171.- Sobre la vaga del 14 de Novembre (I).-
Les opinions avui expressades, han donat com a resultat un text que m’ha semblat molt llarg. Per aquest motiu, a l’hora de penjar-lo al bloc i donat que en el propi text ja hi ha una subdivisió en tres apartats que em semblen necessaris de referenciar, ho faré dividint-lo en tres parts, una per a cada subdivisió de la que assenyalava.
La situació social.-
L’Estat espanyol, com tota Europa, està en crisi. La Europa protestant luterana - calvinista està imposant una duríssima penitència, pot ser que de forma més dura als estats meridionals d’Europa que a la resta de la Comunitat, per a la redempció del que entén com a nostres pecats: no hi ha salvació si no hi ha satisfacció de la penitència.
És ben cert que la situació de tot plegat requereix ajustos en la despesa i increments d’impostos. Això obliga a retallar tot el que és retallable i a augmentar tot impost augmentable. Però aquests ajustos tal com s’estan portant a terme estan ofegant a les classes mitjanes, fent-les gairebé desaparèixer (qui sap si perquè a l’oligarquia li fan més por aquestes classes que a la fi han estat els que han capitanejat revolucions exitoses oposades a l’oligarquia del moment...[1]), i carregant les tintes amb aquells més desvalguts. El llindar de la pobresa s’amplia diàriament amb desenes de persones i moltes d’aquestes travessen també diàriament aquest llindar per convertir-se, sense eufemismes, en pobres de solemnitat; l’atur marxa desbocat, el consum baixa de forma alarmant i, en conseqüència, les empreses tanquen les portes endurin encara més la situació social. Mentre, la banca... rep calés per “re fundar-se”. Dit de forma entenedora: aquells que en aquest país han causat bona part d’aquest desori, reben unes ajudes dites imprescindibles i, per més inri, ni tan sols se’ls hi exigeixen responsabilitats polítiques, que no ja judicials[2], mentre que la societat civil carrega amb els costos dels ajustos. I aquesta evidència fa mal. Fa mal que cap dels capitostos protegits per l’oligarquia, des del Banc d’Espanya a la Comissió Nacional del Mercat Valors, passant per membres de consells d’administració d’entitats financeres en visos de fallida[3] o de coses pitjors, estiguin fumant-se un puro a la salut de tots els que li hem pagat. El sarcasme ja és propi d’aquells que se senten impunes. Però per als pobres mortals, és sagnant. I els que haurien de fer coses per aturar l’hemorràgia dels que sagnen dia a dia més, son els que la propicien.
La Sra. Merkel, convertida en el perillós inconscient culpabilitzador d’Europa, no dona treva[4], mentre la recessió comença a aflorar a la CE. I la recessió vol dir més misèria i més sacrificis especialment per aquells que ja no tenen res més què sacrificar que la poca pobresa que els hi queda, i molt especialment en aquest Estat nostre. I això porta a la societat en general a intuir que alguna cosa haurà de fer per sí mateixa davant de la indefensió que pateix, davant de l’allau del mal viure que ja té i del convenciment de que s’agreujarà, seguint pel mateix camí que portem fins ara.
J. Vinyeta
15 – 21 de Novembre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada