45 .- Comentaris

Tenim diversió garantida. No ens ha faltat mai, però sembla que, la situació actual i la que es preveu, promet més al·licients dels que es poden esperar.

Aquest país nostre, al contrari del que es pugui pensar, ha de ser molt més important del que pugui semblar perquè sigui tractat de la manera en que ho és habitualment. Res que no tingui la tanta importància que es mereix pot estar en l’ull de l’huracà de forma permanent com ho esta Catalunya. I en aquest ull és on tenen col·locat aquest País tota la classe política, d’aquí i de l’Estat Central de forma permanent. Els d’allà per tocar constantment els collons i els d’aquí per pura ineficàcia.

Comencem pels d’aquí. Ara resulta que, segons els que manen, estem una etapa postnacional. És el resultat d’haver gaudit de força suficient per haver pogut establir un País – Nació - Estat amb plenes garanties per a la seva consolidació definitiva d’ara endavant (avalat per un nou Estatut que omple i satisfà plenament totes les necessitats que fins el moment de l’aprovació ens eren de precís). S’ha acabat aquella misèria en la que ens bellugàvem només per a sobreviure. No cal preocupar-se, dons, pel futur la Nació Catalana, dels seus signes d’identitat i, especialment, no cal ja fer aquells escarafalls que tan han irritat a molts d’aquí i a tots el d’allà. Ara ja ho tenim tot. I continuar demanant no faria res més que posar en evidència el nostre caràcter indissimuladament fagocitari que ens ha dominat fins avui. Però tot i això, a pesar d’aquesta situació paradisíaca, sobresurten alguns problemes, tot i que els que manen diuen que manquen d’importància. No és cap problema que l’immersió lingüística perilli amb el nou decret del Ministeri d’Educació, ni ho és l’envaïment de competències per part del Govern Central amb la Llei de Dependència, ni el retràs en discutir els temes financers (tot i que no cal preocupar-s’hi, perquè a la fi, som rics i ens podem permetre, per exemple, enderrocar, per tercera vegada, la Plaça de Les Glòries, Catalanes per més Inri), ni els problemets que de tan en tan ocasiona Renfe als seus usuaris, que no son més que les conseqüències del constant desenvolupament i inversions de la Companyia, ni l’anunci d’una propera LOAPA, ni... Tot això son petiteses que seran resoltes amb la eficàcia a la que ens tenen acostumats el nostres polítics, tot i que son coses que a mi si em preocupen i molt (malauradament, és evident que soc home de poca, molt poca fe). Inclús, pot ser i tot de mala fe, arribo a pensar que els interessa més, a tots aquests que manen, que els d’allà no tinguin problemes ni amb nosaltres ni amb els seus, per allò de la convivència pacífica. Perquè, és ben clar que hem de ser molt bons minyons, no fos cas que per culpa nostra, per la nostra insidiosa manera d’insistir en la nostra identitat per exemple, ens trobéssim de cop al caire d’una guerra civil...

Dels d’allà, hem de començar dient que hi ha els bons i que hi ha els dolents. Els bons son aquests xicots del PSOE. Amb un tarannà pacífic, sense crispació, van passejant el seu espanyolisme volent-nos fer creure que la nostra grip, tot i que és fruit d’un cep víric contra el que no hi ha vacuna, te cura amb un remei anomenat homogeneïtzador general i que, per tan, hem d’entendre els esforços que han de fer per conservar-nos la salut. Els d’aquí, a més, en mostra de solidaritat i en prova d’agraïment, els hi riuen les gràcies i fan el que poden per no haver-s’hi de barallar. I jo que soc home, com ja he dit, poca fe i inclús pot ser de mala fe, em pregunto si totes aquelles nimietats que s’havien d’arreglar amb aquests bons xicots es podran arreglar si ni tan sols no els hi podem dir que aquelles nimietats existeixen (no fos cas que s’enfadessin o diguessin que no som capaços de col·laborar)

Els altres, son els dolents de veritat. Aquests si que no tenen tarannà pacífic i es passen el dia esvalotant el galliner. Ha quedat sempre clar que no ens poden veure. No se que deu passar, però aquí a Catalunya, van perdent sempre les eleccions. I ara, perquè no hi hagi dubtes de la seva dolenteria, han posat tots els pals a les rodes per desvirtuar un Estatut, el nostre, per deixar-lo més estripat del que ja està, perquè, com ja varen dir, aquest Estatut no és bo per a ningú.

Aquells altres, els bons, s’ho miren amb paciència i aguanten les etzibades permanents que els dolents el hi foten cada dia. Però en el fons del seu cor, i desitjant com desitgen la pau per sobre de tot, estan contents amb el que fan els altres, aquells dolents, perquè així s’estalvien ells de deixar de ser els bons. És més: amb la senzillesa que els caracteritza, deixen que aquells tan dolents facin allò que ells mateixos haurien de fer, si no fos que ja hi ha qui esvalota el galliner de forma permanent.

Personalment, estic una mica perplex. Tots els d’aquí em diuen que els dolents d’allà son els dolents de veritat. I que aquells bons ho son de veritat. I això m’ho volen fer entendre així. I tot plegat, encara em deixa més perplex, perquè tots em diuen que haig de deixar de mirar-me el melic i mirar més enllà, que actuï amb visió europea. Però quan intento opinar dient que em sembla que “el pecat” tan es pot cometre per acció com per omissió i que tan un com altra son pecats i de la mateixa gravetat, que si aquests pecats afecten a la societat civil, a més, son delictes i que els que hi col·laboren en son còmplices, i per tan també reus de culpa (criminals polítics, segons defineix el diccionari?) , els pocs que m’escolten em miren de manera estranya, com si no em volguessin o no em poguessin entendre. I això, encara augmenta més la meva perplexitat.




J. Vinyeta
Febrer, 2007