El PP ha
sabut esvair de la campanya electoral els casos més flagrants de corrupció i que més mal li podrien fer, electoralment
parlant. Una de les maneres de fer-ho, d’altra banda habitual, és la de posar
sobre de la taula a Catalunya i amb el que més s’ho passen d’allò més bé és amb
el tema de la educació a Catalunya i més en concret amb la immersió
lingüística; a més el rendiment electoral obtingut per aquest camí, a la resta
de l’Estat, els hi sol ser bo.
La
pregunta del milió és: quan comença tota l’ofensiva anti lingüística? Fem-ne
una mica d’Història.
La veritat és que tot plegat comença (sin que se note el cuidado...) després
de la caiguda de Barcelona fa 300 anys i s’ha anat reproduint fins ara. El que
és cert és què la major virulència s’exerceix durant les dictadures,
especialment la franquista amb prohibició expressa de l’ús de la llengua en tots els seus
àmbits. I, en arribar la mort del dictador, tot i una transició terriblement problemàtica i amb
resultats que no modifiquen l’estatus general de institucions clau com la
justícia i que deixen intacta les velles estructures franquistes, no podem
oblidar-ho, ens situem en un procés “democràtic”, és cert, però què, com és
evident (i per això he posat entre cometes
la paraula), manté tics de totalitarisme i imposició de l’esperit
colonial amb que el Govern Central sol resoldre molt bona part, per a no dir
tota, dels problemes que se li presenten, perquè no saben ni volen fer-ho d’una
altra manera.
Situats ja en l’Estat de les Autonomies, és cert que
a pesar de tot crèiem que, sense anar
bé, en cap cas podíem anar pitjor. Però,
en el decurs dels anys sí que han anat empitjorant les relacions polítiques amb
l’Estat que, sistemàticament, independentment de colors, ha anat torpedinant i
laminant competències de la Generalitat.
La
classe política catalana, amb Jordi Pujol al davant (que ens ha resultat ser,
al menys fins avui, un defraudador però que no vol dir que no fes País) varen pensar que
el tema de la llengua ja era prou madur per acabar-lo d’empènyer i varen
començar a parlar de fer la Llei corresponent per a la protecció del català. I
això va començar a encendre les alarmes perquè
apareixia un element de normalització que els hi resultava incòmode. Els
primers en trencar el foc varen ser aquells 2300[1] que
varen signar el “Manifiesto por la
igualdad de los derechos linguísticos en Catalunya” el 25 de Gener de 1981,
encapçalat per Amando de Miguel i Jiménez Losantos, dos anys abans de que
s’aprovés la Llei de Normalització Lingüística el 18 de Març del 1983, amb la
que es va anar tirant fins a la nova
Llei de Educació de Catalunya pel 2009.
Entre mig, la famosa portada del diari ABC[2] que
deia allò de “Como con Franco, pero al
revés” l’any 1993, els dos documents del Forum Babel[3] de 1997
i 1998 (que conformen les bases de la
Plataforma Ciutadans de Catalunya que,
posteriorment, pel 2005, es transformen en el Partit Polític C’s, amb Francesc
de Carreras, Felix de Azúa, Arcadi Espada i Boadella entre d’altres[4]) i
d’altres manifestos que ens han anat fustigant de forma permanent i continuada,
potser en resposta a la Llei de Política
Lingüística del 7 de Gener de 1998.
Però de
tots ells, potser el més demolidor és l’anomenat “Manifiesto
por una lengua común”[5], el que
popularment s’ha conegut com “Manifiesto de Vargas Llosa” publicat el 23 de
Juny de 2008 que diu, entre moltes altres coses “...pero las lenguas no tienen
derecho de conseguir coactivamente hablantes ni imponerse como prioritarias en
educación, info rmación, rotulación,
instituciones etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar
a semejante atropello “normalización lingüística”)…”, tota una declaració de
guerra.
Entre
tant i fins ara, han sortit a la llum un reguitzell (totes localitzables a la
xarxa) d’associacions o grups realment actius en aquest tema[6] com Convivencia cívica catalana, Asamblea
para una escuela bilingüe, Asociación por la tolerància i com que C’s, per
sí mateix, no podia perdre pistonada, crea la plataforma Enmienda 6.1. I moltes més, sense oblidar Manos Límpias sempre
disposat a mantenir la puresa de les essències, o a grups polítics que, a banda
de PP, UPyD i C’s, també les recolzen,
com Societat Civil Catalana.
L’arribada
del PP i la seva majoria absoluta dona carta de legitimitat a tota l’oposició a
la immersió lingüística i anomena Ministre d’educació José Ignacio Wert. Aquest
senyor, un parell d’anys abans de ser anomenat, al campus de la FAES,
assenyalava les directrius que en el seu entendre haurien de marcar l’educació[7] a
l’Estat espanyol. Un cop Ministre, no te cap dubte al respecta i aplica allò
que ell ja havia dit: l’escola no pot ser democràtica, especialment en el que
entén en aplicació de les anomenades “lenguas regionales”. I com que de totes
elles l’única que preocupa és el català,
entoma sense embuts allò de “españolizar
a los niños catalanes” I
des d’aleshores, pensant sempre en Catalunya, s’inventa la nova Llei d’Educació,
en la que les llengües de l’Estat excepte el castellà com és normal, i en
conseqüència la catalana, son gairebé tractades
de residuals. Alguna cosa deu de
tenir la Llei quan tots els altres grups, en pes, s’han conjurat per derogar-la
a la primera de canvi. A partir d’aquí tot se’n va pel pedregar: denúncies,
sentències, rebutjos, amenaces... amb la sola finalitat de esgarriar allò que
fins avui està funcionant sense problemes.
Tot puja d’intensitat quan el Sr.
Wert, que com ell mateix diu als periodistes “¿os
creeis que he nacido ayer o qué?” se li “escapa” calculadament allò “
[lo que quería decir] ...la situación del castellano en el sistema de
enseñanza, limitado a una utilización no vehicular, es decir, como el de
cualquier lengua extranjera, era comparable a la situación del catalán en esas
épocas que les gusta tanto recordar...”[8] Hi ha qui diu que aquesta
bestiesa és producte de la situació electoral que estem vivint. Però penso que no, que surt de
l’ànima imperial del PP en general i de
la FAES en particular i precisament surt en el mateix moment en que el TSJC
imposa dos “25% més” a dues escoles, una d’elles, la Santa Anna, de Mataró, que
havia estat pionera en l’ensenyament clandestí del català en aquelles
èpoques de les que tant ens agrada
parlar...
Ens defensem com podem. Però és
evident que, dia a dia, va quedant clar
que la llengua, la nostra llengua, està en la situació de indefensió en que es troba perquè al darrera d’ella no hi
ha un Estat que la protegeixi, i això sol ja ens assenyala el camí que hem de
seguir. Però també és evident que si un dictador sanguinari no va poder
extingir un fet cultural, al que odiava profundament, ni amb la força de les armes,
fent-ho amb tota la violència possible inclús amb l’assassinat i la repressió
permanent de la brigada polític social dels germans Creix i companyia, en sembla evident que
només amb lleis i jutjats encara podran menys.
Però el que intenten massacrar no
és tant la llengua com la convivència social i lingüística que fins ara és
quasi exemplar, és a dir intenten el fraccionament de la societat catalana que,
en el moment en que es produeixi, els conduirà a la “victòria” unitarista. I
tot i que això vol dir que hem de ser
amatents en protegir tant la llengua com
la convivència, també ha de quedar molt clar, i dit amb tota la rotunditat, que
en cap cas renunciarem a la nostra identitat cultural, la base de la qual està
en la nostra llengua.
Per acabar una referència
bibliogràfica que, tot i que una mica allunyada en el temps, no ha perdut
actualitat: La persecució política de la Llengua
Catalana de Francesc Ferrer i Gironès, la cinquena
edició del qual data del Juliol de 1986. És evident que parlo d’una edició de
quasi 30 anys enrere. Però també és cert que la seva actualitat és palmària i,
estic convençut, que, de seguir avui dia viu, Ferrer i Gironès tornaria a
empentar a la societat catalana per no deixar-se emportar per una aires de
totalitarisme colonial que pressuposen la submissió a uns criteris que no tenen
més raó de ser que la de recordar permanentment la nostra derrota per les armes, fa ja 300 anys.
J. Vinyeta
16
de Maig de 2015
[1]
http://es.wikisource.org/wiki/Manifiesto_de_los_2.300
[2] ABC
12 de Setembre de 1993
[3] Foro Babel: primer documento http://www.alternativaciudadana.es/index.php?option=com_content&view=article&id=21%3Aforo-babel-primer-documento&catid=148%3Adocumentos-historicos&Itemid=44&lang=es
Foro Babel: segundo documento http://www.alternativaciudadana.es/index.php?option=com_content&view=article&id=22%3Aforo-babel-segundo-documento&catid=148%3Adocumentos-historicos&Itemid=44&lang=e
[4] La meva impressió continua sent la de que,
en arribar Maragall a la Generalitat pel 2003, molts d’aquests confiaven en un
«premi» que no va arribar. L’acte fundacional del Partit el celebren pel Juliol
del 2006
[6] Val pena la tesis de Elena Yeste Piquer al respecta, referida al període 1824
– 2011 que en recull unes quantes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada