449.- 1 de Maig

449.- 1 de Maig.-

L’1 de Maig és jornada  reivindicativa dels drets laborals, instaurada com a tal el 1889 a Paris, arrel d’uns dramàtics successos escaiguts a Chicago tres anys abans i que havien acabat amb l’execució de quatre activistes sindicals anarquistes. Las instauració de la data, acceptada de forma més que general per tot el món, ho és per posar sobra de la taula els drets laborals que, en aquells fets sagnants de 1886,  varen tenir com a causa l’exigència de portar la jornada laboral a un màxim de 8 hores. Com en altres coses, també hi ha excepcions en la acceptació  de les reivindicacions laborals legítimes. Especialment en el cas de governs autoritaris que  temen poder-se  trobar amb que les reivindicacions laborals acabin convertint-se en manifestacions que exigeixin també els drets civils i la  llibertat en tots els ordres,  la qual cosa canvia el color els escenaris que,  pel poder, resulta inacceptable.  Aquells  que vàrem viure la dictadura recordem perfectament la magna manifestació sindical pròpia del dia, perquè de sindicat només n’hi havia un i era el que organitzava el sarau que presidia el Caudillo, normalment a l’Estadi Bernabeu, i per ser l’únic, l’encarregat de manifestar-se;  i recordem també que, per evitar les manifestacions tant com fos possible, la TV del moment emetia partits de futbol, corrides de toros o esdeveniments espectaculars a les hores previstes. Però també recordem que moltes de les manifestacions que es realitzaven es feien el 30 d’Abril, precisament perquè el dia 1 era festa i no era pas qüestió de perdre la tarda...

Dic això perquè entenc que s’ha de diferenciar l’autèntica reivindicació laboral que comporta una lluita obrera dura i portada  fins on es pugui arribar, com a Chicago, (per exemple, la sonada i terroríficament dolorosa pels que la  varen portar a terme, la del  Baix Llobregat  dels últims anys de la dictadura),  del folklore que en massa casos ha representat les manifestacions i declaracions que els sindicalistes realitzen en aquesta diada.

Deia un sindicalista que havien de demanar perdó per la poca activitat sindical als carrers en aquests últims anys. I és cert. Durant pràcticament deu anys  des del poder,  i per ell mateix, s’ha anat estenen, com una taca d'oli, la destrucció de llocs de feina, la laminació de drets i l’empobriment de la societat amb la raó de que era precisament pel manteniment d’aquesta societat que tot això es portava a terme. No era cert, com ha quedat més que palès a mida que han anat passant els anys d’aquest decenni tenebrós que finalitza (el decenni, que no altra cosa) amb una corrupció galopant i sense indicis clars d’aturador.  Però que jo sàpiga, pel que aquell sindicalista no va ser capaç de demanar perdó és, precisament, per la participació dels sindicats en massa casos en  tot aquest desori creat durant aquests anys, ja fos  de forma directa o indirecta, qüestió que, per una o altra raó, no  deixa de ser  participació culpable. Entenc que el que vinc dient no és precisament una exageració.  Perquè, entre molts exemples, podem preguntar ¿quina va ser la intervenció del sindicats en el cas Bankia, o en l’enfonsament de les caixes d’estalvis, de les que formaven part dels consells d’administració corresponents? O ¿quina ha estat la oposició dels sindicats en front de la dilapidació del patrimoni efectuada en trens sense passatgers, aeroports sense avions o autopistes sense cotxes, asseguts al costat del poder,  participant en societats ad hoc? O ¿en quants expedients de regulació laboral han participat directament, i cobrant? ¿En quants casos de corrupció estan  directament implicats? ¿I els flirtejos  directes amb el poder central...? O ¿quin és el número de membres alliberats que no han fotut brot en sa vida...? La resposta a aquestes preguntes i moltes altres, de les  que en podrien esperar (per no dir exigir) respostes molts dels treballadors als que diuen defensar, ha estat el silenci. Haurien de respondre aquestes i moltíssimes més qüestions que se’ls hi poden plantejar perquè, en el millor dels casos i en no fer-ho, Unamuno ja ens diu allò de que el silenci sol ser interpretat com aquiescència. Si hem de canviar de criteri, la seva veu és innexcusable.

Presentar-se   com a sants barons, íntegres i com a defensors d’una classe obrera que han ignorat en massa ocasions em sembla, com a mínim i sent generós, esperpèntic.

 I no sé si és  per tot a l’hora que  les manifestacions d'aquest primer de Maig no han estat suficientment engrescadores...

J.  Vinyeta

2 de maig de 2017