44.- La memòria històrica

Ja fa dies que es parla de la Nova Llei per a la recuperació de la Memòria Històrica. Crec que és important que és faci una Llei que posi sobre de la taula, de forma permanent, el què, com i quan de tot plegat, perquè, esta ben clar que és de la única manera que les futures generacions puguin saber la veritat del cuento. Un, que ja té els anys que té, va veien com, a mida que el temps s’allunya de les coses, aquestes coses deixen d’existir o d’haver estat. Quan vas veient que, per exemple, els supervivents de Mathaussen son, per llei natural, cada vegada menys i vas veient a més, que molt bona part del jovent (massa de jovent, pel meu entendre) no saben que significa Mathaussen, o Dachau o Buchenwald, penso que no anem bé perquè si perdem els orígens, com diu en Raimon, perdrem l’identitat. El mateix em trobo si es parla de Fanco, de la guerra civil, de la postguerra i, els més joves ni tan sols saben que va ser las transició política durant l’últim quart del segle passat, amb l’agreujant de que aquesta sí és la nostra Història directa. I, com diu la dita, els que desconeixen o ignoren l’Història estan condemnats a repetir-la. No vull carregar els neulés a ningú concretament: tota la societat n’és responsable. Per això trobo bé que, en aquest cas, allò que la societat és incapaç de vetllar ho vetlli l’Administració.
El que no em satisfà, és el planteig que es fa de la situació, barrejant (i penso que intencionadament) guerra civil i postguerra.
Ja he dit abans que em sembla perfecta que es recuperi aquesta memòria, que no és res més que la recuperació de l’Historia i, per tan, de la nostra identitat. Però s’ha de recuperar tota l’Història i no només aquella Història, o només la part d’aquella que convé a uns interessos concrets.
Per començar, no es pot fer una cap maç de tot plegat. En la meva opinió, han de diferenciar-se dues parts ben clares: d’una banda hi ha la Guerra civil i d’altra banda, la postguerra. En la primera, és a dir durant la Guerra, hi ha responsabilitats, i molt greus, per les dues bandes que, per simplificar, definirem com les dretes (els anomenats Nacionals) i les esquerres (amb més varietat política, però amb el comú denominador de ser republicans). De les salvatjades de les dretes i de les esquerres tots els que durant la nostra vida hem tingut un mínim de desig de saber, en tenim coneixement. Però, vet aquí, que quan es parla de la Memòria Històrica, les esquerres no volen que es parli del que no van fer bé. A Catalunya per exemple, i extrapolable en gran mesura a la resta de l’Estat, especialment als inicis de la Guerra, amb una contrarevolució en marxa, liderada pels Faistes i amb la connivència del govern, aquelles esquerres inicien una autèntica carnisseria amb les classes burgeses. Els revolts de l’Arrabassada queden plens de gent morta fusellada, tretes de les seves cases i a les que se’ls hi practica el "paseillo". De "Paracuellos" n’hi ha per tot arreu, de morts a les parets dels cementiris, per uns i pels altres, a tots els pobles. I de fossars comuns de morts per les esquerres, també ni ha i que han de recuperar-se. Per tan, si s’ha de recuperar la Memòria, s’ha de recuperar tota la memòria per molt que a les actuals esquerres no els hi agradi parlar dels seus errors i pels que també els hi ha de sortir els colors a la cara.
El tema és molt diferent amb el cas de la postguerra. Aquí només n’hi ha un de culpable i que és aquell sanguinari dictador. I per tan només ell i tots el seus col·laboradors, que varen ser molts, es/son els responsables de la situació creada. La Dictadura va estar assassinant fins un parell de mesos abans de finalitzar. Però dels milers de cadàvers dels que molt majoritàriament parlem és de tots aquells que també varen morir a les cunetes pel fet de ser qui o què eren. I aquests, com aquells altres, per la mateixa injustícia comesa, necessiten del reconeixement administratiu corresponent. Hi ha també el tema dels famosos judicis sumaríssims amb els que es va assassinar a milers de persones amb l’aparença d’una legitimitat tot viciada des de un principi per la manca de legalitat del cop d’estat en sí mateix. També això precisa de reparació. Sense oblidar-nos d’aquells que tot i tenir més sort (pel fet de no perdre la vida) però que varen ser durament represaliats, varen patir exili o no varen poder tornar mai a casa.
Posades així les coses no em sorprèn que ni uns ni altres no vulguin la famosa Llei. Perquè si gratem (sense necessitat d’aprofundir molt, tot s’ha de dir) uns i altres es trobaran amb el cul enlaire.
I ara, quan han passat els anys i hi ha una certa perspectiva que permet el temps transcorregut, tinc la sensació de que aquest va ser el gran acord que, tàcitament, es va pactar durant la famosa Transició.


J. Vinyeta
Gener, 2007