244.- L'expresident Pujol

244.- L'expresident Pujol.-

Ha estat una patacada molt dolorosa. La família de l’expresident  Pujol, ell el President per antonomàsia, tenia una herència rebuda fa més de trenta anys camuflada a Andorra i el S. Pujol no n’havia dit mai res. L’assumpte  ha sortit ara, en la meva opinió, més per pressions del propi partit (actualment ja en una autèntica etapa regeracionista i potser que a causa d’aquesta) que  no pas per voluntat pròpia i es converteix en tristíssim final per a una icona respectada fins avui, no solament a Catalunya, i amb  actius personals i polítics de mol alt nivell. És evident que Pujol, ha de donar explicacions, més que molts d’altres que es puguin trobar en situacions similars, especialment als catalans que l’hem admirat encara que no el votéssim. En la pròpia declaració – confessió – carta, diguem-ne com vulguem, assumeix la responsabilitat familiar potser pel convenciment de que per la seva edat no anirà a la presó, però ell, com a bon cristià, sap que també es peca per omissió. La pregunta perillosa, tot i que especulativa ja ho sé, és si el retràs de trenta anys en aflorar aquella herència ho ha estat per alguna raó més fosca de les que el propi Pujol ens ha explicat. (Temps al temps, però no puc traurem del cap aquell famós 3% d’en Maragall...)

El cas és que ja està fet,  no precisament en el millor moment, i no hi ha camí de tornada. Per tant, hem de passar pàgina tant ràpidament com sigui possible, que es depurin les responsabilitats que corresponguin, siguin les que siguin i, donat que a la fi el nomenament de President li és donat pel Parlament, si no hi ha renúncies expresses, el Parlament tindrà l’última paraula política. De les altres responsabilitats ja se’n ocuparan amb escreix des de Madrid.

Hi ha qui ha parlat  de Sófocles i la tragèdia Edip Rey per  allò de matar al pare. Jo m’estimo més fer com Shakespeare i posar-me a la boca, en versió lliure, aquella expressió d’en César quan és assassinat: Tu també, Jordi?.

És ben cert que Catalunya està per sobre de les persones. I, en conseqüència, no tinc cap dubte de que, a pesar de tots el pesars, el cas Pujol no serà més que una història, important certament, que no anirà més enllà d’una anècdota vergonyosa i de bon gruix, però que, en qualsevol cas, i sigui quin sigui el resultat de tot plegat, ens permetrà una transició amb molt menys llast del que haguéssim arrossegat sense ella. És, encara que no ho sembli, un avís per a navegants...

I ara, tot i que sé que no serà, que aquells que estan emmerdats fins el coll, fins avui, amb corrupcions als més alts nivells i amb sumaris oberts que impliquen a les més altes esferes de l’Estat (PP) o en vergonyants trames  corruptes amb qüestions socials (PSOE), no vinguin a donar-nos lliçons d’honestedat perquè, si ens posem a comptar i a enumerar hi sortiran clarament perdent.

Seria hora de que tots aquests que ara braman (i ho faran durant tants dies com els sigui possible), entenguessin d’una vegada que la situació actual de Catalunya (el problema “catalán”, com el defineixen) no és un problema que crea  algun il·luminat. No ha estat Mas, ni Junqueras ni molt menys Pujol, encara que així ho vulguin creure, qui ha enlairat l’esperit d’independència d’aquest poble. Els que participem d’aquest esperit sabem molt bé que el “problema catalán” fa massa anys que dura potser un pel latent, és cert. Però, aquests que ara ens voldran donar lliçons, no sabran entendre que aquesta latència la posen ells en marxa i la van accelerant cada dia amb les constants intromissions i negatives i ara, encara que ho vulguin i facin el que facin, això, ara, el “problema Catalán” ja no te aturador i només té un final, sigui en Pujol Honorable o  ja no ho sigui. Si ho entenen, tots anirem millor. Si no ho entenen em temo que és perquè no els hi convé...

J.  Vinyeta

29 de Juliol de 2014

P.S.: Finalitzada la redacció d’aquestes línies, el President Mas anuncia que l’expresident Pujol ha renunciat a tos els càrrecs i als emoluments salarials que li corresponien. Entenc que és el primer que havia de fer. Ignoro si queda alguna cosa a la que no pugui renunciar si no hi ha modificacions legals (per exemple el tractament de Molt Honorable). El Parlament, de ser-hi aquesta cosa, decidirà el que correspongui.