171.- Sobre la vaga del 14 de Novembre (iIII)

171.- Sobre la vaga del 14 de Novembre (i III).-

La vaga.-

 A les zero hores del dia 14  es suspenia la programació dels mitjans de comunicació oficials. Va ser la senyal d’inici. Però entenc que hem de diferenciar dos aspectes que, en la meva opinió poc o res tenen a veure amb el que passa durant el dia: la vaga  en sí mateixa i les manifestacions posteriors al carrer.

 La vaga, deixeu-me fer una boutade no exempta de realisme i dir que una vaga general que no acabi amb la caiguda del Govern de torn, el Primer Ministre a la presó i el Rei agafant l’avió per exiliar-se a Suïssa, és un fracàs de vaga general. Un cop dit això, constatar que, una vegada més, per evitar l’accés als llocs de feina, bàsicament als polígons industrials, els piquets  cremen pneumàtics i palets impedint l’entrada, inclús en determinats punts d’accés a Barcelona, d’aquells que potser varen pensar que tenien opció d’anar a treballar. No és  cap novetat. El comerç també va estar perseguit però aquests, a l’arribada dels piquets, baixaven la persiana per tornar-la a pujar un cop aquests s’havien allunyat.

Els sindicats, potser per allò d’aquell immobilisme que comentava, estan aplicant una forma de reivindicació més pròpia, en el meu entendre, de principis del segle passat quan els treballadors amb una vaga general, i a pesar de la repressió patronal de l’època, diguem que poc tenien a perdre-hi i en canvi  hi tenien molt a guanyar: els avenços laborals durant el segle passat es varen aconseguir així. Avui  dia, des del punt de vista laboral i donada la precarietat del lloc de treball,  potser és més important mantenir el que ja tens que no pas entrar en aventures incertes. I els sindicats ho saben. Potser és per questa raó que  els piquets han d’actuar amb contundència, evitar l’accés al lloc de treball i, d’aquesta forma, augmentar la “participació” en la vaga. Que quedi clar que en cap cas estic defensant el no fer res,  la acceptació per sé de les coses que van venint i, per tan, en cap cas nego el dret a la protesta. L’únic que dic és que fer servir en el segle XXI accions – modes – formes que recorden al segle XX, em sembla inapropiat. Tant com  la actuació dels piquets, amb la aquiescència clara de les centrals sindicals, gens democràtica i que ja seria hora de que els sindicats també ho veiessin així.

 I arriben les manifestacions de la tarda del dia 14. Aquestes varen ser un èxit, no hi ha dubte. Però és aquell clima social del que parlava,  el que porta a la gent al carrer i no els sindicats. És la gent, la societat civil, la que novament es posa en marxa sobrepassant a aquells que es  pensaven ser-ne els mereixedors de les mobilitzacions. Es converteixen en  les primeres manifestacions serioses en contra d’un sistema socio – econòmic que no respecta més que els manaments que arriben des d’Alemanya i que ja han portat a Grècia  al desastre, manaments que l’oligarquia beneeix quasi amb passió i que imposen allò que entenem que ha de fer-se, cert, però a una velocitat inabastable per  a tots nosaltres i amb uns criteris injustos de repartiment de les càrregues que això comporta.

El més important de tot plegat, en la meva modesta opinió, és aquesta nova posta en marxa d’una societat civil que sobrepassa a l’estament oficial (els sindicats, en aquest cas), que va molt més enllà de la simple presència i lectura d’un manifest. Potser  sigui un indici clar de que la societat catalana està  prenen un grau de maduresa suficientment important per poder-se estalviar tuteles i que els líders polítics hauran  de tenir molt en compta si no volen tenir seriosos problemes de produir-se un enfrontament entre una i els altres.

J.  Vinyeta

15 – 16 de Novembre de 2012