788.- Pau a Gazza?

788.-Pau a Gazza?

Sembla que s'albira una pau, personalment entenc que incerta, entre jueus i Hamàs, a Gazza. Netanyahu, amb la impunitat que li ofereix la jefatura de l'Estat d'Israel, sembla que ha claudicat davant de Trump i accepta, no sabem exactament el què (podría ser l'embargament de material de guerra... o una protecció davant del tribunals jueus als que s'haurà de prtesentar la finalització del seu mandat). El cas és que signa l'alto el foc amb  inici des de ahir a la tarda, mantenint l'entrada de material d'ajud a la societat gazzatí fins a l'alliberament dels hostatges retinguts, vius o ja morts, des fa exactament dos anys.

Però, què passa amb Hamás? Un partit cconsiderat terrorista per més de mig món, que exigia allò  "...del riu fins el mar....", ha signa l'alto el foc?. Em sembla que només hi ha dues maneres d'entendre-ho: o pensa trencar la treva, a la que pugui, per a continuar amb allò de que el territori d'Israel només  serà seu o, pel contrari, s'ha rendit.  De ser certa aquesta rendició, no deixa de ser una renúncia a la seva causa en principi irrenunciable: del riu al mar... (pot estar  fonamentada en la mort, segons  el Washington Post, de m'és de 30.000 militants de Hamàs). 

No és gens sentzill intentar entendre el per què de tot plegat. Però si l'alto elfoc, que suposadament  és el preludi d'una pau que tots celebrariem, està plenament admès per les dues parts? Israèl,que per molt que sembli extrany és l'únic país democràtic de la zona i  ha guanyat totes i quantes vegades s'ha enfrontat amb els seu enemics que l'envolten (i podríem afegir-hi aquesta...), no ha estat pas per fer un homenatge a les victòries, si no perquè sentzillament sempre hi ha anat en joc la seva supervivència. 

Hamàs, des de que va abandonar l'OLP, si no recordo malament el rebuig que s'inicia  és des de la famosa Pau d'Oslo, només manten el principi de que l'Estat d'Israel ha de ser abatud i convertir el seu territori en un Estat islàmic des de el Riu Jordà fins el Mediterrani. És una idea o principi que des de que es fan elelccions a Gazza i Cisjordania (2006), que guanya Hamás a Gazza i l'OLP a Cisjordània, per la   que Hamás definitivament abandona ja l'OLP, pel que fa que   inicíi per sí sola, l'enfrontament amb Israel. I ho fa amb dues o tres intifades i, finalment, amb la colaboració de l'Issis i altrers grups terroristes, amb la salvatjada del 7 d'Octubre del 2023 (Daquest últim fet, sembre he temut que el Mossad, el millor serevi d'informació del món,  n'estigues informat i que la seva passivitat, o per ordres del pròpi Netanyaju, es transformés  en conseqüència, en una acció sense precedents a Gazza per part de Netanyahu  i  aprofités el saqueix i assassinats de Hamàs per actuar-hi  oficialment en contra...) 

Hamàs té ajudes. Sembla impossible que Chiítes iranís es pòsin d'acord amb sunites gazzaties. I que questes ajudes estiguin també manrtingudes pels chiítes també dels Hezbollà intal·lats al sur de Síria al nord dels Alts del Golan i sud de Libia i que, deprés d'aquesta última guerra, ha esta delmada. 

Iran  és el principal alimentador de les necessitats  de Hamás. Però Irán ja no és  la gran nació comadada pels aiatollas. Amb inflacions del ordre del 30% anual, problemes d'aigua i financers, inclús a nivells municipals,  Hamàs ha de sentir-ne les conseqüències que d'aquesta situació econòmica-financera-social que  s'en deriva de la situció iraniana i, en conseqüència, ha de vuere-hi ombres que es poden ennegrir del tot.

Els Estats musulmans - islamistes que envolten Israel, no semblen altra cosa que dessitjar el final de l'emfrontament que consideren de inestabilitat de/per la zona. Doha manté a caps de Hamàs a casa seva soportant la pressió internacional al respecta. I Turquía  recolza sense  discussió la causa palestina gazzatí

Amb totes aquestes condicions, és segura la firma de la pau a Gazza? Personalment no ho sé. Estarem a veure si es trenca la Pau que s'ha de signar un d'aquests  dies a Egypte. No sé si haurem d'esperar massa. O potser sí...

787.- Rodalies i administracions.-

Ja fa dies d’un silenci que respon més a la pròpia idea d’espera que d’altra cosa. Dic d’espera perquè sempre he cregut  que les coses podrien evolucionar  de manera que, per aquells que esperem un País lliure,  alguna cosa se’ns poses a la vista amb un cert  rostre diguem-ne que agradable. Però és ben  cert que la presidència d’Illa, esdevinguda per l’Agost de 2024, en han deixat amb la evidència de que, de moment poca cosa o res podem esperar o fer. Algún dia parlarem del què passa al Parlamento.

Però, a banda de tot plegat, hi ha hagut algunes coses que passen de taca d’oli. En veurem alguna.

Ahir, després d’una setmana catastròfica en el transport ferroviari català, ens surt el Sr. Illa per a dir-nos que ha arribat l’hora de deixar la queixa  per posar-nos a treballar. El  Sr. President hauria de fer esforços per entendre un País que, ho sabem tots, quan es queixa hi ha la condició real per a fer-ho. El Sr. Illa sap perfectament que des de fa cinc, cinc anys, les rodalies de Renfe estan desateses, sense pressupost i deixades de la mà de Déu en ares, com ja va dir una de les últimes ministres de transports (aquella que ens deia allò de “....antes partía que doblà...” o allò altra  “...tenemos a toda España cosida con cables de  acero...”) en clara referència a l’AVE: era Magdalena Alvarez, condemnada després pels EREs d’Andalusia a 9 anys de presó.

Illa, que ha estat immers en un partit, el PSC – PSOE, que ha cuidat al nostre President amb cura, sap ben bé la desatenció que ha tingut la nostra xarxa de rodalies que bé patint, des del moment en que es defineix que l’AVE ha de lligar tot Espanya. AVE Madrid – Toledo, per citar-ne un que no té més viatgers que el conductor i revisor corresponents i que, si no recordo malament, ja va estar deixat mort a les estacions...

És per això que la xarxa de rodalies, utilitzada per  milers   de persones diàriament, no compta només que per aquells  que la pateixen a diari. Amb tots els respectes Sr. Illa: no cal dir que el peronal que l’utilitza ha d’estar tractat “... amb exquisidesa...”, només cal que els trejs funcionin. Qui s’ha de posar a  treballar és vostè i el seu equip (possiblement innecessàriament molt nombrós i poc eficient) per donar a les rodalies de Renfe aquí, a casa nostra, una viabilitat abandonada pel desig d’aquests companys seus, capficats en mantenir uns AVE que no fan res més que acumular deutes, entre  les que hi trobem les que haurien d’haver estat destinades a mantenir viva unes xarxes de trens normals que han estat abandonats i que són els que utilitza la gent d’aquest País. El càrrec li imposa la feina.

Una altra cosa que impera en aquest País és la desconfiança absoluta de l’Administració respecta de l’administrat.

Les cues amb  papers, certificats, etc, etc, és una constant obligada dels administrats  que ha de dirigir-se diàriament a l’administració . No hi ha la més mínima confiança en les demandes que formulem els administrats, i això queda palès en les demandes d’obertures de negocis o empreses. En general, en cada un dels diferents casos, es fa necessari aportar pràcticament la mateixa documentació com si totes les dades que es demanen no estesin ja en poder de l’Administració. Sembla mentida que, amb les connexions a les xarxes no n’hi hagi prou per respondre a qualsevol petició de permís, informació, demanda,  i en minuts.

Podríem dir  que hi ha causes afegides promogudes per la quantitat de funcionaris – agregats – càrrecs de lliure designació... que, un cop ingressats en l’administració corresponent, fan necessària una feina que justifiqui el seu lloc de treball, aconseguit sense cap cura que, precisament, protegeixi aquesta administració amb la qualitat necessària. Tampoc aquesta “ebullició” n’és excusa per la senzilla raó de que tot aquest eixam que pul·lula per les administracions no és res  més que una conseqüència dels compromisos adquirits pels que dominen aquestes administracions amb l’esperit de d’agrair favors o fidelitats  necessàries de  compensar.  I en això, que se’n diu corrupció, també hi té alguna a dir o fer, Sr.President

Seria bo que ens digués   la quantitat de recursos humans, per no dir econòmics, que fa necessari aquest “control” que, d’alguna manera, s’exerceix sobre dels administrats. Ja que Vè. diu que som laboriosos, també aquí se li gira feina, President. Hauria de saber què fer perquè aquesta administració, la seva, la de la diputació o la dels propis ajuntaments  no siguin elements que torpedinen als administrats  que, a la fi, som els que paguem aquest grup de recursos humans que, a més, ens costen una fortuna. És necessari una reconversió de les administracions. Vè. ho sap. És necessària una administració que cregui en l’administrat, que l’ajudi i l’atengui en el que val. I això, li agradi o no, i penso que no li agrada gens, és feina seva.

 

J. Vinyeta

9 de Març de 2025

786.- Puigdemont a Barcelona.-

 

786.-  Puigdemont a Barcelona.-

Veni,Vidi,Vici...  És el resum de l’estada a Barcelona  del President Puigdemont  el prop passat dia 8: va venir, va pronunciar un breu discurs a l’Arc de Triomf,  on hi arriba apressat i del que surt també apressat, i va marxar, deixant amb un pam de nas a tot el cos de Mosos d’Esquadra. Cos  desplegat per  a  la  captura de Puigdemont, que forçats pel desencant  que ocasiona  que el President no vagi al Parlament, on pensaven detenir-lo abans d’entrar, munten per segona vegada en la seva història la denominada “Operació Gàbia” que tanca totes les possibles sortides de la ciutat. Una operació que col·lapsa tot Barcelona i el seu entorn i que només es va activar pels atemptats a Barcelona l’Agost del 2017: un operatiu antiterrorista que apliquen per a la detenció d’un President de la Generalitat. El President  se’ls hi fa escàpol. El ridícul es absolut. Llarena renega de ràbia i demana noms concrets..., Madrid carrega la responsabilitat als Mossos. Del CNI, ni paraula. La premsa del règim respon de la manera esperada. Però Puigdemont, ha marxat.

Segons El Punt Diari, l’equip de seguretat del President capta el missatge intern dels Mossos amb el que insten als seus, abans de l’arribada a l’Arc de Trtriomf, a la detenció immediata del President. Davant de la impossibilitat ara ja clara  de poder arribar al Parlament, cal frustrar aquesta detenció immediata i d’aquí aquelles presses evidents arribant a la tribuna i en sortir-ne d’ella. L’objectiu, sabut que la detenció pot ser immediata,  ja és marxar.

Desconeixem detalls de l’arribada  i sortida de  Barcelona però, pel què sembla, els Mossos i el CNI (que disposa de molts més mitjans que els Mossos), tampoc en tenen coneixement. Desconeixem, llevat del cotxe Honda blanc amb cadira de rodes en el seient davanter, detalls de la fugida. Com passa sempre en aquests casos, la veritat la coneixerem en pocs dies. Ara hem d’esperar

Dos dies després, la cúpula al complert del Mossos  compareix per donar explicacions.  L’únic dels que va parlar i que va fer-ho amb un mínim de serietat va se en Pere Ferrer, que  va iniciar el seu parlament dient allò de que de tot el que havia passat era responsabilitat d’un jutge que es nega a aplicar l’amnistia.  Els altres dos, Elena, conseller, i Sallent, major dels mossos, no fan res més que desprestigiar la figura del Sr. Puigdemont,  (Sallent s’equivoca una vegada i l’anomena President, tal com cal a tots els que han estat Presidents de la Generalitat, però corregeix a sr.  immediatament...). Elena, perd la compostura i té l’acudit de dir que el fracàs dels Mossos es deu a la manca de paraula (sic.) d’un President de la Generalitat... Sallent evidentment nerviós, fent jocs de mans constants amb els micròfons, té també l’acudit de Jimy Jump  que també ha fet història. Com també farà història l’actuació dels seus subordinats llençant gas pebre als manifestants que se’ls hi havia col·lat i havien entrat al recinte del Parc de la Ciutadella. Desprestigi darrera desprestigi.

De tot plegat només en queda el ridícul d’un cos, altrament prestigiat pel 2017, que intenta complir en un dels molts requeriments judicials que té pendent de compliment. Que tracte de terrorista  a un President de la Generalitat. Que mai ha actuat amb la mateixa intensitat en contra del crim organitzat o davant dels últims esdeveniments a Girona al dit Barri de la Pólvora, per exemple,  o davant de les incidències diàries als carrers dels pobles i ciutats de Catalunya i oblidant que per molt manament judicial que sobre el cas Puigdemont pogués haver-hi, el que és cert, com va dir en la seva intervenció el director generals dels mossos, és que allò que va passar va ser perquè un jutge no vol aplicar la Llei d’amnistia. Potser el Mossos haguessin hagut de rumiar-ho abans  d’actuar.

Suposo que no cal que dimiteixin, el nou govern tripartit anomenarà els seus que ja ens ha dit seran Núria Parlón  com a consellera de interior i al oblidat major Trapero coma a director general del mossos. I ells quedaran impunes. Però la vergonya l’arrossegaran de per vida. És un bon càstig.

J.  Vinyeta

11 d’Agost de 2024

785.- Illa, President de la Generalitat de Catalunya

 

785.- Illa, President de la Generalitat de Catalunya.- 

Havíem d’esperar la decisió de les  joventuts  d’ER  per saber si, definitivament, pensaven investir Illa o no. Però els cadells, afins a la mare de la que mamen,  han decidit un sí crític. Un sí que mai deixarà de ser  un sí  i que en cap moment es transformarà en crític. Tot allò que havíem sentit dels cadells, de  que no els hi feien por les urnes, o de que un referèndum era matèria innegociable, també se n’ha anat en orris...Les bases d’ER, que ja havien dit sí a la investidura del Sr. Illa, varen respirar satisfets.  

Sé que a tot el món realment  desitjós d’una Catalunya Independent, tot aquest muntatge li ha fet mal. Per tant i primer de tot, haig d’entendre que els abstencionistes, especialment els abstencionistes inconscients de sofà,  estaran  satisfets. En segon lloc, donat com han anat les coses, potser que tots nosaltres siguem conscients de fins on ens volen portar aquesta gent i actuem en conseqüència. Potser aquesta és, precisament, la gran oportunitat que el món que vol una Catalunya realment independent, actuï amb la contundència que ja fa temps que hauria d’haver actuat. Depèn de nosaltres, i prou.

Dic allò dels abstencionistes perquè, en  un suposat afany per a castigar els partits independentistes, especialment ER, han fet girar la truita i ens col·loca en la Presidència de la Generalitat la personificació a Catalunya del mal recordat, però sempre present, 155.  Perquè, si la participació hagués estat més majoritària (i hi havia altres opcions per a les que votar...), els resultats  haguessin estat d’una altra manera i ER hagués optat per una segona volta electoral. I  no tinc massa dubtes de que el seus resultats, davant  de la negativa de investir Illa, haguessin millorat. Pel contrari i després de la seva decisió, tampoc tinc dubtes de que ER, en canvi, ha signat l’epítafi de la seva làpida mortuòria. Hi dirà, senzilla i solitàriament,  ILLA.  

La por a una nova contesa electoral només pot venir d’observar resultats anteriors i confirmar que,   mal que fos en un recó petit de la casa,  hi havia un mínim convenciment de que les coses s’havien fet malament. Aleshores, ER que novament s’enfonsa, fa bo el refrany aquell que diu “perdut per perdut, la manta al coll...” i es deixen la cara descoberta  per definitiva vegada, perquè no dubtem de les seves reals intencions. No és la primera vegada que ER ens col·loca en la Presidència de la Generalitat a un socialista del PSC: Maragall és  investit President amb l’ajuda d’ERC i Iniciativa (2003) i el 2006, els mateixos, investeixen José Montilla. Cap dels dos va sobreviure  una segona  legislatura i això és un mal auguri pel PSC.  

Ara tindrem de President  Salvador Illa, un home aparentment lànguid i que, potser per això mateix, des de l’oposició, la que sigui però  que mai perdona res, li deien l’enterramorts (no he fet res més que constatar fets).

Aquest presidenciable ha pactat amb Marta Rovira, Jessica Albiach i els adjunts corresponents, un pla econòmic – social que la Generalitat haurà de concretar amb al govern central. Si, amb el govern central del PSOE,  del que el PSC n’és el representant a Catalunya i  amb qui comparteix grup parlamentari a les Cortes madrilenyes a les ordres del PSOE de Sánchez...... Com pot menjar-se això a Catalunya?

ER ha deixat Catalunya en mans de l’enemic.  Donada l’actitud que  ER ha anant mantenint ens el últims anys (especialment després de l’alliberació dels presos polítics el 2021) no sorprèn,  quan  intenta fer unes paus que hem d’entendre que li venen imposades per un pacte previ signat, del que no sabem els termes exactes i que varen condicionar aquella  llibertat, que pacti amb els que eren els seus carcellers. Per aquesta pau necessària no ens resulta estrany que, perquè així potser estava condicionat (i sense voler ser manifestament mal pensat, per garantir un mínim de càrrecs que garanteixin uns ingressos econòmics per a mantenir un partit que està en fallida...), necessita un recolzament al poder que  li garanteixin aquesta supervivència.  No penso que hagin estat massa llestos perquè ara, amb la Generalitat  en mans del PSOE, se li giren les tornes i, aquesta Generalitat, que pot mirar sorneguerament  feliç a Rovira, Junqueras i companyia, sap  qui i què pot ordenar al President Illa  què fer amb la llengua, l’ensenyament, la sanitat, l’habitatge..., què ha de fer, per molt que Illa ens digui que complirà fil per randa, amb   els acords signats.  En quan a compliment, la història, que el propi Junqueras s’ha atipat de confirmar, ens ensenya que el PSOE no ha complert mai amb els acords signats. Davant d’aquesta  tessitura, Illa s’enfrontarà a qui el mana...?

És evident que no sabem què està passant a Ginebra i, per tant, no sabem com Ginebra (Junts, PSOE i Relator...) entendrà i actuarà al respecta. No crec que, a Ginebra, hi hagi indiferència davant de tot la tessitura i que,  d’alguna manera, hi haurà resposta. Puigdemont diu que torna. Ginebra, ho sap. Com actuarà el PSOE davant de tot plegat?

Només afegir que nosaltres no podem restar indiferents. Políticament, a banda del possible i gaire bé assegurat retorn de Puigdemont, hi ha raó més que  suficient perquè els carrers tornin a ser nostres. La Generalitat no pot quedar indemne davant d’un parany triler. I això sí que només depèn de nosaltres.

Finalment, dir-los-hi a Marta Rovira i adlàters que, per molt que no li agradi, puc respectar una decisió suposadament democràtica. Però, li agradi o no, puc dir, i  amb cridòria, que la seva decisió  em sembla una traïdoria a la Catalunya que vol ser sobirana, sense precedents. Si no li agrada, el què crido, que s’hi posi fulles...

J. Vinyeta

7 d’Agost de 2024

784.- Abstencionisme, militant o de sofà?

 

784.- Abstencionisme, militant o de sofà?.-

Hem deixat endarrere les eleccions i tenim un panorama complicat per resoldre-les. Diguem que, pel resultat electoral, Pedro Sánchez, amb el seu acòlit Illa, sembla ser que, per tenir  el  major número d’escons, és qui té, aparentment, més números de la grossa. Però queda per veure el final de tot plegat.

El resultat electoral ha estat un desastre per  a l’independentisme. Es pot dir d’una altra manera, si és vol, però serà una manera que s’haurà d’inventar  i que, ens agradi o no, i no m’agrada, no serà res més  que un intent de justificar un desastre que, amb l’abstencionisme anunciat  es veia venir.

Tot  i això, no es tracta de maleir aquest abstencionisme. De raons per a no votar tots aquests que es presentaven a les eleccions sota l’ègida d’una voluntat independentista,  ens n’han donat  de sobra per dubtar de les seves intencions. Però tot i això, Puigdemont, blasmat per tants, sembla ser que ha estat el més justificat en la seva actitud davant la d’ER,  CUP i AC partit aquest últim, assenyalat com a feixista però que, agradi o no, és també clarament independentista.

La gran patacada, una vegada més, se l’emporta l’ER de Junqueras. Era  esperable que passés de nou. El resultat, com no podia ser d’una altra manera, ha posat al Govern i al partit contra les cordes i les dimissions d’Aragonés primer, de Marta Rovira  i de Junqueras després, han donat aire al partit  que necessita una evident renovació,.  A pesar dels equilibris de Junqueras que potser espera millors resultats, deixant la dimissió efectiva  pel proper 10 de Juny, l’endemà de les properes eleccions europees, i expressa la voluntat de ser ratificat pel partit  en el proper congrés el 30 de Novembre.

Els partits polítics han de tenir clar que són susceptibles de ser suspesos en qualsevol contesa electoral, sense cap dubte  i amb tot el dret del ciutadà de castigar, i de  repetir o mantenir el càstig en les successives eleccions si ha entès  que el càstig electoral, en les últimes, no ha estat suficient. Per evitar-ho, són necessaris canvis d’actitud dels partits castigats rectificant en els punts en que aquesta societat civil s’ha sentit, si més no,  enganyada o directament traïda.

La pregunta del milió  està en saber quanta d’aquesta abstenció és militant o és de sofà. Entenc que no és voti, però no  ho entendré si no hi ha resposta ciutadana que acompanyi aquesta abstenció  ratificant la voluntat de independència, perquè si no és així, em semblarà  que l’abstenció no ha estat militant sinó que ho  ha estat tant sols per desídia sense cap objectiu polític, com a resultat d’una indiferència perillosa.

Vista l’abstenció, la societat civil sembla dir  que no vol partits polítics perquè ens traeixen. I té raó. Em sembla bé, a condició de que aquesta societat civil, clarament abstencionista, prengui novament les regnes del procés de independència  i ho deixi clar. Perquè si aquest voler ser lliures, si no està en mans dels partits i tampoc ho està en mans de la societat civil, la independència,  en mans de qui o de què esta?

Personalment sempre m’ha semblat que hem de ser nosaltres els valedors de la llibertat. Ara, i a mida que l’abstenció s’està desbocant, és el moment de demostrar que sense tota aquella trepa, ara castigada, nosaltres continuem en peu de guerra, i deixar clar el per què  de l’abstenció.

Salvant totes les distàncies, se’m acuden aquells versos de García Lorca  quant diu allò de “...Yo quiero ver aquí a los hombres de voz dura... Aquí quiero yo verlos, delante de la piedra...” [1] dient, parafrasejant-los, que  vull veure a la ciutadania, ara de marcat to abstencionista, davant del mur que ens barra el pas per a enderrocar-lo definitivament  abans de que, aquest mur,  es converteixi en la làpida (...la piedra...) del nínxol que aculli les despulles del independentisme mort per inacció...

Si la ciutadania, repeteixo ara de marcat to abstencionista,  no ha parlat a les urnes, ha de deixar d’alguna forma  clar que ha estat un abstencionisme militant. Si no ho deixa clar amb les accions corresponents, entendrem que ha estat un trist abstencionisme  de sofà. I si és  així, que Déu ens guardi...

 

J. Vinyeta

27 de Maig de 2024

---

[1] Llanto por Ignacio Sánchez Mejía 

783.- Memòria, culpabilitat, desig....-

 

783.-  Memòria, culpabilitat, desig....-

Catalunya i conseqüentment els catalans,  bona part dels catalans i especialment aquells que estem voltats  per  la necessitat de llibertat individual i col·lectiva, es troba, ens  trobem, en un moment que, vulguem o no, és important de cara a les nostres esperances.

Per demà se’ns ha posat davant una possibilitat electoral que, vulguem o no, no resulta del final d’un període governamental  desprès del qual, i per raons clarament institucionals i democràtiques, és crea la necessitat, tal qual, de formar nou Govern. Sabem que no ha  anat així  i interpretem que, la convocatòria electoral, respon més a una situació que podríem definir com imprescindible per un Govern que, amb la millor voluntat, podem considerar només maldestre i del que n’ha resultat   perduda tota credibilitat.

Tot i les mancances de tot tipus entre les que ens hem de  moure els catalans, demà les urnes estaran obertes. Demà es tornarà a votar, aquell que ho vulgui, per definir unes possibilitats de governació posterior que, segons la nostra mínima possibilitat de decidir, vindrà assenyalat i definit pels pactes que puguin ser efectius: serà aquell Govern que, d’alguna manera,  pugui sumar més de 68 escons al Parlament per definir les línies d’actuació que suposen  de governar.

Així les coses, és quan se’m acuden expressions i paraules com les que he deixat com a títol d’aquest petit comentari. Els catalans, que vàrem participar en aquell 1 d’Octubre, ens vàrem definir. La repressió, que ha estat la constant durant aquests últims set anys, ens ha mantingut el no com a resposta. I ara, com si fos mig miracle, resulta que anar a votar ens torna a obrir la porta per tornar-nos a definir: i és ara, davant d’aquest nou envit, quan se’ns barreja memòria, culpabilitat, desig...

Ningú pot oblidar aquell 1 d’Octubre de fa set anys.  Centenars de catalans es varen jugar la pell perquè poguéssim votar. Per art de màgia silent, dur i perillós,  i per vergonya que no perdonen els serveis d’intel·ligència espanyols, varen aparèixer unes urnes i unes paperetes. Vàrem votar i molts varen patir represàlies  violentes directament en els col·legis electorals. I d’això tenim memòria.

Després, vàrem descobrir que tot allò pel que ens vàrem barallar i patir, es va resumir en 8 segons parlamentaris. I mentre veiem que la bandera espanyola no s’arriava  i, inútilment, esperàvem que la Senyera onegés en el Palau de la Generalitat, nosaltres, que havíem desafiat sense cap mena de pudor a tot un Estat poderosíssim, vàrem dir prou, ens en vàrem anar cap a casa i no vàrem continuar la feina...

Sempre he pensat que aquells que semblava ens haurien d’obrir les portes del cel, no varen estar a l’alçada. Però penso, també, que a banda de que el lideratge fallés, nosaltres no els vàrem obligar a continuar la feina. La repressió  immediatament posterior que aquells varen patir (i que per a nosaltres encara continua), potser ens va semblar que era el mínim que es mereixien  per l’engany sofert, Però la nostra culpabilitat per omissió, al menys en el meu entendre, també va ser clara.

A pesar de tot, han passat set anys d’aquells fets. Tenim memòria, i  hi afegeixo culpabilitat.  I pregunto si hi ha desig de recuperar bona part d’allò que vàrem fer.  Potser és perquè em vaig fent gran i, com deia H. Barrera, tinc pressa, molta pressa.  Jo sí vull tornar, al menys  al inici de tot plegat. Les circumstàncies, no són les mateixes. Millor que les que fa set anys?, penso que sí pel tot l’embat jurídic-legal que s’ha portat des fora  que ha obert esquerdes en un sistema judicial espanyol que s’havia cregut amo d’Europa. El desig m’empeny.  I tot i que   en ocasions el desig, per sí sol, és perillós i amb resultats decebedors,  no vull deixar de cremar, si així en resulta, el que serà l’últim cartutx que em queda. Perquè és evident que amb una nova decepció, i aquesta ocasió sense culpabilitat per part meva, personalment   ja no hi dedicaré cap més esforç i, no sé com, però hauré de matar el desig.

És el meu últim intent de participar en un joc electoral si no se’n deriva dels resultats electorals un clar camí cap a la llibertat d’aquest poble. No serà suficient de que  en resulti un nou Govern, canvi absolutament necessari d’uns que han fet del governar  l’única raó per la seva supervivència (del Govern i del partit que el recolza), i de Catalunya la seva finca particular. Mal sigui per aquests únics aspectes, entenc necessària una participació electoral que, per la sola participació, abati un Govern de tanta  frivolitat i despit per amb la  ciutadania, que massa ciutadania hem hagut de suportar. Però, jo en vull més, molt més.

Acabo. Demà votaré. Per tot plegat, per desig i  per agrair aquells que, des d’Europa,  han posat Catalunya en el mapa del món i com inici d’una nova singladura. Novament em toca esperar...

Altres agraïments no sé si són necessaris.

782.- Eleccions anticipades.-

 782.-  Eleccions anticipades.-

Aragonés anuncia amb nerviosisme eleccions anticipades pel proper 12 de Maig d’enguany. No és gaire més que mitja sorpresa.

Aragonés fa els seus càlculs i entén, amb pressupostos o sense, amb l’aprovació de l’amnistia (que ha resultat beneïda pel Consell de Venècia), amb uns terminis de la posta en pràctica de la mateixa que molts opinen que serà als vols de la fi de Maig i amb les eleccions europees pel Juny, que no li queden gaires opcions per a suportar la legislatura. L’ombra de Puigdemont es va fent dia a dia més allargada i  posats ell i Puigdemont en l’esfera electoral, Aragonés, Junqueras i companyia tenen por. Allargar la legislatura amb totes aquestes perspectives no seria res mes que allargar l’agonia del que sembla ser, parafrasejant G.G. Márquez, la crònica d’una mort anunciada.

Aragonés responsabilitza als Comuns de no haver volgut aprovar uns pressupostos pactats ja amb Illa, en  no voler acceptar allò que sembla  hauria de ser el macroinvent turístic anomenat Hard  Rock. Personalment em sembla que no va per aquí. Soc mal pensat de mena i, tot plegat, em sona més a una conxorxa  entre tots plegats amb la finalitat de que, després del resultat electoral Illa, Aragonés i Albiach posin en marxa un altra tripartit. La intenció era enganxar a tothom en calces  i iniciar ràpidament una  campanya   electoral mentre el altres encara potser dormissin. I mig ha estat  així. Aragonés te raó dient-nos que eren els pressupostos més expansius de tota la història de Catalunya. Però el que no ens diu és que era l’últim any  en que podien ser-ho amb aquell nivell d’endeutament. Perquè, el que no hi hagi pressupostos enguany, converteixen els del proper any en el primer pressupost post pandèmia, en que l’UE posa límits  a l’endeutament  després de quatre anys en que no hi ha hagut restriccions pressupostàries des d’Europa. El Govern que en surti, haurà de defensar uns pressupostos controlats per la UE. Penso que Aragonés sap que no els haurà de tirar endavant ell... El que ens queda cert és que, el qui vingui, tindrà els problemes pressupostaris habituals d’una Catalunya exprimida, però no tindrà la possibilitat d’un dèficit, per a molt   insuportable que fos,   com el que hauria estat el derivat dels pressupostos inexistents de l’any 2024.

Tot li anava sobre del previst fins que Puigdemont entre en escena dijous passat. Anuncia amb contundència la seva participació en el procés electoral  català encapçalant la candidatura de Junts. I s’obre la caixa dels trons...

Les xarxes s’omplen dels que aplaudeixen el President en l’exili i dels que, oblidant el pèssim retorn a casa  de la ciutadania immediatament després  dels fets que tots recordem,  veuen un traïdor al País.  És igual. Diu que torna, que vol acabar la feina amb un referèndum definitiu. Uns ho entenen com un discurs valent i altres una com una confirmació de la traïció. És igual, repeteixo. Perquè nun  País com el nostre, que en aquests moments està immers en una sequera espectacular que inclou també una sequera de lideratge, agradi o no, s’entengui o no, Puigdemont es posa davant dels que el vulguin seguir. I resulta que són molts.  I hi podem afegir molts d’altres que en resulten  del desengany provocat per  la pèssima actuació d’un Govern que, en aquests tres llargs anys, no ha estat res més que una pura comparsa del PSOE, situació que no tenia altra finalitat que la del manteniment dels afiliats, des del President fins l’últim peó agraït,  instal·lats en les Administracions.

Entenc que ER, a pesar del vot captiu, tremola. Puigdemont, l’enemic  a batre pel junquerisme i per tota la catalanofòbia, que és molta, torna amb l’aval del Consell de Venècia, amb les famoses  prejudicials del jutge Llarena que hauran caigut en el mateix moment que la Llei d’amnistia es publiqui en el BOE. Torna  a l’albor de l’actuació dels Marchena boys que faran tot el possible per engarjolar-lo (fet que farà que l’estat letàrgic de part del País es desvetlli), i estenent la mà per a una unitat del món independentista. ER, que difícilment estendrà també la mà, sap que, passi el que passi,   el càstig electoral que  pot rebre  pot ser tan cèlebre com el que va rebre fa tres anys. Però s’entesta en fer-nos creure que guanyarà les eleccions i avança enquestes entusiasmants i molt ben cuinades per il·lusionar a tots els seus.

Junts esperava la decisió  de  Puigdemont. Ja la té i, a pesar de tots el entrebancs que des de  la judicatura espanyola li puguin posar, i a pesar de l'abstenció que es ve anunciant  per a tot  tripartit fins fa un temps secessionista (ER, JUNTS i CUP), Junts sap  que Puigdemont és un trumfo a  jugar. ER, només de pensar-ho, encara tremola més.

Però ara, com a bon ciutadans, no ens queda res més que esperar, una vegada més,  veure les cares, propostes i coalicions dels que es vulguin sotmetre  a les urnes i de les que haurem d’estar a l’aguait per obtenir-ne tanta quanta informació em podem traure per definir-nos amb claredat. Però tinguem clar que com sempre, la decisió  de  les urnes serà exclusivament la derivada de la papereta que  nosaltres hi haguem introduït.

 

J. Vinyeta

23 de Març de 2024