525.- Els mateixos gossos....-
El dictador, quan hi havia
problemes derivats d’una pèssima planificació, d’altra banda habituals i
especialment en el món agrícola, la culpa de tot plegat la tenia aquella
definida com a pertinaz sequia, res fora del comú en un estat en
el que les sequeres solen ser freqüents. Si sobresortia qualsevol problema
polític habitual, però amb més
intensitat de la que s’havia pogut controlar, quedava clar que tot era
conseqüència d’aquella confabulación judeo – masónico - comunista perfectament orquestrada que, com ja va
dir el dictador “...a nosostros nos honra
y a ellos envilece” [1].
Ellos eren, com sabíem tots, els comunistes els únics organitzats
per crear algun disgust al ministre de la
Gobernación del moment. Pertinaç és, doncs, una paraula que els que tenim certa
edat recordem amb temor perquè al darrera venien mesures que afavorien als
monopolis tolerats, que no eren altres que els interessos del règim
dictatorial.
De la confabulación judeo masónica y comunista,
ara poc es pot esperar: amb els jueus ja hi ha relacions diplomàtiques, els
Maçons estan legalitzats. I els comunistes també ho estan de legalitzats, tot i que convindrem
que, passada aquella etapa brillant de l'eurocomunisme
durant el segle passat, han anat de capa caiguda. Però la confabulació de l’enemic
sempre ajuda i per mantenir-la en actualitat, à la page, aquella ha estat substituïda per una suposada
confabulació nazi – catalana que, si
no fos per la gravetat de les acusacions i resolucions aplicades sobre dels perseguits als que han
convertit en botxins, creuríem que no és més que una bufonada més dels tabarnícoles d’en
Boadella.
La paraula pertinaç realment ara no forma part del
vocabulari oficial. Però l’actitud, si. I de forma evident. Aquesta pertinaç persecució de llibertats i drets
que des de l’Estat espanyol es van materialitzant, ho son amb més intensitat i
especialment a Catalunya. Tot, des de tenir una ampolla a casa, una carota, un xiulet o
una samarreta grocs, tot és susceptible de convertir-se en eina que implanti el terror. Una protesta
ciutadana, és delicte de rebel·lió (per cert em sembla entendre que els piquets
de les vagues, també seran reus de
rebel·lió i susceptibles d’anar a presó, amb el beneplàcit i satisfacció de les
patronals corresponents...), un nas vermell, una negativa a realitzar un servei determinat es
converteixen en un delicte d’odi... Totes aquestes coses que la gent fa o té, conformen
part de la realitat ciutadana, a Catalunya, i del comú de viure en general.
El poder es rebel·la contra aquesta realitat i actua, precisament, en contra d’ella i en funció dels seus interessos. Llavors és quan aquesta actitud pertinaç per insistent, rebel contra una realitat que vol considerar permanentment delictiva, es converteix en pertinaç i contumaç; i si a més aquesta actitud va dirigida clarament, com és el cas, en benefici propi o d’una suposada veritat interessada, aleshores queda clar que és una actitud pertinaç, contumaç i demagògica especialment, però, dedicada i posada en marxa en contra d'una suposada confabulació nazi - catalana, en contra d'un enemic que incomoda al Govern central per “l’estranya” onada de llibertat que pregona. I els espills, a vegades, son perillosos... Sembla mentida com la història continua i es repeteix: amb diferents noms o noms més complexos i alambinats, però com diu el refrany castellà son “los mismos perros, con distintos collares...”
El poder es rebel·la contra aquesta realitat i actua, precisament, en contra d’ella i en funció dels seus interessos. Llavors és quan aquesta actitud pertinaç per insistent, rebel contra una realitat que vol considerar permanentment delictiva, es converteix en pertinaç i contumaç; i si a més aquesta actitud va dirigida clarament, com és el cas, en benefici propi o d’una suposada veritat interessada, aleshores queda clar que és una actitud pertinaç, contumaç i demagògica especialment, però, dedicada i posada en marxa en contra d'una suposada confabulació nazi - catalana, en contra d'un enemic que incomoda al Govern central per “l’estranya” onada de llibertat que pregona. I els espills, a vegades, son perillosos... Sembla mentida com la història continua i es repeteix: amb diferents noms o noms més complexos i alambinats, però com diu el refrany castellà son “los mismos perros, con distintos collares...”
Mentre els jutges alemanys
esmenen la plana al jutge Llarena, l’Imperi, com gat panxa enlaire, esgarrapa núvols i Llarena insisteix en la malversació
del President i requereix Montoro per aclarir-ho (a qui alguns ja veuen exiliat a Alemanya...), l’opinió que comença a generalitzar-se per tot plegat, està en que l’embolic en que s’han creat Govern central - TC
- TS és de tal gruix que el van convertint en un capoll de seda natural del que
només en pot sortir una crisàlide efímera.
Com diria Germà Capdevila des de la TV, el món ens
mira i, després de les barbaritats de les que n’ha estat testimoni, aquest món es
pregunta si, certament Espanya és un estat plenament democràtic. I, pel que
sembla “respirar” a través de la seva Premsa, aquest Món que ens mira, sembla
que mira amb més bons ulls Catalunya que Espanya. Alguna cosa sembla que tinguem
guanyada...
J. Vinyeta
19 d’Abril de 2018
[1] Discurs a la Plaça d’Orient a
Madrid. 1 d’Octubre de 1975. És l'últim discurs de Franco. Entenc que no està de més fer-li una ullada. http://penserenespagnol.blogspot.com.es/2012/04/ultimo-discurso-de-francisco-franco.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada