475.- 17/08/2017

475.-  17/08/2017

Ens ha tocat. I tot allò que havíem dit, pensat i lamentat davant dels atemptats que havien sofert diferents capitals europees ho repetim ara, però amb la diferència de que en aquest cas en ha tocat de ple. Aquesta vegada les llàgrimes son pels nostres o pel que havíem rebut  a casa nostra. Vagi exprés el meu condol a les víctimes i familiars.

És ben veritat que en el fons tots els d’aquí amagàvem la por i la certesa de que  ens havia de passar. París, Madrid, Berlín, Londres, Niça..., son noms inscrits en la història del terrorisme  que busca expressament que el lloc triat no sigui efímer i desconegut i que, per això mateix, el dany causat sigui el més espectacular possible a fi de que els propis mitjans s’ocupin d’anar-lo esventant durant el major temps possible: tots els actes terroristes tenen aquestes finalitats, perquè sense elles acabarien irremissiblement en l’oblit i sense història.

Bush va obrir la caixa dels trons i, sense saber-la tornar a tancar, a deixat al món sencer amb l’ai al cor perpetuo. Allò va ser un desastre i les conseqüències encara ens arriben i no sembla que tinguin intenció d’acabar-se. El més fotut és que davant de fets com el d’avui la ciutadania no hi té recursos personals per defensar-s'hi. I les forces de seguretat en cap dels casos ens poden garantir el risc cero.  Em sembla dons que l’únic consol que ens queda és veure que aquesta pròpia ciutadania es volca solidàriament amb les víctimes, com ha passat també avui. Sentir, per exemple, que els bancs de sang han quedat saturats a la mitja hora  de la crida que han fet al respecta, diu molt en favor de la Ciutat.

Em sembla inútil (perquè entenc que així deu d’estar fet, però ho tinc al pap...) exigir un control dur dels Imams de les mesquites. Suposo, repeteixo, que ja es fa. Però els hi vull sentir dir aquests líders religiosos, que expliquen l’Alcorà als seus fidels a les mesquites o l’ensenyen a  les madrasses adoctrinant als més petits, a aquests líders religiosos els hi vull sentir dir que les guerres santes fa segles que s’han deixat de fer, que aquelles confrontacions dels segles onze o dotze estan en els llibres dels records, i afegir amb rotunditat i sense dubtes que els que assassinen  infidels indiscriminats al crit d’Ala és gran,  no aniran al suposat paradís que Alà els hi té reservats, perquè no son màrtirs, i que en conseqüència aniran a parar a l’infern dels assassins, perquè així seran considerats. I si no queda clara la voluntat d’aquests líders religiosos en aquest sentit, dificultarà la convivència augmentant la discriminació, perquè ningú vol tenir un  potencial enemic al costat i conviure amb ell.. Si no es defineixen, aquests líders religiosos, hauran de ser, com ha passat en altres països europeus, “amablement” convidats a marxar a casa dels que els financien. 

Si la nostra forma de ser la veuen insultant, val més que no vinguin per a corregir-la perquè, per molt que els hi pesi, la vida, i la visió occidental d’aquesta vida, no la canviarem per les seves criminals amenaces.   Per a aconseguir el seus objectius correctors, ens hauran de matar a tots. Massa feina!

De totes maneres,  la vida continua. I el que més  mal pot fer a tota aquesta trepa és que continuem fen la nostra vida habitual amb la por, això sí, amagada sota de la camisa, de la brusa o del top.

A la Rambla de Barcelona, 17 d’agost de 2017. Llàgrimes.

In memoriam

J.  Vinyeta

17 d’Agost de 2017