656.- De la premsa

656.-  De la premsa.- 

Ha esclatat un problema que ha esverat els periodistes: un jutge ha decidit perseguir-los judicialment per haver publicat  filtracions sobre els sumaris,  suposats secrets, dels CDRs empresonats.

Els periodistes, els que han estat preguntats a TV3 (i imagino que, per corporativisme, els altres respondrien de la mateixa manera, però no és més que un suposar), ens venien a dir que ells tenen els dret de informar i nosaltres el dret de ser informats. I ningú discuteix això.

És veritat que, posades així les coses, entrem en un camp ple de mines al parlar  de tot plegat. Sabem que el periodisme compra d’alguna manera informació  perquè   sabem que res és gratis en aquesta vida. I sabem també que sempre hi ha gent disposada a facilitar informació que els periodistes transmeteran de forma  veraç (que és la garantia que els que  rebem la informació entenem com a mínimament necessària) a canvi de trenta monedes  que poden ser de diferents formes i composició perquè, en massa vegades, em dona la sensació de que l’únic preu que pretén cobrar el informador  és  atiar un assumpte que afavoreix els interessos del informador o de la premsa de la que és afí o a la que d’alguna manera hi pertany. És en aquest punt, encara que no agradi, que  hem d’afegir la ideologia pròpia de la capçalera del diari com a l’element important de cara a la recepció d’aquella informació (que curiosament sempre cau en les mateixes mans...) i la necessitat de vendre diaris, qüestió a la que ajuda, i sembla que molt, la portada del dia corresponent elaborada amb aquella informació en massa vegades  cuinada i manipulada tendenciosament.

Però a mi em sembla que  si em donen una cosa, la que sigui, que sé positivament que ha estat extreta, com a mínim, de forma furtiva, em sembla que la meva obligació no és solament no acceptar-la si no que tinc, com a deure de ciutadania, denunciar el fet. Es clar que entre els deures i l’ètica professionals pot haver-hi escletxes que, qui més qui menys, intenti omplir amb avaluacions subjectives i justificadores de l’actuació.  I en aquest cas concret (que es pot ampliar amb altres molts  i similars, per a no dir-ne idèntics, que hem viscut) és més que evident que el confident proporcionava informació  diguem-ne   classificada en el jutjat corresponent i de forma fraudulenta. Per tant, a mi em sembla clara la cooperació entre el que dona la informació, que ha estat obtinguda fraudulentament, que  per tant ha delinquit   (fuga que ha de ser inexcusablement  investigada judicialment),  i el que la rep, que sap de la procedència dolosa de la informació que se li dona, que no la rebutja ni la denuncia. Aquest, el que la rep i en aquestes condicions,  en la meva opinió, també ha de ser investigat i en la menor  de les incidències, en la meva opinió, ser advertit de la improcedència de la seva actuació. Escudar-se en el secret professional per no revelar l’origen de les fonts obtingudes de procedència  fraudulenta, també en la meva opinió, presenta visos, al menys en aquest cas,  d’un cert grau de amoralitat. 

Els jutges tindran la paraula, si la fiscalia general els deixa tenir-la.  Però la fiscalia  i el CGPJ entenc haurien de preocupar-se també per saber si hi ha jutges directament implicats en aquests tripijocs.

J.  Vinyeta

21  de Novembre de 2019