783.- Memòria, culpabilitat, desig....-

 

783.-  Memòria, culpabilitat, desig....-

Catalunya i conseqüentment els catalans,  bona part dels catalans i especialment aquells que estem voltats  per  la necessitat de llibertat individual i col·lectiva, es troba, ens  trobem, en un moment que, vulguem o no, és important de cara a les nostres esperances.

Per demà se’ns ha posat davant una possibilitat electoral que, vulguem o no, no resulta del final d’un període governamental  desprès del qual, i per raons clarament institucionals i democràtiques, és crea la necessitat, tal qual, de formar nou Govern. Sabem que no ha  anat així  i interpretem que, la convocatòria electoral, respon més a una situació que podríem definir com imprescindible per un Govern que, amb la millor voluntat, podem considerar només maldestre i del que n’ha resultat   perduda tota credibilitat.

Tot i les mancances de tot tipus entre les que ens hem de  moure els catalans, demà les urnes estaran obertes. Demà es tornarà a votar, aquell que ho vulgui, per definir unes possibilitats de governació posterior que, segons la nostra mínima possibilitat de decidir, vindrà assenyalat i definit pels pactes que puguin ser efectius: serà aquell Govern que, d’alguna manera,  pugui sumar més de 68 escons al Parlament per definir les línies d’actuació que suposen  de governar.

Així les coses, és quan se’m acuden expressions i paraules com les que he deixat com a títol d’aquest petit comentari. Els catalans, que vàrem participar en aquell 1 d’Octubre, ens vàrem definir. La repressió, que ha estat la constant durant aquests últims set anys, ens ha mantingut el no com a resposta. I ara, com si fos mig miracle, resulta que anar a votar ens torna a obrir la porta per tornar-nos a definir: i és ara, davant d’aquest nou envit, quan se’ns barreja memòria, culpabilitat, desig...

Ningú pot oblidar aquell 1 d’Octubre de fa set anys.  Centenars de catalans es varen jugar la pell perquè poguéssim votar. Per art de màgia silent, dur i perillós,  i per vergonya que no perdonen els serveis d’intel·ligència espanyols, varen aparèixer unes urnes i unes paperetes. Vàrem votar i molts varen patir represàlies  violentes directament en els col·legis electorals. I d’això tenim memòria.

Després, vàrem descobrir que tot allò pel que ens vàrem barallar i patir, es va resumir en 8 segons parlamentaris. I mentre veiem que la bandera espanyola no s’arriava  i, inútilment, esperàvem que la Senyera onegés en el Palau de la Generalitat, nosaltres, que havíem desafiat sense cap mena de pudor a tot un Estat poderosíssim, vàrem dir prou, ens en vàrem anar cap a casa i no vàrem continuar la feina...

Sempre he pensat que aquells que semblava ens haurien d’obrir les portes del cel, no varen estar a l’alçada. Però penso, també, que a banda de que el lideratge fallés, nosaltres no els vàrem obligar a continuar la feina. La repressió  immediatament posterior que aquells varen patir (i que per a nosaltres encara continua), potser ens va semblar que era el mínim que es mereixien  per l’engany sofert, Però la nostra culpabilitat per omissió, al menys en el meu entendre, també va ser clara.

A pesar de tot, han passat set anys d’aquells fets. Tenim memòria, i  hi afegeixo culpabilitat.  I pregunto si hi ha desig de recuperar bona part d’allò que vàrem fer.  Potser és perquè em vaig fent gran i, com deia H. Barrera, tinc pressa, molta pressa.  Jo sí vull tornar, al menys  al inici de tot plegat. Les circumstàncies, no són les mateixes. Millor que les que fa set anys?, penso que sí pel tot l’embat jurídic-legal que s’ha portat des fora  que ha obert esquerdes en un sistema judicial espanyol que s’havia cregut amo d’Europa. El desig m’empeny.  I tot i que   en ocasions el desig, per sí sol, és perillós i amb resultats decebedors,  no vull deixar de cremar, si així en resulta, el que serà l’últim cartutx que em queda. Perquè és evident que amb una nova decepció, i aquesta ocasió sense culpabilitat per part meva, personalment   ja no hi dedicaré cap més esforç i, no sé com, però hauré de matar el desig.

És el meu últim intent de participar en un joc electoral si no se’n deriva dels resultats electorals un clar camí cap a la llibertat d’aquest poble. No serà suficient de que  en resulti un nou Govern, canvi absolutament necessari d’uns que han fet del governar  l’única raó per la seva supervivència (del Govern i del partit que el recolza), i de Catalunya la seva finca particular. Mal sigui per aquests únics aspectes, entenc necessària una participació electoral que, per la sola participació, abati un Govern de tanta  frivolitat i despit per amb la  ciutadania, que massa ciutadania hem hagut de suportar. Però, jo en vull més, molt més.

Acabo. Demà votaré. Per tot plegat, per desig i  per agrair aquells que, des d’Europa,  han posat Catalunya en el mapa del món i com inici d’una nova singladura. Novament em toca esperar...

Altres agraïments no sé si són necessaris.