309.-
Eleccions (I).-
Espanya.-
El PP guanya les eleccions però per perd dos milions i mig de vots i, a
falta de concretar els acords corresponents, sembla que és l’únic valor positiu
amb el que podrà comptar: si Déu no fa miracles, i no crec que Déu estigui per
aquestes coses, el PP ha perdut pràcticament tots els punts de poder unilateral
amb qe contava. Les pèrdues autonòmiques de Castilla–La Mancha, València,
Madrid, Balears, Extremadura, Cantàbria, Aragó son sonades i, per empitjorar
les coses van acompanyades de les pèrdues de les capitals (Madrid, València,
Cádiz, Sevilla...) i ciutats que deixen molts càrrecs del partit amb el cul enlaire. En
total, son més de 3500 regidors municipals els que ha perdut, a banda dels
diputats autonòmics que son molts però dels que no tinc la dada, i tot plegat
suposa un munt de gent que es queda sense feina: Intereconomía parlava ahir de
cent mil famílies que engreixaran l’atur. I si aquesta xifra és certa ens dona
una idea de l’estructura clientelar creada pensant i creient en una impunitat
permanent. És per això (i no per altra cosa, no ho dubtem) que hi ha veus
crítiques dins del partit demanant renovació... o, dit de una altra manera,
demanant de canviar estratègies per assolir de nou els punts de poder (de feina
i sou) tan aviat com sigui possible. I per accelerar-ho barons com Fabra
(València ) o Bauzá (Balears) inicien la retirada[1]...per
tornar?
Personalment, a pesar de tot, tinc la sensació de
què la patacada del PP es deu més al rebuig social creat per les destroces
ocasionades per la crisi, conduïda en el
sentit de cura dels seus afins, clients i protectors, que de tot hi ha, i sense
pietat, i a la prepotència dels seus
líders durant la campanya agitant llençols fantasmals dient coses com que
ja no es parla del atur o de la crisi, a Espanya, que déu ni do. I, crec jo, no es deu
tant a la corrupció, que també, però que tothom creia que seria el handicap més
seriós a batre. No ha estat així, perquè d’haver-ho estat els resultats haguessin estat molt pitjors a Madrid, València i
Balears, per exemple. Un home que hi
entén molt en aquestes coses de corrupció[2]
ja fa temps que predica que, en general, la corrupció no es castiga
electoralment parlant en el nostre País.
Podemos[3]
i C’s entren pràcticament a tots el
Parlaments autonòmics i als Ajuntaments.
No ha estat tant com es pensaven o creien que seria, però és ben cert que es converteixen en molts llocs en
frontisses per “garantir” la
governabilitat de Comunitats i
Ajuntaments, per accedir d’aquesta manera, als centres de poder més
immediats i a les subvencions, sous i prebendes que se’n deriven. El PSOE, tot i perdent gairebé set-cents mil
vots, sembla que es torni a veure les orelles i el cap de P. Sánchez sembla que
perilla menys.
Aquests eleccions sembla que han signat l’acta de
defunció del poc que ja quedava d’IU. Era l’últim residu visible d’arrel
comunista i amb activitat parlamentaria al Parlamento de Madrid que quedava a l’Estat, però ha estat
sobrepassat pel propi electorat, tot i escàs, que ha estimat més afegir-se al carro que
semblava guanyador d’Iglèsias. També Rosa Díez rep el tret de gràcia anunciat
en les disputes internes en les que ella, tossudeta, es va entestar en
mantenir-se com a lideressa inqüestionable.
La seva pròpia prepotència i el seu discurs xulesc l’han vençut.
Però com que tot no està dat i beneït, no queda més
remei que esperar a la composició final de Parlaments Autonòmics i Ajuntaments
que és el que acabarà dibuixant el mapa
polític de l’Estat i posarà punt i seguit a les eleccions del passat dia 24.
Continuarà.
J. Vinyeta
27 de Maig de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada