241.- Guerra de manifestos.-
No ens podem queixar: en dos dies
ens han posat a l’ull de l’ huracà dos grups d’ideologia política contraposada.
D’una banda, un grup que s’anomena Libres E Iguales
ens ve a demanar que als catalans (tot i que només parla del secessionisme
català entenc que només se n’ha de foragitar als clarament separatistes), ni
aigua. Entre el signants hi ha personatges coneguts des de fa temps pel seu
anticatalanisme ja abans de que la societat catalana concretés una deriva
independentista que ha fet que ara es posessin més nerviosos. Personatges com
Boadella, auto-expulsat del país quan
amb l’adveniment d’en Maragall al
poder no va rebre el reconeixement que creia que es mereixia i que, des
d’aquell moment, sempre ha entès que el problema català necessitava dels
tancs al carrer. O el Sr. Jimenez
Losantos que ja abans de que Terra Lliure el tirotegés ja anava per la senda
anticatalana, visceral a partir d’aquell moment. O el Sr. Vargas Llosa, o
Arcadi Espada... i molts altres amb la mateixa tendència que, davant de la
inoperància del Govern i de la propera trobada Rajoy – Mas, pressionen en el
sentit que creuen els hi serà més convenient. I supliquen “Reclamamos al Estado que aplique toda la ley y advierta con claridad de
las consecuencias de violarla” . La resposta ha estat immediata a les
xarxes, tant que, segons els mateixos organitzadors els spams han col·lapsat la
web[1]
dels manifestats al que si hi han adherit noms tan pintorescos com Mikey Mouse,
Hitler, Franco o Karl Marx... I sort que
segons deien aquests mateixos, en temps etarres, sense violència totes les
opcions eren vàlides i acceptables...!!
L’altra manifest ha estat obra de
50 intel·lectuals no catalans amb Nicolas Sartorius al davant i al que si han
afegit, entre molts d’altres, Garzón i Almudena Grandes sota el títol de “Una España Federal en una Europa Federal”.
Com podíem imaginar, en cap cas es parla d’un referèndum – consulta que pogués
portar-se a terme a Catalunya i insten al Govern Central i Partits polítics a
fer les modificacions i prendre els acords necessaris per arribar als fins que
proposen. Em sembla que sense cap dubte aquest manifest el signarien Iceta,
Navarro i els companys del PSC. No és més, el manifest, que la postulació de la
tercera via famosa i les ofertes que en aquest sentit ha anat fent el PSOE de
Rubalcaba. Per tant, res de nou.
El que em sembla és més remarcable
de tot plegat és la manca del que podríem dir-ne el Manifest pro referèndum a
Catalunya donat que suposo que hi ha
algú dins de l’Estat que entén que Catalunya o o Extremadura per exemple, pugui
expressar la seva voluntat política en una consulta i, un cop feta, tirar
endavant la voluntat majoritària lliurament expressada. Tiàn Riba es preguntava
si entre els 40 milions de ciutadans de l’Estat no catalans no hi un grup, més
o menys nombrós, que sigui capaç de fer el Manifest que jo dic que trobo a
faltar. I jo penso que sí que hi és, aquest grup nombrós. Però Catalunya ha
passat de ser mirall per a la España dels ‘70[2] segons Carrascal o de ser una opció clara,
segons Martin Ferrand a Cambio 16[3]
durant la prèvia als Jocs, que considerava seriosament que Barcelona pogués
compartir alternativament la capitalitat del Estat amb Madrid. Però Catalunya a
passat, dic, a voler ser capital de sí mateixa. I una cosa és que et deixin ser
algú o alguna cosa i altra molt diferent ser-ne sostraient-los-hi el poder polític que mantenen de forma autoritària. Aquells que nomenaven Jordi Pujol Català de
l’Any li cridaven, poc després, allò de “Enano,...”, els que parlaven català en
la intimitat comencen a llimar-lo i no des de la intimitat precisament; i amb
l’Estatut del 2006 Rajoy mateix recull signatures en contra que mica a mica es van transformant en
signatures “contra Catalunya...”[4]
I ara, al cap dels anys, tots aquells que sí varen signar[5],
tota aquell impacte mediatic permanent visceral
i anticatalà que dona vots i que encara
dura, entenc que ha aconseguit que aquell grup nombrós, que sí penso que
existeix, deixi per després en el millor dels casos, quan ja tot el nostre
procés estigui perfectament encarrilat, alguna adhesió oportunista. És trist, però
a vegades, moltes vegades, val més estar sols que no pas mal acompanyats.
J.
Vinyeta
17 de Juliol de 2014
[1]El
Manifest acaba amb aquesta “ Nota:
Un ataque de spam masivo y constante ha dejado seriamente afectado el sistema
de adhesiones de la web. Trabajamos para recuperarlo lo antes posible. Perdón
por las molestias”.
[3]
[3]
No he pogut trobar la referència a la xarxa, però si que recordo perfectament
haver-la llegit en el seu moment en la revista
[4]Com el propi Duràn Lleida ho explica a
http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/Rajoy-obrir-caixa-dels-trons_0_1076292520.html
[5]
Més de 4 milions…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada