454.- PSOE, El País, Puigdemont
Pedro Sánchez
ha arrasat en les primàries del PSOE. Tot l’aparell, que em sembla entendre que
cercava únicament el manteniment del propi estatus, s’ha quedat fotut. Va “regalar”
avals a la seva candidata, només per poder-ne presumir, i ha quedat provat que
entre els avals i les realitats dels vots (especialment en el cas de Susana) no
anaven pel mateix camí. Felipe, Rubalcaba, Guerra, Zapatero..., tot el ferro,
munten un ciri i, aquest ciri, els hi surt, inexplicablement, trencat. Tot l’aparell va anar en contra d’aquell no és no que ja defensava P. Sánchez perquè
podria suposar una nova contesa electoral en la què el PSOE no tenia massa bones
expectatives, amb l’excusa, això sí, de
què hi havia la possibilitat de que Sánchez
pactés amb els independentistes catalans, el que hagués estat un pecat
mortal... Però la militància té clar que
la que vota és precisament ella i ho deixa clar retornant a Sánchez a la
secretaria General del Partit. Personalment no espero res de Sánchez i menys si
entén que la seva actuació ha de venir vinculada al famós manifest de Granada
del 2013[1], manifest
en el meu entendre diria que és inassolible
pel propi partit. Però al menys el seu discurs és d’un cert valor davant de la
buidesa que ha anat manifestant el discurs de Susana des de sempre.
Vist el poc que ha
anat passant des de la fi de la votació fins ara, no dona la sensació de que la fractura que ja va
suposar la defenestració barroera de Sánchez pugui ser reduïda amb els
resultats obtinguts. Susana està emprenyada i em sembla que el ferro del partit
també. Per tant tinc la sensació de que la perdedora, recolzada de nou per tota
la col·lecció de gerros xinesos de l’estanteria, amb Felipe al davant, està
preparant un segon assalt que ella entén que pugui ser definitiu, i amb l’artilleria
a punt per expressar contundència en el
proper congrés del PSOE previst pel 17 de Juny. I donat que Susana només ha guanyat a Andalusia,
seria bo que Zapatero convingués que no és només a Catalunya on Susana té mal
predicament... Veurem.
El diari EL País va
prenen una deriva que el porta a emparellar-se amb la caverna més rància. I avui s’hi ha esmenat. Quan tota la Premsa
parla de la victòria de Sánchez, entén el
diari que el primordial està en dinamitar, tant com sigui possible, la conferència anunciada per avui de Puigdemont i companyia,
presentant en portada el que anomena un suposat “esborrany” de la futura llei de Transitorietat[2],
acompanyat d’un editorial que titula Ésto
va de democrácia. El problema, que el diari no ignora, està en que, donada la pell fina que en aquest assumpte
presenta el Govern de Rajoy, sabia que el fiscal general De la Maza no estaria
callat. Així anat i ha declarat que no pot
pronunciar-se de moment, però que sí hi ha alguna cosa, dons... Expliquen les
cròniques que, després d’aquesta declaració se’n va anar esperitat a consultar
amb els fiscals, per si de cas. I el pitjor de tot son les declaracions de
Rajoy que accepta com incontrovertibles els texts del diari per envestir una
vagada més Puigdemont i companyia[3], amb mal
to i emprenyament manifest, evidenciant
desconeixement real quan afirma que aquesta Llei de Transitorietat ha estat
aprovada sense debat, amb 48 hores, arrel de la modificació del reglament del Parlament. No en saben més.
Puigdemont, Junqueras i
Romeva han pogut explicar el Procés a Madrid. Segons les cròniques, un centenar
de falangistes han fet acte de presència a l’entrada de la sala cridant allò
que ja els hi és habitual i afirmant allò que entenen com a únic i bo que,
evidentment, només és el seu ideari. Poca cosa més. La sala
plena, ha escoltat especialment Puigdemont que, no s’ha limitat a proposar diàleg
sino que, en la meva opinió, ha anat més
enllà suggerint un pacte més global de “reconstrucció” de l’Estat.
L’altre aspecte a ressaltar ha estat el tema Tarradellas. El
retorn de Tarradellas, que és previ a la Constitució del 78, és un autèntic
model de voluntat política per resoldre un problema sense la qual solució hagués
estat impossible la recomposició de tot plegat després de la mort del dictador.
Suárez, amb els seus clars i obscurs, va ser capaç d’emmotllar voluntats polítiques
a una legislació encara prou incipient. Va ser necessària la voluntat política
dels directament immersos en el procés de transició per solucionar problemes
que a priori semblaven irresolubles. Cal recordar també l’enfrontament directe
de Suárez amb els militars en el moment
de la legalització del Partit Comunista quan en Carrillo ja corria amb pelluca
per Madrid. De totes maneres, no tinc massa esperances de que la maduresa política
s’imposi ara per solucionar el que, en paraules de Rajoy, el problema català és el més greu que té plantejat Espanya. I més
tenint en compte la incapacitat palesa de d’enfrontament de Rajoy amb la
realitat.
Puigdemont no ens
ha dit res que els d’aquí no sabéssim o no haguéssim escoltat. Era important
dir-ho allà i recordar que l’inici del foc indepe es crea amb la famosa sentència
del TC “polvoritzant”, en paraula del
President, l’Estatut aprovat a Cortes i Referendat per Catalunya, qüestió que a
vegades dona la sensació de que allà
encara no ho tenen clar. Però, tot i que ha repetit el que ja sabem, ha
quedat clar que potser sí que ho podia dir més alt, però, per qui ho ha volgut
escoltar, no podia dir-ho més clar.
J. Vinyeta.-
22 de Maig de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada