista i electoral, disparant tota l’artilleria pesada sobre el Sr. Zapatero. Personalment vaig sentir vergonya aliena en sentir el discurs. Ja sé que els polítics en general, se’n en foten del que l’historia pugui dir d’ells. Però el que és cert és que, al Diari de Sessions del Parlament, hi queden escrites totes les bestieses que allà s’hi diuen. I avui, allò que s’hi va dir, ha quedat escrit per a les generacions futures i per l’historia, quedant clarament reflectit que, el Partit Popular, no vol la Pau perquè entén que la guerra li dona més rèdit electoral. I així, llença un discurs que va més enllà de les posicions de l’extrema dreta més cavernària i deixa a tothom espantat i amb la boca oberta quan li diu al Sr. Zapatero allò de que “...si se equivoca, los etarras le ponen bombas y si no se las ponen ...es que ha cedido...” No sé si val la pena afegir alguna cosa més...
Ara, quan de nou ha de refer-se el camí cap a la Pau que molts encara creiem possible, i vist el desori al que s’hi han abocat, mantenim dubtes sobre l’actitud de tots plegats. El Govern ha de governar. No pot estar a l’aguait de les declaracions – accions del PP, del diari El Mundo o de la Cope. I governar, el fer-ho, vol dir prendre decisions i, malauradament, assumir els riscos que comporta tota presa de decisions tot i que aquests riscos siguin només de caràcter electoral. L’únic que li cal és saber el que vol i el que vol fer per a dur-ho a terme. I el que ha de voler és el que desitja la immensa majoria dels ciutadans de bé que hi ha en aquest país i que el van votar, al PSOE. Als altres penso que, de moment, només cal posar-los-hi una condició: la renuncia expressa a la violència perquè, per molt que no els hi agradi, amb bombes pel carrer no es possible parlar de res. Al mateix temps penso que han de definir el/els interlocutors que considerin aptes i que no hi hagin dubtes al respecta. Finalment també els hi diria el mateix que al Govern Central: que som molts, moltíssims, els que volem la Pau. I que això, també depèn d’ells.
Tot i els dubtes que, com he dit, ens generen l’actitud de tots plegats, només que ens donin una mica de peu, tornarem a creure’ns que tot és possible.
J. Vinyeta
Gener, 2007
[1] En aquest paràgraf s’assenyala que, en cap cas, cap dels partits signats traurà rèdit polític de la violència. Diu, literalment: “Por eso, también, afirmamos públicamente que de la violéncia terrorista no se extraerá, en ningún caso, ventaja o rédito político alguno”
[2] Els polítics catalans, com que no hi estan implicats directament, participen en totes elles, llevat del PPC, amb teòrica solidaritat amb les víctimes i amb els Governs Central i d’Euskadi. Ignoro que varen fer Ciutadans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada