710.- Angoixes.-
Ja vaig dir que, en el meu
entendre, la societat civil no hem fet bé les coses. Però també afegia que la
disbauxa administrativa ha estat de traca i mocador. No ja en no fer els més
mínims controls necessaris en el carrer o en les terrasses del bars, si no, i
encara és més escandalós, deixant passar mesos sense preparar res per arreglar/preveure el que la mateixa
administració ens avisava de que arribaria. Si no recordo malament, durant el
mes de Juliol, es va aprovar, aquí a casa nostra, un pla de contingències
davant de la segona onada que se’ns venia a sobre[1].
Després de cinc mesos de la vigència del pla, estem on estem. Entre les
mesures, hi havia la de mantenir els CAP oberts... Però no es tractava solament
de fer el parament mèdic necessari, no. Es tractava també de posar-hi un mínim
d’ordre en la qüestió social, de preveure
d’alguna manera la patacada que, directa o indirectament, arriba ara cremant el
poc que havia quedat viu.
Entre altres coses, quasi
totes elles de previsió mèdica, aquell pla, insistia en fer el famosos PCR (d’altra banda
sense els rastrejadors suficients i qualificats, qüestió que encara dura...)
mentre que altres veus, també serioses i tant o més creïbles, ens deien de fer
els famosos tests ràpids d’antígens, que ara s’han començat a fer. Però resulta
que si parem atenció al BOE[2],
notarem que determinades subvencions a
les Autonomies, serien adjudicades segons el número de PCR que es realitzessin.
Subvencions que es repartirien el Novembre següent, o sigui aquest mes present.
No deixa de ser curiós que ha estat ara, precisament durant aquest mes, quan
s’ha posat en marxa el pla de tests d’antígens. Deu ser que, com sempre, només
soc un mal pensat.
Tot plegat, les constants
contradiccions de i entre les Administracions, els ERTO que s’estan convertint
en ERO. Gent sense ingressos des de Març i sense saber fins quan aquesta situació. L’Agència
tributària que continua treballant exigint pagaments als autònoms i
augmentant quotes, endarrerint els
retorns de les IRPF negatives. Amb col·lapses i retards inadmissibles en l’Administració,
que a més mostren dia a dia el seu grau
d’obsolescència, a l’hora d’autoritzar
les despeses i ajudes derivades dels
decrets aprovats. Amb pressupostos generals prorrogats des de 2017, si no vaig
errat, aquí i allà. Amb autèntics despropòsits entre la
classe política que només pretenen el vot del que s’hi trobi despistat, oblidant-se precisament, com ja és habitual,
dels que els paguem i de que ara, tot i que només és per crear-los-hi problemes,
estem malalts. Amb un 40% de l’atur
juvenil. Amb una caiguda del PIB
prevista per la UE superior al 12%...
Convindrem que les incerteses que tot
plegat estan posant sobre de la taula, creen angoixes en tothom, però
especialment en aquells sectors ja deprimits que veuen que el túnel se’ls
hi allarga.
En aquestes circumstàncies
(o en qualsevol altres que es facin venir bé...), apareixen sempre salvadors de
la pàtria que, curiosament, estan sempre en els extrems de l’arc polític. Això
és una realitat i com a mostra, les
manifestacions, gens pacífiques per
cert, de la setmana passada arreu de l’Estat (i no crec que ens les estalviem
aquest cap de setmana...) orquestrades des de VOX i, per l’altra extrem,
una extrema esquerra sense nom concret, però fent bo aquell aforisme que ens
diu allò de que els extrems es toquen... Els populismes, els d’uns i els
d’altres, troben racó, sempre, en la misèria, de la qual en son sempre responsables
(i no dic que en això no tinguin raó) els que manen. El que passa és que la
història ens ha deixat sempre clar que,
si aquests dits populistes que
marxen amb clar ideari feixista arriben
al poder, la llibertat que ells prediquen resultarà que només és per aquells
que els hi son incondicionals. La Història, repeteixo, ens ho deixa escrit amb
noms que tampoc estan tant lluny d’avui dia:
Franco, Hitler, Mussolini, Mao, Stalin, Pol Pot... Tots varen portar a
terme dictadures duríssimes. Tots ells
varen dir que la pàtria havia de ser salvada. Tots ells varen portar aquella
pàtria salvada al desastre.
Com que els arbres no ens
han de tapar el bosc, val la pena recordar les manifestacions pacífiques que hi
ha constantment en contra dels cridaners silencis culpables causats per la inoperància de les Administracions que, en la situació
actual, es permet despeses armamentístiques i augments de sous que resulten escandalosos, amb raó, per aquells que suporten les
condicions més dures: son escàndols que
tots, tots, observem amb perplexitat. Silencis que els que hi entenen, comencen a lligar
amb alteracions psicològiques per
sobre de les que eren habituals. Les pors augmenten amb les sensacions d’abandó
que tots els afectats entenen experimentar en el seu sector. Arriben les
angoixes. Les angoixes creen depressions
en massa ocasions difícils de superar. I el pitjor de tot està en que encara tot això, tot plegat,
durarà mesos. Serà que (quina mania la de ser mal pensat...) a les
administracions tot plegat, ja els hi va bé.
J. Vinyeta
7 de Novembre de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada