40.- Ciutadans

Ja han passat les eleccions i ja tenim 128è President de la Generalitat de Catalunya. Convergència torna a estar a la oposició i ERC i Iniciativa formen trio amb el PSC – PSOE. Els barons del PSOE no han vist amb bon gust que el seu amic José s’hagi aliat amb el Sr. Carod, per allò de que l’aliança dona munició (tot un arsenal...!) al Partit Popular i medis afins. Però així, vulguin, vulguem o no, que de tot hi ha, estan les coses. La sorpresa ha estat l’irrupció al Parlament del Partit dels Ciutadans. Els Boadella Boys, amb més sort de la que el propi partit es pensa, ha aconseguit tres escons i, segons diuen, ens portaran el castellà al Parlament. Tampoc serà la primera vegada que això passi. L’anomenat Partido Andalucista ja va fer la pirueta i varen tenir la mala sort, per bé o per mal, de desaparèixer a la següent Legislatura. La atenció ara està situada en el Sr. Rivera i els altres dos diputats que l’acompanyen i en esbrinar qui son aquesta gent que venen de matinada.

He rebut el que correu per Internet respecta a la “qualitat” d’alguns dels membres del nou partit que s’estrenarà aquesta legislatura al Parlament de Catalunya. El que allà s’hi diu, es cosa sabuda. I em sembla que haig (hem) de buscar una altra forma de presentar-los No és la meva intenció entrar a discutir l’ideari d’aquesta tropa. Quan varen publicar el seu famós manifest, el primer, em vaig prendre la molèstia de contestar-lo punt per punt i, a més, a major glòria seva, hi vaig fer menció especial al Sr. Boadella.

El problema no està en que hagin sortit. La gent, tots els que votem, tenim la possibilitat d’exercir un dret: el vot, que es un, lliure, directe i secret. Per tan, res a dir. El problema, si es que ho és, rau en saber d’on venen i a on volen anar. Comencen pel principi i revisem una mica l’història.

En el meu entendre, tot neix a partir d’aquell famós document, atribuït a P. Maragall, però en qualsevol cas signat pel PSC, titulat Per Catalunya, allà pels finals dels anys noranta del segle passat. Sempre em va cridar poderosament la atenció que aquell gran periodista que va ser en Ramón Barnils, posés de volta i mitja al Sr. Maragall i, en conseqüència, al PSC al complert, respecta del contingut d’aquell document. Em sobtava que en la seva columna Seny i Sensibilitat del diari El Mundo d’aleshores (si no erro, en la edició del dia 10 de Setembre de l’any 1998) fes un crítica duríssima a aquell document i, en especial, a la política lingüista a portar a terme en cas de que en les següents eleccions el PSC i el seu cap de llista, Maragall, guanyessin al Sr. Jordi Pujol. Entenia perfectament, com ho entenc ara, els criteris elitistes que han bellugat de sempre al PSC i als que en feia esment en l’article el Sr. Barnils, però tot i així vaig creure que pot ser i tot hi havia en l’escrit d’en Barnils un excés del causticisme que sempre el caracteritzava (el contingut exacte del document, jo el desconeixia). Com que el Sr Maragall no va guanyar les eleccions, vaig arraconar una mica el tema tot i que amb el pensament de que potser hauria de tornar-hi algun dia. I ves per on, l’última nit electoral, en sentir las primeres declaracions del Sr. Rivera, se’m va tornar a encendre la llumeta i vaig començar per buscar la famosa columna del Sr. Barnils i la vaig rellegir. Només en quedava fer-me amb una còpia d’aquell document, llegir-lo i opinar després. I això últim, després de llegir-lo, el document, és el que estic fent ara.

A mida que he anat llegint el document, haig de reconèixer que en molts dels seus paràgrafs, hi anava veient clares coincidències amb aquell famós primer manifest dels Boadella Boys: el tema lingüístic, en el que s’aposta clarament, d’una banda per “... [la garantía de] la diversitat, sense restriccions, inclosa la diversitat i la llibertat lingüística ... i d’altra banda, la garantia que el català, la llengua específica del país serà salvada, esdevindrà causa comuna dels ciutadans”, aspecte aquest que pot suposar la desaparició de l’immersió lingüística a les escoles, i que és el moll de l’os de l’article d’en Barnils pel que això, a més, pugui representar d’arraconament dels castellanoparlants de les esferes del poder que el PSC vol mantenir; per la reiteració en la necessitat de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, amb l’excusa de la transformació política que Europa estava i està, afegeixo, patint en aquests temps, en el que s’afirma que, aquest encaix, és una qüestió central del projecta catalanista que el PSC ens proposa; per l’abstracte que és i representa el concepte de sobirania i que entén, tot i així, secundari davant dels continguts de l’autogovern. O per la definició del concepte de cultura o per la seva renúncia expressa al concepte d’identitat nacional, per la afirmació de que l’autonomia no és més que una de les conseqüències de l’autogovern que es propugna, o a les renuncies que, com a conseqüència del Pacte Constitucional, fa Espanya de imposar a Catalunya un Estat centralista i unitari, i a la renúncia de Catalunya a la reivindicació de la independència pel manteniment d’aquell pacte Constitucional, etc....Totes aquestes coses, i més que es troben en aquell document del PSC, tenen un molt de paral·lelisme amb el contingut del famós primer manifest de Ciutadans. Tot i que, això si, el document socialista es presenta amb la amaniment d’una voluntat federalista, que hi és present de forma innegable, i que fa el document molt més païble.

El document es converteix en Catecisme dels afins al PSC (fins a tal punt que el Sr. Montilla no se’n desvia ni una coma en el seu discurs d’investidura...) i entre aquests afins al projecta hi ha bona part del gruix dels actuals Ciutadans.

Passa el temps i, finalment, P. Maragall arriba a la Presidència de la Generalitat. Aquells “afins” que, amb fruïció i espanyolisme, esperaven poder entrar en el nucli més o menys fort del desplegament a l’Administració que hauria d’haver fet el PSC, es troben fatalment amb ERC al Govern i que és, amés, qui realment a portat a la Presidència al candidat socialista: tots aquells que esperaven la aplicació del contingut d’aquell document i la participació activa en el repartiment de càrrecs, perden la fe i senten traïts pel partit. No per que aquell Catecisme no s’apliqui, poc temps hi ha hagut per posar res en funcionament, sinó perquè la participació en la menjadora és nul·la. El Sr. Boadella, per exemple, que en la meva opinió, esperava com a mínim la Conselleria de Cultura, després de la manca de subvencions rebudes duran la etapa convergent, es queda també fora del repartiment i amb un cabreig tal que, en determinat moment, més enllà en el temps, ja no pot aguantar-se més i insinua allò tan galdós dels tancs al carrer. Com els altres, tots ells, comencen una campanya contra tot i contra tots, es postulen com a valedors del sector més espanyolista, fan oposició a qualsevol modificació de l’estatut vigent (curiosament, com el propi PSC)[1] es postulen com a lliberals i d’esquerres (potser perquè no poden renunciar als seus orígens) i, encara que no ho diguin, amb un tuf lerrouxista i ensems demagògic (de veritat pensen que pot arribar a ser President de la Generalitat algú que no parli català?). Per si l’aventura de formació i presentació del partit a les eleccions és un fracàs, cap dels ideòlegs, o primeres espases com més us agradi (Espada, Tubau, Boadella...), cap d’aquests és present a la llista electoral, llevat del Sr. Carreres que, si no recordo malament, hi figura en últim lloc (en Suslov tampoc hi era mai al govern rus...!!). I amb tot això, arriba l’1 de Novembre d’enguany. I Ciudadanos treu tres escons, i comencen a sonar els crits de “Libertat, libertat...!” a la seu electoral del partit...en clara manifestació d’aquella demagògia de la que parlava i que, en principi, només se’ls hi suposava. Després, han vingut les declaracions del líder del partit, esquerranes i contemporitzadores, però amb contingut molt en la línea expressada en aquell document (Per Catalunya) editat pel PSC. En el meu entendre, ja sabem, dons, l’origen.

Com objectiu, per molt que vulguin que no ens ho creiem, aspiren al poder que, tot i que és legítim, els hi ha de donar honor i glòria, a més de diners. El Sr. Rivera, per exemple, es dona de baixa del Partit Popular, segons informació del propi PPC, poc mesos abans de les eleccions de l’1 de Novembre. Possiblement va veure clar que, en una banda no tenia res a fer mentre que en l’altra, amb una mica de sort com així ha succeït, podria iniciar una escalada en tota regla en el món polític... Qui sap si per tot això, el Sr. Carreras va insinuar que potser era ja el moment de plegar, perquè ja s’havien assolit els objectius proposats. Però potser, també per això, en la entrevista a TV3 al Sr. Rivera (La nit al dia, pocs dies després de les eleccions) el líder es declarava en contra d’aquelles declaracions del que va ser el seu mestre.

Aquesta és, al menys, part de l’història de tota aquesta gent. I en el meu entendre és molt més greu que el que s’explica en el famós correu que arriba per internet, tot i sent veritat.

Per acabar, podem parlar dels vots obtinguts.

En el meu entendre, l’alta abstenció ha estat l’artífex dels resultats obtinguts. Amb una o dues dècimes més de participació, aquest senyors s’haguessin quedat fora de l’arc parlamentari. L’anomenat “cinturón rojo” feu del PSC, és el gran subministrador de vots. A Santa Coloma, Esplugues, Cornellà, Badalona, Sant Adrià, etc..., aquest senyors treuen entre un 3 i un 5 per cent de vots. Son vots arrencats al PSC – PSOE. Alguna cosa, dons hi tenen a veure en aquest èxit el Srs. del Carrer Nicaragua, perquè una desfeta com la que han tingut ha donat ales (diguem-ne vots) a Ciutadans. Un altra tan per cent de vots, però complementari, els hi surt, als Ciutadans, del PP, de barris tradicionalment PPeros, com Sarrià i Sant Gervasi on arriben a cotes del ordre del 5,5 % dels vots emesos; per trobar també ressò a llocs com Sant Cugat i Cerdanyola (no sé fins a quin punt la presència de determinat professorat de la UAB pot haver influït en el vot d’aquest últim terme municipal). Pot ser per això, el PPC filtra la nota de la afiliació del Sr. Rivera...

Tot plegat, política, ressentiment i, en conseqüència, mala llet.



J. Vinyeta
Novembre, 2006
[1] La aprovació del Nou Estatut pel Parlament de Catalunya el Setembre de 2005, va evidenciar les poques ganes del PSC de deixar l’Estatut com estava aprovat. Encara Maragall i Màs s’estaven fent la foto quan el PSC ja avisava de la seva voluntat d’esmenar-lo, a la baixa, un cop entrés en el Parlament de Madrid i així va ser: el Sr. Iceta s’assentava al costat del Sr. Rubalcava defensant les tesis del PSOE durant la negociació.…