Ara, quan ja han passat dies des de les eleccions, i s’han consumat les aliances, la distància entre aquell dia i avui ens permet una certa perspectiva i més fredor per a tot comentari.
De les últimes eleccions va ser notícia la davallada del PSC, l’ascens en vot i escons de ICV, l’alta abstenció (la més alta fins avui en les eleccions en clau catalana), el número de vots en blanc molt alt, el número de vots que s’han emportat els partits extraparlamentaris i la aparició en l’arc parlamentari dels Boadella Boys. Tot plegat ha aconseguit que, almenys a alguns dels ciutadans, se’ns hagin posat les orelles dretes. Hi ho dic tal com ho he dit perquè penso, tot i amb dolor de cor, que als partits polítics diran que s’ha de reflexionar sobre tot plegat, però en cap cas actuaran en conseqüència.
Per tot el que hi ha escrit abans, és ben clar que entenc que tot plegat ha estat un desastre. Deixant de banda la abstenció, creient de bona fe i volent pensar que també la abstenció és, d’alguna manera, un “vot” amb sentit polític i no un pur passar de tot i de tots (dels polítics i de la política, naturalment), si sumen els vots en blanc i els que s’han emportat els partits extraparlamentaris, se’ns posen els pèls de punta. Tot perquè els senyors de sempre, i com sempre, ja no tenen els recursos necessaris perquè la resta de pobres mortals, continuem mirant la serp alçant-se del cove al so de la flauta, per fer-nos creure que la serp està “encantada”: ja sabem que a la serp l’hi han tret el verí del ullals abans de l’actuació. Amb el devenir d’aquests últims anys, han anat cremant tots els vaixells, no com l’Herrnàn Cortés d’una sóla empentada, si no que ho han anat fent amb suficient lentitud amb l’esperança de que no ens en adonéssim (tot i que els hi ha resultat a la llarga insuficient). Les campanyes, com sempre, han estat un reguitzell de promeses que tots sabem que son només que això, promeses. I les aliances posteriors no son més que la forma més senzilla d’arrambar-se al poder. Però és ben cert que els resultats han estat els que han estat i, vulguin o no els Partits i volguem nosaltres, son inamovibles.
Els Srs. Montilla, Carod i Saura, han anat tan de pressa en pactar, que no ens han deixat ni debatre, ni especular, ni entrar en travesses... Res de res. En prou feines en quatre dies, es va reeditar el tripartit famós. De fet no hi ha res a dir. El nostre sistema electoral preveu que els que sumen més son els que guanyen, tot i que sembla que no és aquest el desig més o menys popular (i populós). Però aquesta és la nostra realitat. La pregunta és si als partits els hi va més un sistema presidencialista o el sistema actual. Ells decidiran i ells faran el que el hi convingui. Mai el que ens convingui a nosaltres.
Amb independència del que hem dit fins ara, no sabria jo dir si el dia després ha portat sorpreses o no. Passats els dies, em sembla cada cop més clar que el Srs. Zapatero i Más havien venut la pell de l’ós abans de caçar-lo. I és ben cert que, innocent de mi, un cop vista la pressa del Sr. Montilla i els altres dos socis, en ratificar un pacte, que tampoc ha estat públic que jo sàpiga, però que semblava pres amb independència dels Srs. de Madrid, vaig arribar a pensar que, la independència del PSC podria ser real i, en conseqüència, el PSC reclamaria el seu propi grup parlamentari deslliurat del PSOE. Les coses no han anat així (santa innocència...). El Sr. Montilla tenia pressa per pactar no per deixar clara l’independència de Madrid del PSC, si no per no donar temps a una reacció del PSOE que el pogués deixar sense l’ombra (el Sr. Zapatero es trobava fora del país en viatge oficial...). El Sr. Saura, a pesar de l’èxit electoral, sabia molt bé que només pactant amb el PSC i reeditant el Tripartit, podria formar part del Govern. I el Sr. Carod s’estima més tornar-li, per segona vegada, la mateixa bufetada a CiU que CiU va etzibar a ERC quan fa pocs anys els convergents varen pactar amb el PP.
Bé!. Així estan les coses en el més estricte sentit polític. I així el nou Tripartit, que ara s’anomena Entesa, inicia la travessa de la Legislatura. El pacte de silenci imposat pel Sr. Montilla es compleix (només es parla en veu baixa...!) tot i que hi ha coses que ja grinyolen.
I ara, a esperar...! Diuen que no volen repetir els errors comesos en la anterior edició del tripartit, però jo no tinc clar que sàpiguen quins varen ser aquests errors, per la senzilla raó de que no els crec capaços de fer un anàlisi profund seguit d’una autocrítica severa de l’actuació de tots plegats. Per això, i en conseqüència, penso que ni tan sols saben si hi va haver d’errors i, encara pitjor, com ja he dit abans, quins varen ser aquests errors. De saber-ho, no estaria de més que ens els fessin saber.
J. Vinyeta
Novembre 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada