Ha tornat a posar-se en boca de tothom el tema de la corrupció urbanística. L’Ajuntament D’Andratx, a Ses Illes, ens ha donat les últimes noticies al respecta. I la oposició política, com ha passat en cada cas que s’ha produït una situació similar, ha fet tots els esforços per esventar-ho. I si ho fa, no és perquè la corrupció sigui quelcom a eliminar del dia a dia polític, si no perquè, esventant-ho, pensa que deteriora al partit contrari i, per tan, guanya vots, és a dir poder. I, amb aquest poder, més possibilitats d’enriquiment.
Què podem dir que no sapiguem d’antuvi?. El real problema a tota aquesta situació està en que no hi ha manera de que es plantegi i s’executi l’exigència de responsabilitats dins dels propis partits (quan n’enxampen a un, jo diria que encara l’hi diuen tonto), perquè la complicitat és de tot el partit. Ni, en conseqüència, davant de la justícia ordinària, degut al propi sistema muntat i donada la foscor dels diners que s’hi maneguen. L’única cosa que està clara, és la constant pèrdua de credibilitat dels partits polítics en la societat actual, qüestió que, pel que sembla, se’ls en fot.
Els que em coneixen saben que, des de fa molt de temps, em vaig postulant en el sentit de limitar determinades “possibilitats d’acció” dels polítics en general i dels partits polítics en particular, especialment en el que fa referència al finançament i transparència econòmica dels partits. Tot i que em semblava que les meves paraules tenien ressò, al cap i a la fi, tenia la sensació de predicar, si no en el desert, davant de molt d’indiferència.
Llegia la columna del Sr. Roig en el diari Avui del divendres dia 8 prop passat. Hi feia referència a aquets brots de corrupció municipals que es van manifestant. Va semblar, en el seu moment, que el que passava a Marbella era només propi de Marbella i que era un llegat d’aquells temps en que el Sr. Gil “cacicava” de forma permanent per la Costa del Sol. Però resulta que no, que els anomenats “partits seriosos” també estan emmerdats fins al coll i resulta que, per exemple, més de 10 municipis de les Illes estan sent investigats per problemes de corrupció urbanística amb alcaldes, consellers, arquitectes municipals, etc... implicats en trames de suborns i requalificacions més que dubtoses. El Sr. Roig, més o menys com tothom, pensa que sota del bum urbanístic municipal hi ha quelcom que put i que implica a molts, dins i fora dels Ajuntaments. Tots imaginem que les grans corrupteles (o corrupcions, amb totes les lletres i significats) estan en mans dels Consistoris Municipals, de qui, a la llarga (i a la curta, també) depenen les llicències i les requalificacions. I d’aquestes corrupteles en surt bona part del finançament del partit en el poder. Per tot això, deia el Sr. Roig que, abans de que tot plegat ens peti a la cara i deixi a uns, els polítics, en calçotets i als altres, a la resta de ciutadans, amb cara de tontos, haurien d’aplicar-se solucions per a la correcció de tot plegat, perquè encara hi som a temps de reservar el poc territori que encara no s’ha malmès. I proposava (i jo ben content, perquè, coincidir amb el Sr. Roig em satisfà molt i molt !) mesures per corregir el que encara sigui possible:
1.- La modificació del sistema d’elecció dels Consistoris, passant de llistes tancades a llistes obertes, amb Alcaldes independents, triats directament d’una llista determinada de candidats, a l’estil de varis dels països europeus.
2.- Nova Llei de Finançament dels partits polítics, en el que desaparegués, entre altres, la figura de “donació anònima”, donació que, com que és anònima, podem pensar que es realitza per pagar quelcom...oi?
3.- Transparència en els Ajuntaments. Números permanentment auditats. Recordeu els marramaus que van haver-hi fa un parell d’anys quan es parlava d’auditar els Ajuntaments i les Diputacions? Les declaracions de Sr. Corbacho aquí, i del Sr. Vàzquez, aleshores alcalde A Corunya, per citar-ne dues i ben distants, varen ser antològiques, en defensa de l’status actual.
Realment el Sr. Roig té tota la raó. Si els partits volen que ens els creiem, han de fer alguna cosa més que xerrar perquè ens els puguem creure, si és que volen que ens els creiem, que tot pot ser. En la meva opinió, mantenir la situació actual condueix, inevitablement, a una societat absolutament apolítica i, el que és pitjor i com a conseqüència, sense consciència de País: només ha calgut veure la nul·la reacció de la societat catalana quan, des de el propi Govern de la Generalitat, s’ha renunciat de forma expressa al manteniment del Debat Identitari.
De totes maneres, personalment crec que és imprescindible, a més, una altra condició:
4.- Modificació del sistema Judicial actual, amb elecció directa de Jutges, Fiscals i Magistrats de marcada solvència i independència. La politització de la Justícia ha arribat a extrems de paràlisi del sistema. Es porten denúncies als jutjats quan hi és de guàrdia el jutge que convé, que normalment és del mateix color polític del denunciant, com a garantía de què, com a mínim, serà acceptada a tràmit; sentim sentències que han estat dictades com a clara ingerència política; sabem de determinades sentències que han estat resoltes com un partit de fútbol per 6 a 5, en la qual 6 dels jutges son de la banda progressista o conservadora i els altres 5 del grup contrari; ingerències directes dels tribunals en afers clarament polítics (recordo les declaracions de determinats jutges d’un color concret durant la redacció – tramitació de l’Estatut de Catalunya, per exemple); Nul·la o mínima actuació d’Ofici de la Fiscalia davant de casos concrets que clamen al cel. Per no parlar de sentències penals o administratives que ens han deixat perplexes. Tot això ha d’acabar-se, perquè, si la Justícia no és independent i no és universal, la impunitat dels de sempre està garantida.
No son aquestes les úniques coses que ha d’arreglar-se, és ben veritat. Però entenc que son les de major immediatesa per retornar-nos, a tots, tal com diu S. Espriu, el nom de cada cosa.
I si per casualitat algú o alguns d’aquests polítics es despengen ofesos o se senten ferits en la seva honorabilitat, penso que serà senzill preguntar-los-hi i que ens expliquin d’on surten els calés que els partits gasten a mans plenes, o perquè la disciplina de partit ha d’estar per sobra inclús de la veracitat, o perquè els Ajuntaments bramen (o els fan bramar) només de pensar que poden ser auditats per auditors independents. Si les respostes son convincents, reconeixeré que estic immers en un greu error.
Del tema dels jutges, penso que també podrien explicar-me al perquè del tot plegat. Explicat i molt ben exposat ho està en un llibre anomenant El desgobierno judicial [1]. Però la pregunta del milió és, per què no ho arreglen? Serà perquè arreglar-ho els hi pot treure als polítics – partits quotes de poder? La independència del Poder Judicial és un mite que els propis jutges es preocupen de mantenir per allò de la dependència econòmica i professional als que els sotmet el Poder Polític a través del govern de torn. I quan algú com el Sr. Pacheco, aleshores alcalde de Xeres, s’atreveix a dir allò de que la Justícia “... es un cachondeo...” els jutges, a més, s’emprenyen i el processen. Ho recordeu?
Les respostes, és ben clar que no les tinc jo. I els que les podrien donar no en tenen, vistes com estan les coses, el més mínim desig de fer-ho. Haurem d’esperar molt de temps...?. O, pel contrari, hem de començar a creure’ns que això serà definitiu? Valdria la pena saber-ho
Realment, tot plegat, és una creu molt grossa
J Vinyeta
Desembre, 2006
[1] El desgobierno Judicial.- Alejandro Nieto .- Ed. Trotta.-- Segunda Eddición 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada