42.- I ara, què?

El segon Tripartit, que ara s’anomena Entesa, ja va endavant. Varen enganxar al PSOE en calçotets i el Sr. Montilla, abans de que el poguessin renyar, ja havia pactat amb el dimoni (ERC) i amb un subaltern que ha passat d’escolar a ajudant de sagristà (ICV).

El Sr. Saura, ha quedat com l’únic polític que ha dit la veritat del que pensava fer abans de les Eleccions. Però el que el Sr. Saura no deia era que, passés el que passés, només podria entrar al Govern si hi havia una reedició del famós Tripartit. Dit de una altra manera, l’única opció que li era vàlida era la de que el Tripartit tornés a sumar i que, en conseqüència CiU no podés ni tan sols intentar governar en solitari. A la fi, torna a ser al Govern. Veurem si avancen o no els projectes d’infraestructures que hi ha pendents de realització arreu del país i si adopta posicions més realistes ensems que sostenibles, tan sostenibles com aquell realisme permeti. Durant el temps Convergent, les esquerres d’aquest país varen crear i conrear una cultura del no que, de forma sistemàtica, s’oposava fins i tot al vol dels àngels no fos cas que, amb el remolí que podien crear amb el vol, s’endugués alguna au, protegida o no, però que, en qualsevol cas, calia salvaguardar. Ja sé que l’exemple és exagerat, però suposo que tots recordem la negativa sistemàtica a crear, per exemple, parcs eòlics a determinades milles de la costa pel perill que allò podia suposar per les aus, o a la creació de crematoris controlats en determinades zones tot i que en elles no hi havia persones si no perquè, això sí, hi havia senglars... Aquests senyors, els quals, tot ha de dir-se, han posat ferms al mon mundial fent-nos veure el perill de la situació en que es troba el Planeta Terra des de el punt de vista ecològic si no som tots plegats més prudents, en massa ocasions han agafat a la vaca pels collons i, per la llei del pèndol, han estat anys intentant prohibint-ho tot, sacsejant a mitja humanitat, manifestant-se contra tot i donant la sensació de que, si els deixéssim, ens farien tornar anar amb llum de carburo, sempre i quan les emissions dels gasos emeses, fossin, com hauria de ser, correctament controlades, que si no, tampoc. Les esquerres d’aquest nostre país, que han creat aquest petit monstre, no han esta capaços d’educar-lo de forma que, al menys, no se’ls descontrolés. La realitat és que no han sabut fer-ho i ara es troben que, aquests mateixos anti tot, ho son també anti totes les propostes que les anomenades esquerres tenen postulades. I, aquests anti tot, continuen aplicant la mateixa medecina al Govern de torn, que és el que sempre està malalt. Aquella cultura del no d’avui, que en el meu entendre ens pot portar a un col·lapse històric, si no és conseqüent i realista, si no abandona el crit per agafar-se amb consistència a la raó, és la mateixa que la que aquells “Pares” varen parir més com oposició sistemàtica al Govern aleshores de CiU, que no pas amb la convicció necessària de defensa del territori i de l’individuo. Amb l’única diferència de que el Govern ara ja és el que, segons ells, havia de ser. Per arrodonir-ho, significats membres dels partits que formen el Govern participen (encara que em sembla que cap Conseller ho va fer...!), inclús en manifestacions anti Quart Cinturó.



El Sr. President és l’home fort del PSC. I l’espanyolització del PSC ha estat clara i sense dubtes en els últims anys. En la meva opinió la defenestració de P. Maragall de la Presidència de la Generalitat, amb la negativa clara a recolzar-lo, complint ordres de Madrid, n’és una bona i definitiva prova. No vull dir amb això que el PSC ja no ho fos d’espanyolista, que ja l’hi ve de lluny això (recordem, per exemple, la pèrdua del grup Parlamentari o qui va presentar la famosa LOAPA). El que passava fins ara, era que ho volien dissimular i feien mans i mànegues perquè no se’ls hi notés tant. La publicació del document Per Catalunya (i d’això, ja fa uns anys) posa ja en evidència aquesta espanyolització de la política del Partit Socialista Català. I perquè a Madrid no hi hagi dubtes al respecta, penso que en les primeres passes del Nou tripartit, tampoc. La renúncia al Debat Identitari ha estat la primera d’aquestes passes. La famosa tercera Hora de Castellà, la segona... I veig que el Sr. Zapatero, aquest gran amic de Catalunya, que pel nostre bé ens ha enredat tantes vegades, està enrederint la trobada amb el Sr. Montilla. No sé que en podrà sortir de la anunciada entrevista que ha de fer-se aviat, segons diuen. Però no em sembla que el Sr. Montilla tingui la més mínima intenció de fer cap cosa que el PSOE pogués considerar forassenyada.

El tema d’ERC, em sembla molt més pelut i preocupant. Llegia aquesta setmana els dos articles que va publicar el diari AVUI signats per I. Anassagasti. La veritat és que aquella lectura, per altra ben documentada, em va posar en un mínim de tensió. I ho va fer perquè, ens agradi o no, el que ell diu que va passar al País Basc, és una realitat: els Srs. Onaindia i Juaristi,que en son dos exemples, estan on estan i no pretenc, en cap cas mantenir que no hi tinguin dret a ser-hi (tot i que l’article del Sr. Juaristi en referència a l’assassinat d’en Lluc, em va rebolcar les tripes fins a produir-me vòmit...). Però son on son, i venen d’on venem, no ho oblidem. El Srs. d’ERC no han trigat en respondre al Sr. Anassagasti i, com era d’esperar, la resposta és tan demagògica i irreflexiva com correspon als criteris últims d’Esquerra Republicana. El que el Sr. Anassagasti ens ve a dir, allargant-t’ho molt, això si, és que qualsevol acció – reacció d’una posició nacionalista, independentista i d’esquerres és sempre correcte, tot i que pugui amagar o no una espanyolització, més o menys contundent, com en el casos d’aquells Srs. ex etarres: tot és i es fa perquè el País, el que sigui, necessita aquella decisió que es pren i que, els pobres mortals, mai serem capaços d’entendre, perquè de la seva fidelitat, del seu sentit de Pàtria, del seu desig d’independència i sobirania no es pot dubtar. Per això, aquests incontestables republicans, nacionalistes, independentistes i d’esquerres, quan posen tota la seva capacitat al servei del PSC que, no ens enganyem, és només PSOE, no ens està permès ni dubtar de que el millor per a Catalunya és el que han fet. I afirmar, perquè així ens sembla veure-ho, que han posat a Catalunya en mans del PSOE, és una afirmació tan aberrant per a ells, com assenyalar que el PP no és un partit Nacionalista Espanyol. Aquests senyors d’ERC, que voten no a un Estatut que no els agrada (que és el mateix que em passa a mi...) perquè les seves bases, varen dir, es fan respectar; que son incapaços, juntament amb CiU, tot i tenint-t’ho pactat, de retornar al Parlament de Catalunya allò que sabíem que seria mutilat de la manera més escandalosa per el partit en el poder (PSOE) a partir del moment en que s’inicien les discussions del text a Madrid, ara han de fer tots el esforços per a fer el desplegament d’aquest Estatut perquè és el que hi ha i això és molt més important que qualsevol altra cosa. I per fer-ho, es llencen en braços de l’espanyolisme, si no el més pur present a Catalunya (altres hi ha que encara ho son molt més...de purs!), en braços d’un espanyolisme més que notable com ho és el dels braços del PSC – PSOE, tot i que al PSC, com ja he esmentat, no l’hi agrada que sigui dit. I per acabar-ho d’adobar, perquè ni hi hagin dubtes de lo bons minyons que aquests senyors d’ERC volen ser, a les primeres de canvi es mantenen en silenci, un silenci pactat i exigit des de el partit socialista. Pregunto, que hem de fer els pobres mortals?. Un País com el nostre (...aquesta pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...) que precisa d’un constant debat Identitari, tot i que només sigui perquè enllà de les nostres fronteres sàpiguen que encara hi som, un debat Identitari que va portar a centenars de persones a la presó fins fa 30 anys i pel que es va sobreviure a una dictadura brutal, un debat que molts, de dins i de fora, encara considerem absolutament vital per a la nostra supervivència; una llengua, la nostra, en clara tendència a la desertització, arrasada per tots plegats, tot ha de dir-se, sense pietat i amb un Conselleria d’Ensenyament que recolza sense pal·liatius una tercera hora de castellà a les Escoles, amb unes penques (per no dir una paraula més gruixuda), que li fan dir al Conseller d’Ensenyament, que es tracta d’assegurar un millor coneixement del Castellà a casa nostra (???)... tot vorejat, a més, per aquella satisfacció expressada per la pròpia Esquerra (Carod dixit...!) de que no hi havien hagut sancions en matèria de la Llei de Normalització Lingüística, amb els flagrants incompliments existents al respecta... De tot això, els Srs. Carod i Puigcercós, en passen de llarg perquè, com diria l’Expresident Pujol, ara no toca. El que toca és el desplegament de l’Estatut. Però, que vol dir això? Es que és tan certa la espanyolització d’ERC com ho va ser-ho en el seu moment, la dels Srs. Onaindia i Juaristi? Que fan aquests senyors republicans perquè pensi jo que no és com diu el Sr. Anassagasti? Com es possible que en temes de tan cabdal importància, el silenci sigui la resposta més eloqüent dels Republicans, nacionalistes i independentistes però, això sí, d’esquerres?

Certament, estic preocupat. Els referents que fins ara existien, van morint poc a poc: CiU, després del fracassar en el intent de formació de Govern, previ pacte amb el Sr. Zapatero, és a les portes d’un Ministeri, o dos, a Madrid tot i volent-nos fer creure, al mateix temps, allò de la casa comuna del Catalanisme (Catalanisme, de tota la vida, de Sagristia, de peix al cove i pactes permanents amb l’enemic del País). D’altra banda, ERC, que ha pactat amb l’altre enemic del País, incapaç de plantar la cara que el País necessita i en coses fonamentals, perquè ara no toca, però també volent-nos fer creure que fa el correcta, quan creiem que no, i prenent-nos per tontos. És que s’estan imposant les tesis més esquerranes del Sr, Puigcercós davant de les més nacionalistes del Sr. Carod, tot i que les posicions esquerranes del Sr. Puigcercós, son més de sentit comú que no pas tan esquerranes? ERC ens aclarirà, amb fets i no amb entrevistes als diaris, què, quan, com i de quina manera pensa tirar al País endavant i quins objectius clars té a mig i llarg termini? És que dintre d’ERC hi ha tal merder que és més important el silenci imposat pel PSOE que la pròpia dignitat del Partit i del País?

Els ciutadans, que només tenim el dret de votar, ens estem quedant sols. I és ben cert que no em preocupa la manca de tutela que això pot representar perquè no m’ha fet mai por la llibertat. Però si que em preocupa que aquests maldestres no siguin suficientment patriotes i valents per fer el que han de fer i ni, tan sols, el suficientment professionals com per a fer, senzillament, la feina ben feta, perquè, hem de recordar-ho, son ells els que, entre d’altres prerrogatives que cap de nosaltres té, tenen, per exemple, impunitat parlamentaria, el que els hi obre totes les portes... Que s’ha fet d’aquelles flors...?


Ah...! I que no tinguin por. Som tan burros, que si ens criden a col·laborar, hi tornarem. I amb molta més bona fe de la que ells semblen tenir amb nosaltres.




Joan Vinyeta
Desembre 2006




En acabar el text anterior, es produeix la noticia de que el Govern de la Generalitat ha interposat Recurs davant el Govern Central, en respecta a la famosa tercera hora de castellà a l’ensenyament a Catalunya, després de l’informe del Consell Consultiu, segons el qual, la invasió de competències al respecta per part del Govern Central, és clara. Teòricament és un pas previ per la interposició de Recurs d’Inconstitucionalitat per part de la Generalitat.

En la primera empenta, el “Tete” Maragall ha quedat ben retratat: ni més ni menys, va alinear-se a favor de les tesis més espanyolistes (el que no és cap sorpresa, dit sigui de pas) fent-ne gairebé una defensa ultramuntana i exigint, més greu encara, la rectificació als mitjans de comunicació que varen publicar les seves declaracions. Ha quedat clar dons què era el que realment l’hi importava i a quins interessos està servint. Penso que ens hem de fer dues preguntes: Dimitirà ara el ”Tete”, després de l’estrepitós fracàs de les seves manifestacions? I, segona pregunta, si no ho fa, de dimitir (que és el més probable), és el Sr. Maragall el Conseller d’Educació adient per Catalunya o se’l ha de fer plegar?.

De totes maneres, ens queda per veure com acaba tot plegat i si, la Generalitat, serà capaç de presentar el corresponent Recurs d’Inconstitucionalitat. El temps ens ho dirà.