239.-
Comentaris (Exèrcit, Sentència)
Exèrcit.- Una sectorial de l’ANC s’ha “despatxat” amb una
hipotètica composició del que ens va anomenar el futur exèrcit de la Catalunya
independent. L’ANC ràpidament se’n ha desentès del que molts hem cregut que una
tal manifestació era un disbarat.
Sempre he estat oposat a
adjectivar determinades coses o expressions perquè aquests adjectius
condicionen generalment, i en massa ocasions greument, el nom de la pròpia cosa en sí mateixa. Poso
un exemple: en moltes ocasions he vist demandes simultànies de llibertat i
socialisme. En principi sembla que no hi ha res a dir. Però un mínim anàlisi
ens fa veure que, segons quin tipus de socialisme sigui el que l’adjectiva, la llibertat se’n
va en orris. Recordar la Rússia d’
Stalin o la Xina de Mao, estats definits
reiteradament com a socialistes, i mares de molts del socialistes d’avui dia,
fa posar els pels de punta a molts, entre el que mi sumo. Que tothom té el dret
a expressar i defensar el que cregui més convenient, no seré pas jo qui ho
discuteixi. Però suposo que hem de convenir
que, mentre la llibertat és innegociable, el socialisme amb que aquells
de la demanda adjectiven a la
llibertat, és una qüestió a considerar obtinguda
la que és realment transcendent: la llibertat.
I una cosa similar és la que ha
passat amb el tema de l’exèrcit que es
va fer públic la setmana passada. Que alguns contemplin una Catalunya amb
exèrcit, o socialista, o monàrquica, no és una qüestió discutible: cada un de
nosaltres veu el món en que està implicat d’una manera més o menys concreta.
Però no és una qüestió que haguem de
discutir ara, en el meu entendre, per la raó senzilla de que el que hem de
decidir, abans de res, és si volem o no ser un Estat independent. Quan ho siguem d’independents, serà el moment
de decidir i ser allò amb el que vulguem adjectivar la independència:
monàrquics, socialistes, republicans, amb exèrcit o sense. Avençant-nos estem, en la meva opinió,
qüestionant la llibertat – independència en si mateixa i amb riscs de fraccionar o dividir a priori el
vot per una qüestió que no és precisament la prioritària. Siguem prudents
perquè no fos cas que ens passés allò de que els arbres no ens deixin veure el
bosc o que (potser sí que alguns ho volen), no fem res més que embardissar el
camí que fins avui sembla clar.
La sentència dels “Aturem el Parlament” personalment m’ha deixat una mica esverat:
aquells que varen encerclar al Parlament amb la intenció de que no hi hagués la
sessió prevista i que varen agredir físicament a alguns parlamentaris, han
quedat immunes i han estat absolts. És
cert que la sentència serà recorreguda, però si la Sentència no és revocada pel
Suprem, quedarà clar que hi ha barra lliure per a totes les coses que tinguin
un mateix sentit donat que la sentència avala “cierto exceso” (sic)[1],
que no es limita, si es pretén que les protestes tinguin èxit. Preservar la
llibertat d’expressió, no és en cap cas discutible. Però interpretar, com
sembla que vol fer la sentència, que la violència i coaccions exercida per
aquells “indignats” son precisament aquell “cierto exceso” i carregar les
tintes en l’actuació dels Mossos, em
sembla que és gairebé un aval a determinades conductes. Les demandes de la fiscalia potser eren
excessives (cinc anys de presó), però
que la violència que s’aprecia en les imatges dels fets quedi impune, no
em sembla acceptable. El Jutge President del Tribunal (Grande Marlasca), en el
seu vot particular, demana tres anys de presó amb l’indult parcial d’un any, de forma que la
pena imposada es quedés en dos anys i així evitar l’ ingrés a la presó. Em
sembla més raonable.
Dues qüestions finals: Si el
problema hagués estat a Las Cortes, la sanció hagués estat la mateixa? No serà,
com insinua algú, que la sentència
manifesta un pols entre l’involucionisme de Gallardón i determinats jutges, com
és el cas, progressistes?
Veurem que en diu el Suprem.
J.
Vinyeta
8 de Juliol de 2014
[1] "Cuando los
cauces de expresión y de acceso al espacio público se encuentran controlados
por medios de comunicación privados, cuando sectores de la sociedad tienen una
gran dificultad para hacerse oír o para intervenir en el debate político y
social, resulta obligado admitir cierto exceso en el ejercicio de las
libertades de expresión o manifestación si se quiere dotar de un mínimo de
eficacia a la protesta y a la crítica, como mecanismos de imprescindible
contrapeso en una democracia que se sustenta sobre el pluralismo, valor
esencial, y que promueve la libre igualdad de las personas y grupos para que
los derechos sean reales y efectivos, como enuncia la Constitución en su título
preliminar.- Pàg. 57 de la Sentència
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada