618.-
Comentaris.-
No
és que pensés que les al·legacions finals dels fiscals serien, com a mínim, una
lliçó magistral de dret penal. No hi ha hagut sorpreses perquè, quan la
justícia té com exclusiva finalitat castigar (per a dir-ho suau...) i de forma
exemplar, no hi calen els refinaments
elitistes professionals. El judici
arriba a la fi i produeix una certa grima sentir als fiscals assenyalant com a
violència efectiva alguna piulada o,
com deia un dels fiscals, la de que algú
que anava amb cotxe per la Via Laietana, escridassés la a la policia estacionada davant d’aquell edifici de pèssim record per a massa
catalans... O aquell altra que ens venia a dir que només existia el 50% de la
societat catalana perquè és la que va ser violentada... És evident que ningú pot dir-nos que la
sentència està escrita. Però em sembla que ningú dubte del sentit i duresa de
la mateixa. Per alegrar- nos les carns, tal i com varen fer l’any passat, el TS
pot declarar el proper mes d’Agost judicialment hàbil i fer pública la sentència en plenes
vacances: completaria el sarcasme...
La
situació em sembla realment complicada i amb la impressió
personal afegida de la sobrietat i no aparentment silent, per a
dir-ho d'algun modo, amb que des de l’Estat
espanyol, es va segregant
la societat civil catalana (i com
a mostra, l’actuació respecta dels
candidats electes en totes les conteses electorals...). És com si es volés no
ja que la societat catalana quedés neutralitzada, si no que em sembla que l’autèntica
voluntat és fer-la desaparèixer de
l’Estat espanyol, qüestió que ha estat un intent permanent dins la història imperial a partir d’aquell S. XVII d’Olivares i posteriors
successors. Però, és clar, quan més recentment Franco va intentar la neutralització de Catalunya amb l’arribada
de milers d’immigrants amb la mala voluntat d’adduir
el País, li va resultar que aquells que el Dictador entenia coma a punta de
llança d’una imposició silenciosa, es varen majoritàriament integrar en el nostre cos social: ni a trets
va aconseguir una assimilació
somniada, i potser alguns obcecats haurien de tenir-ho en compta...
Ara
la situació ha canviat perquè la societat catalana no està en un d’aquells estats de
indigència permanentment
aprofitada per l’Imperi, tot i que l’Imperi
tampoc en va saber reeixir. Penso que és
un situació oposada a aquelles indigències, que no cal confondre amb una
situació d’opulència perquè les
diferències socials i els llindars de pobresa hi són, són reals i no ens en deixen dubtes, però resulta evident que,
després de les patacades intencionades per fer-nos entrebancar, el País
econòmicament millora amb creixements continuats: des del punt de vista de
creixement econòmic, com a mínim, el món ens mira. Però potser, el més important, és que el País ha crescut políticament parlant, que la
idea d’un Estat Propi i independent ha quallat, com a mínim, en el 50% de la
població, que el 80% d’aquesta població vol ser consultada al respecta, que els
resultats electorals van donant més crèdit i capacitat aquests tants per cents expressat, fins l’extrem
que tota aquella patuleia extrema que
ens volen morts no han obtingut cap significació municipal, que a les Europees el resultat ha estat
espectacular i que aquesta idea general de País va creixent paral·lelament a cada
patacada o entrebanc que ens van posant.
El
que vull dir amb tot això és que, en el
meu entendre, la societat civil està a punt i conscient d’una situació que, a
pesar de tots els entrebancs, pors i repressions i sabedora de que res de tot
això s’aturarà, se sap consistent i que, en conseqüència, es manté en vigilància constant i a l’espera d’un
senyal.
No
sé qui és que ha d’aixecar el dit. Però entenc que qui ho faci trobarà resposta positiva en la
societat civil.
J. Vinyeta
5 de
Juny de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada