782.- Eleccions anticipades.-
Aragonés
anuncia amb nerviosisme eleccions anticipades pel proper 12 de Maig d’enguany.
No és gaire més que mitja sorpresa.
Aragonés
fa els seus càlculs i entén, amb pressupostos o sense, amb l’aprovació de l’amnistia
(que ha resultat beneïda pel Consell de Venècia), amb uns terminis de la posta
en pràctica de la mateixa que molts opinen que serà als vols de la fi de Maig i
amb les eleccions europees pel Juny, que no li queden gaires opcions per a
suportar la legislatura. L’ombra de Puigdemont es va fent dia a dia més
allargada i posats ell i Puigdemont en
l’esfera electoral, Aragonés, Junqueras i companyia tenen por. Allargar la
legislatura amb totes aquestes perspectives no seria res mes que allargar l’agonia
del que sembla ser, parafrasejant G.G. Márquez, la crònica d’una mort anunciada.
Aragonés
responsabilitza als Comuns de no haver volgut aprovar uns pressupostos pactats
ja amb Illa, en no voler acceptar allò
que sembla hauria de ser el macroinvent
turístic anomenat Hard Rock.
Personalment em sembla que no va per aquí. Soc mal pensat de mena i, tot
plegat, em sona més a una conxorxa entre
tots plegats amb la finalitat de que, després del resultat electoral Illa,
Aragonés i Albiach posin en marxa un altra tripartit. La intenció era enganxar
a tothom en calces i iniciar ràpidament
una campanya electoral mentre el altres encara potser dormissin.
I mig ha estat així. Aragonés te raó dient-nos que eren els pressupostos més
expansius de tota la història de Catalunya. Però el que no ens diu és que era
l’últim any en que podien ser-ho amb aquell
nivell d’endeutament. Perquè, el que no hi hagi pressupostos enguany,
converteixen els del proper any en el primer pressupost post pandèmia, en que l’UE
posa límits a l’endeutament després de quatre anys en que no hi ha hagut
restriccions pressupostàries des d’Europa. El Govern que en surti, haurà de
defensar uns pressupostos controlats per la UE. Penso que Aragonés sap que no
els haurà de tirar endavant ell... El que ens queda cert és que, el qui vingui,
tindrà els problemes pressupostaris habituals d’una Catalunya exprimida, però
no tindrà la possibilitat d’un dèficit, per a molt insuportable que fos, com el
que hauria estat el derivat dels pressupostos inexistents de l’any 2024.
Tot li anava sobre del previst fins que Puigdemont entre en escena dijous passat.
Anuncia amb contundència la seva participació en el procés electoral català encapçalant la candidatura de Junts. I
s’obre la caixa dels trons...
Les
xarxes s’omplen dels que aplaudeixen el President en l’exili i dels que,
oblidant el pèssim retorn a casa de la
ciutadania immediatament després dels
fets que tots recordem, veuen un traïdor
al País. És igual. Diu que torna, que
vol acabar la feina amb un referèndum definitiu. Uns ho entenen com un discurs
valent i altres una com una confirmació de la traïció. És igual, repeteixo. Perquè nun País com el nostre, que en aquests
moments està immers en una sequera espectacular que inclou també una sequera de
lideratge, agradi o no, s’entengui o no, Puigdemont es posa davant dels que el
vulguin seguir. I resulta que són molts. I hi podem afegir molts d’altres que en resulten del desengany provocat per la pèssima actuació d’un Govern que, en
aquests tres llargs anys, no ha estat res més que una pura comparsa del PSOE,
situació que no tenia altra finalitat que la del manteniment dels afiliats, des
del President fins l’últim peó agraït,
instal·lats en les Administracions.
Entenc
que ER, a pesar del vot captiu, tremola. Puigdemont, l’enemic a batre pel junquerisme i per tota la
catalanofòbia, que és molta, torna amb l’aval del Consell de Venècia, amb les
famoses prejudicials del jutge Llarena
que hauran caigut en el mateix moment que la Llei d’amnistia es publiqui en el
BOE. Torna a l’albor de l’actuació dels Marchena
boys que faran tot el possible per engarjolar-lo (fet que farà que l’estat
letàrgic de part del País es desvetlli), i estenent la mà per a una unitat del
món independentista. ER, que difícilment estendrà també la mà, sap que, passi
el que passi, el càstig electoral que pot rebre pot ser tan cèlebre com el que va rebre fa
tres anys. Però s’entesta en fer-nos creure que guanyarà les eleccions i avança
enquestes entusiasmants i molt ben cuinades per il·lusionar a tots els seus.
Junts
esperava la decisió de Puigdemont. Ja la té i, a pesar de tots el
entrebancs que des de la judicatura
espanyola li puguin posar, i a pesar de l'abstenció que es ve anunciant per a tot tripartit fins fa un temps secessionista (ER,
JUNTS i CUP), Junts sap que Puigdemont
és un trumfo a jugar. ER, només de
pensar-ho, encara tremola més.
Però
ara, com a bon ciutadans, no ens queda res més que esperar, una vegada més, veure les cares, propostes i coalicions dels
que es vulguin sotmetre a les urnes i de
les que haurem d’estar a l’aguait per obtenir-ne tanta quanta informació em podem
traure per definir-nos amb claredat. Però tinguem clar que com sempre, la
decisió de les urnes serà exclusivament la derivada de
la papereta que nosaltres hi haguem
introduït.
J.
Vinyeta
1 comentari:
👏👏💪
Publica un comentari a l'entrada