642.-
De les frases lapidàries....-
Quan no se sap què
dir el que val més és quedar-se callat
perquè, si no, es compleix aquella dita
que diu que sempre seràs amo dels teus silencis i en canvi sempre seràs esclau de les teves
paraules. Pot passar, però per que passi
ha d’haver-hi un cert càlcul intel·ligent
pel mig, que pot haver-hi un desig d’aproximació a determinades tesis i, el que es diu, ja no en resulta un tal
esclavatge flagrant, si no un aplaudiment
per part d’aquells que, en escoltar el que molts altres entendríem com a
bajanada, han sentit dir allò que volien sentir. De totes maneres, encara que
la dita que normalment ocasionaria un terratrèmol sigui aplaudida, l’orador ha
de ser conscient de que aquell aplaudiment no és més que un laudo momentani i
que, per més que no ho desitgi, queda dit. I les vídeo – hemeroteques en faran
l’ús que en vulguin o els hi convingui,
de per vida.
Dic tot això perquè,
aquests dies se n’han dit moltes de
bajanades que volen semblar preguntes – respostes carregades de serietat i profunditat dialèctica. D’elles, en
destacaré tres, que no son, ni de bon tros les úniques.
La primera resposta
– pregunta es la que Sánchez fa a Rufián
dient-li allò del incomprensible que resulta que un partit d’esquerres defensi
la independència de Catalunya sent Catalunya un país ric... Queda bé davant de les altres comunitats.
Però no hagués estat de més que, abans de parlar, s’hagués mirat unes dades que
publicà un diari no precisament amic del procés el 2017[1] i tenir
en compta que els pressupostos espanyols, no s’han renovat... Això, a banda
dels índex de població immersa en la pobresa o en el llindar de la mateixa. I
sense tampoc tenir en compta allò que
afirma Niño Becerra que Espanya és un autèntic llast per Catalunya[2]...
La segona és l’insomni
del president en funcions[3] si
hagués pactat amb Unidas Podemos. No sé si realment hagués tingut por de
Iglésias i companyia o bé a l’oligarquía que sembla conduir-lo a pactar amb els
Rivera Boys, opció que ja, i a més, ja li va deixar clar a Sánchez en aquella
última proposta esbojarrada de Rivera que només era de caràcter electoral,
però que el sitúa nedant i guardant la roba...
La tercera es de
Iglésias. Ens diu que, d’haver estat en
el govern de Sánchez, hagués acceptat un hipotètic 155 per allò de que formava part del govern. Després ens vindrà Montero a
dir que no volien cadires... Iglésias va
rectificar després[4],
però com deia al principi, el que va dir i del que ja se n’ha penedit, com totes
les altres comentades, ja han quedat per la història, que és tremendament
recalcitrant quan li convé.
Ara estem en
període electoral i tots sabem, menys aquells que no s’ho volen creure, que els
discursos, frases fetes, violentes (que n’hi ha massa...) o no, promeses, garanties,
etc... no son més que paraules amb caire electoral, i res més. Però
d’aquestes frases que pretenen ser lapidàries però que son terriblement i
particularment comprometedores n’hi haurà una multitud. Les vídeo – hemeroteques
les emmagatzemaran i ens les posaran a la nostra disposició per quan en vulguem
fer-ne ús. Parodiant Casado quan diu que les urnes les carrega el diable,
podríem dir que, en massa ocasions, els discursos sí que els carrega el diable.
J. Vinyeta
21 de Setembre
de 2019
P.S.: Duran Pich ja ens va obsequiar amb aquella
entrevista que la Sexta volia emetre retallada[5] sobre la
possibilitat de que Catalunya fora independent. Ara ha publicat un llibre sobre
els que anomena “...oligarques camuflats...” No l’he llegit, però sí que he
llegit l’article-entrevista que li va
fer El Nacional el 2 d’Abril d’enguany. Entenc que és de lectura obligada[6], dient
el que pocs, molt pocs, es veuen en cor
de dir però que tots intuíem, sense
coneixements i informació necessaris, que tot plegat anava tal com ens ho explica en l’entrevista.
--
[4] https://www.lavanguardia.com/vida/20190920/47501517138/iglesias-cree-que-el-155-es-inaceptable-para-resolver-el-conflicto-catalan-y-apuesta-por-el-dialogo-y-vias-democraticas.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada