476.- Reflexions unes hores després.-
Ara que ja han
passat més de quaranta-vuit hores dels fets de Les Rambles, crec que hem
d’obrir una mica més la mirada per deixar sobre de la taula alguns detalls que han anat
acompanyant les hores posteriors.
En primer lloc,
constatar el cinisme amb que el Gobierno ha tractat de col·locar-se ràpidament
en la casella de sortida. Ha volgut presentar-se com a gran col·laborador en la
situació quan, si no hi ha hagut més desgràcies a Catalunya ha estat perquè els
Mossos, amb una sabata i una espardenya, sense més informació que la que han
anat deduint de les pròpies investigacions, amb escassetat de mitjans i de
personal, han estat donant lliçons de professionalitat espectaculars. Ara és el
moment de recordar, per no oblidar-ho mai més, que des de Madrid s’ha estat
boicotejant al Mossos de forma sistemàtica negant-los-hi el pa i la sal, sense
la informació necessària (Europol, CICOT, CNI...) que nega a Catalunya (tot i que sí el cedeix al País Basc). Perquè Madrid ha estat més
de vuit anys sense convocar i negant-se a participar en la Junta de Seguretat.
Perquè, com va dir Rufián al Parlamento
en general i al ministre del interior Zoido en particular, ministre que ara es
vol penjar medalles, que tenia un comportament
miserable
i irresponsable[1]
quan negava l’autorització per a la convocatòria de 500 Mossos més, bàsicament
perquè a Catalunya es votava de forma diferent al que a ells els interessava. Perquè
en massa ocasions s’ha prescindit dels Mossos en determinades reunions de
seguretat o, en d’altres, en que s’ha
“enterbolit” interessada i directament,
amb filtracions prèvies per part dels serveis
de seguretat de l’Estat, algunes
actuacions de la Policia Catalana. Misèria,
pobresa d’esperit i, especialment,
cinisme és tot el que ens han vingut a mostrar amb els apressats viatges
a Barcelona de la plana major del Gobierno inclosa Soraya, sempre disposada a
dir, als que l’escolten des de la resta de l’Estat, que la col·laboració amb
els Mossos ha estat sempre constant i continuada. La traca final ha estat quan
el ministre Zoido, cofoi, deia que la cèl·lula ja havia estat desintegrada i intentava
penjar-se una altra medalla. La resposta dels Mossos al Ministre va estar
contundent i deixava clar el cinisme amb el que des de Madrid van plantejant
les coses buscant un protagonisme inexistent malmès per pura i pròpia ideologia imperial. Cinisme, cinisme i més
cinisme...
Amb tot plegat, hem
guanyat que, potser per primera vegada des de fa molts anys, el País hagi
descobert una Policia catalana efectiva i professionalitzada que ha estat
sempre vilipendiada per aquestes esquerres bonistes
que han fet muntanyes de determinats errors comesos, amb la sola intenció
de desprestigiar al Cos. Ara, quan la gent i el País aplaudeix als Mossos i els
hi reconeix un excel·lent en el savoir
faire, algunes d’aquestes esquerres ni ara volen afegir-se al
reconeixement.
Constatar
l’actuació de la resta del serveis públics que han posat tota la brillantor
possible en una situació complicada i
difícil. Han estat admirats per tothom, afectats directament o no. No hi ha suficients qualificatius d’excel·lència
que puguin definir l’actuació de tots el membres d’aquests serveis que s’han deixat
la pell i l’ànima en les tasques de reparació,
recuperació i assistència de tot i a tothom el que era possible reparar,
recuperar i assistir. Zoido, cínic ell, va tenir el valor de dir que havia
enviat un equip d’assistència psicològica
a Barcelona. I estava satisfet: havia descobert la sopa d’all...
I el mateix es pot
dir de tota la societat civil i en
especial la Barcelonesa, que ha donat mostres clares de que vol continuar
vivint en pau i dins dels els seus ordres en tots els aspectes. No hi ha millor demostració que la què ens mostra unes
Rambles altre cop plenes i amb les botigues i comerços oberts a les poques
hores dels fets (botigues, locals, etc. que es varen convertir en refugi
improvisat per a milers de ramblistes en aquells moments dramàtics). Perquè,
encara que el què va passar no pugui oblidar-se mai, el que hem de fer és
retornar a viure la normalitat de cada
dia i que la por es quedi sota de la camisa.
Em recordava allò que tots els historiadors deixen palès: que el 12 de
Setembre del 1714, Barcelona recuperava, tot i que amb llàgrimes però amb una
velocitat vertiginosa, la normalitat
perduda durant la guerra i el setge. Potser sigui que ho portem en el nostre ADN.
Aquesta normalitat
seria molt més efectiva si la comunitat islàmica, ella mateixa, convoqués unes
manifestacions de rebuig a la violència expressada per alguns dels seus
membres, una manifestació que omplís el Pg. de Gràcia per exemple a Barcelona, i altres a les places dels Ajuntament on resideixin membres d’aquesta comunitat. Seria la millor
manera de que ens els creguéssim quan alguns dels seus representants ens diuen
que l’islam no és el que hem viscut a Les Rambles. Nosaltres hem donat sobrades
mostres d’acceptació de les seves arribades al País. Ara els hi toca a ells. No
seria res més que demostrar-nos positivament allò de la dona del cèsar... I si
no, ja saben què es pot opinar de la dona del cèsar. Depèn d’ells.
Mentre, des de la caverna fosca de TV13, s’insistia en la
necessitat de declarar el nivell 5 de seguretat, amb el que això comportava de
la presència de l’exèrcit pels carrers (i de control directa de Catalunya i,
especialment, sobre el Procés i sobre l’1 d’Octubre) i insinuava la
deslleialtat per part dels Mossos amb les forces de seguretat de l’Estat, amb l’explossió
D’Alcanar perquè, deien, “...el proceso sobiranista lo està contaminando
todo...”[2]
Em sembla que encara no s’havia dit... Però, com que ja sabem quin pa hi donen,
no seria estrany que hagués estat ERC qui hagués adoctrinat als assassins
de torn. Perquè, encara avui, hi ha qui sosté la directa participació etarra en
els luctuosos fets d’Atocha.
Una pregunta final: d'on surten els calés i com arriben, perquè, per molt que aquests paios aspirin al paradís, Deu no proveeix...
Una pregunta final: d'on surten els calés i com arriben, perquè, per molt que aquests paios aspirin al paradís, Deu no proveeix...
J. Vinyeta
20 d’Agost de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada