453.- Trampa
Sabem, i des de fa
dies, que el Govern català es mou perquè el Govern Central s’obri a dialogar
sobre del referèndum i a negociar-ne les condicions bàsiques (data i pregunta),
amb negatives permanents com a resposta. Però ahir, Soraya es despenja parlant
“d’un informe” que ha conegut el Consell de Ministres i
proposant a Puigdemont que vagi al Congreso de Diputados a exposar i proposar els canvis constitucionals
necessaris per poder “encabir” el referèndum d’autodeterminació en el marc
legal espanyol. La sorpresa està en que per primera vegada, com diu el
President, el Govern espanyol admet l’existència de la possibilitat de la realització d’un
referèndum a Catalunya. Quina és la realitat?: intentar que Puigdemont rebi una
sonora plantofada i surti de l’Hemicicle
humiliat sota la riota cínica dels allí
presents, tal com ja va passar l’Abril
del 2014 quan es va demanar el traspàs de la competència per poder convocar el
referèndum, o en el cas d’Ibarretxe quan va presentar allò de la sobirania
compartida. Castella sempre a tingut com a objectiu, en qualsevol contesa, la
derrota humiliant del competidor perquè si no és així la victòria és poc
satisfactòria. C’s li diu al President que accepti la proposta, però que sigui
conscient d’assumir el resultat que en surti de
el Parlamento. Els Iceta Boys
insten també al President a acceptar el
repta, i també Domènech. Rajoy intenta
fer creure que no és immobilista, que accepta el diàleg. Però és una proposta de diàleg que
no cola perquè a ningú
se li escapa que més que una oferta “amistosa” és una autèntica trampa.
Així les coses,
Puigdemont incorpora un nou element per no deixar-se atrapar i per deixar-les,
les coses, sense enganys i diu,
directament, que sí que s’hi ha d’anar als Parlaments però per ratificar
l’acord previ entre Govern Central i Govern de la Generalitat: introdueix la bilateralitat entre un Estat i el que vol ser-ho, un acord
blindat amb Govern Central que no pugui naufragar i que a posteriori sigui
ratificat pels dos parlaments. La pilota ha tornat a La Moncloa.
Convindrem en que,
al menys, coincideixen amb l’oferta de Soraya, una sèrie d’esdeveniments en el
temps que potser son meres coincidències, però que hi son:
Iglésias
va presentar ahir la moció de censura
contra la corrupció del PP. És un brindis al sol, però tota Europa sentirà les
acusacions que vagin sortint dels
diferents grups parlamentaris i, com és evident, no agrada al PP.
PDcat
s’absté en la votació que desmanega allò que podríem definir com l’endogàmica
màfia de l’estiba portuària. Gratis?
El PP està dia a dia més
immers en clars (foscos) casos de corrupció que afecten sospitosa i directament
al Fiscal General i, en conseqüència, al
ministre Català. Ni el cas Pujol, airejat
de nou en ple cas del Canal madrileny, amaga ja les vergonyes del PP.
CSQeP
s’ha aliat amb JxS i les CUP en la
convocatòria del referèndum, i tots junt demanant d’alguna manera la
intervenció de la Comissió de Venècia
per “arrodonir” el referèndum i
la seva legalitat, la qual cosa, si no vaig errat, només es pot fer des d’un
Estat, cosa que només pot demanar, en aquest cas, l’Estat espanyol, però que
deixa una “nota” més davant d’Europa. Incorporar CSQeP al grup parlamentari ja
majoritari, pressuposa arribar al Parlament a una majoria pro referèndum
d’aproximadament el 62%, majoria inqüestionable i que em sembla que no fa cap
il·lusió al PP.
Aquest
Divendres passat, dia 19, el mateix dia de “l’oferta”,
va tenir lloc el que podríem dir-ne
“l’acte de cloenda” del Pacte Nacional
Pel Referèndum, pacte “perquè som
demòcrates...” en el que hi ha
participat més de 4000 institucions, corporacions, grups polítics de diferent
caire, institucions esportives, sindicats, etc...,etc... Més de tres mil
persones presents en l’acte i l’aportació de més de 500.000 signatures a favor
d’un referèndum pactat. La remor de tot plegat també se sentia des de La
Moncloa...
També
aquest divendres, el Cercle
d’Economia, demanava una solució “acordada” per a Catalunya...
Dilluns
22 és el dia triat per Puigdemont, Junqueras i Romeva per
fer l’anunciada conferència a Madrid.
L’alcaldessa Carmena els hi ha llogat una sala municipal i el PP ha posat el
crit al cel. Andrea Levy, Alicia Sánchez i Boadella han estat els més implicats
sota el lema de NoenCibeles, intentant que Carmena no cedeixi l’espai municipal.
No sorprenen tots aquests. Andrea va abandonar una tertúlia d’en Basté
emprenyada per les qüestions que li plantejava Sala y Martin[1], deixant clar el seu tarannà intransigent.
Boadella, convertit definitivament en bufó del
“stablihsmen” madrileny, és aquell que deia que els
tancs haurien de resoldre el tema català[2]. I
Alicia ens va muntar tot aquell ciri conspiratiu conegut com el Cas Camarga.
Son gent que el seu currículum ja els defineix i queden amb el culet enlaire també quan la llibertat
d’expressió està en joc com està passant en aquest cas. Es rebel·len contra
aquesta llibertat, amb uns tics clars “d’erdoganització”
política, intentant boicotejar un acte democràtic i pacífic de Catalunya perquè
diuen que els catalans ens han insultat. Quin sarcasme...! Ara ens
queda per veure si els ultres, que segons les xarxes ja s’han posat en guàrdia,
podran o no rebentar l’acte, com ja va passar a Blanquerna i si la policia, al
menys la municipal que és la que està a les ordres de Carmena, ho impedirà.
Quedem a l’espera de les actuacions
policials i del Govern Central davant del cas, si hi ha merdé. Però ja
sabem de la passivitat de tots plegats en situacions similars.
Res, o tot a l’hora? Coincidències purament casuals? O resposta
necessària per tapar alguns dels forats pels que brolla aigua descontrolada i que fa trontollar
la nau? Personalment no em resultaria estrany que, a conseqüència del “informe” mencionat per Soraya i de tot
plegat, hagi tremolat alguna cosa en el PP (¿recordem, per exemple, allò que es
deia de que hi havia cinc maneres de poder convocar el referèndum
constitucionalment?). És evident que el PP necessita oxigen perquè la seva
situació és realment complicada. I si Pedro Sánchez guanya les primàries del
PSOE diumenge, pot estar-ho més de complicada. Però l’empantanada de Rajoy i
companyia ho ha estat per la pròpia
inhibició en tot el que afecta al partit i a l’Estat. El tancredisme i el
plasma els ha portat fins aquí i ara per sortir-se’n han d’aferrar-se a una
maniobra tàctica a Catalunya de la que se’ls hi veu el llautó. El temps se li
acaba al PP... el PP ho sap i algun moviment ha de fer per guanyar una
credibilitat perduda davant de massa gent. Però quan es belluga, inclús amb els
temes judicials en massa vegades executats sense cara ni ulls, ho fa amb peus
de fang, cosa sempre perillosa...
J. Vinyeta.-
20 de Maig de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada