170.- C omentaris

170.-  Comentaris.-

Les coses van  tan de pressa que es fa difícil, al menys pels que com jo no en som experts, intentar mantenir un línia de expressió de pensaments personals més o menys lligats amb la actualitat política del dia a dia. I si és en  referència  a la situació política a Catalunya, la cosa es complica a nivells gairebé desesperadament ràpids.   Ha començat la campanya electoral i  les maquinàries dels partits han greixat tot el greixable per guanyar un vot que  és el premi més preuat per a  tots  els caps de campanya. D’una manera excepcional i, en massa casos, exclusivament circumstancials, les idees que formen els substrats dels programes electorals comencen a sortir i deixen veure  la “qualitat” del partit corresponent.

És evident que aquella polarització manifesta des del més de Setembre,  s’ha convertit en una guerra oberta. Com sempre, per molts, tot s’hi val i, des de les línies del PP especialment, els atacs  furibunds en contra d’en Mas  primer, en contra de Catalunya i a la intel·ligència  dels catalans després, son a l’ordre del dia. Molts (no m’atreveixo a dir tots) dels que estem pendents d’aquell referèndum que més aviat que tard en deixarà decidir (i que, independentment, desitgem que el sí hi sigui molt majoritari), estem veient que els crits, improperis, bajanades (com la suposada “obligatorietat”  de catalanització dels noms i cognoms), insults,  humiliacions, negacions  de la nostra història i dels fets històrics rellevants, etc.., etc... estan prenent cotes, no diré que impensables, però tremendament perilloses especialment en lo que fa referència a la convivència aquí a casa nostra. Les “línies vermelles” son traspassades de forma permanent i a més se’ns  ens fa  culpables. La por, sempre la por, els hi és la constant en la campanya, tot i que fa no res que ha començat oficialment.  I allò que mai havia estat, ara és; i diuen que ens estimen, recomencen obres aturades, dediquen fons a infraestructures reclamades per necessàries durant anys... Tot i que saben que no ens els creurem, sota mà ofereixen un  diàleg impossible, perquè, donades les circumstàncies, de diàleg només hi pot haver-n’hi un que és precisament el que ens neguen: la autorització del referèndum de marres. I entre una cosa i altra,  la pregunta clau comença a quallar: com s’ho farà Espanya si li marxa el 22% del PIB...?

 I per l’altra costat, el PSC continua entestat en una línia federal  i en una reforma constitucional impossible que no troba companys de viatge en lloc, ni aquí, a casa nostra, ni  enllà d’aquelles hipotètiques fronteres que segons ells, també s’hauran d’aixecar en cas de secessió. No han entès  que els temps ja no son  els que eren  i que molt bona part del País ha canviat  circumstancialment les Senyeres per Estelades. I les enquestes així els hi ho  fan manifest.

Els que sembla que  s’emporten el gat a l’aigua (mai tan ben dit!!) son els Srs. de C’s. Amb el seu discurs, tombat a l’extrem polític que més convingui en funció del lloc i del moment, sembla que  van fent forat entre el PP i se’m acut que, pels seus orígens, el fan també entre els sectors més espanyolistes del PSC. El Sr. Rivera i corifeus actuen sabent-se perdedors i per  això, perquè saben que no governaran en cap cas i que en  cap cas disposaran  de suficient influència política, poden  dir el que diuen i fer-ho com ho fan. Entre d’ells hi ha aquell Sr. Boadella que fa uns anys ens feia saber que les deslleialtats institucionals haurien de tenir els tancs com a resposta. És evident que els deslleials érem, com sempre, el catalans. Si ja va dir el que va dir fa uns anys, que dirà  davant de la convocatòria “deslleial” d’un referèndum plebiscitari? Parlarà directament de la necessitat d’invasió militar del nostre País?

Però si hi ha un comú denominador és que cap de les tres opcions ha estat capaç d’entendre que el moviment al que s’oposen més o menys aferrissadament és un moviment civil, la onada del qual ha sobrepassat abastament les iniciatives polítiques anteriors i que qui ha estat més amatent ha sabut posar-se al davant.  Es pensen, o així m’ho sembla,  que la onada secessionista és una manipulació política quan en realitat és la resultant d’una nefasta actuació del dos partits majoritaris de l’Estat Central, incapaços de mirar més enllà del cercle oligàrquic al que es deuen. És la mateixa societat civil que ha sobrepassat també als partits polítics en el cas dels desnonaments. I tampoc aquesta onada, com és evident, és una manipulació. Tot plegat  el que sí fa és posar de manifest, en els dos casos mencionats, l’anquilosament del poder, que no ha sabut donar respostes adequades en el moment oportú a  allò que la societat entén com a just, oblidant-se de que aquest concepte, el que és just, el defineix  la societat, i no el poder establert, i en cada moment.

En fi. Pel que fa referència a les Eleccions catalanes  tindrem respostes el proper dia 26 i següents. Però la pregunta del milió a tots aquests dels que he parlat es la de que si el referèndum es du a terme i el País respon afirmativament a la pregunta i, per tant, la resposta és  contrària al que ells prediquen, ¿acceptaran el resultat de les urnes i es posaran a disposició del Govern de torn per a col·laborar en  fer efectiva, entre tots plegats, la resposta del País  referendada a les urnes, o al contrari hi continuaran en clara oposició? Penso que ens ho haurien de dir, oi?

J.  Vinyeta    ---   12 de Novembre de  2012